Arxiu de la categoria: Independència

22 de desembre


Amb les eleccions d’ahir ressonant, i sense gairebé haver volgut llegir ni escoltar cap anàlisi sobre els resultats, intento endreçar les meves idees i publicar-les per si serveixen a algú més.

Hem assolit la segona dada més alta de participació electoral després de les generals del 77, les primeres després de la mort del dictador, amb un 82% de vots sobre el cens, que exclou un 13% de població migrant que també viu i treballa a Catalunya. Excepte aquests, ningú pot parlar ja de majories silencioses o minories silenciades. El resultat reflexa el que vol la ciutadania que tenim en un moment com el que vivim.

Ciudadanos ha guanyat però és difícil, per no dir impossible, que pugui formar govern.
L’independentisme obté majoria absoluta en escons, però no en vots.
Els comuns no són imprescindibles per sumar amb ningú que pugui fer govern.
El PSC puja, però no pot fer valdre el discurs pactista de l’Iceta.
El PP governa a Espanya però és la darrera força política de Catalunya, amb representació a una sola demarcació i amb menys diputats que la CUP.

Amb la partida política en taules i mig país emprenyat amb l’altre mig, només si comencem a fer coses diferents a banda i banda s’aconseguiran resultats diferents, sinó estem en un atzucac.

Al costat independentista hem d’assumir que el que hem anomenat la revolució dels somriures ha estat viscuda com un moviment excloent per molta gent amb qui volem compartir el mot “nosaltres”. Hi ha republicans que han tingut la impressió que els preníem la república. Hi ha gent a l’esquerra que encara pensa que les eleccions d’ahir les ha guanyat simplement la dreta.  Alguna cosa hem fet malament perquè la percepció que s’ha generat en alguns casos (no pocs) sigui aquesta.

Pel costat dels que volen mantenir la unitat d’Espanya s’han trobat que malgrat les hòsties, les multes, la presó, la censura dels mitjans, les prohibicions del groc… Malgrat les eleccions les convoqui qui no hi té dret, en un ús abusiu del 155, que segur ha provocat també alguna abstenció d’indepe purista… Malgrat tot, més de dos milions de catalans hem votat independència… una mica més que l’1 d’octubre.  Potser que algú a Espanya es plantegi un canvi de tàctica i d’ideòlegs, és evident que aquesta no funciona per desanimar el sector independentista.

Veient la distribució geogràfica dels nous votants en aquesta elecció,  i d’una part significativa dels que han canviat de vot, hom pensaria que sociològicament s’haurien de situar a l’esquerra. Per això si en l’eix nacional volien votar per la unitat d’Espanya, es podia esperar un creixement de vots al PSC o als Comuns, en canvi els seus vots han fet guanyar Arrimadas que ha fet la campanya amb menys contingut ni concrecions que hom pugui fer… potser per això.

A partir d’ara toca fer estratègia, tàctica i sobretot, sobretot, política. I comencem malament quan la notícia del dia és l’ampliació de la causa per rebel·lió a Rovira, Gabriel, Boya, Lloveras, Mas i Pascal… a banda de considerar que les manifestacions de la Diada formen part d’aquesta rebel·lió. Algú s’ha begut l’enteniment al Suprem (ei! presumptament). Malament si l’estratègia de l’Estat és fer passar l’independentisme per l’aro, ja sigui a través dels jutjats, o del 155, ja que no se’n surt a les urnes.

Però malament també si des de les direccions dels partits independentistes i des de les entitats civils se’ns proposa la restitució del govern legítim, la recuperació de les lleis de desconnexió i la proclamació de la República, com si dient-ho fos suficient. Ja hem vist que no. Aquesta lliçó ja l’hem après i si hem de confiar en el realisme màgic, juguem amb desavantatge, en Vargas Llosa és unionista.

No tinc solucions, què més voldria, només el convenciment que de persistir sense cap modificació en el rumb prendrem mal. I cal recordar que qui té la força, les forces: la de l’exèrcit, la guàrdia civil, la policia i si cal els Mossos; la de la fiscalia i els jutjats, la de l’IBEX35 i els grans mitjans de comunicació… qui té a favor totes aquestes forces és l’estat.

Tampoc vull ser pessimista, però crec que ja ha passat el temps dels temeraris, toca que s’alcin veus a Espanya que proposin solucions que permetin a Catalunya un encaix còmode, i que s’alcin veus a Catalunya que admetin la possibilitat de rebaixar plantejaments si efectivament existeix la possibilitat d’un encaix veritablement còmode. Potser els bascos saben com fer-ho i ens poden donar un cop de mà…qui sap. Sinó tocarà resistir, perquè si algú pretén que la solució torna a ser passar el ribot a Catalunya per fer-la encaixar, tant per tant, més valdrà no enganyar a ningú i admetre que tocarà desobeir i entomar les hòsties, perquè claudicar és el mateix que desaparèixer.

22 de desembre de 2017

 

cesc

Anuncis

tenim pressa?


Fa set anys, aquest espot d’Òmnium Cultural ens esperonava a somniar i també a fer realitat el somni, amb pressa, molta pressa.
Ara que s’ha obert la veda de l’exigència de responsabilitats no voldria que semblés que faig responsable Òmnium d’haver inoculat la pressa a la gent, més aviat crec que l’espot recollia un sentiment existent entre la població i el retornava amb un bonic embolcall. Però tinc la impressió que sí, que aquest és el principal problema:  hem volgut que el somni es fes realitat de seguida.

De poc o res ha serveixen els exemples que la història ens ofereix: Irlanda que va trigar sis anys des de l’Aixecament de Pasqua el 1916, fins a la signatura del tractat angloirlandès, el 1922, que li donava la configuració actual. L’Índia, que va viure molts anys de conflicte des de la Marxa de la Sal de Ghandi el 1930, fins a la proclamació de la independència el 1947. Per no parlar dels Estats Units que van trigar deu anys, des de la Revolta del Tè , el 1773,  fins al Tractat de Paris, el 1783, que posava fi a la seva Guerra de la Independència respecte el Regne Unit. Tres exemples, per cert, que van incloure en el seu desenvolupament sengles conflictes armats.

A Catalunya pretenem independitzar-nos d’una de les nacions amb menor tradició negociadora de la història, d’un estat sorgit sense trencament de la dictadura militar franquista, i ho volem fer pacíficament… i de pressa, molt de pressa.  L’espot d’Òmnium (i la cançó de LLach en què es basa) en el fons anava encertat: Somniem! Clar que si!

Però no es tracta de de deixar de somniar, sinó de treballar per fer possible l’impossible, i per fer-ho pacíficament. Però sense angoixar-nos per aconseguir resultats de pressa. Així, probablement trobem una mica de temps per vigilar de no fer-nos mal, ni de fer mal als qui no ho veuen igual i amb els qui hem de seguir convivint pacíficament, perquè el país que hem de fer l’hem de fer també amb ells.

Somniem! Clar que si! Però igual que diem “que la prudència no ens faci traïdors”, afegim-hi “que la pressa no ens faci entrebancar“.

Només en una cosa hem de tenir pressa: #Llibertat presos polítics

 

On som? Com hi hem arribat? On anem? Com hi anem?


Costa trobar el moment necessari de calma per endreçar-se les idees.  Per tractar d’apaivagar la barreja de tristesa i ràbia i mantenir el cap fred, única manera de no tenir la garantia d’errar en el diagnòstic i tot el que li segueix. Encara que tampoc sigui garantia d’encertar-la, atesa la manera com circula la informació i la desinformació.

En tot cas podem repassar alguns fets innegables:

  • Tenim el govern que vam triar a la presó o a l’exili. Situació inversemblant en un estat pretesament democràtic.
  • L’estat que ens reclama, lluny d’intentar seduir-nos, busca sotmetre’ns fent ús de les diferents manifestacions de força que té al seu abast: la de les forces de seguretat, la de la fiscalia, la del tribunal excepcional que va succeir d’un dia per altre al TOP franquista…
  • Les veus que ens arriben d’España (i algunes de Catalunya també) abonen el nostre sotmetiment i l’empresonament del nostre govern. Potser n’hi ha d’altres però són poques i difícils d’escoltar.

Hem arribat aquí per molts factors, però indubtablement per un càlcul optimista de les nostres possibilitats i de la força de l’adversari.  Càlcul que ens va fer creure que la nostra  pacífica,   massiva, continuada i modèlica mobilització era suficient per fer caure les murs de Jericó. I no, no ho era.

També per creure que a més d’aquesta mobilització, el govern i les forces que li donaven suport estarien preparant les estructures necessàries per quan arribés el moment posar a caminar la República. I no, no hi eren.

També perquè arribat el moment, empassant-nos la por, amb tota la dignitat i amb una actitud noviolenta que ens va sortir de dins, sigui per convenciment, sigui perquè no teníem cap altra eina, vam ser capaços de defensar el nostre vot dels qui ens volien arrabassar les urnes per la força. Potser més enllà del que alguns pensaven. I si, ho vam fer.

Possiblement, els historiadors ho hauran de dir, la combinació d’aquests factors, juntament amb la incapacitat negociadora que sembla estar instal·lada a ca els interlocutors, i molts altres factors, i el que no coneixem, han anat empenyent la darrera seqüència de fets:

Filtració de possible convocatòria d’eleccions.
Ajornament de compareixença del President.
Anunci de no convocatòria d’eleccions i traspàs de la iniciativa  al Parlament.
Proclamació (o no) de la República, sense balcó ni desplegament.
Acatament de facto del 155.
Presó i exili del Govern i processament de la Mesa del Parlament.

I ara què?

Ara toca continuar, però deixant clares algunes coses:

  • Pot no ser ràpid ni fàcil.
  • L’adversari continuarà fent ús del seu ventall de forces per sotmetre’ns.
  • No ens podem equivocar. No podem perdre el temps ni l’energia en debats estèrils.
  • Cal consensuar allò que es pugui i bastir al voltant d’aquest consens una unitat sense fissures, encara que en altres qüestions es pugui discrepar.

Les eleccions del 21 de desembre són la propera fita i hem d’arribar-hi amb prou energia i idees prou clares sobre el que cal fer.

Uns mínims comuns en cas de victòria:
Llibertat – retrocessió del 155
Amnistia – anul·lació dels càrrecs als presos i processats polítics
Autodeterminació – negociació oberta del futur de Catalunya

I d’aquí al 21 de desembre buscar, a través de les organitzacions ciutadanes, les forces polítiques, els sindicats, els moviments socials… aquelles estratègies de pressió que desgastin l’adversari i no a nosaltres. No podem sortir al carrer dia si, dia també a seguir les contínues convocatòries que, amb la millor de les voluntats, ens arriben. Si l’hem de fer fem-ne una, fem-la grossa i fem-la tots, però la convocatòria contínua ens desgasta, desmobilitza i, per això, ens acaba desmoralitzant. Més val aturar el país un dia o una setmana, o plantar-se a Brussel·les el dia de la Constitució amb més gent que per una final de la Champions, que sortir cada dia una estona a la plaça.

I al costat de les grans mogudes,  campanyes imaginatives, que mantinguin viva la flama sense necessitar participació massiva: com dejunis encadenats en algun punt estratègic i amb visibilitat (Delegació del Govern, per exemple) a la manera de Xirinacs,  o una penjada de pancartes gegants en llocs estratègics com la Sagrada Família o la Torre AGBAR a la manera de Greenpeace.

I encara altres campanyes de seguiment massiu que no desgastin al que hi participin, com ara deixar de pagar amb targeta de crèdit (la pèrdua de comissions suposaria una pèrdua important pels bancs), l’endarreriment -dins dels límits legals- del pagament d’impostos o el marcatge de bitllets de banc amb l’expressió “Llibertat presos polítics”.

Tot plegat, amb un lideratge clar i amb la consciència que el 21D és una fita, tant de bo fos la darrera, però sense comptar que ho sigui, i que el primer objectiu immediat i irrenunciable és que volem els presos al carrer i lliures de càrrecs.

Seguim…

 

 

 

República Catalana? Res és el que sembla… o si?


Vagi per endavant que, com és sabut,  jo no sóc el President de la Generalitat, ni de la República Catalana i que, partit d’aquesta premissa indiscutible, intento no jutjar amb massa severitat l’actuació que Carles Puigdemont fa, en unes circumstàncies precises que no conec.  Amb tot intentaré aproximar una explicació a la situació que estem vivint i que, des del meu punt de vista, és bastant peculiar, per dir-ho de manera suau.

Ceci n’est pas une Repúblique

El passat dia 27 vam assistir a una proclamació de la República Catalana en la que cap autoritat ca comparèixer i expressar de manera clara i indubtable la fórmula: “Declaro proclamada la República Catalana”, tal com uns decennis abans ens havien mostrat Macià o Companys, encara que amb efectivitat ben breu.

Amb posterioritat a aquesta pretesa proclamació no s’ha produït cap fet que permeti deduir que aquesta República, suposadament proclamada, ha agafat cos: no hi ha decrets de desplegament i si que hi ha acatament de destitucions en aplicació de la lliure interpretació del 155 que han fet Rajoy i la comte-duquessa Sàez de Santamaria.

La mobilització social, que va assolir un punt culminant de coratge i civilitat defensant les urnes l’1 d’octubre, es va despatxar amb un concert de tarda-vespre a la Plaça de Sant Jaume i cap a casa que vol ploure.

Tot això són fets que ningú difícilment pot contradir. Potser interpretar, però són fàcilment verificables.

Mentrestant, a la Capital del Regne d’Espanya el Senat va aprovar una interpretació, que extralimita qualsevol anàlisi lingüística, del text de l’article 155 de la Constitució Espanyola i va decidir, a banda de cessar el Govern de la Generalitat i de deixar el Parlament de Catalunya sota la tutela de l’estat, convocar unes eleccions autonòmiques pel 21 de desembre, dijous laborable, primera data disponible segons la normativa electoral amb dos diumenges a continuació que s’escauen en la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any.

L’endemà, el President Puigdemont es passeja per la seva ciutat, Girona, en un bany de multituds que no sé si interpretar com missatge als seus companys de partit o com comiat si les coses es posen negres, i ens diu en un parlament breu , i fins a cert punt críptic, que ens cal tenir PERSEVERÀNCIA, PACIÈNCIA i PERSPECTIVA.

Avui, diumenge, mentre l’espanyolisme llueix Josep Borrel i Paco Frutos a la mani de Convivència Cívica Catalana (tothom és amo dels seus silencies i esclau de les manis en les que participa), el Vicepresident Junqueras ens explica des del Punt Avui, que cal “una estratègia compartida sense renunciar mai a les urnes per a validar la República”.

Conclusions de tot plegat:

1- per molt que ens dolgui a alguns, no disposem dels mitjans per fer efectiva la República Catalana. No n’hi ha prou en dir-ho, cal poder controlar el país i això, ara com ara, no està a les mans de la Generalitat.

2- l’estat tampoc té clar que pugui controlar la Generalitat, i en això serà clau el paper del funcionariat a partir de dilluns. No necessàriament en la desobediència explícita i frontal (amb risc d’expedients fulminants a l’empara de la patent de cors que té la comte-duquessa de Sàez de Santamaria amb el 155), però segurament de manera suficient amb una activitat cenyida amb precisió al marc reglamentari, demanant justificacions i explicitacions formals a qualsevol consigna que es rebi des de l’autoritat imposada.

3- els carrers seran sempre nostres i amb això li hem mostrat a l’unionisme que ha de bastir un discurs semblant, amb les ajudes que calgui dels mitjans afins, que per això hi són (aprofito per celebrar la cobertura professional i equànime que TV3 ha fet de la mani de Convivència Cívica, a veure quan les manis indepes tenen  un tracte recíproc als mitjans estatals)

4 – tot plegat conforma una situació d’empat pràctic que necessita un desllorigador i aquest ho ha de ser per a totes les parts en litigi.

5 – la convocatòria d’eleccions autonòmiques, malgrat la repugnància que ens pugui fer el fet que hagin estat convocades per qui no té la competència i fent un ús partidista i extralimitat de l’article 155, són una oportunitat que el sobiranisme podria aprofitar plantejant una (o diverses) candidatura (es) que facilitin un recompte en clau a favor/en contra de l’autodeterminació de Catalunya.

 

Hem de trobar una sortida democràtica a aquest punt, que compti amb el reconeixement de totes les parts, i amb les supervisions que facin falta, no fos cas que al final ens trobéssim amb un recompte manipulat per Indra.

A l’horitzó immediat no sembla haver-ni cap de millor que les eleccions del 21 de desembre. Serà responsabilitat dels partits sobiranistes posar-se d’acord (només) en abordar aquesta contesa electoral des d’una interpretació compartida de la mateixa. No cal que vagin junts, només que decideixin concórrer tots o cap. I serà responsabilitat dels moviments acompanyar aquesta decisió amb l’escalf necessari per fer-la vencedora.

Si també el 21 de desembre relega el trio unionista (PPSC’s) a la irrellevància en la política catalana… aleshores qui tindrà  arguments per aturar-nos?

 

 

 

A pocs dies del Referèndum


reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

la constitució “por la gracia de dios”


Ja comença a fer prou anys que sortosament no portem monedes de Franco a les butxaques, però els que ens hi vam haver de familiaritzar recordem aquella llegenda que envoltava l’efigie del dictador que deia “FRANCISCO FRANCO CAUDILLO DE ESPAÑA POR LA G. DE DIOS”.

La “G. de Dios”, és a dir la “gracia de dios” era l’argument imbatible que justificava que haguéssim de patir-lo com a dictador feixista, a ell i als seus còmplices i hereus.

Des de fa un temps, des d’Espanya ens arriba una cantarella que m’ha evocat el “por la gracia de dios“: l’obediència a la llei, la llei espanyola, és clar, i principalment la Constitució de 1978. La inalterable constitució que va ser reformada una vegada, el 1992, per aplicació del Tractat de Maastricht i una altra, l’agost de 2011, en període de vacances parlamentàries, per aprovar l’austericidi. En ambdós casos, per cert, sense que cap referèndum ratifiqués les modificacions incorporades al text “sagrat”.

Aquesta constitució, que com veiem quan convé es reforma, ens la passen pels nassos dia si i dia també per justificar que no és possible fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. No només això, sinó que tot allò que es pretén fer per aconseguir-lo és il·legal i, en conseqüència, antidemocràtic.

Lluís Bassets, director adjunt de El País, ho escrivia amb meridiana claredat ahir al seu article “Si no es legal, no es democrático“.  Aquest mantra que escoltem fins a la sacietat parteix d’una premissa en la que els seus termes s’han intercanviat els papers. M’explico:

1 – Per afirmar que una cosa és legal o no, cal que hi hagi una llei que ho estableixi.

2 – Perquè hi hagi una llei cal que sigui redactada i aprovada.

3 – En democràcia qui redacta i aprova les lleis són els representants del poble.

Així doncs, no és la llei la que atorga la condició democràtica, sinó la democràcia la que atorga validesa a les lleis.

Per això tinc la impressió que els polítics que s’emparen en la cantarella “la constitució no ho permet” en realitat m’estan dient que no tenen cap intenció de contribuir a un canvi de la constitució que ho fes possible, però són prou covards per no dir-ho obertament. O potser no és això, potser és que segueixen pensant que, com Franco, la constitució existeix “por la gracia de dios”.

moneda-franco

keep calm! això va per llarg


Cala Estreta tardor-13

Després de més de tres mesos des de les eleccions del 27D, la CUP ha adoptat la decisió de NO investir president el candidat que al llarg d’aquest període ha presentat continuadament la coalició Junts pel Si, que va obtenir el resultat més gran a les eleccions, però sense prou majoria com per a formar govern en solitari.

Aquest “NO” tanca un període en el que, al meu entendre, a Catalunya sembla que s’hagi estat vivint amb una bena als ulls i el “NO” de la CUP té la virtut de fer caure la bena en diversos sentits:

Si era complicat convertir les eleccions del 27D en un plebiscit, tot i entendre perfectament els motius que hi van portar, el que no tenia sentit era considerar que un 48% dels vots equivalia a guanyar-lo. Fer-ho veure ha estat un engany que ja no podrà seguir endavant.

Plantejar el procés d’independència en un termini de divuit mesos partint de l’actual Generalitat intervinguda pel Ministerio de Hacienda d’Espanya, sense anticipar dificultats serioses i sacrificis, especialment per a les persones que depenen “salarialment” de la Generalitat, ha estat pura fantasia.

El procés d’independència serà creïble i sòlid quan la ciutadania d’aquest país doni un pas més i, a més de sortir al carrer quan ho demanen l’ANC i l’Òmnium, es plantegi la seva participació activa en un procés constituent en el que es defineixi com volem el nostre futur país.

Només en la mesura que la gent vegi en la independència la via per a fer un estat nou a la seva mida veurà la necessitat de defensar aquesta opció seriosament, amb un compromís més profund com el que requerirà arribar a la desobediència, si les coses es posen complicades, que s’hi poden posar.

Mentrestant, KEEP CALM! això va per llarg. Hi som més aprop que mai, però no és per demà passat, ni per d’aquí a un any.

I desenganyem-nos, el desgraciat format del plebiscit que no es va guanyar va permetre que algunes formacions es mantinguessin en la via morta del si/no. Per això un referèndum de pregunta binària és imprescindible: per poder saber definitivament si som majoria i a la vegada per acabar amb el joc de la puta i la ramoneta dels del dret a decidir… no se sap què.

Si tornem a votar el març, ho farem sense la bena als ulls… o almenys això espero!

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js