El processisme sembla que està efectivament caminant cap a un desenllaç, no està clar quin, però desenllaç en definitiva. Això fa que s’acosti l’hora en que ja no es pugui seguir fent la puta i la Ramoneta, pràctica política molt nostrada. I això també va per les universitats.

Les universitats catalanes, durant aquests 10 anys de mobilitzacions han demostrat ser una veritable estructura d’estat… gasós.  L’associació que les agrupa, l’ACUP, publica al seu lloc web fins a 15 documents de posicionament institucional des de 2011 fins avui, dels qual només un, el de 30 d’octubre de 2012, fa referència a la situació nacional en aquests termes:

Els rectors i les rectores, els presidents i presidentes de Consell Social de les universitats que conformen l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) volem manifestar el nostre suport a:

.- La resolució del Parlament de Catalunya del passat dia 27 de setembre en el sentit de constatar  “la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”.

.- Com a representants de les universitats públiques catalanes del nostre país, volem oferir la nostra voluntat i disponibilitat per contribuir des de les nostres institucions, a consolidar i a impulsar el posicionament del Parlament amb totes aquelles aportacions per permetin un autèntic progrés social, econòmic i cultural.

 .- Així mateix volem recordar que l’educació superior i la recerca són pilars fonamentals d’una societat moderna i de progrés i, en aquest sentit, són un instrument valuós per enfortir les capacitats de les societats avançades per generar progrés, benestar, riquesa i competitivitat mitjançant els impactes de les universitats en la formació i el capital humà, la recerca científica, el desenvolupament social i cultural, i la innovació i el progrés econòmic.

En aquests moments que el Dret a Decidir ha evolucionat cap al Pacte Nacional pel Referèndum, no ha estat possible que el conjunt d’universitats catalanes s’hi sumin col·lectivament.

Això no obstant, alguna universitat com la UPC ha portat l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum al seu Consell de Govern, on s’ha aprovat, no sense viure algunes situacions curioses com ara que es qüestioni la competència del Consell de Govern per a adoptar una acord d’aquestes característiques, que es demani votació nominal pública i que, finalment, alguns membres del Consell s’absentin en el moment de la votació per no haver-se de “retratar”.

I amb tot, avui una quarantena de membres de la plantilla de la UPC (PAS i PDI), no hem tingut inconvenient en donar la cara i hem comès la gosadia de fotografiar-nos darrera una urna, convocats per Universitats per la República.

Encara que les universitats som poc representatives del conjunt del país,  i tampoc del conjunt del sector públic, una cosa si que tenim en comú amb un i altre: facilitar les condicions d’entorn perquè el més fàcil, el més còmode, sigui no pronunciar-se, no destacar, no “retratar-se” i això molt probablement creient que d’aquesta manera “no passarà res”…

Però, sap greu trencar vanes il·lusions, desenganyem-nos passar, ja passa…  i tant si passa:  passa que es qüestiona dia a dia cada pas endavant que s’ha fet en matèria de política lingüística, passa que s’obstaculitzen les lleis que aprova el Parlament de Catalunya, tant és si són de caràcter social, passa que s’escanya econòmicament Catalunya, passa que el sistema nascut a les acaballes del franquisme ha conduit a un exercici de la política com a podrimener a tot l’estat, Catalunya inclosa i ben inclosa…

Passa que malgrat tot això, Espanya presenta una correlació de forces on no es veu la sortida al túnel del sistema polític de la restauració del 78, amb l’alternança PP-PSOE com demostració de la variació hispànica del principi de Lampedusa, aquí explicitat en el “atado y bien atado”.

I és il·lús pensar que des de Catalunya es podrà promoure amb èxit una reforma política en profunditat a l’estat, que porti a un escenari renovat on es respectin les singularitats nacionals dels pobles de la península, perquè dissortadament ja s’ha encarregat l’entramat econòmic-mediàtic que empara (i muny) el règim de provocar l’animadversió hispànica cap a tot el que té accent català, especialment en política.

Només ens queda una alternativa: marxar. Marxar votant per poc que es pugui. O marxar plantant-se i sortint al carrer.

Avui a la UPC hem estat quaranta.   A veure si a la propera som uns quants més!

[Foto del facebook d'Universitats per la República]