gentrificació i franquisme: apunts d’un cap de setmana llarg per espanya


Aragó i Castella són terres que ens queden ben a prop, de les que en coneixem l’idioma i que ofereixen importants atractius al viatger. I és que aquesta facilitat que tenim per a poder viatjar es converteix en un arma de destrucció massiva: la gentrificació. A banda i banda de la Serralada de Conca en tenim dos exemples preclars: Albarracín i la Ciutat Alta (el casc antic) de Conca.
albarracin-pano
Albarracín, que en el seu dia va aconseguir mantenir la seva autonomia dels regnes veïns de Castella i d’Aragó, ara amb poc més d’un miler d’habitants i governs municipals de les dretes (UCD, PP, PAR) des de que es tornen a fer eleccions municipals, ha caigut davant el setge del turisme que ha esdevingut l’únic motor econòmic del poble: vint hotels i hostals, nou establiments de lloguer apartaments, deu restaurants, un camping…, tot sense sortir del terme, si hi afegim els voltants (un conjunt de vint-i-cinc poblets que entre tots, Albarracín inclòs, no superen els cinc-mil habitants) les proporcions són increïbles.  Les perspectives per algú que vulgui viure a Albarracín són les de dedicar-se a alguna de les activitats vinculades al turisme: hosteleria, comerç de records i artesanies, alimentació, activitats turístiques. Només cal veure els llocs web de l‘ajuntament o de la Comunidad (els vint-i-cinc pobles) per veure que els seus continguts van adreçats al turisme i com a molt a activitats com la cacera i la micologia.

Els habitants actuals han deixat, si mai les van tenir, les seves cases antigues per anar a viure en pisos moderns edificats a poca distància, i els “senyors” que disposaven de residències nobles, les han venut o reconvertit en establiments hotelers. En aquestes condicions, els espais històrics medievals, que conformen el nucli del poble, han esdevingut un decorat meravellós, però sense ànima en el que la profusió de turistes pels carrerons pot provocar, i no és cap exageració, veritables embussos i retencions, sense vehicles.  Albarracín ha passat així de ser un poble a esdevenir un objecte de consum.

Conca, una de les capitals de província més petites de l’estat, compta amb un cas antic, la Ciudad Alta, d’origen medieval, situat en un promontori entre dos rius, el Xúquer i el Huécar, que comença a patir símptomes també de gentrificació, si bé aquesta, encara que no menys greu, no domina el conjunt de la ciutat sinó només aquest barri i, a diferència d’Albarracín, presenta alguna tímida mostra de reacció davant d’aquest fenomen que avança progressivament a tantes ciutats.

cuenca-casco-muere

Però si alguna cosa sorprèn més encara a Conca, o hauria de dir Cuenca, és la pervivència d’un pòsit franquista que té manifestacions brutals i altres més subtils. Així sobta que en la visita guiada al refugi antiaeri del casc antic, la guia municipal després d’explicar que Cuenca va resultar ser al bàndol republicà, manté una neutralitat exquisida per parlar de la guerra com un fet terrible que va tenir lloc fa molts anys entre “un bando y el otro”. Explicava que a un l’ajudaven uns països, Itàlia i Alemanya, i a l’altre un altre, Rússia, etc. Tot sense cap matís ni connotació que pogués fer pensar que uns eren més legítims que els altres.

Si fins aquí algú pot pensar que tinc la sensibilitat a flor de pell, els dubtes s’esvaeixen passejant per la ciutat i trobar, al costat de les restes del que fou l’església de Sant Pantaleó, el carrer dedicat al bisbe Guerra Campos, bisbe de la ciutat i Procurador a les Corts franquistes per nomenament directe del dictador (i un dels 59 procuradors que el 1976 van votar contra la Ley de la Reforma Política que derogava els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional). Per a qui no el recordi i en vulgui saber més, la “Fundación Francisco Franco” en publica una nota biogràfica.

Però la confirmació definitiva de la convivència de Cuenca amb el franquisme la constitueix la llegenda del nom de José Antonio Primo de Rivera damunt d’una creu, sota la qual tres jous i fletxes, emblema de la Falange Española, el partit feixista que fundà José Antonio el 1933.  Aquesta composició, d’uns dos metres d’alçada  la trobem a la pared lateral de la catedral de Cuenca, a la dreta de la façana principal. Com a mínim en una ocasió ha estat objecte d’atacs amb pintura vermella, que han estat retirats amb la subvenció de la Diputació de Cuenca, com va ser denunciat en el seu moment.

Avui aquest símbol feixista presenta aquest aspecte:

jose-antonioLa convivència amb aquesta iconografia, la connivència amb una certa línia subtil de pensament negacionista del que fou un cop d’estat armat contra la legalitat republicana del 36, sense deixar de ser molt i molt preocupant, ajuda malauradament a entendre aquesta Espanya del PP…  que no hi veu més enllà del PSOE.

Difícil ho tenim, des de Catalunya, per canviar aquesta realitat.

 

 

 

 

 

 

Anuncis