anticapitalisme vs. independentisme


19N-23L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP (ANECUP) celebrada ahir a Sabadell s’ha acabat amb un resultat inèdit, un empat matemàtic  a 1515 vots entre les dues posicions finals a debat.

Aquesta situació, més enllà de recordar aquell dilema de l’ase de Buridan, que en no ser capaç de decidir entre anar primer a beure o a menjar va morir de fam i de sed, evoca també altres episodis de la nostra dissortada història en els que es debatia, i no precisament en mode assembleari, entre guerra i revolució.

Les anomenades dues ànimes de la CUP sembla que ens traslladen el dilema entre dos alliberaments: el nacional i el social, en el ben entès que no es vol renunciar a cap dels dos i que la qüestió és només per quin es comença.

Arribats a aquest punt, em sembla saludable compartir arguments abans que exabruptes contra uns o altres. I el principal argument que trobo és el de situar el dilema en el seu context: la situació política a Catalunya i a Espanya.

Les eleccions del proppassat 20D han representat un canvi important que, de fer cas als mitjans es tradueix en dos conceptes: la fi del bipartidisme i la ingovernabilitat de l’estat. Aquest canvi tan profund (!!!), al parer de tanta gent, resulta que manté la majoria absoluta del PP al senat i que segueix situant en primer lloc a un dels dos partits dinàstics a totes les circumscripcions electorals excepte a Catalunya i al País Basc.abc.750

Arribats a aquest punt, i en relació als dos alliberaments en qüestió, sembla clar que d’Espanya no podem esperar avenços significatius, ni en l’aspecte social, ni en el nacional. La crossa de Ciutadans apuntala tant les polítiques centralistes com les neoliberals, allà on el PP no arriba, i en matèria nacional el PSOE ha deixat clar que els temps de l’autodeterminació dels pobles ha quedat enrere.

Així doncs, no tenim altra opció que la de tirar endavant des de Catalunya, amb les equilibris de forces que hi puguem establir. Els resultats del 20D, llegits en clau d’anàlisi diferencial Catalunya-Espanya, haurien d’ajudar a fer concloure a En Comú Podem que el canvi que propugnen no es podrà fer a l’Estat i que cal sumar primer tots els esforços en assolir l’alliberament nacional, com a única via que, si s’assoleix, faci possible un procés constituent, que ja es dibuixa participatiu (vegeu sinó  http://www.reiniciacatalunya.cat ), i en el marc del qual tindrà més possibilitats de construir-se un estat on es pugui superar el capitalisme insostenible. I a la CUP haurien de fer avançar les posicions com la de Jaume Soler, ex-batlle d’Arbúcies i fundador de la CUP,  que ras i curt  afirmava a Vilaweb: “sense independència no hi ha revolució”

En definitiva: allò que en clau espanyola resulta pràcticament impossible, en clau catalana ho és menys, per tant si posem l’alliberament nacional per davant del social, tenim alguna  possibilitat de sortir-nos-en, si ho fem al revés no en tindrem cap i, com diu la dita, perdrem bous i esquelles.

Així doncs, aquest 2016: Salut i Independència!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Hi som a temps?


9788416367009
Avui s’ha projectat aquest documental de Naomi Klein en l’acte de celebració del cinquè aniversari de Som Energia  i mentre esperem  un acord de la cimera de París, constatem que l’única alternativa per fer aquest planeta que ens acull sostenible és abandonar i superar el model capitalista.
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
El capitalisme funciona en la mesura que els seus practicants tenen esperances fundades d’esdevenir més rics del que són. Això només és possible de dues maneres complementàries i compatibles: que es crei més riquesa i/o que alguns es facin més rics a costa dels altres, siguin els altres els veïns del costat o els de l’altre punta del planeta.
La creació indefinida de riquesa topa amb el fet que habitem un planeta finit.  Els seus recursos, per immensos que puguin semblar, no són infinits i, per tant, pretendre mantenir el model capitalista suposa o bé el suïcidi col·lectiu, o bé convertir la humanitat en un conjunt involuntari de jugadors del Monopoly, que com tothom sap és un joc en el que l’objectiu de qui el juga és aconseguir finalment el monopoli del mercat, tenint totes les propietats que apareixen al joc… o aconseguint que els altres jugadors rebentin el tauler i li facin empassar les fitxes!!!
monop
Per si la insostenibilitat mateixa del sistema capitalista no fos prou clara, hi hem d’afegir un factor addicional com és el fet històric que el desenvolupament del sistema capitalista ha anat de bracet amb la utilització dels combustibles fòssils per a fer anar els motors de la creació de riquesa.  Ningú pot imaginar que el món hagués evolucionat com i cap on ho ha fet, si no s’hagués pogut fer servir l’energia que s’ha obtingut i que s’obté de la crema de combustibles fòssils: fabricació, transport, enllumenat… no serien els que són sense el carbó i el petroli.
És difícil, amb dos dits de front, negar aquestes evidències.
Aleshores, què?
L’alternativa o alternatives s’han de construir, i caldrà fer-ho de forma més que menys participativa i consensuada, altrament serà difícil sortir-se’n. El que ens hi juguem és la supervivència del planeta o, com a mínim, de l’espècie que l’intenta dominar des de fa segles. I siguin quines siguin aquestes alternatives, només podran reeixir si plantegen fer un “ús” sostenible del planeta: ecològicament, econòmicament i políticament.