Arxiu de la categoria: familia

recuperar arrels


Quadern Navarcles 21 001

Avui, dia de Sant Valentí, se celebra la Festa Major de Navarcles, poble de la comarca del Bages,  situat en un meandre del Llobregat, entre Artés i el Pont de Vilomara, a onze quilòmetres de Manresa.  Això segurament no justificaria que jo en parlés al meu blog, si no fora perquè en aquest poble, el juliol de 1888 hi va néixer Joan Camprubí Mercader, el meu avi, i perquè avui, gràcies a l’esforç de la Maria Gudayol, navarclina estudiosa i col·leccionista i de Llorenç Ferrer, alcalde i historiador de Navarcles, s’ha presentat el número 21 dels Quaderns de Navarcles dedicats a les postals de Navarcles editades entre 1900 i 1936.

Joan i ConcepcióEl meu avi Joan, ara fa poc més o menys cent anys, instal·lat a la Plaça Major (Plaça Vella) amb una papereria, rellotgeria i botiga de ves a saber què més, produïa postals d’imatges del seu poble, alguna de les quals, segurament, havia fet ell mateix.

A casa coneixíem la faceta fotogràfica de l’avi, ens n’ha  quedat alguna mostra, però ignoràvem  totalment la seva faceta de “productor”. Una faceta que avui hem conegut de la mà de la Maria Gudayol i que ens ha fet recuperar part de la memòria familiar, la de l’avi i el seu germà Esteve, que a l’època fou un dels dinamitzadors socials i culturals del poble i que després portà la seva tasca cap a la Colònia de Cal Vidal a partir de 1926.

Hem recuperat també algunes sensacions del estius passat al poble dels avis, fa uns cinquanta anys, menjant a la mateixa Fonda Can Patoi, que avui regenta la que aleshores era la jove de l’amo, en Lluís Morell, pare. I acostant-nos a Sant Benet, avui Món Sant Benet, pel camí del pont.

Tot plegat m’ha portat a pensar en la importància d’endreçar els records i de preservar la memòria dels qui ens han precedit i de la seva obra, per modesta que aquesta sigui.

Venim d’èpoques en que els records no eren fàcils de transferir per l’escassedat dels suports i, encara més, per la devastadora guerra incivil i l’espoli que la va seguir.  Ara ens trobem a l’extrem oposat, amb un món (com a mínim el primer) en el que qualsevol ciutadà petit o gran, disposa d’instruments per a fixar imatges, sons i textos en suports que pot emmagatzemar en continents en els que cabria,  uns quants milers de vegades, la Gran Enciclopèdia Catalana, suplements inclosos.  Tant l’escassedat del passat com l’abundància malaltissa del present fan imprescindible la mirada i el coneixement de les persones expertes, amb l’afany de recerca per a insistir en no donar cap dada per perduda i el criteri per separar el gra de la palla.

Per això avui escric aquesta entrada atípica, en agraïment a la Maria Gudayol, al Llorenç Ferrer, i també al Josep Camprubí (net de l’Esteve) que m’hi va posar en contacte.

 

 

 

Anuncis