Arxiu de la categoria: democràcia

República Catalana? Res és el que sembla… o si?


Vagi per endavant que, com és sabut,  jo no sóc el President de la Generalitat, ni de la República Catalana i que, partit d’aquesta premissa indiscutible, intento no jutjar amb massa severitat l’actuació que Carles Puigdemont fa, en unes circumstàncies precises que no conec.  Amb tot intentaré aproximar una explicació a la situació que estem vivint i que, des del meu punt de vista, és bastant peculiar, per dir-ho de manera suau.

Ceci n’est pas une Repúblique

El passat dia 27 vam assistir a una proclamació de la República Catalana en la que cap autoritat ca comparèixer i expressar de manera clara i indubtable la fórmula: “Declaro proclamada la República Catalana”, tal com uns decennis abans ens havien mostrat Macià o Companys, encara que amb efectivitat ben breu.

Amb posterioritat a aquesta pretesa proclamació no s’ha produït cap fet que permeti deduir que aquesta República, suposadament proclamada, ha agafat cos: no hi ha decrets de desplegament i si que hi ha acatament de destitucions en aplicació de la lliure interpretació del 155 que han fet Rajoy i la comte-duquessa Sàez de Santamaria.

La mobilització social, que va assolir un punt culminant de coratge i civilitat defensant les urnes l’1 d’octubre, es va despatxar amb un concert de tarda-vespre a la Plaça de Sant Jaume i cap a casa que vol ploure.

Tot això són fets que ningú difícilment pot contradir. Potser interpretar, però són fàcilment verificables.

Mentrestant, a la Capital del Regne d’Espanya el Senat va aprovar una interpretació, que extralimita qualsevol anàlisi lingüística, del text de l’article 155 de la Constitució Espanyola i va decidir, a banda de cessar el Govern de la Generalitat i de deixar el Parlament de Catalunya sota la tutela de l’estat, convocar unes eleccions autonòmiques pel 21 de desembre, dijous laborable, primera data disponible segons la normativa electoral amb dos diumenges a continuació que s’escauen en la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any.

L’endemà, el President Puigdemont es passeja per la seva ciutat, Girona, en un bany de multituds que no sé si interpretar com missatge als seus companys de partit o com comiat si les coses es posen negres, i ens diu en un parlament breu , i fins a cert punt críptic, que ens cal tenir PERSEVERÀNCIA, PACIÈNCIA i PERSPECTIVA.

Avui, diumenge, mentre l’espanyolisme llueix Josep Borrel i Paco Frutos a la mani de Convivència Cívica Catalana (tothom és amo dels seus silencies i esclau de les manis en les que participa), el Vicepresident Junqueras ens explica des del Punt Avui, que cal “una estratègia compartida sense renunciar mai a les urnes per a validar la República”.

Conclusions de tot plegat:

1- per molt que ens dolgui a alguns, no disposem dels mitjans per fer efectiva la República Catalana. No n’hi ha prou en dir-ho, cal poder controlar el país i això, ara com ara, no està a les mans de la Generalitat.

2- l’estat tampoc té clar que pugui controlar la Generalitat, i en això serà clau el paper del funcionariat a partir de dilluns. No necessàriament en la desobediència explícita i frontal (amb risc d’expedients fulminants a l’empara de la patent de cors que té la comte-duquessa de Sàez de Santamaria amb el 155), però segurament de manera suficient amb una activitat cenyida amb precisió al marc reglamentari, demanant justificacions i explicitacions formals a qualsevol consigna que es rebi des de l’autoritat imposada.

3- els carrers seran sempre nostres i amb això li hem mostrat a l’unionisme que ha de bastir un discurs semblant, amb les ajudes que calgui dels mitjans afins, que per això hi són (aprofito per celebrar la cobertura professional i equànime que TV3 ha fet de la mani de Convivència Cívica, a veure quan les manis indepes tenen  un tracte recíproc als mitjans estatals)

4 – tot plegat conforma una situació d’empat pràctic que necessita un desllorigador i aquest ho ha de ser per a totes les parts en litigi.

5 – la convocatòria d’eleccions autonòmiques, malgrat la repugnància que ens pugui fer el fet que hagin estat convocades per qui no té la competència i fent un ús partidista i extralimitat de l’article 155, són una oportunitat que el sobiranisme podria aprofitar plantejant una (o diverses) candidatura (es) que facilitin un recompte en clau a favor/en contra de l’autodeterminació de Catalunya.

 

Hem de trobar una sortida democràtica a aquest punt, que compti amb el reconeixement de totes les parts, i amb les supervisions que facin falta, no fos cas que al final ens trobéssim amb un recompte manipulat per Indra.

A l’horitzó immediat no sembla haver-ni cap de millor que les eleccions del 21 de desembre. Serà responsabilitat dels partits sobiranistes posar-se d’acord (només) en abordar aquesta contesa electoral des d’una interpretació compartida de la mateixa. No cal que vagin junts, només que decideixin concórrer tots o cap. I serà responsabilitat dels moviments acompanyar aquesta decisió amb l’escalf necessari per fer-la vencedora.

Si també el 21 de desembre relega el trio unionista (PPSC’s) a la irrellevància en la política catalana… aleshores qui tindrà  arguments per aturar-nos?

 

 

 

A pocs dies del Referèndum


reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

Universitats per la República?


El processisme sembla que està efectivament caminant cap a un desenllaç, no està clar quin, però desenllaç en definitiva. Això fa que s’acosti l’hora en que ja no es pugui seguir fent la puta i la Ramoneta, pràctica política molt nostrada. I això també va per les universitats.

Les universitats catalanes, durant aquests 10 anys de mobilitzacions han demostrat ser una veritable estructura d’estat… gasós.  L’associació que les agrupa, l’ACUP, publica al seu lloc web fins a 15 documents de posicionament institucional des de 2011 fins avui, dels qual només un, el de 30 d’octubre de 2012, fa referència a la situació nacional en aquests termes:

Els rectors i les rectores, els presidents i presidentes de Consell Social de les universitats que conformen l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) volem manifestar el nostre suport a:
.- La resolució del Parlament de Catalunya del passat dia 27 de setembre en el sentit de constatar  “la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”.
.- Com a representants de les universitats públiques catalanes del nostre país, volem oferir la nostra voluntat i disponibilitat per contribuir des de les nostres institucions, a consolidar i a impulsar el posicionament del Parlament amb totes aquelles aportacions per permetin un autèntic progrés social, econòmic i cultural.
 .- Així mateix volem recordar que l’educació superior i la recerca són pilars fonamentals d’una societat moderna i de progrés i, en aquest sentit, són un instrument valuós per enfortir les capacitats de les societats avançades per generar progrés, benestar, riquesa i competitivitat mitjançant els impactes de les universitats en la formació i el capital humà, la recerca científica, el desenvolupament social i cultural, i la innovació i el progrés econòmic.

En aquests moments que el Dret a Decidir ha evolucionat cap al Pacte Nacional pel Referèndum, no ha estat possible que el conjunt d’universitats catalanes s’hi sumin col·lectivament.

Això no obstant, alguna universitat com la UPC ha portat l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum al seu Consell de Govern, on s’ha aprovat, no sense viure algunes situacions curioses com ara que es qüestioni la competència del Consell de Govern per a adoptar una acord d’aquestes característiques, que es demani votació nominal pública i que, finalment, alguns membres del Consell s’absentin en el moment de la votació per no haver-se de “retratar”.

I amb tot, avui una quarantena de membres de la plantilla de la UPC (PAS i PDI), no hem tingut inconvenient en donar la cara i hem comès la gosadia de fotografiar-nos darrera una urna, convocats per Universitats per la República.

Encara que les universitats som poc representatives del conjunt del país,  i tampoc del conjunt del sector públic, una cosa si que tenim en comú amb un i altre: facilitar les condicions d’entorn perquè el més fàcil, el més còmode, sigui no pronunciar-se, no destacar, no “retratar-se” i això molt probablement creient que d’aquesta manera “no passarà res”…

Però, sap greu trencar vanes il·lusions, desenganyem-nos passar, ja passa…  i tant si passa:  passa que es qüestiona dia a dia cada pas endavant que s’ha fet en matèria de política lingüística, passa que s’obstaculitzen les lleis que aprova el Parlament de Catalunya, tant és si són de caràcter social, passa que s’escanya econòmicament Catalunya, passa que el sistema nascut a les acaballes del franquisme ha conduit a un exercici de la política com a podrimener a tot l’estat, Catalunya inclosa i ben inclosa…

Passa que malgrat tot això, Espanya presenta una correlació de forces on no es veu la sortida al túnel del sistema polític de la restauració del 78, amb l’alternança PP-PSOE com demostració de la variació hispànica del principi de Lampedusa, aquí explicitat en el “atado y bien atado”.

I és il·lús pensar que des de Catalunya es podrà promoure amb èxit una reforma política en profunditat a l’estat, que porti a un escenari renovat on es respectin les singularitats nacionals dels pobles de la península, perquè dissortadament ja s’ha encarregat l’entramat econòmic-mediàtic que empara (i muny) el règim de provocar l’animadversió hispànica cap a tot el que té accent català, especialment en política.

Només ens queda una alternativa: marxar. Marxar votant per poc que es pugui. O marxar plantant-se i sortint al carrer.

Avui a la UPC hem estat quaranta.   A veure si a la propera som uns quants més!

[Foto del facebook d'Universitats per la República]

 

 

la constitució “por la gracia de dios”


Ja comença a fer prou anys que sortosament no portem monedes de Franco a les butxaques, però els que ens hi vam haver de familiaritzar recordem aquella llegenda que envoltava l’efigie del dictador que deia “FRANCISCO FRANCO CAUDILLO DE ESPAÑA POR LA G. DE DIOS”.

La “G. de Dios”, és a dir la “gracia de dios” era l’argument imbatible que justificava que haguéssim de patir-lo com a dictador feixista, a ell i als seus còmplices i hereus.

Des de fa un temps, des d’Espanya ens arriba una cantarella que m’ha evocat el “por la gracia de dios“: l’obediència a la llei, la llei espanyola, és clar, i principalment la Constitució de 1978. La inalterable constitució que va ser reformada una vegada, el 1992, per aplicació del Tractat de Maastricht i una altra, l’agost de 2011, en període de vacances parlamentàries, per aprovar l’austericidi. En ambdós casos, per cert, sense que cap referèndum ratifiqués les modificacions incorporades al text “sagrat”.

Aquesta constitució, que com veiem quan convé es reforma, ens la passen pels nassos dia si i dia també per justificar que no és possible fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. No només això, sinó que tot allò que es pretén fer per aconseguir-lo és il·legal i, en conseqüència, antidemocràtic.

Lluís Bassets, director adjunt de El País, ho escrivia amb meridiana claredat ahir al seu article “Si no es legal, no es democrático“.  Aquest mantra que escoltem fins a la sacietat parteix d’una premissa en la que els seus termes s’han intercanviat els papers. M’explico:

1 – Per afirmar que una cosa és legal o no, cal que hi hagi una llei que ho estableixi.

2 – Perquè hi hagi una llei cal que sigui redactada i aprovada.

3 – En democràcia qui redacta i aprova les lleis són els representants del poble.

Així doncs, no és la llei la que atorga la condició democràtica, sinó la democràcia la que atorga validesa a les lleis.

Per això tinc la impressió que els polítics que s’emparen en la cantarella “la constitució no ho permet” en realitat m’estan dient que no tenen cap intenció de contribuir a un canvi de la constitució que ho fes possible, però són prou covards per no dir-ho obertament. O potser no és això, potser és que segueixen pensant que, com Franco, la constitució existeix “por la gracia de dios”.

moneda-franco

la policia està al servei dels ciutadans!


Dia de les Esquadres 2015 - Acte Central

La missió de la Policia de la GeneralitatMossos d’Esquadra és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, vetllant, des de la proximitat, per la convivència pacífica i la protecció de les persones i els béns, d’acord amb l’ordenament jurídic.”

Integritat: no treure profit de la condició de policia. Actuacions adaptades als preceptes deontològics.

Aquestes definicions es poden llegir a la pàgina web del cos de mossos d’esquadra dedicada a la missió, visió i valors del cos. Malauradament en les darreres setmanes hem assistit a la conclusió judicial de dos dramàtics episodis policials en els que aquests valors s’ha vist capgirats com un mitjó per aquells que, se suposa, s’hi han de regir.

La forma d’organització social amb que compta el nostre país estableix el monopoli de la força en mans de les forces de seguretat públiques, al servei de la ciutadania. La ciutadania contribueix als pressupostos públics que permeten sostenir els cossos de seguretat i vota els polítics que designen els comandaments d’aquestes forces per a veure protegit l’exercici dels seus drets. Sembla coherent.

Aquesta és la teoria. Però a casa nostra ja fa temps que assistim a un deteriorament creixent d’aquest esquema:

1 – sembla que hi ha policies que usen el monopoli de la força d’acord amb el seu propi criteri personal, encara que com a conseqüència d’això algunes persones vegin lesionats els seus drets, la seva seguretat o fins i tot perdin la salut… o la vida!

2 – quan s’han donat circumstàncies d’aquesta mena, la primera reacció dels polítics als que la ciutadania ha votat per a comandar les forces a les que encarrega la protecció de l’exercici dels seus drets és negar:

Negar els fets, fins que són irrefutables.

Negar la participació de la policia, fins que no queda cap altra possibilitat

Negar la intencionalitat i atribuir els fets a accidents,  errors, atzars, fatalitats…

3 – quan els fets són finalment provats, davant la impassibilitat dels polítics, els policies adopten estratègies

a) de dispersió de la responsabilitat: va ser algú de nosaltres, però no estem segurs de qui per tant, en aquest estat de dret que hauríem de defensar ens acollim a les garanties que hem arrabassat a les víctimes amb la nostra mala praxi policial i defensem que no es pot condemnar a cap de nosaltres per manca de proves

b) de filibusterisme jurídic: com que mai se sap com acabarà un judici, acceptarem que ho vam fer, sempre que s’admeti que no hi havia mala intenció i no perdem la feina (que hem acreditat que no sabem fer bé)

Un veritable estat de dret no pot consentir que les persones a les que selecciona per a cedir-lis el monopoli de la força se n’acabin aprofitant com si fossin matons. Si això passa, els responsables polítics no poden caure en el xantatge corporatiu de defensar aquestes persones, o de mirar a una altra banda i col·laborar o consentir estratègies per esquivar la responsabilitat judicial i , sobretot, social que la funció policial implica.

Cal exigir la depuració de les responsabilitats professionals fins al final, per part de la pròpia institució. Aleshores, i només aleshores, es pot permetre que l’estratègia davant la justícia es regeixi per criteris personals. Altrament, hauria fet falta que la institució col·laborés amb la justícia aportant tota mena de dades, proves, fins a deixar fora de cap mena de dubte la seva possible connivència amb els fets i amb la seva posterior evitació de responsabilitats.  O no és això el que vol dir la definició d’integritat que proposa el propi cos de Mossos d’Esquadra?

Aquesta manera de fer funcionar la policia no és pròpia d’un país amb alta qualitat democràtica.

Si volem fer un país nou… ja podem pensar en fer una policia nova, aquesta no està clar que ens pugui servir!

 

 

 

keep calm! això va per llarg


Cala Estreta tardor-13

Després de més de tres mesos des de les eleccions del 27D, la CUP ha adoptat la decisió de NO investir president el candidat que al llarg d’aquest període ha presentat continuadament la coalició Junts pel Si, que va obtenir el resultat més gran a les eleccions, però sense prou majoria com per a formar govern en solitari.

Aquest “NO” tanca un període en el que, al meu entendre, a Catalunya sembla que s’hagi estat vivint amb una bena als ulls i el “NO” de la CUP té la virtut de fer caure la bena en diversos sentits:

Si era complicat convertir les eleccions del 27D en un plebiscit, tot i entendre perfectament els motius que hi van portar, el que no tenia sentit era considerar que un 48% dels vots equivalia a guanyar-lo. Fer-ho veure ha estat un engany que ja no podrà seguir endavant.

Plantejar el procés d’independència en un termini de divuit mesos partint de l’actual Generalitat intervinguda pel Ministerio de Hacienda d’Espanya, sense anticipar dificultats serioses i sacrificis, especialment per a les persones que depenen “salarialment” de la Generalitat, ha estat pura fantasia.

El procés d’independència serà creïble i sòlid quan la ciutadania d’aquest país doni un pas més i, a més de sortir al carrer quan ho demanen l’ANC i l’Òmnium, es plantegi la seva participació activa en un procés constituent en el que es defineixi com volem el nostre futur país.

Només en la mesura que la gent vegi en la independència la via per a fer un estat nou a la seva mida veurà la necessitat de defensar aquesta opció seriosament, amb un compromís més profund com el que requerirà arribar a la desobediència, si les coses es posen complicades, que s’hi poden posar.

Mentrestant, KEEP CALM! això va per llarg. Hi som més aprop que mai, però no és per demà passat, ni per d’aquí a un any.

I desenganyem-nos, el desgraciat format del plebiscit que no es va guanyar va permetre que algunes formacions es mantinguessin en la via morta del si/no. Per això un referèndum de pregunta binària és imprescindible: per poder saber definitivament si som majoria i a la vegada per acabar amb el joc de la puta i la ramoneta dels del dret a decidir… no se sap què.

Si tornem a votar el març, ho farem sense la bena als ulls… o almenys això espero!

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js

què ens està passant?


els savis de chefchaouenÉs possible que aquests quatre savis de Xauen també es facin la mateixa pregunta. I probablement ho facin sense perdre aquesta seva actitud serena, com semblen haver fet alguns líders mundials després dels darrers atemptats.

S’ha parlat i es parla molt sobre el que està passant i no considero que el que jo pugui afegir sigui millor o gaire diferent, però em sembla tan gruixut que no em resisteixo a intervenir-hi, encara que només sigui per  recomanar algunes opinions, més afinades que la meva, i llençar algunes preguntes.

Una vegada més un petit grup de persones ben organitzades, amb accés a recursos (informació, armes, tecnologia) i amb la determinació pròpia dels fanàtics, fa saltar els ploms a una de les societats més modernes, avançades i poderoses de la terra. Ho hem vist ja diverses vegades (massa vegades) des de l’11S de les Torres Bessones. Sempre és el mateix esquema, encara que amb mètodes més o menys diferents, i sempre genera reaccions sobreactuades per part dels governants dels estats més directament afectats. Aquesta vegada hem vist la solemne declaració de guerra del cap d’estat francès  davant les dues càmeres de representants reunides en una sessió conjunta.

Josep Ramoneda, a l’ARA, ens explica quatre raons per considerar aquesta declaració com un immens error: sobreestimar l’enemic, donar-li una rellevància que no mereix, perdre de vista que el conflicte islamista és sobretot a l’interior de l’islam, no entre orient i occident i , last but not least, que des de les torres bessones s’ha fet evident que la guerra contra aquest fenomen no serveix de res!

Al costat d’aquesta anàlisi, Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau ens fa notar des del seu blog que no podem oblidar que aquests actes de violència extrema  es produeixen en un món governat en bona part per una economia criminal i que no hem de permetre a cap preu que la reacció que provoquin vagi en detriment dels drets humans del conjunt de la ciutadania.

Si Ramoneda i Armadans alerten dels perills que poden provocar les reaccions dels estats, un professor de secundària català establert a Noruega, Josep Sala i Cullell, posa sobre la taula el que ell considera un comportament també racista: el de la tolerància amb els practicants de l’islam de comportaments que no toleraríem a “algú dels nostres, perquè criticar l’islam fomenta l’islamofòbia; fenomen que s’afegeix al de considerar als imams com interlocutors de les comunitats musulmanes  quan mai se’ns ocorreria considerar al mossèn de la parròquia el representant “natural” d’un barri de cultura cristiana.

És difícil trobar solucions, és difícil trobar simplement la mesura justa per a saber reaccionar, però em sembla molt necessari no deixar-se portar pel pànic, per la visceralitat i en canvi adoptar el posat dels quatre savis de Xauen i preguntar-se què ens està passant? i preguntar-ho ben a fons:

perquè hi ha gent de disposa d’armes per matar? algú fa negoci venent-les-hi?

amb quins diners compren armes? algú les paga amb petroli barat?

perquè es bombardegen ciutats “musulmanes” després de fracassos com Iraq o Afganistan? cal alimentar una espiral de violència?

quina relació té limitar drets de reunió i manifestació amb la prevenció d’atemptats? i l’aixecament del secret de les comunicacions com la Patriot Act nord-americana després de l’11S?

Pensem bé què ens està passant, no sigui cas que el que en realitat ens està passant no sigui ben bé el que sembla!

 

 

 

Tenim molta feina per fer…


CapturaQuatre reflexions apressades, pretesament objectives, sobre el resultat de les eleccions d’avui:

1 – Ha votat més gent que mai, ja no queda cap majoria silenciosa a la que recórrer per explicar el fracàs de ningú.

2 – No hi ha majoria de vots pel NO en el simulacre de plebiscit. És una llàstima que els companys i companyes de Catalunya Sí que es Pot no hagin estan menys ambigus en els seus plantejaments, però sembla força clar que no es pot sumar els seus vots (o com a mínim no  tots) al NO plebiscitari.

3 – El SI té majoria en escons (JxSI + CUP) per a caminar cap a la independència, i en el camí potser podrà sumar algun vot parlamentari del CSQP. Els del NO, més enllà de negar la possibilitat d’independitzar-se, difícilment podran sumar per fer una majoria de govern.

4 – El PP s’enfonsa en la misèria (queda a 10.000 vots de ser la darrera força parlamentària) i dona ales al Ciutadans/Ciudadanos de cara a les properes eleccions generals. El PSC salva els mobles i mai li ho agrairan prou a Miquel Iceta, mentre que Pablo Iglesias no aconsegueix que la seva aportació millori els resultats d’ICV. El desembre serà apassionant.

I un corolari amb “carinyo”: pagaria per veure per un forat la primera reunió de grup parlamentari de Junts pel Si.

Tenim molta feina per fer i ja cal que ens hi posem amb ànim positiu i dialogant.

Bona nit!

els enemics del poble…


El Teatre Lliure està fent a Montjuïc les darreres representacions del drama d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble” en un muntatge de Miguel del Arco, que compta amb una escenografia molt efectista i un repartiment encapçalat per Pere Arquillué  (que no em va fer oblidar l’actuació de Francesc Orella, el 2007, que li va valdre un premi Max).

Però si porto a aquest blog aquesta peça no és per parlar de teatre, sinó d’allò que al meu entendre l’obra planteja i que, malgrat els més de 130 anys que han passat des de la seva estrena a Oslo el 1883, resulta de la més rabiosa actualitat.

Per qui no conegui l’argument [atenció SPOILER], l’obra d’Ibsen presenta el conflicte que es planteja en un poble que viu de les seves aigües termals quan el protagonista, el Dr. Stockmann, director mèdic del balneari municipal, descobreix que les aigües són verinoses doncs porten metalls residuals de les antigues fàbriques que hi havia hagut al poble i van haver de tancar.  El Dr. Stockmann s’aferra a la veritat científica de les seves anàlisis per a defensar el tancament del balneari o una reforma del sistema de captació d’aigües que en garanteixi la salubritat, mentre que l’alcalde (el seu germà) s’aferra a l’impacte negatiu que aquesta notícia tindrà per l’economia i la prosperitat del poble, per mirar de tapar l’assumpte. Les “forces vives”,  que d’entrada veuen en la denúncia del Dr. Stockmann l’oportunitat de fer saltar el govern municipal, s’apunten a la denúncia, però ràpidament s’adonen que els seus propis interessos patiran i es posen al costat de l’ajuntament deixant sol el metge.
(fotografia (C) Ros Ribas – Teatre Lliure)

L’escena cabdal de l’obra ens presenta una assemblea on, aprofitant la mateixa dinàmica assembleària, les forces vives impediran que els arguments científics puguin ser presentats i valorats i les decisions es prendran en funció d’interessos estimulats a flor de pell,  abans que d’arguments analitzats en profunditat i amb coneixement.
[ fi de l’SPOILER]

El muntatge presenta de forma totalment explícita la controvèrsia entre la força dels vots d’una majoria, privada del coneixement de les dades (i eventualment de la capacitat d’interpretar-les), i la força de la raó, de la ciència, a l’hora de determinar si el poble es troba o no davant d’una catàstrofe de conseqüències devastadores, encara que segurament no a curt termini, i si, en conseqüència,  cal adoptar mesures impopulars per fer-hi front.

Us resulta familiar?

Us recomano la lectura  de les darreres entrades al blog del professor Josep Xercavins, sobre les negociacions del Canvi Climàtic i estic segur que hi trobareu tants paral·lelismes que us esgarrifareu.

Si canviem el poble pel planeta, les aigües enverinades per l’escalfament del planeta i la necessitat de reformes estructurals al poble/planeta per evitar la catàstrofe, que impliquen sacrificis als que ara viuen prou bé, per poder seguir vivint (potser no tant bé) en el futur…  i com, el panel de científics insisteixen, cimera a cimera, en la necessitat d’adoptar mesures immediates, i els polítics demoren, cimera a cimera, els compromisos per evitar haver-se de presentar als seus votants amb un conjunt de mesures no precisament engrescadores.

En el fons el que s’està plantejant és un debat entre democràcia,  que pot ser manipulada per la demagògia, i el que a l’obra, en algun moment, el Dr. Stockmann anomena aristocràcia intel·lectual.

Ibsen va ser prou hàbil presentant unes situacions i uns personatges que son prou complexos com per portar-nos a reflexionar, sense anticipar les conclusions, que cadascú haurà de treure en acabada la funció.

Segurament, la democràcia és, com s’ha dit tantes vegades, el menys dolent dels sistemes coneguts per a prendre decisions col·lectives de manera pacífica,  però haver-nos dotat d’un sistema formalment democràtic no ens ha de fer caure en la despreocupació del seu funcionament entre votació i votació. És fonamental que la ciutadania busqui els canals per a estar ben informada i faci un seguiment tant a prop com pugui de les actuacions dels qui ens governen i, allà on els coneixements de cadascú no arribin, cal buscar els “savis de confiança” que ens puguin traslladar l’essència dels fets que es tracti de valorar com per poder adoptar decisions.

En el procés que se segueix al voltant del Canvi Climàtic el debat es manté sobretot entre la comunitat científica per una banda i la comunitat político-econòmica per l’altra (les forces vives del poble/planeta).

La ciutadania més sensibilitzada pressiona, es manifesta, es mou, però des dels canals de comunicació (que tenen amo) ja s’encarreguen de situar el debat en uns termes que resultin massa elevats per al comú dels ciutadans i que desmotivin la participació. Probablement per això (també) no hem assistit a mobilitzacions ciutadanes contra el Canvi Climàtic de la magnitud de les que en un passat recent vam viure contra la guerra o a favor de la independència (conceptes ambdós prou menys complicats que el Canvi Climàtic).

Al teatre, Ibsen deixa sol al Dr. Stockmann en el seu enfrontament amb el poble, ell és l’enemic del poble.

A la vida real, al planeta, la comunitat científica insisteix amb paciència fins a l’exasperació en la necessitat d’adoptar mesures urgents. Cal que la ciutadania li doni suport i pressioni la classe política, massa inclinada a seguir els designis de les oligarquies curtes de mires, que no valoren les conseqüències a llarg termini de la seva gasiveria a curt.

Ens hi juguem el futur!

 

 

 

 

 

2015: l’any de les reVoltes?


Hem sobreviscut al 14 decebuts i esperançats a parts iguals i, com els seguidors del Barça dels vells temps, encarem aquest 15 amb aquella barreja de sensació i desig d’aquest any si.

El 14 ens ha portat les mobilitzacions nacionals més grans mai vistes i, amb tot, el “procés” sembla no acabar de trobar desllorigador, quan es posa en mans d’una classe política més pendent del retrovisor, per veure les enquestes electorals, que de posar les llargues per plantejar el COM d’aquest nou país que volem, en comptes de enarborar contínuament un QUÈ, que permet més marges d’ambigüitat.

També hem vist com, per inversemblant que pugui ser, l’atur segueix en cotes al voltant del 25%, la pobresa s’incrementa, els desnonaments es repeteixen i la ciutadania no esclata malgrat tenir un partit governant amb un nombre incomptable d’imputats per corrupció,  o davant de casos tan sagnants com la milionària indemnització a l’empresa de Florentino Pérez (i Miquel Roca! ) pel cas Castor.

I mentrestant sembla que alguns mitjans s’hagin posat d’acord en que l’esperança porta cua i es diu Iglesias.  Una esperança que a Catalunya aconsegueix també un ampli suport, sense concretar en aspectes tan clau com la qüestió nacional o la designació de candidats.

Portada de El Jueves

Certament, al 2015 li hem deixat molta feina per fer. I feina important.  El sistema polític que ens va permetre passar de la dictadura franquista a una democràcia d’estar per casa, fent possible als franquistes salvar els mobles, ja no dona més de si, ni en l’àmbit social, ni en el nacional en el cas de Catalunya.

Davant d’aquest atzucac, a Espanya tenim l’immobilisme tancredià de Rajoy; l’il·lusionisme  del Sr. Sánchez que promet arreglar-ho tot canviant la constitució, no se sap com, quan, ni amb qui; l’expectativa de veure què podria fer l’Alberto Garzón i l’aparició fulgurant de Pablo Iglesias i el seu equip que basteixen un projecte electoral contra rellotge, amb resultats molt prometedors a les europees.

Els que em coneixen ja m’han sentit massa vegades dir que Podemos, si mai arriba a governar, ho farà com “Podríamos“. I si bé és cert que realment Podemos està aplegant les esperances de molta bona gent, que aspira a ser governada amb equanimitat, justícia i honradesa, també m’atreviria a dir que ara com ara sembla que el projecte respon més al disseny de l’equip universitari que l’ha parit, que a la voluntat popular. Wait and see!

A casa nostra, el fenomen més semblant a Pablo Iglesias el tenim amb la irrupció d’Ada Colau en la lluita per l’alcaldia de Barcelona, promovent la candidatura de Guanyem.  Una irrupció que porta a ressituar les posicions a ICV ,  que entra en fricció amb els plantejaments de la CUP i les Trobades Populars Municipalistes  i que també posa en solfa les pretensions d’espai de confluència de Procés Constituent, que ha acceptat sumar-se a la plataforma.

Amb tot, no deixa de ser sorprenent que una potencial candidata a l’alcaldia de Barcelona, que en el seu moment va explicitar el seu vot “Si+Si”, amb matisos,  a la consulta del 9 N, llenci un missatge d’any nou a la ciutadania íntegrament i exclusivament en llengua castellana:

Ens espera doncs un 2015 en què veurem com desfullen la margarida entre Mas i Junqueras, assistirem (no sense cert desencís pels potencials que no veurem materialitzar) a la renovació de gent com Quim Arrufat i David Fernández quan es convoquin eleccions al Parlament, descobrirem com resolen les seves contradiccions a can ICV , com es “reinventa” el PSC (si ho fa), i quin paper juga en tot plegat la irrupció d’aquestes forces emergents al voltant de Guanyem/Podem.

Fins aquí un “escenari” polític que ens trobem cada dia quan obrim el diari  o escoltem els informatius.

La resta , el més important, ho posem la ciutadania amb la nostra capacitat de mobilització, opinió, expressió.

Que sigui un bon 2015 !