“Pacto para avanzar en una liberalización parcial de horarios comerciales en Barcelona. El alcalde Xavier Trias (CiU) y el jefe de filas del PP, Alberto Fernández, han alcanzado un acuerdo que permitirá a los comercios de las zonas más turísticas de la ciudad, abrir todos los domingos de verano.”  (ABC, 19 de juny de 2014)

“El PP i CiU han tancat el segon acord en el que va d’any referent al paquet d’inversions de Barcelona. El primer acord, per 103 milions d’euros, es va tancar el passat mes de març i se suma als 93 milions acordats ara. Les dues formacions també van pactar per poder tirar endavant els Pressupostos del 2013.” (e-Notícies, 22 d’abril de 2013)

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i Alberto Fernández Díaz (PP) s’han posat d’acord per tirar endavant el nou pla d’usos de Ciutat Vella.El dirigent popular ha anunciat aquest dimarts al matí tots els detalls d’aquest nou pla que regularà el nombre d’hotels, restaurants i locutoris, per exemple. (Ara 23/4/2013)

A aquestes alçades de la pel·lícula, a ningú no li causa sorpresa cap d’aquests titulars, i tot i que els seus protagonistes, sovint, malden per dissimular, finalment es poden d’acord en els temes essencials, a banda de la gesticulació, més o menys afectada, que hi posi cadascú. No per aquests acords, però, escoltem veus que s’exclamin sobre el possible adveniment d’un front de dretes. Tampoc assistim a conferències i debats sobre la necessitat històrica de les forces polítiques de la dreta per a organitzar-se, coordinar-se o confluir… simplement, acorden l’essencial i deixen la resta per a que les tertúlies i les columnes d’opinió vagin fent les seves hipòtesis.

Paradoxalment,  l’escenari polític post 15M ha suposat una sacsejada radical a les expressions polítiques que es reclamen de l’esquerra: els partits que tradicionalment han fet, o han pretès fer, seves aquestes posicions s’han vist qüestionats en uns casos per connivència, pactisme o entreguisme al dogma de “l’única política possible”, i en altres, motiu de la més intensa indignació, per complicitat o protagonisme amb casos d’opacitat,  corrupció i lladronici, que curiosament no han restat vots a les forces de la dreta quan n’han estat elles, més sovint encara, protagonistes.

Proporcional a la crisi d’aquests partits, hem assistit a l’eclosió amb força de moviments socials, de ciutadania organitzada directament, sense intermediaris, i generalment al voltant d’àmbits i problemàtiques de caràcter més o menys sectorial. L’exemple més paradigmàtic d’aquesta eclosió el protagonitza la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, però podem parlar també de les Marees de tots colors, de plataformes com Dempeus per la Salut Pública,  Som Escola, Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute, i tantes altres.

Foto: Dolors Pena

Si alguna cosa podem trobar en comú en la majoria d’aquests moviments és el seu funcionament de baix a dalt i un rebuig, més o menys pronunciat segons els casos, al rol dels partits polítics tradicionals. Per això no ha de sorprendre que en aquest estat de coses comencin a sorgir noves propostes d’articulació política que bàsicament presenten com a trets característics els següents:

1 –  El fet de desmarcar-se de les formes dels partits que consideren tradicionals i adscriure’s al que anomenen Nova Política.

2- Una voluntat, manifesta i generalment practicada, de funcionar de baix a dalt, o com a mínim de manera horitzontal. Pràctica aquesta que només es podrà verificar si entra o no en crisi en la mesura que aquestes opcions “toquin” poder.

3 – Un ideari polític que beu en les fonts del conjunt de reivindicacions dels moviments socials.

i 4 – La vocació, paradoxalment compartida per tots i cadascuna de les formes que van sorgint, de constituir el nexe que articuli el conjunt de forces emergents, l’espai on es recullin les  reivindicacions de moviments, el ciment que doni força al conjunt per plantar cara a les polítiques al servei de la dictadura financera.

La primera d’aquestes propostes, sense discussió, la constitueixen les Candidatures d’Unitat Popular que fa més de quinze anys que son presents en diversos territoris. Amb posterioritat al 15M hem vist aparèixer Procés Constituent, Podem i fa escassament un parell de setmanes Guanyem Barcelona. A banda d’aquestes formacions, trobem també a ICV-EUA, que es reclama del mateix espai d’esquerres tot i que, a diferència de les altres forces, ha participat en els darrers anys tant en governs municipals com en el govern tripartit de la Generalitat.

Si ens quedem amb la freda anàlisi dels fets veiem que per una banda, les forces que responen als criteris de la dreta, amb més o menys soroll i escarafalls, pacten el que cal sempre que cal. Mai deixen de fer-ho per una qüestió del que podríem considerar suposats valors o principis, perquè el seus principals valors son els seus interessos.

I per l’altra banda assistim a l’inici d’un procés de confluència de les forces de l’esquerra en el que ja han aparegut les primeres desqualificacions, exigències de reconeixement d’errors, reclamacions de pedigrí i acusacions, més o menys velades de personalisme, tot pretesament en nom de la puresa, l’autenticitat i la incorruptibilitat de la que es vol dotar el projecte.

És bastant probable que per a algunes generacions aquesta sigui la darrera possibilitat real de viure un canvi substantiu en la manera de governar-nos. Per això ens cal assegurar el tret i per fer-ho hem de ser més pràctics que utòpics:

– No podem pretendre que les institucions es governin a cop d’assemblea, però podem exigir mecanismes clars de participació real.

– No esperem que en unes municipals torni a abdicar el rei i es proclami la república, però assegurem que el programa de cada municipi porta als seus  punts les lluites que persegueixen els moviments veïnals del municipi.

– No hem de pretendre que les persones que es dediquin a la cosa pública, si la considerem de la màxima importància, tinguin una remuneració que els exposi amb massa facilitat a la corrupció; però hem d’assegurar-nos que els seus nomenaments siguin revocables.

Per aconseguir això, cal generositat, molta generositat, capacitat de treball infatigable i capacitat professional de les candidates i candidats que es proposin entrar als ajuntaments. I, sobretot, no tornar a caure en el parany d’escapçar els moviments socials per col·locar els seus líders a les institucions.

Els Moviments Socials, en aquesta conjuntura han de mantenir-se al seu lloc, que no és altre que el de l’articulació de la societat al voltant de les seves necessitats, des del coneixement viscut de les seves realitats i amb l’actitud d’acompanyament, seguiment, control i exigència a les institucions que hi són per servir-nos a totes i a tots.

És un moment per a l’esperança, potser el darrer en molt de temps, no ens podem permetre el luxe de malbaratar-lo!

Barcelona, 19 de juliol de 2014
78è aniversari de la revolta contra el feixisme

---

 

Poques hores després de publicar aquest post s’han produït alguns fets que han generat comentaris i opinions, alguns dels quals em sembla interessant recollir:

A – Una reflexió  de Jordi Borja adreçada als seus  companys/es de Guanyem sobre el que anomena l’ofensiva CUP versus ICV-EUiA

 

Una ofensiva que a Guanyem inevitablement ens afecta. De fet, sigui quina sigui la intenció dels companys/es de CUP la se…va ofensiva també es disparar contra la nostra línea de flotació. Per Guanyem haver d’escollir entre ICV-EUiA i CUP pot derivar un una confrontació fratricida que no es bo per ningú. Excepte per les dretes, el bloc polític governant (CiU i ERC) i els socialistes (atenció, no se’ls pot donar per morts).
A continuació exposo alguns punts d’anàlisi amb intenció constructiva.

1. La campanya CUP anti ICV és relativament recent, ha anat en crescendo accelerat i en el cas de Barcelona arriba a “satanitzar” també al PSUC, considerat coprotagonista o còmplice de les polítiques urbanes des de 1979 (primer govern municipal electe). Una campanya que sembla molt provocada o estimulada per l’existència de Guanyem i la possible confluència que inclogui ICV-EUiA i molts altres sectors com tots sabem. ¿Perquè?
No vull evitar una referència personal. Fa poc més d’un any que rebia peticions de CUPs locals per que hi anés a explicar com promoure polítiques urbanes progressistes. Quan va ser possible vaig anar-hi, per exemple a Manresa. També algun dirigent de CUP em va demanar que en la mesura de les meves disponibilitats acceptés aquestes demandes. Ara en canvi se’m cita per part de responsables de CUPS com “promotor de la borbolla immobiliària”, “inventor o promotor del model Barcelona” o “còmplice de les polítiques antipopulars”. No tinc cap interès en contestar a aquestes crítiques que són part d’una ofensiva política que no té gaire relació amb una persona. Crec que s’utilitzen aquestes “denúncies” com armes contra ICV-EUiA i indirectament contra Guanyem.

2. CUP no amaga que el seu objectiu és ocupar l’espai que en el passat va tenir el PSUC. Per tant li cal debilitar com més millor a ICV-EUiA. De la mateixa manera que ERC vol ocupar part important de l’espai PSC i també de CiU. No sé si això es nova política o vella política, en tot cas és “quítate tu que me pongo yo”. Es evident que hi han diferències i contradiccions entre les idees i les pràctiques d’ICV-EUiA i de CUP, com n’ hi han a l’interior d’uns i altres. Amb un cert esforç d’objectivitat és poden trobar limitacions importants en tots, uns per existir des de fa anys i haver estat a les institucions. Altres per haver desenvolupat solament pràctiques locals i diverses i tenir un projecte polític encara molt poc elaborat. A tots se’ls hi poden fer crítiques per acció o omissió, sigui en les institucions o en els pobles. Es pot discutir sobre les formes d’organització d’uns i altres, les assemblees com element de mobilització i l’organització piramidal que facilita la presa de decisions. Però tot plegat és secundari. El que avui importa és el què fem ara.

Les mobilitzacions socials del darrers anys, l’esgotament i la pèrdua de representativitat creïble de les institucions polítiques i i l’emergència d’iniciatives polítiques al marge dels partits “clàssics” han creat un nou paisatge que permet construir una força política nova i integradora. I hem pogut constatar que s’han produït confluències de facto entre moviments i organitzacions, col·lectius territorials i sectorials, partits molt (massa?) institucionalitzats i partits molt (massa?) localitzats, entre noves formes d’organització de base assembleària i formes d’organització més piramidals com les dels partits. No sembla difícil unificar algunes idees bàsiques i uns criteris mínims compartits. Un exemple evident de confluència ja és avui Guanyem. La confrontació CUP i ICV-EUiA és un conflicte del passat que pot pesar molt negativament sobre el futur. I aguditzar la confrontació solament farà mal a uns i altres.
3. ¿És necessari demanar o exigir a uns o altres que facin l’ “autocrítica”? Sovint l’autocrítica te la fan els altres amb un esperit inquisitiu, venjatiu i amb ganes de fer mal. Per experiència personal quan et reclamen l’autocrítica el que volen és primer humiliar-te i després liquidar-te. Els partits i les persones que han estat a les institucions i en els òrgans de govern han tingut que prendre decisions, sovint discutibles o equivocades. A vegades han d’escollir entre lo que no els hi agrada i el que és encara pitjor. Han pecat per omissió també, bé per ignorància i bé per feblesa si eren una minoria. S’han tancat a les institucions pensant que podíem promoure iniciatives generalitzables i han oblidat que sense la mobilització social o bé no es poden prendre les decisions d’interès popular o bé si es prenen en la pràctica es desnaturalitzen. Però és fàcil fer la crítica a posteriori i per part d’aquells que no han hagut de prendre decisions perquè no han governat ni gestionat. O no han concorregut a eleccions i no han mesurat la seva representativitat. O, al no tenir responsabilitats de governo no han pogut mesurar la “resistència de la realitat”, les limitacions que imposen els marcs legals i financers, els moviments d’opinió pública, les pressions dels poders formals i fàctics…

Més que demanar autocrítiques (que en alguns casos fora convenient però com resultat d’un procés propi de cadascú) cal acordar entre tots com refer les institucions i els seus procedimentes, com autorreformar-se per fer que les organitzacions més obertes i transparents. Regenerar la política reduint la partitocràcia, les partits no han d’ocupar el conjunt de les institucions i el conjunt del sector públic. Cal promoure una gran diversitat de formes de gestió cívica. Amb uns nous codis morals que evitin conductes que fins i tot s’han practicat de bona fe però que no són avui acceptables per la ciutadania. Com per exemple les dietes o sobresous de la Federació de Municipis que anaven a parar no a les persones però si als partits per mantenir la seva estructura. En resum si es genera la exigència d’autocrítica cadascú la reclamarà als altres, tothom jutjarà a tothom. A tots els hi trobarem fets i raons per criticar-los i fer retrets de tota mena.. Als que estaven a les institucions per ser-hi i els que no hi estaven, per vocació grupuscular o per impotència , per no ser-hi. ¿I què hi guanyem? Tots perdem.
4. A on ens porta, en el cas de Barcelona, la crítica a tot el recent passat, des de 1979 fins ara? Sembla que les CUPs, al menys els seus responsables o portaveus de Barcelona i molts dels seus militants, condemnen tot el que s’ha fet a la ciutat des de 1979 fins ara. Es a dir tot el que han fet els governs elegits des de les primeres eleccions municipals. Es multipliquen les declaracions que afirmen que tot el que s’ha fet anava contra els interessos populars. Tothom pot constatar que a partir dels anys 80 Barcelona ha viscut una gran transformació. Ningú ho discuteix però evidentment una transformació pot haver estat més o menys positiva per la ciutadania, o més o menys negativa.¿Què ha passat? ¿Tot ha estat idíl·lic, perfecte, modèlic? Evidentment no. No existeix un model Barcelona, ni tan sols una línea rectilínia. Però ¿es pot dir que ¿tot, tot, tot s’ha fet malament? ¿els ciutadans de Barcelona són tan imbècils que han votat sistemàticament durant més de 30 anys a les mateixes forces polítiques? ¿potser no tenen el més mínim esperit crític, no disposen de cap tradició reivindicativa, ni d’instruments per resistir a uns governs que es promouen una política antipopular? ¿hi ha una evidència indiscutible que permet fer aquestes afirmacions sense argumentar-les? ¿els que han tingut càrrecs de govern procedents de les lluites populars i que van elaborar propostes alternatives forjades als anys 70 s’han venut als interessos capitalistes especulatius?

El discurs radical totalment negatiu nega l’evidència, ignora com era la ciutat els 70 i com era 20 anys després, no és conscient de les possibilitats i els marges que es tenen en un marc institucional. É un discurs que porta implícit un menyspreu generalitzat a partits, professionals, associacions i al conjunt de la ciutadania en general. ¿Hi ha una anàlisi un mínim rigorosa que ens permeti concloure que tot ha estat en contra dels interessos populars? ¿Els espais públics, els centenars d’intervencions en els barris populars, els equipaments de tota mena i per tota la ciutat, la relativa qualitat de vida , etc… sempre s’ha fet únicament en favor dels privilegiats? ¿Aquesta és la percepció de la ciutadania, ens creuran si pretenem vendre aquest discurs? ¿És una prova de coneixement i d’estimació de la ciutat?
Per favor, entenguem-nos. Sóc molt crític en relació a un teòric model Barcelona idealitzat i destinat a usos publicitaris. Fa gairebé 20 anys que ho he apuntat. I més recentment vaig escriure un llibre, Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona”. Crec que des de l’inici hi han hagut polítiques contradictòries, sovint actuacions ben intencionades que en la pràctica s’han pervertit, febleses i permisivitats davant dels interessos especulatius especialment a partir dels anys 90, manca d’una política potent de sòl i habitatge, actes arbitraris i ostentosos, progressiu distanciament o no reconeixement dels moviments i de les entitats amb capacitat crítica. I s’ha fet aquesta crítica, a El Carrer i en forma de llibres i articles per part d’alguns que avui estem a Guanyem. Però també hem reconegut molts altres aspectes positius en els barris i amb la descentralització, en la qualitat dels espais públics i en l’oferta d’equipaments, en programes socials i culturals, en la millora (insuficient) dels transports públics, etc. El que no val és inventar-se una realitat fictícia, pintada de negre, que es converteix en una arma contra els seus portaveus, que difícilment poden tenir credibilitat ja que demostren desconeixement i menyspreu per la ciutat i els ciutadans.

5. ¿La CUPS a Barcelona vol contribuir a reforçar Guanyem, i considera que una confluència que inclogui ICV-EUiA ens debilita; o en realitat pretén afeblir Guanyem i hegemonitzar aquest plataforma ciutadana que en molt pocs mesos ha esdevingut una força molt superior a les CUPs?

No crec que és pugui contestar ara a aquesta pregunta. Suposa fer un judici d’intencions. Però hi ha un fet que sembla poc discutible: la seva ofensiva contra ICV-EUiA en la mesura que genera adhesions tant en molts membres o simpatitzants de CUP i probablement entre alguns sectors que donen suport a Guanyem introdueix un element de divisió i de confrontació, que no solament no ajuda a avançar a tots plegats, també afecta a la credibilitat de Guanyem. Podem aparèixer molt aviat com un camp de batalla, no solament sobre la relació de Guanyem amb CUP i ICV-EUiA, també a l’interior de Guanyem. Els probables centenars de milers de ciutadans que poden donar suport a Guanyem també viuran divisions internes, uns creuran que tot el que s’ha fet a Barcelona ha estat catastròfic i uns altres pensaran que no és així, ans el contrari. Cal dir que fins i pot donar lloc a una fractura generacional. El discurs hipercrític i el balanç absolutament negatiu és relativament fàcil de resultar convincent i mobilitzador per militants i simpatitzants joves que no van conèixer els canvis dels anys 70 a 90s i també a sectors més adults que han acumulat indignació i desesperació. Però per altra part molts ciutadans que poden ser crítics amb els governs actuals i anteriors i que tenen esperances depositades en Guanyem poden perdre confiança si els seus aliats o una part dels seus representants comparteixen una visió tan negativa que indica ignorància i escassa credibilitat.

Sigui quina sigui la intenció de la campanya de CUP contra ICV-EUiA és pot resumir en dos punts.
Primer. Es lògic suposar que CUP pretén provocar una ruptura entre Guanyem i ICV. Tant si és per decisió de Guanyem, o bé per part d’ICV si se li exigeixen condicions inacceptables. Cal tenir en compte que ICV no és un col·lectiu heterogeni i precari, és una organització arrelada en el teixit polític i social limitat però sòlid, amb una història i uns militants que reconeixen que calia fer un viratge i estar molt més present al carrer. No posa vetos i no actua agressivament en contra dels possibles aliats. Però tampoc ha de demanar perdó de res, ha fet, bé o malament el que li semblava que era positiu pels sectors populars. Si hi ha ruptura ICV pot perdre suport electoral però continuarà existint i probablement augmentarà “el patriotisme d’organització. L’efecte per Guanyem serà molt negatiu, ICV es una organització complementària per Guanyem. Per separat el possible bloc amb potencial guanyador serà més dubtós. CUP pot ser un reforç per Guanyem però la seva base social es gairebé idèntica. El resultat serà negatiu per ICV i per Guanyem.
Segon. CUP crec que pretendrà hegemonitzar Guanyem per conqistar una base social que ara a Baracelona no té. Fins i tot les expectatives de vot de Podemos son molt més fortes.. També procurarà atraure al menys una part de EUiA, ara ja comencen a explicitar-ho. CUP accentuarà un discurs molt radical que correspon a la seva militància i al seu entorn. El seu funcionament per assemblees ho facilitarà. Per altra part algunes declaracions de dirigents de CUP expressen la seva voluntat de renunciar a governar la ciutat, no es consideren ni preparats ni en condicions d’aplicar els seus programes. Per tant es perdrà l’ocasió d’imprimir un canvi significatiu tant en les polítiques concretes com en la forma de governar la ciutat i una nova relació amb la ciutadania. Guanyem vol guanyar, CUP vol consolidar-se pel un hipotètic “gran dia”. Però el gran dia possible, ara per ara, ha de ser un “14 d’abril” el 31 de maig de 2015, dia de les eleccions municipals.

Conclusió. Esperem que la racionalitat política s’imposi per sobre dels interessos particularistes i la ideologia alimentada per prejudicis. I que el sentit comú de la gran majoria que dona suport a Guanyem no s’identifiqui amb aquells que es consideren els que tenen el monopoli de la puresa.

Jordi Borja

---

i B) La Nota de Premsa de la Trobada Popular Municipalista per aclarir la qüestió:

Davant les notícies i informacions aparegudes aquest diumenge 20 de juliol en diferents mitjans de comunicació des de la Trobada Popular Municipalista volem fer les següents consideracions i aclariments:

• La Trobada Popular Municipalista (TPM) és un espai polític obert a la participació de tots els habitants de Barcelona que pensin que cal articular una candidatura de ruptura per les eleccions municipals de l’any 2015. En aquest sentit, i de forma transparent i horitzontal, aquest dissabte 19 de Juliol més de 300 persones vam continuar posant les bases i debatint sobre els principis d’intervenció política, programa i tot allò relacionat amb l’articulació d’una candidatura popular i rupturista a la ciutat. I és en aquest marc, on la CUP de Barcelona fa unes setmanes va decidir en assemblea general cedir la seva sobirania (http://barcelona.cup.cat/noticia/la-cup-de-barcelona-davant-les-eleccions-municipals-de-2015).

Així doncs, volem deixar clar, que no és la CUP de Barcelona qui va arribar a uns acords o conclusions aquest dissabte sinó la Trobada Popular Municipalista, espai integrat per persones militants de la CUP de Barcelona però també per moltes d’altres que no ho són.

•  En aquests mitjans de comunicació també s’ha dit que la CUP de Barcelona descarta incloure ICV en una candidatura. El document Principis identificatius d’una candidatura de ruptura a Barcelona que va ser aprovat per una àmplia majoria diu textualment: “La Candidatura, per tal d’evitar la professionalització i possibilitar la ruptura, no inclourà les persones responsables del model “marca Barcelona””.Per una banda, doncs, planteja acabar amb la professionalització de la política limitant els mandats a les persones amb càrrecs remunerats lligats a la institució i per altra banda, es reafirma en que cal un canvi de cicle polític i una ruptura amb el model “Marca Barcelona” incloent les persones que en foren els seus responsables. En cap cas es parla de les sigles de cap partit polític sinó de les persones concretes amb responsabilitats directes en la configuració i/o desenvolupament del model de ciutat conegut com “Marca Barcelona””.

Finalment, i en relació a com articular espais de confluència amb altres projectes de candidatures afins a la ciutat de Barcelona, es va decidir per unanimitat no duplicitar espais (territorials o temàtics) amb aquestes i coorganitzar conjuntament unes jornades pels voltants del mes de setembre o octubre. També es va decidir legitimar la comissió d’extensió per ser l’interlocutor de la TPM amb altres agents polítics.

 

A continuació us adjuntem la nota resum de la II TPM i els “Principis identificatius d’una candidatura de ruptura a Barcelona” que van ser aprovats. I us demanem una rectificació pública aclarant les informacions errònies que vau publicar per respecte als acords presos col·lectivament i als lectors que mereixen estar informats correctament.

 

TROBADA POPULAR MUNICIPALISTA

Barcelona, 21 de juliol de 2014