A l’auditori autogestionat de Can Batlló les entrades no van trigar ni vint minuts en acabar-se. La proposta era una vetllada per recaptar fons per a les anarquistes represaliades pel cas Pandora. Els dinamitzadors de l’assemblea: un cantant, un artista i un pallasso.

Ovidi3 no és un espectacle, és una assemblea cupaire on l’ex-diputat (“lo estoy dejando”) David Fernández, el músic Borja Penalba i el poeta David Caño fan una proposta de revisitació  i actualització de les sempre vigents cançons de l‘Ovidi Montllor i Mengual salpebrades amb les introduccions inacabables i sovint hilarants del David Fernández, les declamacions del Caño o els puntejats a la guitarra del Borja.

El concert va arrencar amb “Tot explota  pel cap o per la pota”, perquè ja no ens alimenten molles i ja volem el pa sencer. Memorable la versió de l’Escola de Ribera on David Caño, homenatjant Dylan, recontextualitza la lletra d’Ovidi que canten Fernández i Borja, presentant textos en una seqüència de cartells que va descobrint al ritme de la cançó. Així, per exemple, quan canten “el càstig era sever” el cartell mostra el text “se-Wert”. La samarreta vermella d’Ovidi va sonar mentre a l’escenari s’estenia una bugada de samarretes reivindicatives de totes les lluites i tots els colors (el fons d’armari del David Fernández, probablement). I si a l’Ovidi deia “gairebé no comprenc perquè la gent,  quan em veia pel carrer em cridava: progressista! ” l’assemblea de Can Batlló va substituir el crit per anti-sistema! . L’homenatge a Teresa, que un Fernández emocionat va dedicar a les Tereses del Kurdistan, va comptar amb la veu de Mireia Vives.

Però la vetllada va comptar amb més poetes que l’Ovidi. Vam poder escoltar les revisions de les versions que ell va fer de Pere Quart (Corrandes de l’Exili) o de Vicent Andrés Estellés (Els Amants), i descobrir, en la veu de David Caño, genials versions de Blai Bonet (Gaspar Hauser n2) o Martí Sales (Fora Catalans).

L’assemblea, com no es cansava de dir en David Fernández, mantenia un ambient de festa entre amics, aparentment improvisada (“ensayar es de cobardes”) ambientada amb el fum dels cigarretes que no deixaven de cremar i els efluvis de l’ampolla de Jameson (infusió irlandesa) que van anar pimplant.

El caliu de barri es va fer sentir quan un altre David, el de Ràbia Positiva, va pujar a l’escenari a fer Sants es crema!

I la cirereta final la va posar la presència de Feliu Ventura que ens va regalar “la Fera ferotge” i “la Soledat” que en aquesta ocasió van combinar amb el recitat de La Llibertat de David Caño.