Arxiu de la categoria: justícia

democràcia, Espanya, Independència, indignació, justícia, Política

A pocs dies del Referèndum

2 comentaris

reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

democràcia, indignació, justícia

la policia està al servei dels ciutadans!

Deixa un comentari

Dia de les Esquadres 2015 - Acte Central

“La missió de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, vetllant, des de la proximitat, per la convivència pacífica i la protecció de les persones i els béns, d’acord amb l’ordenament jurídic.”

“Integritat: no treure profit de la condició de policia. Actuacions adaptades als preceptes deontològics.”

Aquestes definicions es poden llegir a la pàgina web del cos de mossos d’esquadra dedicada a la missió, visió i valors del cos. Malauradament en les darreres setmanes hem assistit a la conclusió judicial de dos dramàtics episodis policials en els que aquests valors s’ha vist capgirats com un mitjó per aquells que, se suposa, s’hi han de regir.

La forma d’organització social amb que compta el nostre país estableix el monopoli de la força en mans de les forces de seguretat públiques, al servei de la ciutadania. La ciutadania contribueix als pressupostos públics que permeten sostenir els cossos de seguretat i vota els polítics que designen els comandaments d’aquestes forces per a veure protegit l’exercici dels seus drets. Sembla coherent.

Aquesta és la teoria. Però a casa nostra ja fa temps que assistim a un deteriorament creixent d’aquest esquema:

1 – sembla que hi ha policies que usen el monopoli de la força d’acord amb el seu propi criteri personal, encara que com a conseqüència d’això algunes persones vegin lesionats els seus drets, la seva seguretat o fins i tot perdin la salut… o la vida!

2 – quan s’han donat circumstàncies d’aquesta mena, la primera reacció dels polítics als que la ciutadania ha votat per a comandar les forces a les que encarrega la protecció de l’exercici dels seus drets és negar:

Negar els fets, fins que són irrefutables.

Negar la participació de la policia, fins que no queda cap altra possibilitat

Negar la intencionalitat i atribuir els fets a accidents,  errors, atzars, fatalitats…

3 – quan els fets són finalment provats, davant la impassibilitat dels polítics, els policies adopten estratègies

a) de dispersió de la responsabilitat: va ser algú de nosaltres, però no estem segurs de qui per tant, en aquest estat de dret que hauríem de defensar ens acollim a les garanties que hem arrabassat a les víctimes amb la nostra mala praxi policial i defensem que no es pot condemnar a cap de nosaltres per manca de proves

b) de filibusterisme jurídic: com que mai se sap com acabarà un judici, acceptarem que ho vam fer, sempre que s’admeti que no hi havia mala intenció i no perdem la feina (que hem acreditat que no sabem fer bé)

Un veritable estat de dret no pot consentir que les persones a les que selecciona per a cedir-lis el monopoli de la força se n’acabin aprofitant com si fossin matons. Si això passa, els responsables polítics no poden caure en el xantatge corporatiu de defensar aquestes persones, o de mirar a una altra banda i col·laborar o consentir estratègies per esquivar la responsabilitat judicial i , sobretot, social que la funció policial implica.

Cal exigir la depuració de les responsabilitats professionals fins al final, per part de la pròpia institució. Aleshores, i només aleshores, es pot permetre que l’estratègia davant la justícia es regeixi per criteris personals. Altrament, hauria fet falta que la institució col·laborés amb la justícia aportant tota mena de dades, proves, fins a deixar fora de cap mena de dubte la seva possible connivència amb els fets i amb la seva posterior evitació de responsabilitats.  O no és això el que vol dir la definició d’integritat que proposa el propi cos de Mossos d’Esquadra?

Aquesta manera de fer funcionar la policia no és pròpia d’un país amb alta qualitat democràtica.

Si volem fer un país nou… ja podem pensar en fer una policia nova, aquesta no està clar que ens pugui servir!

 

 

 

justícia, media, Política

ciutat morta: una terrible constatació i una esperança

Deixa un comentari

Ocupación Cinema Patricia Heras

L’anomenat, durant bastant temps, cas “4F” ha experimentat un gir, si més no en la magnitud, inesperat, a partir de la projecció del documental Ciutat Morta al canal 33 el dissabte dia 17 de gener a les 22:25. Un gir que ha implicat que el que fins ara anomenàvem “cas 4F” o “cas Patrícia Heras”, hagi passat a ser conegut de forma massiva com el cas “Ciutat Morta”, adoptant el títol del documental.

Arran d’aquesta projecció el cas és prou conegut i, ara sí, s’ha aconseguit mobilitzar consciències i , aprofitant la proximitat de la campanya electoral de les municipals, mobilitzar també forces polítiques, deleroses de no quedar malament a la foto.

Poc puc afegir al que ja s’ha dit sobre el cas en si, més enllà de manifestar el meu rebuig al que coincideixo en considerar una injustícia comesa sobre Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras.

Però, si m’afegeixo des d’aquest blog a tractar sobre aquest cas, és per posar el focus sobre un parell de qüestions que s’han posat de manifest: el poder dels media i l’esperança de les capacitats de pressió de la ciutadania, quan s’hi posa.

No descobrim  res quan parlem del poder que tenen els media. De fet més enllà de les pel·lícules, se’ls considera el quart poder. Un quart poder que, amb honroses i modestes excepcions, està en mans d’un oligopoli controlat pels poders financers. El cas Ciutat Morta ho exemplifica molt bé: el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega i la seva productora Metromuster  fou preestrenat el juny de 2013 i estrenat definitivament al Festival de Màlaga el maç de 2014, quan va guanyar una menció honorífica i el premi al millor documental al Festival de Màlaga. Durant tots aquests mesos, Ciutat Morta ha estat projectat en centres socials arreu del país i també a la televisió basca. La pròpia preestrena del mes de juny de 2013 es feu a l’antic “Palacio del Cinema”, ocupat i rebatejat per a la ocasió com a Cinema Patrícia Heras.

Res de tot això, però, fou suficient perquè es parlés abastament del cas 4F, o se’n fessin ressò altres mitjans que els que ho havien fet des del principi (especialment La Directa, encara que no va ser el primer) . En definitiva, hem pogut constatar que el silenci dels media dominants va impedir durant molts mesos l’extensió del coneixement del cas a la ciutadania, per molt que les xarxes socials en parlessin o els mitjans alternatius denunciessin la situació.

Terrible, doncs, la constatació del poder de control dels media sobre l’opinió pública, pel procediment d’establir l’agenda de temes que salten a les portades, les tertúlies, els titulars. Constatació que no ve de nou, però que aquest cas permet exemplificar amb claredat.

Captura I amb tot, la programació de Ciutat Morta al canal minoritari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Canal 33,  fruit en part de la pressió parlamentària de les CUP, precedida d’una campanya intensa a les xarxes socials, aconsegueix un rècord d’audiència, i aquest, la reacció de la classe política que, amb les eleccions a la cantonada, s’apressa a quedar davant la ciutadania com a campiona de la reparació de la injustícia.

Finalment, doncs, una esperança: encara que amb dificultats, encara que filtrada pel poder de manipulació dels media, quan finalment la ciutadania mostra la seva determinació, la classe política OBEEIX, o si més no ho fa veure, el mandat popular i intenta respondre,  o que sembli que ho fa.

No tot està perdut, encara!