Arxiu de la categoria: “Canvi climàtic”

Hi som a temps?


9788416367009
Avui s’ha projectat aquest documental de Naomi Klein en l’acte de celebració del cinquè aniversari de Som Energia  i mentre esperem  un acord de la cimera de París, constatem que l’única alternativa per fer aquest planeta que ens acull sostenible és abandonar i superar el model capitalista.
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
El capitalisme funciona en la mesura que els seus practicants tenen esperances fundades d’esdevenir més rics del que són. Això només és possible de dues maneres complementàries i compatibles: que es crei més riquesa i/o que alguns es facin més rics a costa dels altres, siguin els altres els veïns del costat o els de l’altre punta del planeta.
La creació indefinida de riquesa topa amb el fet que habitem un planeta finit.  Els seus recursos, per immensos que puguin semblar, no són infinits i, per tant, pretendre mantenir el model capitalista suposa o bé el suïcidi col·lectiu, o bé convertir la humanitat en un conjunt involuntari de jugadors del Monopoly, que com tothom sap és un joc en el que l’objectiu de qui el juga és aconseguir finalment el monopoli del mercat, tenint totes les propietats que apareixen al joc… o aconseguint que els altres jugadors rebentin el tauler i li facin empassar les fitxes!!!
monop
Per si la insostenibilitat mateixa del sistema capitalista no fos prou clara, hi hem d’afegir un factor addicional com és el fet històric que el desenvolupament del sistema capitalista ha anat de bracet amb la utilització dels combustibles fòssils per a fer anar els motors de la creació de riquesa.  Ningú pot imaginar que el món hagués evolucionat com i cap on ho ha fet, si no s’hagués pogut fer servir l’energia que s’ha obtingut i que s’obté de la crema de combustibles fòssils: fabricació, transport, enllumenat… no serien els que són sense el carbó i el petroli.
És difícil, amb dos dits de front, negar aquestes evidències.
Aleshores, què?
L’alternativa o alternatives s’han de construir, i caldrà fer-ho de forma més que menys participativa i consensuada, altrament serà difícil sortir-se’n. El que ens hi juguem és la supervivència del planeta o, com a mínim, de l’espècie que l’intenta dominar des de fa segles. I siguin quines siguin aquestes alternatives, només podran reeixir si plantegen fer un “ús” sostenible del planeta: ecològicament, econòmicament i políticament.
Anuncis

els enemics del poble…


El Teatre Lliure està fent a Montjuïc les darreres representacions del drama d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble” en un muntatge de Miguel del Arco, que compta amb una escenografia molt efectista i un repartiment encapçalat per Pere Arquillué  (que no em va fer oblidar l’actuació de Francesc Orella, el 2007, que li va valdre un premi Max).

Però si porto a aquest blog aquesta peça no és per parlar de teatre, sinó d’allò que al meu entendre l’obra planteja i que, malgrat els més de 130 anys que han passat des de la seva estrena a Oslo el 1883, resulta de la més rabiosa actualitat.

Per qui no conegui l’argument [atenció SPOILER], l’obra d’Ibsen presenta el conflicte que es planteja en un poble que viu de les seves aigües termals quan el protagonista, el Dr. Stockmann, director mèdic del balneari municipal, descobreix que les aigües són verinoses doncs porten metalls residuals de les antigues fàbriques que hi havia hagut al poble i van haver de tancar.  El Dr. Stockmann s’aferra a la veritat científica de les seves anàlisis per a defensar el tancament del balneari o una reforma del sistema de captació d’aigües que en garanteixi la salubritat, mentre que l’alcalde (el seu germà) s’aferra a l’impacte negatiu que aquesta notícia tindrà per l’economia i la prosperitat del poble, per mirar de tapar l’assumpte. Les “forces vives”,  que d’entrada veuen en la denúncia del Dr. Stockmann l’oportunitat de fer saltar el govern municipal, s’apunten a la denúncia, però ràpidament s’adonen que els seus propis interessos patiran i es posen al costat de l’ajuntament deixant sol el metge.
(fotografia (C) Ros Ribas – Teatre Lliure)

L’escena cabdal de l’obra ens presenta una assemblea on, aprofitant la mateixa dinàmica assembleària, les forces vives impediran que els arguments científics puguin ser presentats i valorats i les decisions es prendran en funció d’interessos estimulats a flor de pell,  abans que d’arguments analitzats en profunditat i amb coneixement.
[ fi de l’SPOILER]

El muntatge presenta de forma totalment explícita la controvèrsia entre la força dels vots d’una majoria, privada del coneixement de les dades (i eventualment de la capacitat d’interpretar-les), i la força de la raó, de la ciència, a l’hora de determinar si el poble es troba o no davant d’una catàstrofe de conseqüències devastadores, encara que segurament no a curt termini, i si, en conseqüència,  cal adoptar mesures impopulars per fer-hi front.

Us resulta familiar?

Us recomano la lectura  de les darreres entrades al blog del professor Josep Xercavins, sobre les negociacions del Canvi Climàtic i estic segur que hi trobareu tants paral·lelismes que us esgarrifareu.

Si canviem el poble pel planeta, les aigües enverinades per l’escalfament del planeta i la necessitat de reformes estructurals al poble/planeta per evitar la catàstrofe, que impliquen sacrificis als que ara viuen prou bé, per poder seguir vivint (potser no tant bé) en el futur…  i com, el panel de científics insisteixen, cimera a cimera, en la necessitat d’adoptar mesures immediates, i els polítics demoren, cimera a cimera, els compromisos per evitar haver-se de presentar als seus votants amb un conjunt de mesures no precisament engrescadores.

En el fons el que s’està plantejant és un debat entre democràcia,  que pot ser manipulada per la demagògia, i el que a l’obra, en algun moment, el Dr. Stockmann anomena aristocràcia intel·lectual.

Ibsen va ser prou hàbil presentant unes situacions i uns personatges que son prou complexos com per portar-nos a reflexionar, sense anticipar les conclusions, que cadascú haurà de treure en acabada la funció.

Segurament, la democràcia és, com s’ha dit tantes vegades, el menys dolent dels sistemes coneguts per a prendre decisions col·lectives de manera pacífica,  però haver-nos dotat d’un sistema formalment democràtic no ens ha de fer caure en la despreocupació del seu funcionament entre votació i votació. És fonamental que la ciutadania busqui els canals per a estar ben informada i faci un seguiment tant a prop com pugui de les actuacions dels qui ens governen i, allà on els coneixements de cadascú no arribin, cal buscar els “savis de confiança” que ens puguin traslladar l’essència dels fets que es tracti de valorar com per poder adoptar decisions.

En el procés que se segueix al voltant del Canvi Climàtic el debat es manté sobretot entre la comunitat científica per una banda i la comunitat político-econòmica per l’altra (les forces vives del poble/planeta).

La ciutadania més sensibilitzada pressiona, es manifesta, es mou, però des dels canals de comunicació (que tenen amo) ja s’encarreguen de situar el debat en uns termes que resultin massa elevats per al comú dels ciutadans i que desmotivin la participació. Probablement per això (també) no hem assistit a mobilitzacions ciutadanes contra el Canvi Climàtic de la magnitud de les que en un passat recent vam viure contra la guerra o a favor de la independència (conceptes ambdós prou menys complicats que el Canvi Climàtic).

Al teatre, Ibsen deixa sol al Dr. Stockmann en el seu enfrontament amb el poble, ell és l’enemic del poble.

A la vida real, al planeta, la comunitat científica insisteix amb paciència fins a l’exasperació en la necessitat d’adoptar mesures urgents. Cal que la ciutadania li doni suport i pressioni la classe política, massa inclinada a seguir els designis de les oligarquies curtes de mires, que no valoren les conseqüències a llarg termini de la seva gasiveria a curt.

Ens hi juguem el futur!

 

 

 

 

 

esperem massa?


Un pas endavant!

Vivim temps apassionants, temps accelerats, trepidants… vertiginosos.

El món se’ns va fent petit cada dia que passa i a “casa nostra” ens enganxa lluitant per treure’ns de sobre la rèmora d’un estat antiquat i insensible, per fer-ne un que sigui “EL QUE VOLEM“.

Mentrestant ens amenacen amb TRACTATS QUE NO VOLEM de cap manera, que condicionaran tot el nostre entorn, si s’aproven, amb estat propi o sense.

Més encara: el nostre principal referent, el primer món occidental, que ofereix certes cotes de benestar (cada vegada a menys), es basa en un paradigma, el CREIXEMENT, incompatible amb la sostenibilitat de la vida al nostre planeta, tal com la coneixem fins ara. Clar que això sembla que només interessa als científics que debaten sobre canvi climàtic.

I en aquest context sorgeixen líders i lideratges, i moviments que prometen noves polítiques per a construir nous mons si assoleixen el poder. Gent disposada, ben intencionada (en alguns casos, si més no) que en un moment donat pot dir allò que tantes ganes tenim d’escoltar… perquè en el fons resulta còmode creure en la possibilitat QUE ALGÚ ENS HO ARREGLI.

Però no ens enganyem… benvingudes siguin les noves polítiques dels nous líders, si serveixen per a treure’ns de sobre alguns estaquirots, però no deixem que simplement els substitueixin, caldrà que acompanyem el relleu per prendre posicions i no deixar-les, per CORRESPONSABILITZAR-NOS DES DE L’AUTOORGANITZACIÓ CIUTADANA, per seguir expressant el que volem i pressionant perquè, qui ocupi els llocs de decisió, no oblidi mai que hi és per nosaltres i per a nosaltres, la ciutadania.

Amb aquest objectiu treballem des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i la Itziar i la Xus ho han expressat molt bé aquest cap de setmana en un magnífic article.