Arxiu de la categoria: media

La compartida responsabilitat d’informar-se


No sé si veritablement vivim en la societat de la informació   o simplement som persones candidates a  víctimes de la dictadura informativa d’uns mitjans controlats per les elits que tot ho controlen, perquè controlen els recursos.  La qüestió és que cada vegada es fa més evident que els mitjans de comunicació de masses, els “mass media“, els privats, però també els públics, presenten les informacions que volen i les tracten de la manera que els interessa.  Al diari ARA (que no és cap excepció ),  l’Àlex Gutiérrez publica una secció (Pareu Màquines) que es dedica a disseccionar el tractament que fan els mitjans d’una determinada notícia, especialment quan els posa en evidència. És un bon exercici de lectura atenta del que no diuen, el que diuen i com ho diuen els mitjans.

Aquesta lectura crítica, però, tot i ajudar-nos a posar en qüestió el que llegim, no ens omple els buits informatius que els media deixen deliberadament d’omplir.  D’aquí el títol d’aquest post, d’aquí la responsabilitat compartida d’informar-se.

Com pot ser compartida? direu.  Doncs de moltes maneres, em sembla.

Les xarxes socials ens han posat davant del miratge que tenim més informació que mai. Podem creure-ho així, i en part deu ser cert. Però també és veritat que, a més del suposat allau d’informació, hi ha més “soroll” que mai. Quantes falses notícies no hem llegit a facebook o a twitter, quanta fotografia “trucada”, quanta informació manipulada, o simplement recuperada anys després de produir-se i tornada a publicar sense data per treure-la de context…

Les xarxes són d’un valor incalculable per a tenir constància del que està passant, quan està passant, si tenim accés als canals que hi son propers, però com que no podem abastar-ho tot, ens cal l’aportació dels professionals de la informació per endreçar, verificar fonts, contrastar… i això, al revés del que corre per les xarxes, té un preu, un preu que cal pagar per assegurar la continuïtat de la tasca d’aquests professionals, d’aquí la responsabilitat compartida.

Mani llei mordassa-1

És gràcies a aquesta responsabilitat compartida que es mantenen publicacions com La Directa o El Crític (per podar dos exemples), o que,  a través de campanyes de microfinançament, han vist la llum documentals imprescindibles com “Mai es tan fosc” , al voltant de la figura de l’Arcadi Oliveres,  o  com “Corrupció, un organisme nociu” relacionat amb els casos Palau i Pretòria, entre altres.

Les productores d’aquests documentals, Unicamente Severo   i Pandora Box TV , han  hagut de fer mans i mànigues, o Goteos i Verkamis,  per aconseguir culminar la seva feina, i encara així, després ve la dificultat de la distribució.

Si una primera co-responsabilitat en obtenir informació de qualitat és contribuir a finançar els productes que ens l’ofereixen, una altra, no menor, és ajudar a difondre’ls. Difícilment aconseguirem que la informació ompli els buits dels media si per accedir-hi només tenim aliats tan valuosos, però certament limitats com les sales  on, a Barcelona, es poden veure aquests documentals (ZumzeigCinemes Girona )

En la difusió de continguts com els que parlem hi han de jugar un paper clau els mitjans de comunicació públics, que per això ho son! I perquè juguin aquest paper, la ciutadania té novament una responsabilitat compartida: la de l’exigència i la pressió sobre els responsables de la programació dels mitjans públics, perquè no deixin de fer aquest paper de servei.

Fa poc hem viscut un cas paradigmàtic d’això que dic: la pressió sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per a projectar el documental Ciutat Morta de la productora Metromuster ,  que finalment va suposar el record d’audiència del Canal 33 en el que es va projectar.

Com diu Arcadi Oliveres, i recull el documental, “mai és tan fosc, com abans de sortir el sol“. Potser si que sembla que ens trobem sotmesos a una dictadura informativa al servei de la dictadura financera que ens governa, però també en aquest terreny, la capacitat d’organització i pressió de la ciutadania pot esdevenir clau per plantar cara a la situació. I la pressió sobre els mitjans públics serà clau per a posar-los al servei d’aquesta ciutadania.  Com també diu Manuel Villoria, de Transparency International al documental de PandoraBox, en relació a la vigilància ciutadana dels poders públics:  “cuanto más te observo, mejor te comportas“.

Està, també, a les nostres mans!


[Les imatges corresponen a la manifestació contra la Llei Mordassa celebrada a Barcelona el 20 de desembre de 2014]

Anuncis

ciutat morta: una terrible constatació i una esperança


Ocupación Cinema Patricia Heras

L’anomenat, durant bastant temps, cas “4F” ha experimentat un gir, si més no en la magnitud, inesperat, a partir de la projecció del documental Ciutat Morta al canal 33 el dissabte dia 17 de gener a les 22:25. Un gir que ha implicat que el que fins ara anomenàvem “cas 4F” o “cas Patrícia Heras”, hagi passat a ser conegut de forma massiva com el cas “Ciutat Morta”, adoptant el títol del documental.

Arran d’aquesta projecció el cas és prou conegut i, ara sí, s’ha aconseguit mobilitzar consciències i , aprofitant la proximitat de la campanya electoral de les municipals, mobilitzar també forces polítiques, deleroses de no quedar malament a la foto.

Poc puc afegir al que ja s’ha dit sobre el cas en si, més enllà de manifestar el meu rebuig al que coincideixo en considerar una injustícia comesa sobre Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras.

Però, si m’afegeixo des d’aquest blog a tractar sobre aquest cas, és per posar el focus sobre un parell de qüestions que s’han posat de manifest: el poder dels media i l’esperança de les capacitats de pressió de la ciutadania, quan s’hi posa.

No descobrim  res quan parlem del poder que tenen els media. De fet més enllà de les pel·lícules, se’ls considera el quart poder. Un quart poder que, amb honroses i modestes excepcions, està en mans d’un oligopoli controlat pels poders financers. El cas Ciutat Morta ho exemplifica molt bé: el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega i la seva productora Metromuster  fou preestrenat el juny de 2013 i estrenat definitivament al Festival de Màlaga el maç de 2014, quan va guanyar una menció honorífica i el premi al millor documental al Festival de Màlaga. Durant tots aquests mesos, Ciutat Morta ha estat projectat en centres socials arreu del país i també a la televisió basca. La pròpia preestrena del mes de juny de 2013 es feu a l’antic “Palacio del Cinema”, ocupat i rebatejat per a la ocasió com a Cinema Patrícia Heras.

Res de tot això, però, fou suficient perquè es parlés abastament del cas 4F, o se’n fessin ressò altres mitjans que els que ho havien fet des del principi (especialment La Directa, encara que no va ser el primer) . En definitiva, hem pogut constatar que el silenci dels media dominants va impedir durant molts mesos l’extensió del coneixement del cas a la ciutadania, per molt que les xarxes socials en parlessin o els mitjans alternatius denunciessin la situació.

Terrible, doncs, la constatació del poder de control dels media sobre l’opinió pública, pel procediment d’establir l’agenda de temes que salten a les portades, les tertúlies, els titulars. Constatació que no ve de nou, però que aquest cas permet exemplificar amb claredat.

Captura I amb tot, la programació de Ciutat Morta al canal minoritari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Canal 33,  fruit en part de la pressió parlamentària de les CUP, precedida d’una campanya intensa a les xarxes socials, aconsegueix un rècord d’audiència, i aquest, la reacció de la classe política que, amb les eleccions a la cantonada, s’apressa a quedar davant la ciutadania com a campiona de la reparació de la injustícia.

Finalment, doncs, una esperança: encara que amb dificultats, encara que filtrada pel poder de manipulació dels media, quan finalment la ciutadania mostra la seva determinació, la classe política OBEEIX, o si més no ho fa veure, el mandat popular i intenta respondre,  o que sembli que ho fa.

No tot està perdut, encara!