ciutat morta: una terrible constatació i una esperança


Ocupación Cinema Patricia Heras

L’anomenat, durant bastant temps, cas “4F” ha experimentat un gir, si més no en la magnitud, inesperat, a partir de la projecció del documental Ciutat Morta al canal 33 el dissabte dia 17 de gener a les 22:25. Un gir que ha implicat que el que fins ara anomenàvem “cas 4F” o “cas Patrícia Heras”, hagi passat a ser conegut de forma massiva com el cas “Ciutat Morta”, adoptant el títol del documental.

Arran d’aquesta projecció el cas és prou conegut i, ara sí, s’ha aconseguit mobilitzar consciències i , aprofitant la proximitat de la campanya electoral de les municipals, mobilitzar també forces polítiques, deleroses de no quedar malament a la foto.

Poc puc afegir al que ja s’ha dit sobre el cas en si, més enllà de manifestar el meu rebuig al que coincideixo en considerar una injustícia comesa sobre Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras.

Però, si m’afegeixo des d’aquest blog a tractar sobre aquest cas, és per posar el focus sobre un parell de qüestions que s’han posat de manifest: el poder dels media i l’esperança de les capacitats de pressió de la ciutadania, quan s’hi posa.

No descobrim  res quan parlem del poder que tenen els media. De fet més enllà de les pel·lícules, se’ls considera el quart poder. Un quart poder que, amb honroses i modestes excepcions, està en mans d’un oligopoli controlat pels poders financers. El cas Ciutat Morta ho exemplifica molt bé: el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega i la seva productora Metromuster  fou preestrenat el juny de 2013 i estrenat definitivament al Festival de Màlaga el maç de 2014, quan va guanyar una menció honorífica i el premi al millor documental al Festival de Màlaga. Durant tots aquests mesos, Ciutat Morta ha estat projectat en centres socials arreu del país i també a la televisió basca. La pròpia preestrena del mes de juny de 2013 es feu a l’antic “Palacio del Cinema”, ocupat i rebatejat per a la ocasió com a Cinema Patrícia Heras.

Res de tot això, però, fou suficient perquè es parlés abastament del cas 4F, o se’n fessin ressò altres mitjans que els que ho havien fet des del principi (especialment La Directa, encara que no va ser el primer) . En definitiva, hem pogut constatar que el silenci dels media dominants va impedir durant molts mesos l’extensió del coneixement del cas a la ciutadania, per molt que les xarxes socials en parlessin o els mitjans alternatius denunciessin la situació.

Terrible, doncs, la constatació del poder de control dels media sobre l’opinió pública, pel procediment d’establir l’agenda de temes que salten a les portades, les tertúlies, els titulars. Constatació que no ve de nou, però que aquest cas permet exemplificar amb claredat.

Captura I amb tot, la programació de Ciutat Morta al canal minoritari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Canal 33,  fruit en part de la pressió parlamentària de les CUP, precedida d’una campanya intensa a les xarxes socials, aconsegueix un rècord d’audiència, i aquest, la reacció de la classe política que, amb les eleccions a la cantonada, s’apressa a quedar davant la ciutadania com a campiona de la reparació de la injustícia.

Finalment, doncs, una esperança: encara que amb dificultats, encara que filtrada pel poder de manipulació dels media, quan finalment la ciutadania mostra la seva determinació, la classe política OBEEIX, o si més no ho fa veure, el mandat popular i intenta respondre,  o que sembli que ho fa.

No tot està perdut, encara!

Anuncis

2015: l’any de les reVoltes?


Hem sobreviscut al 14 decebuts i esperançats a parts iguals i, com els seguidors del Barça dels vells temps, encarem aquest 15 amb aquella barreja de sensació i desig d’aquest any si.

El 14 ens ha portat les mobilitzacions nacionals més grans mai vistes i, amb tot, el “procés” sembla no acabar de trobar desllorigador, quan es posa en mans d’una classe política més pendent del retrovisor, per veure les enquestes electorals, que de posar les llargues per plantejar el COM d’aquest nou país que volem, en comptes de enarborar contínuament un QUÈ, que permet més marges d’ambigüitat.

També hem vist com, per inversemblant que pugui ser, l’atur segueix en cotes al voltant del 25%, la pobresa s’incrementa, els desnonaments es repeteixen i la ciutadania no esclata malgrat tenir un partit governant amb un nombre incomptable d’imputats per corrupció,  o davant de casos tan sagnants com la milionària indemnització a l’empresa de Florentino Pérez (i Miquel Roca! ) pel cas Castor.

I mentrestant sembla que alguns mitjans s’hagin posat d’acord en que l’esperança porta cua i es diu Iglesias.  Una esperança que a Catalunya aconsegueix també un ampli suport, sense concretar en aspectes tan clau com la qüestió nacional o la designació de candidats.

Portada de El Jueves

Certament, al 2015 li hem deixat molta feina per fer. I feina important.  El sistema polític que ens va permetre passar de la dictadura franquista a una democràcia d’estar per casa, fent possible als franquistes salvar els mobles, ja no dona més de si, ni en l’àmbit social, ni en el nacional en el cas de Catalunya.

Davant d’aquest atzucac, a Espanya tenim l’immobilisme tancredià de Rajoy; l’il·lusionisme  del Sr. Sánchez que promet arreglar-ho tot canviant la constitució, no se sap com, quan, ni amb qui; l’expectativa de veure què podria fer l’Alberto Garzón i l’aparició fulgurant de Pablo Iglesias i el seu equip que basteixen un projecte electoral contra rellotge, amb resultats molt prometedors a les europees.

Els que em coneixen ja m’han sentit massa vegades dir que Podemos, si mai arriba a governar, ho farà com “Podríamos“. I si bé és cert que realment Podemos està aplegant les esperances de molta bona gent, que aspira a ser governada amb equanimitat, justícia i honradesa, també m’atreviria a dir que ara com ara sembla que el projecte respon més al disseny de l’equip universitari que l’ha parit, que a la voluntat popular. Wait and see!

A casa nostra, el fenomen més semblant a Pablo Iglesias el tenim amb la irrupció d’Ada Colau en la lluita per l’alcaldia de Barcelona, promovent la candidatura de Guanyem.  Una irrupció que porta a ressituar les posicions a ICV ,  que entra en fricció amb els plantejaments de la CUP i les Trobades Populars Municipalistes  i que també posa en solfa les pretensions d’espai de confluència de Procés Constituent, que ha acceptat sumar-se a la plataforma.

Amb tot, no deixa de ser sorprenent que una potencial candidata a l’alcaldia de Barcelona, que en el seu moment va explicitar el seu vot “Si+Si”, amb matisos,  a la consulta del 9 N, llenci un missatge d’any nou a la ciutadania íntegrament i exclusivament en llengua castellana:

Ens espera doncs un 2015 en què veurem com desfullen la margarida entre Mas i Junqueras, assistirem (no sense cert desencís pels potencials que no veurem materialitzar) a la renovació de gent com Quim Arrufat i David Fernández quan es convoquin eleccions al Parlament, descobrirem com resolen les seves contradiccions a can ICV , com es “reinventa” el PSC (si ho fa), i quin paper juga en tot plegat la irrupció d’aquestes forces emergents al voltant de Guanyem/Podem.

Fins aquí un “escenari” polític que ens trobem cada dia quan obrim el diari  o escoltem els informatius.

La resta , el més important, ho posem la ciutadania amb la nostra capacitat de mobilització, opinió, expressió.

Que sigui un bon 2015 !