el dit del parlamentari


desconsol

El meu avi era de poble. De Navarcles per a ser precisos. Va néixer el 1889 i en aquella època, als pobles, tothom tenia mot. Mon avi era el Joanet de Ca l’Eulària, un mot fàcil, associat a la mestressa de la casa. Altres tenien mots relacionats amb característiques familiars o personals, en ocasions físiques, com era el cas del “Tres Ditets”.

El Tres Ditets, com era malauradament freqüent a l’època, de ben menut ja treballava a la fàbrica del pont, sota els telers, relligant els fils quan es trencaven.  Aquesta era una feina pels més menuts perquè es podien esmunyir sota les màquines… sense necessitat d’aturar-les! La producció era el primer… us sona?  No era estrany, doncs, que a algun d’aquells marrecs, de tant en tant, el teler se’ls emportés un dit… o dos, con en el cas del Tres Ditets.

Tot això m’ha vingut al cap veient imatges dels nostres parlamentaris i de com, quan el responsable d’indicar el sentit del vot d’un grup aixeca el dit, els seus membres obeeixen la consigna sense saber el què fan… o sense plantejar-se si el que fan és o no coherent amb el que els ha portat al Parlament. Així s’explica que ahir, uns diputats contraris a la consulta catalana,  votessin a favor d’una proposta que hi donava suport.

El Tres Ditets de Navarcles, si visqués avui, tindria tot el que cal per ser un magnífic parlamentari, és més, podria ser el cap del seu grup parlamentari.

Només li farien falta tres ditets!

Anuncis

comiats i herències (virtuals?)


memòria

El comiat d’un familiar proper afegeix al tràngol emocional, pel que la nostra societat no prepara, un conjunt gens menor de tràmits i una despesa que pot fàcilment desbaratar una economia familiar modesta. Per si tot això no fos prou, comença a fer-se necessària l’administració del que podem anomenar “l’herència virtual”.

Certament la paperassa que provoca una defunció, només que porti associada la transferència d’uns petits estalvis dipositats en una entitat financera, mareja només de veure’n la llista : certificat de defunció, certificat de darreres voluntats, testament, acceptació del testament, certificació de comptes, liquidació d’impost de successions… uf! Tràmits que sovint han de ser fets en horaris restringits que coincideixen amb els de treball, i alguns dels quals impliquen el pagament d’honoraris o taxes.

Tot això després d’haver hagut de fer front als costos d’enterrament, cerimònia de comiat i tot el que l’envolta, si un no té la sort de tenir parents grans d’aquells que s’han anat pagant l’enterrament en vida. Encara recordo, quan era petit i els cobradors de qualsevol companyia de serveis passaven pels domicilis, la frase “venen a cobrar els morts“, quan trucava el cobrador de la corresponent companyia d’assegurances.

Per fer front a aquests problemes, la tradició mutualista obrera havia organitzat societats d’enterraments, que encara avui sobreviuen en forma de vocalies o seccions d’algunes associacions de veïns de pobles i ciutats de tradició obrera (vegis Sinera un servei de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya per a fer front a les despeses d’enterrament amb més de 56000 socis i sòcies).

D’uns anys ençà, al conjunt de qüestions que ens hem de plantejar i afrontar davant la mort d’un familiar s’hi afegeix l’administració de la seva herència virtual. O si ho voleu, i fent un exercici de canvi de punt de vista: la preparació de la nostra herència virtual, és a dir, què voldrem que passi amb el nostre rastre a la xarxa quan ja no hi siguem, com custodiem les claus dels serveis dels que fem ús a la xarxa perquè els que ens sobrevisquin puguin gestionar-los segons la nostra voluntat, si l’hem arribat a expressar.

Alguns serveis com Facebook ja tenen previst un protocol per a informar de la mort del titular d’un compte,  com es pot veure en aquest enllaç. Així i tot, el que permet Facebook és que algú, que pugui acreditar la relació amb un difunt, sol·liciti la cancel·lació del seu compte, però no sembla existir cap fórmula per deixar expressada la voluntat directa del titular d’un compte sobre què fer-ne després de la seva mort.

Avui que els serveis funeraris comercials arriben a possibilitats tan inimaginables fa unes dècades com l’obtenció d’un diamant a partir dels cabells del difunt, o l’enviament de les cendres a la lluna (literal), sorprèn no trobar encara cap iniciativa per a gestionar un llegat que cada vegada serà més nombrós: l’herència virtual.

Sens dubte aquí hi ha una oportunitat de negoci!

[foto: Budapest – “Sabates al passeig del Danubi” – memorial de Gyula Pauer i Can Togay  en homenatge a les víctimes de les milícies pro-nazis hongareses]

ens calen himnes d’ara


Concert per la Llibertat-61

Fa més de cinquanta anys, Lluís Serrahima,  al número de gener de 1959 de la revista Germinàbit, que pocs mesos després passaria a incorporar-se a  Serra d’Or, va publicar un article que duia per títol “Ens calen cançons d’ara“.

Aquell article, que reivindicava la necessitat de comptar amb cançons catalanes escrites d’acord amb les condicions del contorn i interpretades per intèrprets del moment, va propiciar la creació d’ “Els setze jutges” i, a la fi, del moviment que coneixem com la Nova Cançó.

Avui, en unes condicions de contorn ben diferents d’aquelles, quan en comptes de somniar la fi de la dictadura albirem l’inici d’un nou país, podríem considerar que, musicalment parlant, ens trobem mancats d’un element musical capaç d’aglutinar-nos i identificar-nos: un himne.

El diccionari ens diu que un himne és un a composició poètica o musical de lloança, que exalta  els ideals d’un individu o un poble.  En els anys que els contemporanis podem recordar, a Catalunya, més enllà de l’himne nacional (del que ja parlarem un algun altre moment), hem pogut conèixer diverses peces poètico-musicals que han assolit de manera espontània la condició d’himnes: en primer lloc podem considerar la “Santa Espina”, sardana del mestre Morera, amb lletra d’Àngel Guimerà, que ja fou prohibida el 1924  pel governador civil de Barcelona, el General Losada, per considerar-lo un “himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions”.

Certament a Catalunya, país amb aspiracions reprimides, els himnes han anat aparellats gairebé sempre a la repressió. Per això no és d’estranyar que anys després de la dictadura de Primo de Rivera, que prohibia la Santa Espina, sorgissin altres himnes reivindicatius, al si de la Nova Cançó. Himnes que foren escrits per cantautors que van veure superades les seves expectatives per una adopció multitudinària de les seves cançons per part d’una ciutadania necessitada d’elements simbòlics en els que recolzar les ànsies de llibertat. Cançons com “Diguem No”, de Raimon,  o sobretot “L’Estaca“, de Lluís Llach, han estat autèntics himnes de la transició, conegudes per tothom, cantades per tothom i, en el cas de “L’Estaca”, capaces de saltar fronteres per esdevenir himnes de fenòmens tan diversos com un sindicat polonès com Solidarnosc o un club de rugbi rossellonès com l’USAP de Perpinyà.  
Concert per la Llibertat-43
Mort el dictador el 1975, als himnes de la transició s’hi han sumat algunes peces amb alt valor simbòlic. Podem considerar així la versió que l’Elèctrica Dharma ha fet de la cançó tradicional “La presó del rei de França“, que ha estat adoptada i taral·lejada pel públic als partits de la selecció catalana de futbol, curiosament sense lletra, tot i tenir-ne. O més recentment encara, el tema “La Flama”, que els valencians Obrint Pas han creat a partir d’uns versos de Vicent Andrés Estellés, i que han estat la banda sonora, per exemple, d’algun LipDub independentista com el de la ciutat de Vic.

Amb tot, si mirem al nostre voltant, si recordem les multitudinàries manifestacions de 2010 i 2012, o la Via Catalana de 2013, no hi ha hagut en cap d’elles un himne únic, definitiu, que uneixi veus en un sol clam. S’ha continuat cantant els himnes d’ahir i de sempre, i cridant els versets de torn o  l’inefable i-inde-inde-pendèn-cia!, però ens cal una cançó capaç de ser adoptada per tothom i cantada a cor amb facilitat, un tema que ens uneixi en una sola veu, que ens representi, amb el que ens puguem sentir fàcilment identificats, tots!

Ens cal un himne d’ara!

fer un país nou en un nou país


hissant la senyera

Aquest dijous, a l’Auditori de Barcelona, va tenir lloc el Concert Homenatge al General Moragues. Concert d’obertura dels festivals Barnasants, de cançó d’autor, i Tradicionarius, de cançó d’arrel.

La participació d’alguns dels artistes que van oferir les seves interpretacions van ajudar a posar l’accent en una qüestió no menor del procés cap a la independència de Catalunya: que el nou país que tenim l’oportunitat de fer només tindrà sentit si també és un país nou.

Quico Pi de la Serra, que ens va esperonar amb el seu “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, ho va explicar molt gràficament dient que li era igual que l’explotés un borbó que un burgès català.

El moment i el lloc que ens han tocat per viure no els podem triar, però si l’actitud amb què els vivim.

L’estat espanyol d’avui no és la Hispania dels romans, ni la Sepharad del segle XVI, quin nom va inspirar Espriu.  L’España que ens ha tocat viure és la del PSOE i el PP, hereva de “las dos españas” de Machado. Una España d’imperfectes bipartidismes seculars,  que els darrers segles ha alternat monarquies i dictadures a parts iguals, i en la que ara i avui es fa difícil veure una oportunitat real de fer canviar significativament les coses.

En aquest context Catalunya no és cap paradís, ni cap bicoca. País de burgesos i menestrals, amb la seva pròpia casta extractiva, que mai històricament ha dubtat en jugar a l’espanyolisme, si li convenia a la butxaca.

Però de la mateixa manera que a la Catalunya dels 30 hi va haver l’esclat de l’anarcosindicalisme i les col·lectivitzacions, a la Catalunya d’aquest començament de segle XXI hi ha mobilitzacions massives: contra la guerra, el 2003 ,  contra el greuge de veure tombat un estatut aprovat en referèndum, el 2010; el moviment dels Indignats a partir del 15 M de 2011 i les manifestacions per la independència el 2012, i encara el darrer 11 de setembre, amb la Via Catalana .

Aquesta mobilització popular ha aconseguit generar un considerable nivell d’activació entre la ciutadania, que pot ser el substrat propici per a generar un procés de reformulació general i radical de les regles de joc que ens donem. Potser em titllareu d’ingenu o d’utòpic, però el que imagino pel meu país és que es puguin plantejar als ciutadans decisions com els límits màxim i mínim salarial, com ha plantejat un país tant “revolucionari” com Suïssa; que es pugui fer una constitució popular com va fer una país tant “subversiu” com Islàndia;  que la majoria de l’energia elèctrica sigui pública, com a França; i tants més… però totes i alhora!

És a dir fer un país nou, aprofitant que tenim l’oportunitat de fer un nou país!