Arxiu de la categoria: indignació

A pocs dies del Referèndum


reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

Anuncis

la policia està al servei dels ciutadans!


Dia de les Esquadres 2015 - Acte Central

La missió de la Policia de la GeneralitatMossos d’Esquadra és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, vetllant, des de la proximitat, per la convivència pacífica i la protecció de les persones i els béns, d’acord amb l’ordenament jurídic.”

Integritat: no treure profit de la condició de policia. Actuacions adaptades als preceptes deontològics.

Aquestes definicions es poden llegir a la pàgina web del cos de mossos d’esquadra dedicada a la missió, visió i valors del cos. Malauradament en les darreres setmanes hem assistit a la conclusió judicial de dos dramàtics episodis policials en els que aquests valors s’ha vist capgirats com un mitjó per aquells que, se suposa, s’hi han de regir.

La forma d’organització social amb que compta el nostre país estableix el monopoli de la força en mans de les forces de seguretat públiques, al servei de la ciutadania. La ciutadania contribueix als pressupostos públics que permeten sostenir els cossos de seguretat i vota els polítics que designen els comandaments d’aquestes forces per a veure protegit l’exercici dels seus drets. Sembla coherent.

Aquesta és la teoria. Però a casa nostra ja fa temps que assistim a un deteriorament creixent d’aquest esquema:

1 – sembla que hi ha policies que usen el monopoli de la força d’acord amb el seu propi criteri personal, encara que com a conseqüència d’això algunes persones vegin lesionats els seus drets, la seva seguretat o fins i tot perdin la salut… o la vida!

2 – quan s’han donat circumstàncies d’aquesta mena, la primera reacció dels polítics als que la ciutadania ha votat per a comandar les forces a les que encarrega la protecció de l’exercici dels seus drets és negar:

Negar els fets, fins que són irrefutables.

Negar la participació de la policia, fins que no queda cap altra possibilitat

Negar la intencionalitat i atribuir els fets a accidents,  errors, atzars, fatalitats…

3 – quan els fets són finalment provats, davant la impassibilitat dels polítics, els policies adopten estratègies

a) de dispersió de la responsabilitat: va ser algú de nosaltres, però no estem segurs de qui per tant, en aquest estat de dret que hauríem de defensar ens acollim a les garanties que hem arrabassat a les víctimes amb la nostra mala praxi policial i defensem que no es pot condemnar a cap de nosaltres per manca de proves

b) de filibusterisme jurídic: com que mai se sap com acabarà un judici, acceptarem que ho vam fer, sempre que s’admeti que no hi havia mala intenció i no perdem la feina (que hem acreditat que no sabem fer bé)

Un veritable estat de dret no pot consentir que les persones a les que selecciona per a cedir-lis el monopoli de la força se n’acabin aprofitant com si fossin matons. Si això passa, els responsables polítics no poden caure en el xantatge corporatiu de defensar aquestes persones, o de mirar a una altra banda i col·laborar o consentir estratègies per esquivar la responsabilitat judicial i , sobretot, social que la funció policial implica.

Cal exigir la depuració de les responsabilitats professionals fins al final, per part de la pròpia institució. Aleshores, i només aleshores, es pot permetre que l’estratègia davant la justícia es regeixi per criteris personals. Altrament, hauria fet falta que la institució col·laborés amb la justícia aportant tota mena de dades, proves, fins a deixar fora de cap mena de dubte la seva possible connivència amb els fets i amb la seva posterior evitació de responsabilitats.  O no és això el que vol dir la definició d’integritat que proposa el propi cos de Mossos d’Esquadra?

Aquesta manera de fer funcionar la policia no és pròpia d’un país amb alta qualitat democràtica.

Si volem fer un país nou… ja podem pensar en fer una policia nova, aquesta no està clar que ens pugui servir!

 

 

 

Última crida / Última llamada / Last call


Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización


Comparteixo el manifest que acabo de signar i que podeu signar també , si voleu seguint aquest enllaç

ultima-llamada-v0-2-640x927Los ciudadanos y ciudadanas europeos, en su gran mayoría, asumen la idea de que la sociedad de consumo actual puede “mejorar” hacia el futuro (y que debería hacerlo). Mientras tanto, buena parte de los habitantes del planeta esperan ir acercándose a nuestros niveles de bienestar material. Sin embargo, el nivel de producción y consumo se ha conseguido a costa de agotar los recursos naturales y energéticos, y romper los equilibrios ecológicos de la Tierra.

Nada de esto es nuevo. Las investigadoras y los científicos más lúcidos llevan dándonos fundadas señales de alarma desde principios de los años setenta del siglo XX: de proseguir con las tendencias de crecimiento vigentes (económico, demográfico, en el uso de recursos, generación de contaminantes e incremento de desigualdades) el resultado más probable para el siglo XXI es un colapso civilizatorio.

Hoy se acumulan las noticias que indican que la vía del crecimiento es ya un genocidio a cámara lenta. El declive en la disponibilidad de energía barata, los escenarios catastróficos del cambio climático y las tensiones geopolíticas por los recursos muestran que las tendencias de progreso del pasado se están quebrando.

Frente a este desafío no bastan los mantras cosméticos del desarrollo sostenible, ni la mera apuesta por tecnologías ecoeficientes, ni una supuesta “economía verde” que encubre la mercantilización generalizada de bienes naturales y servicios ecosistémicos. Las soluciones tecnológicas, tanto a la crisis ambiental como al declive energético, son insuficientes. Además, la crisis ecológica no es un tema parcial sino que determina todos los aspectos de la sociedad: alimentación, transporte, industria, urbanización, conflictos bélicos… Se trata, en definitiva, de la base de nuestra economía y de nuestras vidas.

Estamos atrapados en la dinámica perversa de una civilización que si no crece no funciona, y si crece destruye las bases naturales que la hacen posible. Nuestra cultura, tecnólatra y mercadólatra, olvida que somos, de raíz, dependientes de los ecosistemas e interdependientes.

La sociedad productivista y consumista no puede ser sustentada por el planeta. Necesitamos construir una nueva civilización capaz de asegurar una vida digna a una enorme población humana (hoy más de 7.200 millones), aún creciente, que habita un mundo de recursos menguantes. Para ello van a ser necesarios cambios radicales en los modos de vida, las formas de producción, el diseño de las ciudades y la organización territorial: y sobre todo en los valores que guían todo lo anterior. Necesitamos una sociedad que tenga como objetivo recuperar el equilibrio con la biosfera, y utilice la investigación, la tecnología, la cultura, la economía y la política para avanzar hacia ese fin. Necesitaremos para ello toda la imaginación política, generosidad moral y creatividad técnica que logremos desplegar.

Pero esta Gran Transformación se topa con dos obstáculos titánicos: la inercia del modo de vida capitalista y los intereses de los grupos privilegiados. Para evitar el caos y la barbarie hacia donde hoy estamos dirigiéndonos, necesitamos una ruptura política profunda con la hegemonía vigente, y una economía que tenga como fin la satisfacción de necesidades sociales dentro de los límites que impone la biosfera, y no el incremento del beneficio privado.

Por suerte, cada vez más gente está reaccionando ante los intentos de las elites de hacerles pagar los platos rotos. Hoy, en el Estado español, el despertar de dignidad y democracia que supuso el 15M (desde la primavera de 2011) está gestando un proceso constituyente que abre posibilidades para otras formas de organización social.

Sin embargo, es fundamental que los proyectos alternativos tomen conciencia de las implicaciones que suponen los límites del crecimiento y diseñen propuestas de cambio mucho más audaces. La crisis de régimen y la crisis económica sólo se podrán superar si al mismo tiempo se supera la crisis ecológica. En este sentido, no bastan políticas que vuelvan a las recetas del capitalismo keynesiano. Estas políticas nos llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión que nos colocó en el umbral de los límites del planeta. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay base material, ni espacio ecológico y recursos naturales que pudieran sustentarlo.

El siglo XXI será el siglo más decisivo de la historia de la humanidad. Supondrá una gran prueba para todas las culturas y sociedades, y para la especie en su conjunto. Una prueba donde se dirimirá nuestra continuidad en la Tierra y la posibilidad de llamar “humana” a la vida que seamos capaces de organizar después. Tenemos ante nosotros el reto de una transformación de calibre análogo al de grandes acontecimientos históricos como la revolución neolítica o la revolución industrial.

Atención: la ventana de oportunidad se está cerrando. Es cierto que hay muchos movimientos de resistencia alrededor del mundo en pro de la justicia ambiental (la organización Global Witness ha registrado casi mil ambientalistas muertos sólo en los últimos diez años, en sus luchas contra proyectos mineros o petroleros, defendiendo sus tierras y sus aguas). Pero a lo sumo tenemos un lustro para asentar un debate amplio y transversal sobre los límites del crecimiento, y para construir democráticamente alternativas ecológicas y energéticas que sean a la vez rigurosas y viables. Deberíamos ser capaces de ganar grandes mayorías para un cambio de modelo económico, energético, social y cultural. Además de combatir las injusticias originadas por el ejercicio de la dominación y la acumulación de riqueza, hablamos de un modelo que asuma la realidad, haga las paces con la naturaleza y posibilite la vida buena dentro de los límites ecológicos de la Tierra.

Una civilización se acaba y hemos de construir otra nueva. Las consecuencias de no hacer nada —o hacer demasiado poco— nos llevan directamente al colapso social, económico y ecológico. Pero si empezamos hoy, todavía podemos ser las y los protagonistas de una sociedad solidaria, democrática y en paz con el planeta.

— En diversos lugares de la Península Ibérica, Baleares y Canarias, y en el verano de 2014.

 

https://i2.wp.com/www.ultimallamada.org/wp-content/uploads/2014/07/el-roto-la-solucion-a-la-crisis-es-sencillisima.gif

contra el precariat juvenil, renda garantida


Fa algunes setmanes vam poder assistir a un debat televisiu en prime time sobre el “precariat“.  Vam veure com es presentava una jove graduada universitària que tot i el seu títol només havia pogut trobar feina omplint prestatgeries en un supermercat, amb un sou que amb prou feines arribava al salari mínim. Malauradament no és un cas aïllat.
filosofia e storia
Les estadístiques de l’atur juvenil son alarmants i les històries de frustració que hi ha al darrera, esfereïdores. Joves que han dedicat anys a formar-se per a professions que difícilment necessitaran cobrir llocs de treball en anys. Joves que han acabat uns estudis i miren de sortir endavant pel seu compte, però veuen impossible fer front als compromisos econòmics i de gestió del treball autònom, perquè treballen per empreses sense escrúpols que, si paguen, ho fan tard i malament… ben mirat, cada curs surten nous innocents titulats de les facultats… Joves que veuen i viuen en carn pròpia que pel sistema capitalista que suportem, no son altra cosa que  peces d’un joc d’especulacions i guanys inversemblants de quatre plutòcrates, que es foten del bé comú, com si els seus guanys els poguessin acompanyar més enllà de la tomba.

Les conseqüències d’aquesta situació són conegudes: dificultats per a l’emancipació dels joves respecte els nuclis familiars,  problemes per a la formació de noves unitats de convivència autònoma (que es veuen incrementats per la situació del parc  d’habitatge bloquejat pels bancs per evitar la baixada de preus), taxa de natalitat la més baixa del món (de 12,1/1000 habitants el 2008 a 10,3/1000 el 2012 i baixant) i un sentiment de generació perduda: la primera que col·lectivament viurà pitjor que els seus progenitors i, per tant, la generació en la que es trenca el mite de l’ascensor social.

En aquest context, el plantejament d’una Renda Garantida Ciutadana  constitueix un poderós instrument per revertir l’escenari que hem descrit en els darrers paràgrafs: als arguments ja sabuts o intuïts dels beneficis d’una renda garantida per estimular el consum i, en conseqüència la producció i, de retruc la creació de llocs de treball, n’hi afegim dos no pas menors:

– l‘estímul de l’emancipació juvenil, amb tots els seus beneficis associats, personals i socials; en la mesura que la seguretat d’aquesta renda garantida ha de permetre afrontar amb més determinació el repte d’independitzar-se,  assumir responsabilitats com llogar un habitatge o establir lligams estables i, eventualment tenir fills.

– la lluita contra el “precariat”, doncs difícilment els explotadors sense escrúpols podran mantenir les seves condicions de semi-esclavatge si les seves potencials víctimes saben que disposen d’una alternativa per a no treballar en negre i per un sou de misèria,  de la mateixa manera que la suposada cua d’aspirants a acceptar les condicions lleonines s’haurà desplaçat a les dependències on tramitar la Renda Ciutadana.

El passat 24 de març, el Parlament de Catalunya va acceptar la tramitació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la Renda Garantida Ciutadana, que s’havia presentat el desembre amb 120.000 signatures com aval (més del doble de les necessàries).

Aquest més de juny està prevista la seva tramitació,  que demandarà suport ciutadà.

Siguem-hi amatents!

 

 

 

 

 

de moviments socials i violències


Hi ha moltes menes de violència. Totes condemnables!

És violència destrossar mobiliari urbà, cremar contenidors, destrossar senyals de trànsit…

https://pbs.twimg.com/media/Bo1gHkrIgAAvWaH.png:large
(foto twitter @enfan terrible17)

És violència atonyinar un ciclista sense aparent provocació

Imatge d'enllaç permanent incrustada
(foto twitter @GeekIndignado)

Violència també és destrossar patrimoni simbòlic i material dels moviments socials


(foto (C) by Campru)

També és violència invadir i ocupar un barri fent ostentació de força 20140526_195151
(foto (C) by Campru

Davant el desallotjament del CSA Can Vies per part de l’Ajuntament de Barcelona i el desplegament de diferents formes de violència al barri de Sants per part de vàndals amb uniforme i sense, el Centre Social de Sants i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona han plantejat una proposta de negociació basada en quatre punts:

  • Aturar immediatament l’enderroc de l’edifici de Can Vies
  • Permetre el retorn dels col·lectius usuaris de Can Vies
  • Estudiar conjuntament entre tècnics d’ambdues parts la rehabilitació de l’edifici
  • Aturar els aldarulls i la presència massiva de policia al barri

Sants és un barri amb forta tradició de lluita obrera, des dels principis del moviment obrer. Aquí van néixer la CNT, ERC i la CONC.

L’Ajuntament de Barcelona farà bé de prendre’s seriosament els moviments socials de Sants, els seus espais i els seus símbols, i arribar a una solució negociada que posi fi a aquests dies de malestar. El barri de Sants ho mereix.

 

quan l’estadística fa mal…


indignació

Un vell aforisme diu que una estadística adequadament torturada pot acabar confessant el que vulguem. Aquesta sentència, que ha provocat desmentiments de serioses societats científiques, no pot emmascarar el fet que en el món que vivim, algunes dades estadístiques, lluny de respondre a una tortura per part dels seus autors, mostren una realitat que si resulta enormement torturada per part dels qui la pateixen.

Us en mostraré unes poques, però ben significatives:

1 – L’estadística de distribució mundial de la riquesa, feta pública a l’informe Oxfam de gener de 2014: “Gobernar para las élites: secuestro democrático y desigauldad económica“, on podem trobar un quadre com aquest:

quadre riquesa

I en relació amb el qual ens podem fixar amb una dada esgarrifosa que s’obté de comparar aquestes xifres amb el rànquing Forbes de les persones més riques del món:

la riquesa de les 85 persones més riques del món és més gran que la de tota la meitat més pobre de la població mundial (3.500.000.000 persones)

En Martí Olivella feia palesa aquesta terrible contraposició de xifres el passat dimecres en el curs de la presentació de la versió catalana de “l’Economia del Bé Comú” de Christian Felber, que ell ha prologat (presentació del llibre a Singulars) (web de l’Assoc. Catalana per al Foment de l’EBC) i del que podrem parlar en algun altre post d’aquest blog.

2 – L’estadística d’habitatge que ha fet públic recentment el diari britànic The Guardian segons la qual, l’Estat Espanyol té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing europeu de països amb un nombre més gran d’habitatges buits

cases sense gent

Al costat d’aquestes 3.400.000 cases sense gent, l’Instituto Nacional d’Estadística ens explica que a l’Estat, el desembre del 2012,  s’havia atès a 22.938 persones sense casa en centres assistencials.  A nivell europeu, el mateix diari planteja que al costat dels 11.000.000 de cases buides, s’estima que hi ha uns 4.100.000 persones sense casa.

Com crida la PAH: Gent sense casa, cases sense gent. No s’entén!

i 3 –  Encara que podríem seguir trobant dades per posar els pèls de punta en molts àmbits, penso que és de justícia, al costat de la distribució de la riquesa i de la paradoxa de l’habitatge, parlar de la fam i de la guerra, com dues cares, relacionades, de les polítiques que porten a terme els poderosos d’aquest món. I les podem veure en dos gràfics provinents d’algú tant poc sospitós d’alarmista com el Banc Mundial:

La prevalència de desnutrició en % de menors de 5 anys al món:Captura de pantalla 2014-03-21 13.34.50

i el % de PIB dedicat a despesa militar:Captura de pantalla 2014-03-21 13.33.43

(Clicant sobre els mapes accedireu a les dades del Banc Mundial en cada cas)

Per aquestes i altres coses, demà, a la capital d’aquest estat que ens ha tocat, arribaran marxes des de molt diversos punts de la geografia ibèrica per a expressar la seva indignació, una indignació que  fa dignes  aquestes Marxes de la Dignitat.