Arxiu de la categoria: estadística

… els temps estan canviant ?


ada amb ombrel·la

Les eleccions municipals i d’algunes comunitats autònomes de l’estat han propiciat la sensació que un gran canvi s’ha esdevingut. Certament algunes coses han canviat, i no menors: pel cap baix sembla que canvien les alcaldies de Madrid, Barcelona, Palma i València i potser les presidències de les Illes i el País Valencià, entre altres… pas mal!

Això no obstant, no ens podem enganyar, determinades geometries electorals no han experimentat un canvi substancial, si més no si parlem de canviar les regles del joc de manera radical… constitucional.

Fixem-nos en la informació oficial que fa pública el Ministerio del Interior: un simple suma dels vots obtinguts al conjunt de l’Estat pel Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español (PSC inclòs) i Ciudadanos assoleix el 57,7% dels escrutinis, amb una participació del 64.94%, deixant en franca minoria els vots a les forces que aposten per obrir un nou procés constituent, en el que potser (només potser) es podria pensar en un nou, diferent, qui sap si millor, encaix de Catalunya, entre altres modificacions substancials.

Al costat d’aquests dades, la informació dels resultats a Catalunya,  agrupada segons el seu suport o no a les tesis independentistes, ens dona un 50,47% de vots a opcions amb la independència als seus programes, un 36,44% a opcions federalistes, confederalistes o unionistes i un 13.08% a ICV-EiUA-Guanyem etc. que no ha definit clarament la seva posició en aquest àmbit.

Conclusions apressades de tot plegat:

primer – no té cap sentit seguir esperant que a Espanya passi alguna cosa que faci possible posar les bases per a un hipotètic canvi d’escenari. Això, a la vista dels resultats d’ahir, no sembla que hagi de passar, doncs res amenaça la còmoda majoria de les forces que recolzen (cegament o amb matisos) la Constitución Española de 1978.

segon –  a Catalunya, NOMÉS A CATALUNYA, sembla que si que s’obre una finestra d’oportunitat per a canviar les coses d’arrel, amb un canvi constitucional que només pot venir de la mà d’un trencament en l’eix nacional.

tercer – molt probablement només aquest trencament de l’escenari nacional per part de Catalunya podria esdevenir el desencadenant d’un canvi  constituent a l’Estat Espanyol, que amb el trencament es veuria forçat a redefinir les seves regles del joc.

No pot ser que ICV, EiUA, Guanyem, BeC… etc. no se sumin a aquesta voluntat de DECIDIR-HO TOT! És imprescindible que ICV-EiUA-Guanyem-BeC… defineixi sense embuts la seva posició en l’eix nacional, encara que per fer-ho hagi de convocar un referèndum.

 

Anuncis

quan l’estadística fa mal…


indignació

Un vell aforisme diu que una estadística adequadament torturada pot acabar confessant el que vulguem. Aquesta sentència, que ha provocat desmentiments de serioses societats científiques, no pot emmascarar el fet que en el món que vivim, algunes dades estadístiques, lluny de respondre a una tortura per part dels seus autors, mostren una realitat que si resulta enormement torturada per part dels qui la pateixen.

Us en mostraré unes poques, però ben significatives:

1 – L’estadística de distribució mundial de la riquesa, feta pública a l’informe Oxfam de gener de 2014: “Gobernar para las élites: secuestro democrático y desigauldad económica“, on podem trobar un quadre com aquest:

quadre riquesa

I en relació amb el qual ens podem fixar amb una dada esgarrifosa que s’obté de comparar aquestes xifres amb el rànquing Forbes de les persones més riques del món:

la riquesa de les 85 persones més riques del món és més gran que la de tota la meitat més pobre de la població mundial (3.500.000.000 persones)

En Martí Olivella feia palesa aquesta terrible contraposició de xifres el passat dimecres en el curs de la presentació de la versió catalana de “l’Economia del Bé Comú” de Christian Felber, que ell ha prologat (presentació del llibre a Singulars) (web de l’Assoc. Catalana per al Foment de l’EBC) i del que podrem parlar en algun altre post d’aquest blog.

2 – L’estadística d’habitatge que ha fet públic recentment el diari britànic The Guardian segons la qual, l’Estat Espanyol té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing europeu de països amb un nombre més gran d’habitatges buits

cases sense gent

Al costat d’aquestes 3.400.000 cases sense gent, l’Instituto Nacional d’Estadística ens explica que a l’Estat, el desembre del 2012,  s’havia atès a 22.938 persones sense casa en centres assistencials.  A nivell europeu, el mateix diari planteja que al costat dels 11.000.000 de cases buides, s’estima que hi ha uns 4.100.000 persones sense casa.

Com crida la PAH: Gent sense casa, cases sense gent. No s’entén!

i 3 –  Encara que podríem seguir trobant dades per posar els pèls de punta en molts àmbits, penso que és de justícia, al costat de la distribució de la riquesa i de la paradoxa de l’habitatge, parlar de la fam i de la guerra, com dues cares, relacionades, de les polítiques que porten a terme els poderosos d’aquest món. I les podem veure en dos gràfics provinents d’algú tant poc sospitós d’alarmista com el Banc Mundial:

La prevalència de desnutrició en % de menors de 5 anys al món:Captura de pantalla 2014-03-21 13.34.50

i el % de PIB dedicat a despesa militar:Captura de pantalla 2014-03-21 13.33.43

(Clicant sobre els mapes accedireu a les dades del Banc Mundial en cada cas)

Per aquestes i altres coses, demà, a la capital d’aquest estat que ens ha tocat, arribaran marxes des de molt diversos punts de la geografia ibèrica per a expressar la seva indignació, una indignació que  fa dignes  aquestes Marxes de la Dignitat.