L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP (ANECUP) celebrada ahir a Sabadell s’ha acabat amb un resultat inèdit, un empat matemàtic  a 1515 vots entre les dues posicions finals a debat.

Aquesta situació, més enllà de recordar aquell dilema de l’ase de Buridan, que en no ser capaç de decidir entre anar primer a beure o a menjar va morir de fam i de sed, evoca també altres episodis de la nostra dissortada història en els que es debatia, i no precisament en mode assembleari, entre guerra i revolució.

Les anomenades dues ànimes de la CUP sembla que ens traslladen el dilema entre dos alliberaments: el nacional i el social, en el ben entès que no es vol renunciar a cap dels dos i que la qüestió és només per quin es comença.

Arribats a aquest punt, em sembla saludable compartir arguments abans que exabruptes contra uns o altres. I el principal argument que trobo és el de situar el dilema en el seu context: la situació política a Catalunya i a Espanya.

Les eleccions del proppassat 20D han representat un canvi important que, de fer cas als mitjans es tradueix en dos conceptes: la fi del bipartidisme i la ingovernabilitat de l’estat. Aquest canvi tan profund (!!!), al parer de tanta gent, resulta que manté la majoria absoluta del PP al senat i que segueix situant en primer lloc a un dels dos partits dinàstics a totes les circumscripcions electorals excepte a Catalunya i al País Basc.

Arribats a aquest punt, i en relació als dos alliberaments en qüestió, sembla clar que d’Espanya no podem esperar avenços significatius, ni en l’aspecte social, ni en el nacional. La crossa de Ciutadans apuntala tant les polítiques centralistes com les neoliberals, allà on el PP no arriba, i en matèria nacional el PSOE ha deixat clar que els temps de l’autodeterminació dels pobles ha quedat enrere.

Així doncs, no tenim altra opció que la de tirar endavant des de Catalunya, amb les equilibris de forces que hi puguem establir. Els resultats del 20D, llegits en clau d’anàlisi diferencial Catalunya-Espanya, haurien d’ajudar a fer concloure a En Comú Podem que el canvi que propugnen no es podrà fer a l’Estat i que cal sumar primer tots els esforços en assolir l’alliberament nacional, com a única via que, si s’assoleix, faci possible un procés constituent, que ja es dibuixa participatiu (vegeu sinó  http://www.reiniciacatalunya.cat ), i en el marc del qual tindrà més possibilitats de construir-se un estat on es pugui superar el capitalisme insostenible. I a la CUP haurien de fer avançar les posicions com la de Jaume Soler, ex-batlle d’Arbúcies i fundador de la CUP,  que ras i curt  afirmava a Vilaweb: “sense independència no hi ha revolució”

En definitiva: allò que en clau espanyola resulta pràcticament impossible, en clau catalana ho és menys, per tant si posem l’alliberament nacional per davant del social, tenim alguna  possibilitat de sortir-nos-en, si ho fem al revés no en tindrem cap i, com diu la dita, perdrem bous i esquelles.

Així doncs, aquest 2016: Salut i Independència!