la constitució “por la gracia de dios”


Ja comença a fer prou anys que sortosament no portem monedes de Franco a les butxaques, però els que ens hi vam haver de familiaritzar recordem aquella llegenda que envoltava l’efigie del dictador que deia “FRANCISCO FRANCO CAUDILLO DE ESPAÑA POR LA G. DE DIOS”.

La “G. de Dios”, és a dir la “gracia de dios” era l’argument imbatible que justificava que haguéssim de patir-lo com a dictador feixista, a ell i als seus còmplices i hereus.

Des de fa un temps, des d’Espanya ens arriba una cantarella que m’ha evocat el “por la gracia de dios“: l’obediència a la llei, la llei espanyola, és clar, i principalment la Constitució de 1978. La inalterable constitució que va ser reformada una vegada, el 1992, per aplicació del Tractat de Maastricht i una altra, l’agost de 2011, en període de vacances parlamentàries, per aprovar l’austericidi. En ambdós casos, per cert, sense que cap referèndum ratifiqués les modificacions incorporades al text “sagrat”.

Aquesta constitució, que com veiem quan convé es reforma, ens la passen pels nassos dia si i dia també per justificar que no és possible fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. No només això, sinó que tot allò que es pretén fer per aconseguir-lo és il·legal i, en conseqüència, antidemocràtic.

Lluís Bassets, director adjunt de El País, ho escrivia amb meridiana claredat ahir al seu article “Si no es legal, no es democrático“.  Aquest mantra que escoltem fins a la sacietat parteix d’una premissa en la que els seus termes s’han intercanviat els papers. M’explico:

1 – Per afirmar que una cosa és legal o no, cal que hi hagi una llei que ho estableixi.

2 – Perquè hi hagi una llei cal que sigui redactada i aprovada.

3 – En democràcia qui redacta i aprova les lleis són els representants del poble.

Així doncs, no és la llei la que atorga la condició democràtica, sinó la democràcia la que atorga validesa a les lleis.

Per això tinc la impressió que els polítics que s’emparen en la cantarella “la constitució no ho permet” en realitat m’estan dient que no tenen cap intenció de contribuir a un canvi de la constitució que ho fes possible, però són prou covards per no dir-ho obertament. O potser no és això, potser és que segueixen pensant que, com Franco, la constitució existeix “por la gracia de dios”.

moneda-franco

gentrificació i franquisme: apunts d’un cap de setmana llarg per espanya


Aragó i Castella són terres que ens queden ben a prop, de les que en coneixem l’idioma i que ofereixen importants atractius al viatger. I és que aquesta facilitat que tenim per a poder viatjar es converteix en un arma de destrucció massiva: la gentrificació. A banda i banda de la Serralada de Conca en tenim dos exemples preclars: Albarracín i la Ciutat Alta (el casc antic) de Conca.
albarracin-pano
Albarracín, que en el seu dia va aconseguir mantenir la seva autonomia dels regnes veïns de Castella i d’Aragó, ara amb poc més d’un miler d’habitants i governs municipals de les dretes (UCD, PP, PAR) des de que es tornen a fer eleccions municipals, ha caigut davant el setge del turisme que ha esdevingut l’únic motor econòmic del poble: vint hotels i hostals, nou establiments de lloguer apartaments, deu restaurants, un camping…, tot sense sortir del terme, si hi afegim els voltants (un conjunt de vint-i-cinc poblets que entre tots, Albarracín inclòs, no superen els cinc-mil habitants) les proporcions són increïbles.  Les perspectives per algú que vulgui viure a Albarracín són les de dedicar-se a alguna de les activitats vinculades al turisme: hosteleria, comerç de records i artesanies, alimentació, activitats turístiques. Només cal veure els llocs web de l‘ajuntament o de la Comunidad (els vint-i-cinc pobles) per veure que els seus continguts van adreçats al turisme i com a molt a activitats com la cacera i la micologia.

Els habitants actuals han deixat, si mai les van tenir, les seves cases antigues per anar a viure en pisos moderns edificats a poca distància, i els “senyors” que disposaven de residències nobles, les han venut o reconvertit en establiments hotelers. En aquestes condicions, els espais històrics medievals, que conformen el nucli del poble, han esdevingut un decorat meravellós, però sense ànima en el que la profusió de turistes pels carrerons pot provocar, i no és cap exageració, veritables embussos i retencions, sense vehicles.  Albarracín ha passat així de ser un poble a esdevenir un objecte de consum.

Conca, una de les capitals de província més petites de l’estat, compta amb un cas antic, la Ciudad Alta, d’origen medieval, situat en un promontori entre dos rius, el Xúquer i el Huécar, que comença a patir símptomes també de gentrificació, si bé aquesta, encara que no menys greu, no domina el conjunt de la ciutat sinó només aquest barri i, a diferència d’Albarracín, presenta alguna tímida mostra de reacció davant d’aquest fenomen que avança progressivament a tantes ciutats.

cuenca-casco-muere

Però si alguna cosa sorprèn més encara a Conca, o hauria de dir Cuenca, és la pervivència d’un pòsit franquista que té manifestacions brutals i altres més subtils. Així sobta que en la visita guiada al refugi antiaeri del casc antic, la guia municipal després d’explicar que Cuenca va resultar ser al bàndol republicà, manté una neutralitat exquisida per parlar de la guerra com un fet terrible que va tenir lloc fa molts anys entre “un bando y el otro”. Explicava que a un l’ajudaven uns països, Itàlia i Alemanya, i a l’altre un altre, Rússia, etc. Tot sense cap matís ni connotació que pogués fer pensar que uns eren més legítims que els altres.

Si fins aquí algú pot pensar que tinc la sensibilitat a flor de pell, els dubtes s’esvaeixen passejant per la ciutat i trobar, al costat de les restes del que fou l’església de Sant Pantaleó, el carrer dedicat al bisbe Guerra Campos, bisbe de la ciutat i Procurador a les Corts franquistes per nomenament directe del dictador (i un dels 59 procuradors que el 1976 van votar contra la Ley de la Reforma Política que derogava els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional). Per a qui no el recordi i en vulgui saber més, la “Fundación Francisco Franco” en publica una nota biogràfica.

Però la confirmació definitiva de la convivència de Cuenca amb el franquisme la constitueix la llegenda del nom de José Antonio Primo de Rivera damunt d’una creu, sota la qual tres jous i fletxes, emblema de la Falange Española, el partit feixista que fundà José Antonio el 1933.  Aquesta composició, d’uns dos metres d’alçada  la trobem a la pared lateral de la catedral de Cuenca, a la dreta de la façana principal. Com a mínim en una ocasió ha estat objecte d’atacs amb pintura vermella, que han estat retirats amb la subvenció de la Diputació de Cuenca, com va ser denunciat en el seu moment.

Avui aquest símbol feixista presenta aquest aspecte:

jose-antonioLa convivència amb aquesta iconografia, la connivència amb una certa línia subtil de pensament negacionista del que fou un cop d’estat armat contra la legalitat republicana del 36, sense deixar de ser molt i molt preocupant, ajuda malauradament a entendre aquesta Espanya del PP…  que no hi veu més enllà del PSOE.

Difícil ho tenim, des de Catalunya, per canviar aquesta realitat.

 

 

 

 

 

 

la policia està al servei dels ciutadans!


Dia de les Esquadres 2015 - Acte Central

La missió de la Policia de la GeneralitatMossos d’Esquadra és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, vetllant, des de la proximitat, per la convivència pacífica i la protecció de les persones i els béns, d’acord amb l’ordenament jurídic.”

Integritat: no treure profit de la condició de policia. Actuacions adaptades als preceptes deontològics.

Aquestes definicions es poden llegir a la pàgina web del cos de mossos d’esquadra dedicada a la missió, visió i valors del cos. Malauradament en les darreres setmanes hem assistit a la conclusió judicial de dos dramàtics episodis policials en els que aquests valors s’ha vist capgirats com un mitjó per aquells que, se suposa, s’hi han de regir.

La forma d’organització social amb que compta el nostre país estableix el monopoli de la força en mans de les forces de seguretat públiques, al servei de la ciutadania. La ciutadania contribueix als pressupostos públics que permeten sostenir els cossos de seguretat i vota els polítics que designen els comandaments d’aquestes forces per a veure protegit l’exercici dels seus drets. Sembla coherent.

Aquesta és la teoria. Però a casa nostra ja fa temps que assistim a un deteriorament creixent d’aquest esquema:

1 – sembla que hi ha policies que usen el monopoli de la força d’acord amb el seu propi criteri personal, encara que com a conseqüència d’això algunes persones vegin lesionats els seus drets, la seva seguretat o fins i tot perdin la salut… o la vida!

2 – quan s’han donat circumstàncies d’aquesta mena, la primera reacció dels polítics als que la ciutadania ha votat per a comandar les forces a les que encarrega la protecció de l’exercici dels seus drets és negar:

Negar els fets, fins que són irrefutables.

Negar la participació de la policia, fins que no queda cap altra possibilitat

Negar la intencionalitat i atribuir els fets a accidents,  errors, atzars, fatalitats…

3 – quan els fets són finalment provats, davant la impassibilitat dels polítics, els policies adopten estratègies

a) de dispersió de la responsabilitat: va ser algú de nosaltres, però no estem segurs de qui per tant, en aquest estat de dret que hauríem de defensar ens acollim a les garanties que hem arrabassat a les víctimes amb la nostra mala praxi policial i defensem que no es pot condemnar a cap de nosaltres per manca de proves

b) de filibusterisme jurídic: com que mai se sap com acabarà un judici, acceptarem que ho vam fer, sempre que s’admeti que no hi havia mala intenció i no perdem la feina (que hem acreditat que no sabem fer bé)

Un veritable estat de dret no pot consentir que les persones a les que selecciona per a cedir-lis el monopoli de la força se n’acabin aprofitant com si fossin matons. Si això passa, els responsables polítics no poden caure en el xantatge corporatiu de defensar aquestes persones, o de mirar a una altra banda i col·laborar o consentir estratègies per esquivar la responsabilitat judicial i , sobretot, social que la funció policial implica.

Cal exigir la depuració de les responsabilitats professionals fins al final, per part de la pròpia institució. Aleshores, i només aleshores, es pot permetre que l’estratègia davant la justícia es regeixi per criteris personals. Altrament, hauria fet falta que la institució col·laborés amb la justícia aportant tota mena de dades, proves, fins a deixar fora de cap mena de dubte la seva possible connivència amb els fets i amb la seva posterior evitació de responsabilitats.  O no és això el que vol dir la definició d’integritat que proposa el propi cos de Mossos d’Esquadra?

Aquesta manera de fer funcionar la policia no és pròpia d’un país amb alta qualitat democràtica.

Si volem fer un país nou… ja podem pensar en fer una policia nova, aquesta no està clar que ens pugui servir!

 

 

 

un any més, sant jordi!


foto de @jordiarrufat
foto de @jordiarrufat

Arriba el dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa, de Shakespeare i de Cervantes, de comprar llibres i potser no llegir-los, de caçar signatures de mediàtics, d’aglomeracions, de paradetes d’escoltes que venen roses i punts de llibre i manualitats per una oenegé, de llibreters preocupats per la pluja, de vells amants que s’agafen de les mans i amb l’altra sostenen el llibre i la rosa, de guiris al·lucinats amb el que passa al carrer i que no entenen.

Un any més, fidels a la tradició, uns i altres fan preparatius. I enguany que cau en dissabte, els comencen el dia abans. Les gitanes de la plaça, de bon matí, sobre el piló que hi ha al costat de la xemeneia, ja preparaven les espigues que després aparellaran amb les roses, per avançar feina. Quan he tornat de treballar, ja tenien la paradeta improvisada amb una tauleta de càmping i una galleda. Sant Jordi s’avança a la vigília, no fos cas que perdessin clientela per culpa del cap de setmana.

A la ràdio els llibreters es preocupen per la pluja i els floristes per l’intrusisme dels que, sense ser del gremi, s’emportaran la major part de les vendes del dia que més flors es venen en tot l’any.

Demà, un any més, sortirem al carrer, tots, totes, com si no hi hagués altre dia a l’any per fer-ho, i passejarem entre llibres i flors i ens agafarà una mena d’atac de cofoisme de pensar:  que collonuts que som els catalans que, sense necessitat que ningú ens convoqui, sortim als carrers i a les places i complim amb una tradició que, i això ja és el súmmum, també han adoptat els que han arribat més tard.

Doncs au, no hi donem més voltes. Celebrem que aquest nostre poble té una tradició agradable,  que promou valors estètics i culturals, romàntics segurament, bé i què? Si més no, inofensius, pacífics, de bon rotllo.

I ja posats fem-ho comprant llibres d’editorials petites, més que no pas de multinacionals i  busquem els petits tresors abans que els èxits de vendes.

Bona Diada de Sant Jordi!

 

 

 

 

Ovidi al “CUP”


Ovidi 3-2

A l’auditori autogestionat de Can Batlló les entrades no van trigar ni vint minuts en acabar-se. La proposta era una vetllada per recaptar fons per a les anarquistes represaliades pel cas Pandora. Els dinamitzadors de l’assemblea: un cantant, un artista i un pallasso.

Ovidi3 no és un espectacle, és una assemblea cupaire on l’ex-diputat (“lo estoy dejando”) David Fernández, el músic Borja Penalba i el poeta David Caño fan una proposta de revisitació  i actualització de les sempre vigents cançons de l‘Ovidi Montllor i Mengual salpebrades amb les introduccions inacabables i sovint hilarants del David Fernández, les declamacions del Caño o els puntejats a la guitarra del Borja.

El concert va arrencar amb “Tot explota  pel cap o per la pota”, perquè ja no ens alimenten molles i ja volem el pa sencer. Memorable la versió de l’Escola de Ribera on David Caño, homenatjant Dylan, recontextualitza la lletra d’Ovidi que canten Fernández i Borja, presentant textos en una seqüència de cartells que va descobrint al ritme de la cançó. Així, per exemple, quan canten “el càstig era sever” el cartell mostra el text “se-Wert”. La samarreta vermella d’Ovidi va sonar mentre a l’escenari s’estenia una bugada de samarretes reivindicatives de totes les lluites i tots els colors (el fons d’armari del David Fernández, probablement). I si a l’Ovidi deia “gairebé no comprenc perquè la gent,  quan em veia pel carrer em cridava: progressista! ” l’assemblea de Can Batlló va substituir el crit per anti-sistema! . L’homenatge a Teresa, que un Fernández emocionat va dedicar a les Tereses del Kurdistan, va comptar amb la veu de Mireia Vives.

Però la vetllada va comptar amb més poetes que l’Ovidi. Vam poder escoltar les revisions de les versions que ell va fer de Pere Quart (Corrandes de l’Exili) o de Vicent Andrés Estellés (Els Amants), i descobrir, en la veu de David Caño, genials versions de Blai Bonet (Gaspar Hauser n2) o Martí Sales (Fora Catalans).

L’assemblea, com no es cansava de dir en David Fernández, mantenia un ambient de festa entre amics, aparentment improvisada (“ensayar es de cobardes”) ambientada amb el fum dels cigarretes que no deixaven de cremar i els efluvis de l’ampolla de Jameson (infusió irlandesa) que van anar pimplant.

El caliu de barri es va fer sentir quan un altre David, el de Ràbia Positiva, va pujar a l’escenari a fer Sants es crema!

I la cirereta final la va posar la presència de Feliu Ventura que ens va regalar “la Fera ferotge” i “la Soledat” que en aquesta ocasió van combinar amb el recitat de La Llibertat de David Caño.

 

ni mas ni març, però keep calm


Un pas endavant!

Després de més de tres mesos de “ballar-la”, els que veiem la política dels professionals des del carrer hem quedat notablement cansats per l’espectacle que, contra tot pronòstic i com a les millors sèries, ha fet un gir de guió en la darrera escena i ens ha canviat el final per al que ja ens anàvem preparant.

I si el dilema semblava clarament establert entre “o Mas, o març”, la solució ha vingut d’un “ni Mas, ni març“. Brillant.

De seguida hem escoltat el reguitzell de veus dels que sempre volen ser al carro guanyador que ens asseguren que, en el resultat, qui més hi ha perdut ha estat l’altre, les del pessimistes que asseguren que amb el resultat els propis s’han baixat el pantalons d’una forma inadmissible, i les dels que se les prometien dolces dient que no hi ha dret, que arribar a acords és antidemocràtic!

Així doncs, hi ha partida! Però aquesta no ha fet sinó començar. Hem de mirar endavant i fer-ho bé. Ens esperem mesos de dificultat (no sé si divuit o més, o menys),  en els que, que ningú s’enganyi, no es tractarà de proclamar una independència per a la que NO es va guanyar el plebiscit (encara que si voleu tampoc es va perdre, per paradoxal que sembli), sinó de preparar l’escenari del nou estat independent per oferir la possibilitat a la ciutadania de pronunciar-s’hi a favor o en contra. I, a la vegada, gestionar el millor possible un pla de xoc per assegurar l’atenció a la ciutadania més maltractada. I tot això amb pocs recursos i amb un estat posant pals a les rodes.

Només hi ha una manera que això tiri endavant, des del meu punt de vista, i aquesta és comptar en tot moment amb la implicació, participació i suport de la ciutadania.

Aquest procés ha estat fins ara exemplar des del punt de vista de la mobilització. Ho haurà de seguir sent, i encara més, haurà d’aconseguir que una part de la ciutadania que fins ara no s’ha pronunciat a favor de la independència, potser perquè no ha sabut veure quina mena de nou estat se li proposava, s’hi afegeixi per aconseguir guanyar el plebiscit, necessàriament binari (SI/NO), en el que finalment haurà de finalitzar aquest camí.

No sembla gaire agosarat admetre que aquest camí serà molt diferent si la definició de les formes i continguts d’aquest nou estat que volem es fa (només) en una comissió parlamentària, o en una comissió d’experts o si, en canvi, s’enceta un procés de participació obert, que permeti recollir propostes, necessitats i inquietuds, i que permeti confegir, amb la necessària participació d’experts i de parlamentaris, però no només, una proposta de constitució per a un país, que no només sigui un nou país sinó que també sigui un país nou. D’això va la proposta de Convenció Constitucional Catalana , una via per a eixamplar la base de l’independentisme i per a consolidar el compromís dels que ja hi som.

Tenim molta feina per fer. Som-hi!

 

keep calm! això va per llarg


Cala Estreta tardor-13

Després de més de tres mesos des de les eleccions del 27D, la CUP ha adoptat la decisió de NO investir president el candidat que al llarg d’aquest període ha presentat continuadament la coalició Junts pel Si, que va obtenir el resultat més gran a les eleccions, però sense prou majoria com per a formar govern en solitari.

Aquest “NO” tanca un període en el que, al meu entendre, a Catalunya sembla que s’hagi estat vivint amb una bena als ulls i el “NO” de la CUP té la virtut de fer caure la bena en diversos sentits:

Si era complicat convertir les eleccions del 27D en un plebiscit, tot i entendre perfectament els motius que hi van portar, el que no tenia sentit era considerar que un 48% dels vots equivalia a guanyar-lo. Fer-ho veure ha estat un engany que ja no podrà seguir endavant.

Plantejar el procés d’independència en un termini de divuit mesos partint de l’actual Generalitat intervinguda pel Ministerio de Hacienda d’Espanya, sense anticipar dificultats serioses i sacrificis, especialment per a les persones que depenen “salarialment” de la Generalitat, ha estat pura fantasia.

El procés d’independència serà creïble i sòlid quan la ciutadania d’aquest país doni un pas més i, a més de sortir al carrer quan ho demanen l’ANC i l’Òmnium, es plantegi la seva participació activa en un procés constituent en el que es defineixi com volem el nostre futur país.

Només en la mesura que la gent vegi en la independència la via per a fer un estat nou a la seva mida veurà la necessitat de defensar aquesta opció seriosament, amb un compromís més profund com el que requerirà arribar a la desobediència, si les coses es posen complicades, que s’hi poden posar.

Mentrestant, KEEP CALM! això va per llarg. Hi som més aprop que mai, però no és per demà passat, ni per d’aquí a un any.

I desenganyem-nos, el desgraciat format del plebiscit que no es va guanyar va permetre que algunes formacions es mantinguessin en la via morta del si/no. Per això un referèndum de pregunta binària és imprescindible: per poder saber definitivament si som majoria i a la vegada per acabar amb el joc de la puta i la ramoneta dels del dret a decidir… no se sap què.

Si tornem a votar el març, ho farem sense la bena als ulls… o almenys això espero!

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js

%d bloggers like this: