Arxiu de la categoria: República

22 de desembre


Amb les eleccions d’ahir ressonant, i sense gairebé haver volgut llegir ni escoltar cap anàlisi sobre els resultats, intento endreçar les meves idees i publicar-les per si serveixen a algú més.

Hem assolit la segona dada més alta de participació electoral després de les generals del 77, les primeres després de la mort del dictador, amb un 82% de vots sobre el cens, que exclou un 13% de població migrant que també viu i treballa a Catalunya. Excepte aquests, ningú pot parlar ja de majories silencioses o minories silenciades. El resultat reflexa el que vol la ciutadania que tenim en un moment com el que vivim.

Ciudadanos ha guanyat però és difícil, per no dir impossible, que pugui formar govern.
L’independentisme obté majoria absoluta en escons, però no en vots.
Els comuns no són imprescindibles per sumar amb ningú que pugui fer govern.
El PSC puja, però no pot fer valdre el discurs pactista de l’Iceta.
El PP governa a Espanya però és la darrera força política de Catalunya, amb representació a una sola demarcació i amb menys diputats que la CUP.

Amb la partida política en taules i mig país emprenyat amb l’altre mig, només si comencem a fer coses diferents a banda i banda s’aconseguiran resultats diferents, sinó estem en un atzucac.

Al costat independentista hem d’assumir que el que hem anomenat la revolució dels somriures ha estat viscuda com un moviment excloent per molta gent amb qui volem compartir el mot “nosaltres”. Hi ha republicans que han tingut la impressió que els preníem la república. Hi ha gent a l’esquerra que encara pensa que les eleccions d’ahir les ha guanyat simplement la dreta.  Alguna cosa hem fet malament perquè la percepció que s’ha generat en alguns casos (no pocs) sigui aquesta.

Pel costat dels que volen mantenir la unitat d’Espanya s’han trobat que malgrat les hòsties, les multes, la presó, la censura dels mitjans, les prohibicions del groc… Malgrat les eleccions les convoqui qui no hi té dret, en un ús abusiu del 155, que segur ha provocat també alguna abstenció d’indepe purista… Malgrat tot, més de dos milions de catalans hem votat independència… una mica més que l’1 d’octubre.  Potser que algú a Espanya es plantegi un canvi de tàctica i d’ideòlegs, és evident que aquesta no funciona per desanimar el sector independentista.

Veient la distribució geogràfica dels nous votants en aquesta elecció,  i d’una part significativa dels que han canviat de vot, hom pensaria que sociològicament s’haurien de situar a l’esquerra. Per això si en l’eix nacional volien votar per la unitat d’Espanya, es podia esperar un creixement de vots al PSC o als Comuns, en canvi els seus vots han fet guanyar Arrimadas que ha fet la campanya amb menys contingut ni concrecions que hom pugui fer… potser per això.

A partir d’ara toca fer estratègia, tàctica i sobretot, sobretot, política. I comencem malament quan la notícia del dia és l’ampliació de la causa per rebel·lió a Rovira, Gabriel, Boya, Lloveras, Mas i Pascal… a banda de considerar que les manifestacions de la Diada formen part d’aquesta rebel·lió. Algú s’ha begut l’enteniment al Suprem (ei! presumptament). Malament si l’estratègia de l’Estat és fer passar l’independentisme per l’aro, ja sigui a través dels jutjats, o del 155, ja que no se’n surt a les urnes.

Però malament també si des de les direccions dels partits independentistes i des de les entitats civils se’ns proposa la restitució del govern legítim, la recuperació de les lleis de desconnexió i la proclamació de la República, com si dient-ho fos suficient. Ja hem vist que no. Aquesta lliçó ja l’hem après i si hem de confiar en el realisme màgic, juguem amb desavantatge, en Vargas Llosa és unionista.

No tinc solucions, què més voldria, només el convenciment que de persistir sense cap modificació en el rumb prendrem mal. I cal recordar que qui té la força, les forces: la de l’exèrcit, la guàrdia civil, la policia i si cal els Mossos; la de la fiscalia i els jutjats, la de l’IBEX35 i els grans mitjans de comunicació… qui té a favor totes aquestes forces és l’estat.

Tampoc vull ser pessimista, però crec que ja ha passat el temps dels temeraris, toca que s’alcin veus a Espanya que proposin solucions que permetin a Catalunya un encaix còmode, i que s’alcin veus a Catalunya que admetin la possibilitat de rebaixar plantejaments si efectivament existeix la possibilitat d’un encaix veritablement còmode. Potser els bascos saben com fer-ho i ens poden donar un cop de mà…qui sap. Sinó tocarà resistir, perquè si algú pretén que la solució torna a ser passar el ribot a Catalunya per fer-la encaixar, tant per tant, més valdrà no enganyar a ningú i admetre que tocarà desobeir i entomar les hòsties, perquè claudicar és el mateix que desaparèixer.

22 de desembre de 2017

 

cesc

Anuncis

tenim pressa?


Fa set anys, aquest espot d’Òmnium Cultural ens esperonava a somniar i també a fer realitat el somni, amb pressa, molta pressa.
Ara que s’ha obert la veda de l’exigència de responsabilitats no voldria que semblés que faig responsable Òmnium d’haver inoculat la pressa a la gent, més aviat crec que l’espot recollia un sentiment existent entre la població i el retornava amb un bonic embolcall. Però tinc la impressió que sí, que aquest és el principal problema:  hem volgut que el somni es fes realitat de seguida.

De poc o res ha serveixen els exemples que la història ens ofereix: Irlanda que va trigar sis anys des de l’Aixecament de Pasqua el 1916, fins a la signatura del tractat angloirlandès, el 1922, que li donava la configuració actual. L’Índia, que va viure molts anys de conflicte des de la Marxa de la Sal de Ghandi el 1930, fins a la proclamació de la independència el 1947. Per no parlar dels Estats Units que van trigar deu anys, des de la Revolta del Tè , el 1773,  fins al Tractat de Paris, el 1783, que posava fi a la seva Guerra de la Independència respecte el Regne Unit. Tres exemples, per cert, que van incloure en el seu desenvolupament sengles conflictes armats.

A Catalunya pretenem independitzar-nos d’una de les nacions amb menor tradició negociadora de la història, d’un estat sorgit sense trencament de la dictadura militar franquista, i ho volem fer pacíficament… i de pressa, molt de pressa.  L’espot d’Òmnium (i la cançó de LLach en què es basa) en el fons anava encertat: Somniem! Clar que si!

Però no es tracta de de deixar de somniar, sinó de treballar per fer possible l’impossible, i per fer-ho pacíficament. Però sense angoixar-nos per aconseguir resultats de pressa. Així, probablement trobem una mica de temps per vigilar de no fer-nos mal, ni de fer mal als qui no ho veuen igual i amb els qui hem de seguir convivint pacíficament, perquè el país que hem de fer l’hem de fer també amb ells.

Somniem! Clar que si! Però igual que diem “que la prudència no ens faci traïdors”, afegim-hi “que la pressa no ens faci entrebancar“.

Només en una cosa hem de tenir pressa: #Llibertat presos polítics