Em cal, avui, pensar en veu alta. Escriure algunes reflexions sobre la violència. Heu llegit això i heu pensat, segurament, en contenidors cremats. En policies amb casc i sense número de placa, potser. I sí, sobre aquesta violència també, però sobretot sobre la violència més subtil (i més mortal) de les paraules. Les que fem servir per amagar les causes veritables, les que embelleixen polítiques que de cap manera es fan per al bé comú. Les que critiquen les conseqüències sense valorar-ne les causes.

Espero que Mònica Terribas perdoni que agafi les seves com a exemple. Certament, no són les úniques, ni tan sols les més escandaloses. Però aquest matí l’escoltava i se m’ha fet un forat a l’estómac de pensar que una ràdio pública, que un programa i una professional de prestigi, vigilin tan poc amb les paraules. O, pitjor, que les tinguin tan ben calibrades.

Això que ve ara sonava…