Arxiu de la categoria: Brasil

CONTRASTES, SALVADOR


JCP_0867-Editar

He visto muchas fotos de favelas. Hemos hablado de favelas en clase, en casa y hasta en el bar. He conocido gente que ha vivido en favelas, conozco gente que trabaja en favelas. Sin embrago, des de la ventana del autobús, entrando en la ciudad bahiana de Salvador por la autopista, todas esas favelas apelotonadas unas encima de las otras, todos esos quilos y quilos de tocho juntados con las manos oscuras de sus habitantes, inundan mi conciencia y la sobrecargan de rabia e indignación.

Husmeando por el barrio de Brotas, poniendo atención a cada paso, observo la calle que piso y cada calle que ésta atraviesa. Y de repente a mi derecha nace una escalera de abrupta pendiente que transmite aires humildes y lúgubres a la vez. Presintiendo riesgo en la acción, decido descender algunos escalones para comprobar que aquí, entre edificios y comercios de clase media, convive un enorme barrio de favelas de una clase menos media. Se transforman la luz del sol, el ruido urbano y la presencia de la gente. Y mi yo más responsable y desconfiada discute con mi yo más socialmente consciente y abierta; la primera le dice a la segunda que es arriesgado seguir bajando mientras la segunda le culpa de estar criminalizando a las clases más oprimidas. La primera decide seguir un poco más pero le pide a la segunda que no saque la cámara de fotos. La segunda, la aventurera, saca la cámara y tira cuatro fotos, con lo que la primera empieza a sufrir por su salud. Pasa a mi lado más de un sujeto que me mira extrañado – mi yo desconfiada siente como sus miradas se dirigen apenas y directamente a mi cámara – y des de su pequeña ventana un chico me observa trasmitiendo de todo menos indiferencia. Mi yo temeraria acaba cediendo, me giro e invierto el camino ya hecho. Al pisar el último escalón cambio de dimensión, de vuelta a otra realidad. Aunque la realidad que acabo de pisar me parece más real.

Como algo en medio de Praça da Sé, cumpliendo con lo que de mí se espera como turista occidental. Un niño de unos ocho años pide algunos reales para comer. Y de mí se espera que ese niño sea invisible y que no me suponga un gran esfuerzo de conciencia ignorarlo o despedirlo con alguna frase hipócrita. Me levanto y le acompaño al negocio de al lado donde algún salgado me costará pocos reales – quizás no tenga el nivel económico que se espera de un turista occidental -. El niño me dice que le dé el dinero en mano, que él lo conseguirá más barato, pero yo no acepto, sabiendo de qué va el asunto. Su cuerpo huesudo y su cara, sucios, su gesticulación nerviosa y impaciente, el lagrimal de sus ojos irritado y húmedo. Él insiste e insiste en que le dé el dinero hasta que llega a invadirme un sentimiento de culpabilidad por no dárselo. Se lo doy, y se va corriendo. Su comida será una piedra de una sustancia que anula y aleja su capacidad de darse cuenta de su situación y de su hambruna. Y a mí se me pasa toda hambre.

Paseo por el centro histórico, el Pelourinho. Adoquines y colores. Y, a pesar de la comercialización turística de la zona, muchos atelieres realmente artesanales. E iglesias neoclásicas, góticas, renacentistas, como pegotes, que nada tuvieron que ver con la ciudad ni con su gente. Cualquiera que me conozca lo confirmará – muchos hasta con desdén -, no puedo pasar por delante de una iglesia, ermita o catedral sin intentar entrar y averiguar de qué siglo, estilo y origen es. Sin embargo, estos templos católicos de Salvador no me llaman la atención, ya sé lo que tengo que saber de ellos. Son de los siglos colonizadores, de estilo imperialista y de origen esclavizador. Los únicos templos que resulta imprescindible que aquí visite son los terreiros de candomblé, que aunque sus raíces tampoco sean de este continente, merecen todo mi interés y respeto.

Creo que lo que más me gusta en este mundo, después de disfrutar de algunos placeres inexpresables, es perderme por calles que desprendan historia y leyenda, callejear sola aunque sintiendo el contacto de la gente, guiarme apenas por la vista o el presentimiento; girar a la izquierda porque hay un casita de color verde muy autentica o seguir subiendo porque creo que cuando llegue al final de esta interminable cuesta encontraré una placita con una fuente, y al girarme tendré una foto perfecta. Y resulta que eso estoy haciendo cuando me doy cuenta de que me he alejado del Pelourinho, me he salido del mapa que me han dado en la oficina de información turística. Las calles empiezan a estar más deshabitadas y dejadas. Aun así sigo apreciando las características tradicionales y primorosas en los edificios, y me apetece conocer un barrio sencillo al margen de la mayor atracción turística bahiana. Así que deambulo un poco más hasta que un hombre muy amablemente me informa de que, si no lo hace él, alguien me va a robar la cámara o lo que lleve “ahí”, refiriéndose a mi riñonera, que al parecer le resulta graciosa. Está bien, me recojo toda un poco y sigo andando un poco más rápido, ya sin prestar tanta atención a mi entorno, en dirección a una calle más céntrica. Una pena que, no la inseguridad sino la injusticia social, no me permita de hacer en las grandes ciudades de Brasil, una de las cosas que más me gusta en este mundo.

Berta Camprubí

Noviembre 2013, Goiânia

————————————————————

fotografia de Jordi Camprubí, Rio de Janeiro, abril 2014

Anuncis

por i acció


Des d’avui comparteixo aquesta plataforma amb la Berta, la meva filla periodista en formació, que escriu des del Brasil

JCP_1141

 

POR I ACCIÓ

presos polítics a Goiânia 23 de maig de 2014

per Berta Camprubí

 

“La meva mare, tota paranoica, s’ha posat a amagar llibres avui.”

“El Tiago ja està fora de la ciutat, pots estar tranquil·la.”

“Escolta, si la Gioavanna necessita refugi polític, el pare d’un col·lega que va lluitar en la resistència clandestina durant la dictadura, sap d’un lloc tranquil.”

“No et preocupis, estàs fitxada però no en la llista de busca i captura.”

“Treu la bateria del mòbil i presentat abans d’entrar a la reunió.”

Se m’ha fet estrany sentir frases com aquestes fora de les pel·lícules sobre maquis o llibertàries. Amagar llibres, fugir de la ciutat, haver d’identificar-se entre amics, i ni diuen democràcia. Però al Brasil, com a tot país, hi ha diverses realitats. Alguns segueixen muntant el mercat cap a les set del matí, venent durant tot el dia, i desmuntant-lo cap a les sis de la tarda. Altres segueixen netejant la casa, fent el dinar i alienant-se unes dues hores davant la televisió abans de fer el sopar i seguir netejant.

Tot plegat sense haver tingut cap notícia de que hi ha tres nois de 19 anys que ara es lleven, si han pogut dormir, en una cel·la de la Casa de Presó Provisòria de Goiânia. A les sis del matí, la policia, de metralleta i emmascarada, irrompia a casa seva amb l’ordre d’escorcollar i detenir per danys qualificats, incitació al crim i pertinència a banda o quadrilla. El dia abans el govern federal de Dilma Rouseff aprovava una nova llei antiterrorista dins el context de la Llei General de la Copa – des de quan esdeveniments esportius, o la FIFA vaja, poden canviar al seu gust la legislació d’un país? – , a vint dies de l’inici de l’esperadíssim Mundial. Eren els tres membres amb més empenta i millor oratòria de la Frente de Luta pelo Transporte Público, altrament dits, líders del col·lectiu. També han regirat i confiscat alguns objectes a casa d’altres companys. I resten cinc mandats de busca i captura per ser executats.

Hi ha diverses possibilitats de reacció després d’un acte repressor notori per part de l’Estat. Parlaré de dues: por i acció.

Nanes eliminant el seu facebook o treien el “me gusta” de la pàgina de la Frente de Luta. Nanos amagant-se a casa d’amics de coneguts. Tots els col·lectius, organitzacions i fins i tot partits simpatitzants de moviments socials escrivint notes de repudi, buscant contactes per comptar amb recolzaments i signatures. Plors i nervis. Trucades. Mil versions dels fets. “Són quatre detinguts”, “no, tres”. “Un ha estat detingut però no està a la comissaria”, “l’estaran cosint a hòsties en alguna cantonada”. “No, no l’han arribat a detenir, està amagat a la casa d’estudiants de la universitat perquè allà la policia no té potestat per entrar-hi”, “A mi m’han dit que se n’ha anat a Brasília”…

Pànic, que crea aïllament en grups petits de molta confiança, i es tradueix en la desarticulació d’una resposta a l’atac als drets i llibertats que alguns pensàvem que teníem. Pendents, cada ú des de la seva pantalla, de noves publicacions, d’actualització d’informacions, de noves detencions; sense poder dormir, sense saber ajudar. Nusos a l’estómac, de l’estil “estarà bé allà dins? L’hauran torturat?”, “Hi haurà controls a la carretera? Haurà arribat a casa del seu contacte?”, “No truca perquè no es trobin, o no truca perquè l’han trobat?”. “Seré jo la següent? Estaran veient el contingut de les meves converses privades al Facebook?”. Tensió amarga. Allà on vas, tu només vols parlar d’un tema i t’importen ben poc la resta, quan una persona, veient que tens una nova informació, no s’interessa pel tema, perd el teu respecte, i quan topes amb un discurs tipus “Normal que els detinguin, si cremem autobusos!”, per moltes nits de guitarra i riures que hi hagis compartit, no pots contenir una reacció de to exaltat – o crits – defensant l’ideal. Bé, depèn, provenint d’un individu la ideologia del qual mereix per tu el mateix respecte que una hamburguesa del McDonald’s, pots perfectament arribar a dir-li “sí, tens tota la raó”.

I arriba l’impàs entre por i acció: s’ha convocat una reunió, serà l’endemà a la Facultat d’Educació, a les dues de la tarda. En una altra situació, és més, un dia abans mateix, no et planteges res més enllà de si no et coincideix amb cap altre compromís. Ara tots els altres compromisos han quedat enrere, en una altra dimensió, la realitat social creada per la rutina diària, per les activitats que creen el temps, els mesos, els dies de la setmana, si festiu o dia feiner, fins i tot les hores, s’esvaeixen en una nuvolosa pesada amb un únic pensament. I arriben les inseguretats i les incerteses: “Serà perillós anar-hi?”, “Hi haurà policia esperant a que alguns, com formiguetes, arribem allà per ser detinguts?” “ Hi haurà p2 -policies de paisà- a la reunió, que faran servir el que digui en contra meva després?”. És més, “Faré tot el trajecte fins allà i em trobaré que no hi ha ningú, o quatre gats, i em sentiré encara més sola?”.

I és que et sents sola. Les diferents realitats es manifesten al teu voltant més pròxim; ja són les 3 del matí, alguns també sensibilitzats amb la causa però menys preocupats o amb més experiència a la motxilla activista ja dormen. Així que, en aquell moment, mentre tu, davant la pantalla, llegeixes tota la (des)informació publicada sobre la operació policial i les diverses interpretacions, dones voltes a si anar a la reunió o no, fas mil elucubracions sobre què els passarà, què et passarà, et reafirmes en la teva paranoia, després la negues… Mentre aquesta massa grisa va canviant de forma a la teva ment, a la sala d’ordinadors de la casa d’estudiants – no t’has atrevit a dormir a casa -, a una banda hi tens un friki viciadíssim a un joc de roll, i a l’altre una noia comentant el volum del cul de la finalista de A Voz do Brasil. Solitud: ”Ningú més veu el que està passant?”, casi bogeria: “Serà que estic paranoica i en realitat no n’hi per tant?”.

Al matí següent les dificultats per somriure continuen. L’instint paranoic – o realista – porta la teva mirada cap a la finestra i cap al carrer. “No hi ha policia, i pel menys ha sortir el sol”, amb pluja tot empitjora. El primer que fas és comprovar si hi ha nova informació. Després torna la lluita interna de si anar o no a la reunió. “És una puta reunió! No és pas crim anar-hi, pots anar-hi! Hi has d’anar! Si et quedes a casa seguiràs en el mateix estat d’incapacitat, inutilitat i paranoia, almenys allà trobaràs a companys de lluita”, “I potser em trobo al repressor també… millor no anar-hi, tampoc farà cap diferència la meva presència allà, i quedant-me a casa m’estalvio qualsevol possibilitat d’enrenou…”

Abans de dirigir-te finalment cap a la parada d’autobús et passen pel cap els tres col·legues empresonats. “A ditadura nunca acabou!” repetia sempre un a les manifestacions. Ni tan sols s’ho creia prou quan ho cridava…

I quina sort, al mateix autobús, després de gairebé dues hores d’espera, també hi puja un figura excepcional, coordinador d’un antic partit comunista, que es dirigeix cap al mateix lloc. Primer et tranquil·litza, a ell no l’havies vist mai en una reunió de la Frente de Luta, i sempre éreu quatre arreplegats, així que, com a mínim, hi haurà un arreplegat més. Després les seves paraules augmenten la teva paranoia; tot i treure-li ferro al tema – es tracta d’un home d’uns 65 anys que ja ha sigut pres polític durant la dictadura – et dona una nova informació: “l’activitat política per part d’estrangers és totalment il·legal al Brasil”. I tu que et pensaves que per ser europea ja gaudies de privilegis. I que per ser estrangera tenies menys possibilitats de ser detinguda per voler evitar qualsevol conflicte internacional. Ben equivocada que estaves. Però bé, diverses altres informacions interessants descobreixes amb aquest home, i el simple contacte social d’una altra persona per la que, els fets del dia anterior, han adquirit l’esfera principal de la seva activitat mental ens aquells moments, ja és molt tranquil·litzador.

I arribeu, i pam! La reunió s’ha traslladat a l’auditori perquè no s’hi cabia a la sala! Hi deuen haver unes 200 persones! Cares conegudes, professors, advocats, pares, mares, amics, companys. Quina alegria, egoista en un primer moment: no estic sola! Eufòrica en un segon moment: la por l’hem passat tots, i ara tots junts, passem a l’acció.


Per a més informació:

http://passapalavra.info/2014/05/95539

http://passapalavra.info/2014/05/95466