La compartida responsabilitat d’informar-se


No sé si veritablement vivim en la societat de la informació   o simplement som persones candidates a  víctimes de la dictadura informativa d’uns mitjans controlats per les elits que tot ho controlen, perquè controlen els recursos.  La qüestió és que cada vegada es fa més evident que els mitjans de comunicació de masses, els “mass media“, els privats, però també els públics, presenten les informacions que volen i les tracten de la manera que els interessa.  Al diari ARA (que no és cap excepció ),  l’Àlex Gutiérrez publica una secció (Pareu Màquines) que es dedica a disseccionar el tractament que fan els mitjans d’una determinada notícia, especialment quan els posa en evidència. És un bon exercici de lectura atenta del que no diuen, el que diuen i com ho diuen els mitjans.

Aquesta lectura crítica, però, tot i ajudar-nos a posar en qüestió el que llegim, no ens omple els buits informatius que els media deixen deliberadament d’omplir.  D’aquí el títol d’aquest post, d’aquí la responsabilitat compartida d’informar-se.

Com pot ser compartida? direu.  Doncs de moltes maneres, em sembla.

Les xarxes socials ens han posat davant del miratge que tenim més informació que mai. Podem creure-ho així, i en part deu ser cert. Però també és veritat que, a més del suposat allau d’informació, hi ha més “soroll” que mai. Quantes falses notícies no hem llegit a facebook o a twitter, quanta fotografia “trucada”, quanta informació manipulada, o simplement recuperada anys després de produir-se i tornada a publicar sense data per treure-la de context…

Les xarxes són d’un valor incalculable per a tenir constància del que està passant, quan està passant, si tenim accés als canals que hi son propers, però com que no podem abastar-ho tot, ens cal l’aportació dels professionals de la informació per endreçar, verificar fonts, contrastar… i això, al revés del que corre per les xarxes, té un preu, un preu que cal pagar per assegurar la continuïtat de la tasca d’aquests professionals, d’aquí la responsabilitat compartida.

Mani llei mordassa-1

És gràcies a aquesta responsabilitat compartida que es mantenen publicacions com La Directa o El Crític (per podar dos exemples), o que,  a través de campanyes de microfinançament, han vist la llum documentals imprescindibles com “Mai es tan fosc” , al voltant de la figura de l’Arcadi Oliveres,  o  com “Corrupció, un organisme nociu” relacionat amb els casos Palau i Pretòria, entre altres.

Les productores d’aquests documentals, Unicamente Severo   i Pandora Box TV , han  hagut de fer mans i mànigues, o Goteos i Verkamis,  per aconseguir culminar la seva feina, i encara així, després ve la dificultat de la distribució.

Si una primera co-responsabilitat en obtenir informació de qualitat és contribuir a finançar els productes que ens l’ofereixen, una altra, no menor, és ajudar a difondre’ls. Difícilment aconseguirem que la informació ompli els buits dels media si per accedir-hi només tenim aliats tan valuosos, però certament limitats com les sales  on, a Barcelona, es poden veure aquests documentals (ZumzeigCinemes Girona )

En la difusió de continguts com els que parlem hi han de jugar un paper clau els mitjans de comunicació públics, que per això ho son! I perquè juguin aquest paper, la ciutadania té novament una responsabilitat compartida: la de l’exigència i la pressió sobre els responsables de la programació dels mitjans públics, perquè no deixin de fer aquest paper de servei.

Fa poc hem viscut un cas paradigmàtic d’això que dic: la pressió sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per a projectar el documental Ciutat Morta de la productora Metromuster ,  que finalment va suposar el record d’audiència del Canal 33 en el que es va projectar.

Com diu Arcadi Oliveres, i recull el documental, “mai és tan fosc, com abans de sortir el sol“. Potser si que sembla que ens trobem sotmesos a una dictadura informativa al servei de la dictadura financera que ens governa, però també en aquest terreny, la capacitat d’organització i pressió de la ciutadania pot esdevenir clau per plantar cara a la situació. I la pressió sobre els mitjans públics serà clau per a posar-los al servei d’aquesta ciutadania.  Com també diu Manuel Villoria, de Transparency International al documental de PandoraBox, en relació a la vigilància ciutadana dels poders públics:  “cuanto más te observo, mejor te comportas“.

Està, també, a les nostres mans!


[Les imatges corresponen a la manifestació contra la Llei Mordassa celebrada a Barcelona el 20 de desembre de 2014]

Anuncis