Ovidi al “CUP”


Ovidi 3-2

A l’auditori autogestionat de Can Batlló les entrades no van trigar ni vint minuts en acabar-se. La proposta era una vetllada per recaptar fons per a les anarquistes represaliades pel cas Pandora. Els dinamitzadors de l’assemblea: un cantant, un artista i un pallasso.

Ovidi3 no és un espectacle, és una assemblea cupaire on l’ex-diputat (“lo estoy dejando”) David Fernández, el músic Borja Penalba i el poeta David Caño fan una proposta de revisitació  i actualització de les sempre vigents cançons de l‘Ovidi Montllor i Mengual salpebrades amb les introduccions inacabables i sovint hilarants del David Fernández, les declamacions del Caño o els puntejats a la guitarra del Borja.

El concert va arrencar amb “Tot explota  pel cap o per la pota”, perquè ja no ens alimenten molles i ja volem el pa sencer. Memorable la versió de l’Escola de Ribera on David Caño, homenatjant Dylan, recontextualitza la lletra d’Ovidi que canten Fernández i Borja, presentant textos en una seqüència de cartells que va descobrint al ritme de la cançó. Així, per exemple, quan canten “el càstig era sever” el cartell mostra el text “se-Wert”. La samarreta vermella d’Ovidi va sonar mentre a l’escenari s’estenia una bugada de samarretes reivindicatives de totes les lluites i tots els colors (el fons d’armari del David Fernández, probablement). I si a l’Ovidi deia “gairebé no comprenc perquè la gent,  quan em veia pel carrer em cridava: progressista! ” l’assemblea de Can Batlló va substituir el crit per anti-sistema! . L’homenatge a Teresa, que un Fernández emocionat va dedicar a les Tereses del Kurdistan, va comptar amb la veu de Mireia Vives.

Però la vetllada va comptar amb més poetes que l’Ovidi. Vam poder escoltar les revisions de les versions que ell va fer de Pere Quart (Corrandes de l’Exili) o de Vicent Andrés Estellés (Els Amants), i descobrir, en la veu de David Caño, genials versions de Blai Bonet (Gaspar Hauser n2) o Martí Sales (Fora Catalans).

L’assemblea, com no es cansava de dir en David Fernández, mantenia un ambient de festa entre amics, aparentment improvisada (“ensayar es de cobardes”) ambientada amb el fum dels cigarretes que no deixaven de cremar i els efluvis de l’ampolla de Jameson (infusió irlandesa) que van anar pimplant.

El caliu de barri es va fer sentir quan un altre David, el de Ràbia Positiva, va pujar a l’escenari a fer Sants es crema!

I la cirereta final la va posar la presència de Feliu Ventura que ens va regalar “la Fera ferotge” i “la Soledat” que en aquesta ocasió van combinar amb el recitat de La Llibertat de David Caño.

 

Anuncis

ni mas ni març, però keep calm


Un pas endavant!

Després de més de tres mesos de “ballar-la”, els que veiem la política dels professionals des del carrer hem quedat notablement cansats per l’espectacle que, contra tot pronòstic i com a les millors sèries, ha fet un gir de guió en la darrera escena i ens ha canviat el final per al que ja ens anàvem preparant.

I si el dilema semblava clarament establert entre “o Mas, o març”, la solució ha vingut d’un “ni Mas, ni març“. Brillant.

De seguida hem escoltat el reguitzell de veus dels que sempre volen ser al carro guanyador que ens asseguren que, en el resultat, qui més hi ha perdut ha estat l’altre, les del pessimistes que asseguren que amb el resultat els propis s’han baixat el pantalons d’una forma inadmissible, i les dels que se les prometien dolces dient que no hi ha dret, que arribar a acords és antidemocràtic!

Així doncs, hi ha partida! Però aquesta no ha fet sinó començar. Hem de mirar endavant i fer-ho bé. Ens esperem mesos de dificultat (no sé si divuit o més, o menys),  en els que, que ningú s’enganyi, no es tractarà de proclamar una independència per a la que NO es va guanyar el plebiscit (encara que si voleu tampoc es va perdre, per paradoxal que sembli), sinó de preparar l’escenari del nou estat independent per oferir la possibilitat a la ciutadania de pronunciar-s’hi a favor o en contra. I, a la vegada, gestionar el millor possible un pla de xoc per assegurar l’atenció a la ciutadania més maltractada. I tot això amb pocs recursos i amb un estat posant pals a les rodes.

Només hi ha una manera que això tiri endavant, des del meu punt de vista, i aquesta és comptar en tot moment amb la implicació, participació i suport de la ciutadania.

Aquest procés ha estat fins ara exemplar des del punt de vista de la mobilització. Ho haurà de seguir sent, i encara més, haurà d’aconseguir que una part de la ciutadania que fins ara no s’ha pronunciat a favor de la independència, potser perquè no ha sabut veure quina mena de nou estat se li proposava, s’hi afegeixi per aconseguir guanyar el plebiscit, necessàriament binari (SI/NO), en el que finalment haurà de finalitzar aquest camí.

No sembla gaire agosarat admetre que aquest camí serà molt diferent si la definició de les formes i continguts d’aquest nou estat que volem es fa (només) en una comissió parlamentària, o en una comissió d’experts o si, en canvi, s’enceta un procés de participació obert, que permeti recollir propostes, necessitats i inquietuds, i que permeti confegir, amb la necessària participació d’experts i de parlamentaris, però no només, una proposta de constitució per a un país, que no només sigui un nou país sinó que també sigui un país nou. D’això va la proposta de Convenció Constitucional Catalana , una via per a eixamplar la base de l’independentisme i per a consolidar el compromís dels que ja hi som.

Tenim molta feina per fer. Som-hi!

 

keep calm! això va per llarg


Cala Estreta tardor-13

Després de més de tres mesos des de les eleccions del 27D, la CUP ha adoptat la decisió de NO investir president el candidat que al llarg d’aquest període ha presentat continuadament la coalició Junts pel Si, que va obtenir el resultat més gran a les eleccions, però sense prou majoria com per a formar govern en solitari.

Aquest “NO” tanca un període en el que, al meu entendre, a Catalunya sembla que s’hagi estat vivint amb una bena als ulls i el “NO” de la CUP té la virtut de fer caure la bena en diversos sentits:

Si era complicat convertir les eleccions del 27D en un plebiscit, tot i entendre perfectament els motius que hi van portar, el que no tenia sentit era considerar que un 48% dels vots equivalia a guanyar-lo. Fer-ho veure ha estat un engany que ja no podrà seguir endavant.

Plantejar el procés d’independència en un termini de divuit mesos partint de l’actual Generalitat intervinguda pel Ministerio de Hacienda d’Espanya, sense anticipar dificultats serioses i sacrificis, especialment per a les persones que depenen “salarialment” de la Generalitat, ha estat pura fantasia.

El procés d’independència serà creïble i sòlid quan la ciutadania d’aquest país doni un pas més i, a més de sortir al carrer quan ho demanen l’ANC i l’Òmnium, es plantegi la seva participació activa en un procés constituent en el que es defineixi com volem el nostre futur país.

Només en la mesura que la gent vegi en la independència la via per a fer un estat nou a la seva mida veurà la necessitat de defensar aquesta opció seriosament, amb un compromís més profund com el que requerirà arribar a la desobediència, si les coses es posen complicades, que s’hi poden posar.

Mentrestant, KEEP CALM! això va per llarg. Hi som més aprop que mai, però no és per demà passat, ni per d’aquí a un any.

I desenganyem-nos, el desgraciat format del plebiscit que no es va guanyar va permetre que algunes formacions es mantinguessin en la via morta del si/no. Per això un referèndum de pregunta binària és imprescindible: per poder saber definitivament si som majoria i a la vegada per acabar amb el joc de la puta i la ramoneta dels del dret a decidir… no se sap què.

Si tornem a votar el març, ho farem sense la bena als ulls… o almenys això espero!

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js