Arxiu mensual: gener \28\+01:00 2014

Música, Política

què se n’ha fet d’aquelles flors?

Deixa un comentari

Where Have All The Flowers Gone? - Farewell Mary Travers

Teníem deu o dotze anys.

Anàvem d’acampada amb el cau, fèiem focs de camp, al bosc! Vigilàvem el foc i cantàvem al seu voltant.  Cantàvem cançons “de protesta” que uns nois que havien anat a estudiar “preu” als Estats Units van portar, traduir, adaptar…

Es feien dir Grup de Folk, Falsterbo 3,  …

I ens van descobrir els grans cantants del folk song americà dels 60: Bob Dylan, Joan Baez, Peter Paul & Mary… i el “pare” de tots plegats, el gran PETE SEEGER que ahir ens ha deixat.

Pels que no ens avergonyim de sentir-nos dir ” kumbaià”,  avui és un dia trist, s’ha apagat una veu que encara que no l’escoltéssim sabíem que era allà. Que hi va ser per portar-nos cançons de protesta, seves o recollides de les tradicions de la lluita contra la segregació racial, dels sindicats, del seu “mestre” Woody Guthrie.

Gràcies a Pete Seeger, i a la tasca popularitzadora a casa nostra de gent com Xesco Boix,  avui encara cantem “No serem moguts”, “Tots junts vencerem”,  ” Si jo tingués un martell”  i tantes altres cançons que ens parlen de resistència, d’esperança i de pau.

Repassar la biografia de Pete Seeger ens permet veure la coherència d’una trajectòria familiar vinculada a la música (pare compositor i musicòleg, mare violinista) i al pacifisme (el pare va ser expulsat com professor de la universitat de Berkeley el 1918 per la seva actitud pacifista en relació a la primera guerra mundial). Pete va seguir els passos dels seus pares tant musicalment com políticament.  I això el va portar, entre moltes altres coses, a gravar el 1943, amb els Almanac Singers,   un disc anomenat “Cançons del Batalló Lincoln” dedicat a les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola del que se’n poden trobar algunes mostres a la xarxa:

fins sempre Pete Seeger, WE SHALL OVERCOME!

Cinema, Política

el capitalisme és la crisi

Deixa un comentari

99% we areInicio la publicació d’aquest blog  amb algunes reflexions arran del visionat, a la Filmoteca de Catalunya de “The Spirit of 45′“, un documental dirigit per Ken Loach sobre les reformes que va portar a terme el primer govern laborista de la postguerra a la Gran Bretanya, encapçalat per Clement Atlee, que va guanyar les eleccions el 1945 amb un programa que va suposar posar les bases dels serveis públics de salut, transport, comunicacions, etc.

Resulta simptomàtic revisar avui aquell manifest (Let Us Face the Future: A Declaration of Labour Policy for the Consideration of the Nation) i veure que els títols dels seus apartats plantegen qüestions que avui segueixen o tornen a ser tant o més necessàries:

Treball per a tothom, Indústria al servei de la nació, Agricultura per a l’alimentació de la població, Programa de construcció d’habitatges, Salut i Seguretat social…

Al nostre país la guerra va acabar fa 75 anys. Malauradament no hi va haver unes eleccions just acabada la guerra, ni el govern va iniciar un programa de reformes per atendre les necessitats d’una població empobrida i desmoralitzada. El plantejament del govern laborista britànic de l’època era clar i el refereixen diversos testimonis al film: no es tractava de tornar a la situació d’abans de la guerra, una situació de pobresa, atur, gana i malalties sinó de superar-la amb educació, habitatge, sanitat, comunicacions, i energia públiques, que a la vegada proveïen llocs de treball.

I així va ser fins a l’arribada al poder de la Sra. Tatcher  (1979-1997) que , a diferència de governs conservadors anteriors, no en va tenir prou en gestionar l’estat del benestar des dels seus paràmetres conservadors, sinó que directament es va dedicar a desmuntar-lo peça a peça. I així els ha anat… i a nosaltres amb alumnes avantatjats com el Sr. Aznar, o el Sr. Zapatero.

Avui el keynesianisme econòmic sembla haver perdut la partida. La dita esquerra ha assumit la competitivitat, l’eficiència, el cost… com a axiomes sagrats contra els que no es pot bastir cap política.

És imprescindible que la ciutadania recuperi la capacitat de pensar per si mateixa, de desaprendre alguns d’aquests conceptes que ens han gravat al cervell a cop de telenotícies i que recuperi la fe en si mateixa i la capacitat d’organització i mobilització.  Alguns ho estem intentant des del Parlament Ciutadà .

————————————————–

Si el que he escrit et motiva algun comentari,  comparteix-lo si us plau.