Arxiu de la categoria: vida quotidiana

"Estat d'alarma"

Itinerari per la ciutat fantasma

Deixa un comentari

[Han passat més de dos anys des de la meva darrera entrada al blog, sense voler afegir soroll al soroll polític. L’inèdit del que estem vivint, però, no em deixa resistir-me a compartir el que visc. Perdoneu]

Barcelona, dimecres 18 de març. Cinquè dia de confinament, 5 de la tarda.

Tinc visita amb l’otorrino, el meu nas fa de les seves i no estic disposat a deixar passar l’hora. El recorregut des de la Bordeta fins a Francesc Macià em suposarà una mitja hora a peu. Desisteixo d’anar a buscar un transport, en part per donar-li menys ocasions al contagi, en part per experimentar la sensació de caminar per la ciutat en solitud.

Barcelona, una tarda entre setmana, sembla un diumenge a les 6 del matí, com a molt. Els carrers són pràcticament deserts. Quan em  trobo algú que ve de cara, com a molt un per travessia, instintivament desviem les trajectòries per assolir la màxima distància possible entre nosaltres, sense baixar de la vorer. Sense cap mala cara, ni de por, ni d’angúnia. Com un ritual, un protocol ja establert, que seguim gairebé tots de manera automàtica.

És espectacular el que pot arribar a fer en tan poc temps l’enginyeria social, la propaganda.

De la gent que em vaig trobant, poc més o menys la meitat porten mascareta, o un buf o, també en algun cas, una protecció facial casolana feta de tovalloletes, com la d’aquests vídeos que circulen d’una senyora xinesa o de la Vicki Peña. Alguns porten guants blaus o blancs. Alguns ho porten tot. Altres, paradoxalment, van sense mascareta perquè fumen, però ho fan amb guants. Tothom, però mantenint les distàncies. Bé tothom no, una parell d’homes amb aspecte de sense llar, seuen en un pedrís,  amb menys separació de la recomanada. Fumen, beuen cervesa i xerren aparentment aliens al que passa o, millor dit, al que no passa al seu voltant.

Els carrers d’Hostafrancs estan gairebé deserts, les botigues i els bars tancats. Només les farmàcies, els súpers, les botigues de fruita dels pakis i les bugaderies mantenen la porta oberta, però amb activitat a mínims.

El forn que hi ha prop del mercat té un paper penjat a l’entrada i als vidres del costat, on informa de les normes a seguir: entrar d’un en un, mantenir distàncies, facilitar l’import… i ho acaba amb un “TOT ANIRÀ BÉ”, que resulta entendridor. El Casinet està tancat des del primera porta des del carrer, on penja un rètol informatiu. Al voltant de l’estació de Sants no s’hi veu una ànima.

La circulació és gairebé inexistent, pocs vehicles, la majoria públics: bus, taxi, neteja, cabify camionetes de distribució. El bicing ple i amb la pantalla en negre. A la boca del metro de Tarragona, una persona de la neteja passa amb insistència un drap pels passamans d’acer inoxidable.

 

De tornada entro al súper. Abans de fer-ho em poso guants i em pujo la braga. Molt poca gent. Prestatges desigualment plens. Hi ha paper de vàter, però no queda lleixiu. La  caixera amb mascareta i guants aguanta el xàfec de l’encarregada per haver enganxat rètols amb gomets en comptes de cinta adhesiva i les dues discuteixen amb els nois que transporten palets sobre si el passadís és o no és un lloc acceptable on deixar la mercaderia. L’encarregada amb cara de “ja veuràs” li diu al que porta la veu cantant: “dame tu número de transportista que voy a llamar a la central”. “Yo no tengo número”, respon el noi. “Soy externo”.

Torno a casa. Ostres! He oblidat anar a la farmàcia!

“No pateixis, ja hi aniré jo” s’afanya a dir la Núria.

tradicions, vida quotidiana

un any més, sant jordi!

Deixa un comentari

foto de @jordiarrufat
foto de @jordiarrufat

Arriba el dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa, de Shakespeare i de Cervantes, de comprar llibres i potser no llegir-los, de caçar signatures de mediàtics, d’aglomeracions, de paradetes d’escoltes que venen roses i punts de llibre i manualitats per una oenegé, de llibreters preocupats per la pluja, de vells amants que s’agafen de les mans i amb l’altra sostenen el llibre i la rosa, de guiris al·lucinats amb el que passa al carrer i que no entenen.

Un any més, fidels a la tradició, uns i altres fan preparatius. I enguany que cau en dissabte, els comencen el dia abans. Les gitanes de la plaça, de bon matí, sobre el piló que hi ha al costat de la xemeneia, ja preparaven les espigues que després aparellaran amb les roses, per avançar feina. Quan he tornat de treballar, ja tenien la paradeta improvisada amb una tauleta de càmping i una galleda. Sant Jordi s’avança a la vigília, no fos cas que perdessin clientela per culpa del cap de setmana.

A la ràdio els llibreters es preocupen per la pluja i els floristes per l’intrusisme dels que, sense ser del gremi, s’emportaran la major part de les vendes del dia que més flors es venen en tot l’any.

Demà, un any més, sortirem al carrer, tots, totes, com si no hi hagués altre dia a l’any per fer-ho, i passejarem entre llibres i flors i ens agafarà una mena d’atac de cofoisme de pensar:  que collonuts que som els catalans que, sense necessitat que ningú ens convoqui, sortim als carrers i a les places i complim amb una tradició que, i això ja és el súmmum, també han adoptat els que han arribat més tard.

Doncs au, no hi donem més voltes. Celebrem que aquest nostre poble té una tradició agradable,  que promou valors estètics i culturals, romàntics segurament, bé i què? Si més no, inofensius, pacífics, de bon rotllo.

I ja posats fem-ho comprant llibres d’editorials petites, més que no pas de multinacionals i  busquem els petits tresors abans que els èxits de vendes.

Bona Diada de Sant Jordi!

 

 

 

 

arrels, familia, Fotografia, vida quotidiana

recuperar arrels

Deixa un comentari

Quadern Navarcles 21 001

Avui, dia de Sant Valentí, se celebra la Festa Major de Navarcles, poble de la comarca del Bages,  situat en un meandre del Llobregat, entre Artés i el Pont de Vilomara, a onze quilòmetres de Manresa.  Això segurament no justificaria que jo en parlés al meu blog, si no fora perquè en aquest poble, el juliol de 1888 hi va néixer Joan Camprubí Mercader, el meu avi, i perquè avui, gràcies a l’esforç de la Maria Gudayol, navarclina estudiosa i col·leccionista i de Llorenç Ferrer, alcalde i historiador de Navarcles, s’ha presentat el número 21 dels Quaderns de Navarcles dedicats a les postals de Navarcles editades entre 1900 i 1936.

Joan i ConcepcióEl meu avi Joan, ara fa poc més o menys cent anys, instal·lat a la Plaça Major (Plaça Vella) amb una papereria, rellotgeria i botiga de ves a saber què més, produïa postals d’imatges del seu poble, alguna de les quals, segurament, havia fet ell mateix.

A casa coneixíem la faceta fotogràfica de l’avi, ens n’ha  quedat alguna mostra, però ignoràvem  totalment la seva faceta de “productor”. Una faceta que avui hem conegut de la mà de la Maria Gudayol i que ens ha fet recuperar part de la memòria familiar, la de l’avi i el seu germà Esteve, que a l’època fou un dels dinamitzadors socials i culturals del poble i que després portà la seva tasca cap a la Colònia de Cal Vidal a partir de 1926.

Hem recuperat també algunes sensacions del estius passat al poble dels avis, fa uns cinquanta anys, menjant a la mateixa Fonda Can Patoi, que avui regenta la que aleshores era la jove de l’amo, en Lluís Morell, pare. I acostant-nos a Sant Benet, avui Món Sant Benet, pel camí del pont.

Tot plegat m’ha portat a pensar en la importància d’endreçar els records i de preservar la memòria dels qui ens han precedit i de la seva obra, per modesta que aquesta sigui.

Venim d’èpoques en que els records no eren fàcils de transferir per l’escassedat dels suports i, encara més, per la devastadora guerra incivil i l’espoli que la va seguir.  Ara ens trobem a l’extrem oposat, amb un món (com a mínim el primer) en el que qualsevol ciutadà petit o gran, disposa d’instruments per a fixar imatges, sons i textos en suports que pot emmagatzemar en continents en els que cabria,  uns quants milers de vegades, la Gran Enciclopèdia Catalana, suplements inclosos.  Tant l’escassedat del passat com l’abundància malaltissa del present fan imprescindible la mirada i el coneixement de les persones expertes, amb l’afany de recerca per a insistir en no donar cap dada per perduda i el criteri per separar el gra de la palla.

Per això avui escric aquesta entrada atípica, en agraïment a la Maria Gudayol, al Llorenç Ferrer, i també al Josep Camprubí (net de l’Esteve) que m’hi va posar en contacte.

 

 

 

Política, vida quotidiana

el dit del parlamentari

1 comentari

desconsol

El meu avi era de poble. De Navarcles per a ser precisos. Va néixer el 1889 i en aquella època, als pobles, tothom tenia mot. Mon avi era el Joanet de Ca l’Eulària, un mot fàcil, associat a la mestressa de la casa. Altres tenien mots relacionats amb característiques familiars o personals, en ocasions físiques, com era el cas del “Tres Ditets”.

El Tres Ditets, com era malauradament freqüent a l’època, de ben menut ja treballava a la fàbrica del pont, sota els telers, relligant els fils quan es trencaven.  Aquesta era una feina pels més menuts perquè es podien esmunyir sota les màquines… sense necessitat d’aturar-les! La producció era el primer… us sona?  No era estrany, doncs, que a algun d’aquells marrecs, de tant en tant, el teler se’ls emportés un dit… o dos, con en el cas del Tres Ditets.

Tot això m’ha vingut al cap veient imatges dels nostres parlamentaris i de com, quan el responsable d’indicar el sentit del vot d’un grup aixeca el dit, els seus membres obeeixen la consigna sense saber el què fan… o sense plantejar-se si el que fan és o no coherent amb el que els ha portat al Parlament. Així s’explica que ahir, uns diputats contraris a la consulta catalana,  votessin a favor d’una proposta que hi donava suport.

El Tres Ditets de Navarcles, si visqués avui, tindria tot el que cal per ser un magnífic parlamentari, és més, podria ser el cap del seu grup parlamentari.

Només li farien falta tres ditets!

tecnologia, vida quotidiana

comiats i herències (virtuals?)

4 comentaris

memòria

El comiat d’un familiar proper afegeix al tràngol emocional, pel que la nostra societat no prepara, un conjunt gens menor de tràmits i una despesa que pot fàcilment desbaratar una economia familiar modesta. Per si tot això no fos prou, comença a fer-se necessària l’administració del que podem anomenar “l’herència virtual”.

Certament la paperassa que provoca una defunció, només que porti associada la transferència d’uns petits estalvis dipositats en una entitat financera, mareja només de veure’n la llista : certificat de defunció, certificat de darreres voluntats, testament, acceptació del testament, certificació de comptes, liquidació d’impost de successions… uf! Tràmits que sovint han de ser fets en horaris restringits que coincideixen amb els de treball, i alguns dels quals impliquen el pagament d’honoraris o taxes.

Tot això després d’haver hagut de fer front als costos d’enterrament, cerimònia de comiat i tot el que l’envolta, si un no té la sort de tenir parents grans d’aquells que s’han anat pagant l’enterrament en vida. Encara recordo, quan era petit i els cobradors de qualsevol companyia de serveis passaven pels domicilis, la frase “venen a cobrar els morts“, quan trucava el cobrador de la corresponent companyia d’assegurances.

Per fer front a aquests problemes, la tradició mutualista obrera havia organitzat societats d’enterraments, que encara avui sobreviuen en forma de vocalies o seccions d’algunes associacions de veïns de pobles i ciutats de tradició obrera (vegis Sinera un servei de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya per a fer front a les despeses d’enterrament amb més de 56000 socis i sòcies).

D’uns anys ençà, al conjunt de qüestions que ens hem de plantejar i afrontar davant la mort d’un familiar s’hi afegeix l’administració de la seva herència virtual. O si ho voleu, i fent un exercici de canvi de punt de vista: la preparació de la nostra herència virtual, és a dir, què voldrem que passi amb el nostre rastre a la xarxa quan ja no hi siguem, com custodiem les claus dels serveis dels que fem ús a la xarxa perquè els que ens sobrevisquin puguin gestionar-los segons la nostra voluntat, si l’hem arribat a expressar.

Alguns serveis com Facebook ja tenen previst un protocol per a informar de la mort del titular d’un compte,  com es pot veure en aquest enllaç. Així i tot, el que permet Facebook és que algú, que pugui acreditar la relació amb un difunt, sol·liciti la cancel·lació del seu compte, però no sembla existir cap fórmula per deixar expressada la voluntat directa del titular d’un compte sobre què fer-ne després de la seva mort.

Avui que els serveis funeraris comercials arriben a possibilitats tan inimaginables fa unes dècades com l’obtenció d’un diamant a partir dels cabells del difunt, o l’enviament de les cendres a la lluna (literal), sorprèn no trobar encara cap iniciativa per a gestionar un llegat que cada vegada serà més nombrós: l’herència virtual.

Sens dubte aquí hi ha una oportunitat de negoci!

[foto: Budapest – “Sabates al passeig del Danubi” – memorial de Gyula Pauer i Can Togay  en homenatge a les víctimes de les milícies pro-nazis hongareses]