Arxiu d'etiquetes: Independència

Independència, Política, República

tenim pressa?

1 comentari

Fa set anys, aquest espot d’Òmnium Cultural ens esperonava a somniar i també a fer realitat el somni, amb pressa, molta pressa.
Ara que s’ha obert la veda de l’exigència de responsabilitats no voldria que semblés que faig responsable Òmnium d’haver inoculat la pressa a la gent, més aviat crec que l’espot recollia un sentiment existent entre la població i el retornava amb un bonic embolcall. Però tinc la impressió que sí, que aquest és el principal problema:  hem volgut que el somni es fes realitat de seguida.

De poc o res ha serveixen els exemples que la història ens ofereix: Irlanda que va trigar sis anys des de l’Aixecament de Pasqua el 1916, fins a la signatura del tractat angloirlandès, el 1922, que li donava la configuració actual. L’Índia, que va viure molts anys de conflicte des de la Marxa de la Sal de Ghandi el 1930, fins a la proclamació de la independència el 1947. Per no parlar dels Estats Units que van trigar deu anys, des de la Revolta del Tè , el 1773,  fins al Tractat de Paris, el 1783, que posava fi a la seva Guerra de la Independència respecte el Regne Unit. Tres exemples, per cert, que van incloure en el seu desenvolupament sengles conflictes armats.

A Catalunya pretenem independitzar-nos d’una de les nacions amb menor tradició negociadora de la història, d’un estat sorgit sense trencament de la dictadura militar franquista, i ho volem fer pacíficament… i de pressa, molt de pressa.  L’espot d’Òmnium (i la cançó de LLach en què es basa) en el fons anava encertat: Somniem! Clar que si!

Però no es tracta de de deixar de somniar, sinó de treballar per fer possible l’impossible, i per fer-ho pacíficament. Però sense angoixar-nos per aconseguir resultats de pressa. Així, probablement trobem una mica de temps per vigilar de no fer-nos mal, ni de fer mal als qui no ho veuen igual i amb els qui hem de seguir convivint pacíficament, perquè el país que hem de fer l’hem de fer també amb ells.

Somniem! Clar que si! Però igual que diem “que la prudència no ens faci traïdors”, afegim-hi “que la pressa no ens faci entrebancar“.

Només en una cosa hem de tenir pressa: #Llibertat presos polítics

 

eleccions, Espanya, Independència, Política

On som? Com hi hem arribat? On anem? Com hi anem?

Deixa un comentari

Costa trobar el moment necessari de calma per endreçar-se les idees.  Per tractar d’apaivagar la barreja de tristesa i ràbia i mantenir el cap fred, única manera de no tenir la garantia d’errar en el diagnòstic i tot el que li segueix. Encara que tampoc sigui garantia d’encertar-la, atesa la manera com circula la informació i la desinformació.

En tot cas podem repassar alguns fets innegables:

  • Tenim el govern que vam triar a la presó o a l’exili. Situació inversemblant en un estat pretesament democràtic.
  • L’estat que ens reclama, lluny d’intentar seduir-nos, busca sotmetre’ns fent ús de les diferents manifestacions de força que té al seu abast: la de les forces de seguretat, la de la fiscalia, la del tribunal excepcional que va succeir d’un dia per altre al TOP franquista…
  • Les veus que ens arriben d’España (i algunes de Catalunya també) abonen el nostre sotmetiment i l’empresonament del nostre govern. Potser n’hi ha d’altres però són poques i difícils d’escoltar.

Hem arribat aquí per molts factors, però indubtablement per un càlcul optimista de les nostres possibilitats i de la força de l’adversari.  Càlcul que ens va fer creure que la nostra  pacífica,   massiva, continuada i modèlica mobilització era suficient per fer caure les murs de Jericó. I no, no ho era.

També per creure que a més d’aquesta mobilització, el govern i les forces que li donaven suport estarien preparant les estructures necessàries per quan arribés el moment posar a caminar la República. I no, no hi eren.

També perquè arribat el moment, empassant-nos la por, amb tota la dignitat i amb una actitud noviolenta que ens va sortir de dins, sigui per convenciment, sigui perquè no teníem cap altra eina, vam ser capaços de defensar el nostre vot dels qui ens volien arrabassar les urnes per la força. Potser més enllà del que alguns pensaven. I si, ho vam fer.

Possiblement, els historiadors ho hauran de dir, la combinació d’aquests factors, juntament amb la incapacitat negociadora que sembla estar instal·lada a ca els interlocutors, i molts altres factors, i el que no coneixem, han anat empenyent la darrera seqüència de fets:

Filtració de possible convocatòria d’eleccions.
Ajornament de compareixença del President.
Anunci de no convocatòria d’eleccions i traspàs de la iniciativa  al Parlament.
Proclamació (o no) de la República, sense balcó ni desplegament.
Acatament de facto del 155.
Presó i exili del Govern i processament de la Mesa del Parlament.

I ara què?

Ara toca continuar, però deixant clares algunes coses:

  • Pot no ser ràpid ni fàcil.
  • L’adversari continuarà fent ús del seu ventall de forces per sotmetre’ns.
  • No ens podem equivocar. No podem perdre el temps ni l’energia en debats estèrils.
  • Cal consensuar allò que es pugui i bastir al voltant d’aquest consens una unitat sense fissures, encara que en altres qüestions es pugui discrepar.

Les eleccions del 21 de desembre són la propera fita i hem d’arribar-hi amb prou energia i idees prou clares sobre el que cal fer.

Uns mínims comuns en cas de victòria:
Llibertat – retrocessió del 155
Amnistia – anul·lació dels càrrecs als presos i processats polítics
Autodeterminació – negociació oberta del futur de Catalunya

I d’aquí al 21 de desembre buscar, a través de les organitzacions ciutadanes, les forces polítiques, els sindicats, els moviments socials… aquelles estratègies de pressió que desgastin l’adversari i no a nosaltres. No podem sortir al carrer dia si, dia també a seguir les contínues convocatòries que, amb la millor de les voluntats, ens arriben. Si l’hem de fer fem-ne una, fem-la grossa i fem-la tots, però la convocatòria contínua ens desgasta, desmobilitza i, per això, ens acaba desmoralitzant. Més val aturar el país un dia o una setmana, o plantar-se a Brussel·les el dia de la Constitució amb més gent que per una final de la Champions, que sortir cada dia una estona a la plaça.

I al costat de les grans mogudes,  campanyes imaginatives, que mantinguin viva la flama sense necessitar participació massiva: com dejunis encadenats en algun punt estratègic i amb visibilitat (Delegació del Govern, per exemple) a la manera de Xirinacs,  o una penjada de pancartes gegants en llocs estratègics com la Sagrada Família o la Torre AGBAR a la manera de Greenpeace.

I encara altres campanyes de seguiment massiu que no desgastin al que hi participin, com ara deixar de pagar amb targeta de crèdit (la pèrdua de comissions suposaria una pèrdua important pels bancs), l’endarreriment -dins dels límits legals- del pagament d’impostos o el marcatge de bitllets de banc amb l’expressió “Llibertat presos polítics”.

Tot plegat, amb un lideratge clar i amb la consciència que el 21D és una fita, tant de bo fos la darrera, però sense comptar que ho sigui, i que el primer objectiu immediat i irrenunciable és que volem els presos al carrer i lliures de càrrecs.

Seguim…

 

 

 

democràcia, Espanya, Independència, indignació, justícia, Política

A pocs dies del Referèndum

2 comentaris

reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

"Nova Política", eleccions, estadística, Independència, Política

… els temps estan canviant ?

Deixa un comentari

ada amb ombrel·la

Les eleccions municipals i d’algunes comunitats autònomes de l’estat han propiciat la sensació que un gran canvi s’ha esdevingut. Certament algunes coses han canviat, i no menors: pel cap baix sembla que canvien les alcaldies de Madrid, Barcelona, Palma i València i potser les presidències de les Illes i el País Valencià, entre altres… pas mal!

Això no obstant, no ens podem enganyar, determinades geometries electorals no han experimentat un canvi substancial, si més no si parlem de canviar les regles del joc de manera radical… constitucional.

Fixem-nos en la informació oficial que fa pública el Ministerio del Interior: un simple suma dels vots obtinguts al conjunt de l’Estat pel Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español (PSC inclòs) i Ciudadanos assoleix el 57,7% dels escrutinis, amb una participació del 64.94%, deixant en franca minoria els vots a les forces que aposten per obrir un nou procés constituent, en el que potser (només potser) es podria pensar en un nou, diferent, qui sap si millor, encaix de Catalunya, entre altres modificacions substancials.

Al costat d’aquests dades, la informació dels resultats a Catalunya,  agrupada segons el seu suport o no a les tesis independentistes, ens dona un 50,47% de vots a opcions amb la independència als seus programes, un 36,44% a opcions federalistes, confederalistes o unionistes i un 13.08% a ICV-EiUA-Guanyem etc. que no ha definit clarament la seva posició en aquest àmbit.

Conclusions apressades de tot plegat:

primer – no té cap sentit seguir esperant que a Espanya passi alguna cosa que faci possible posar les bases per a un hipotètic canvi d’escenari. Això, a la vista dels resultats d’ahir, no sembla que hagi de passar, doncs res amenaça la còmoda majoria de les forces que recolzen (cegament o amb matisos) la Constitución Española de 1978.

segon –  a Catalunya, NOMÉS A CATALUNYA, sembla que si que s’obre una finestra d’oportunitat per a canviar les coses d’arrel, amb un canvi constitucional que només pot venir de la mà d’un trencament en l’eix nacional.

tercer – molt probablement només aquest trencament de l’escenari nacional per part de Catalunya podria esdevenir el desencadenant d’un canvi  constituent a l’Estat Espanyol, que amb el trencament es veuria forçat a redefinir les seves regles del joc.

No pot ser que ICV, EiUA, Guanyem, BeC… etc. no se sumin a aquesta voluntat de DECIDIR-HO TOT! És imprescindible que ICV-EiUA-Guanyem-BeC… defineixi sense embuts la seva posició en l’eix nacional, encara que per fer-ho hagi de convocar un referèndum.

 

Europa, Política

independents… de qui? de què?

1 comentari

Diada 2014

La Diada, l’inici de l’activitat escolar i el debat de política general, que tinc de fons al 3/24 mentre redacto aquest post, ens marquen de manera clara la fi de la treva estival i l’inici d’un curs, que en l’àmbit polític promet moments d’alta intensitat.

Per a molts catalans i catalanes aquest es el curs del “caixa o faixa”, l’hora de la veritat dels anhels per construir un estat nou, que molts volem socialment més just. Molts, no cal entrar en xifres, més dels que mai havíem sortit al carrer, vam aplegar-nos en una concentració massiva, incomprensible des de “Madrit” (concepte – parafrasejant Iu Forn), per fer patent l’abast d’una reivindicació, per dissipar els dubtes de qui en pugui tenir.

Ara toca a la classe política, la “casta” en denominació que ha posat de moda l’emergent Podemos, gestionar un escenari en el que la ciutadania ha de mantenir l’atenció i la tensió de manera permanent, perquè pesi a qui pesi, és la ciutadania i la seva expressió massiva al carrer la que dicta el rumb polític.

Per altra banda, aquesta ciutadania, il·lusionada per la força col·lectiva del procés, anhela una independència que, cada vegada més va esdevenint un concepte abstracte en el que es diposita tota mena d’expectatives, fins i tot contradictòries. D’aquí en el títol d’aquest post plantegi de què i de qui volem o podem ser independents?

En el món globalitzat en el que vivim, tot i que tractem de preservar un espai propi on desenvolupar alguna

Sense anar més lluny, en els propers dies i setmanes, abans que s’arribi a la hipotètica data de la consulta per la independència, ens trobarem amb dues convocatòries sobre sengles problemàtiques que, sigui quin sigui el resultat de la consulta, si l’aconseguim celebrar, ens afectaran ben de ple, doncs cometríem un greu error si l’anhel d’independència política respecte un estat anacrònic i reaccionari ens fes oblidar que ens trobem en un continent europeu que es prepara per a la signatura de tractats de lliure comerç amb el soci americà, i en un planeta que, d’una manera cada vegada més indubtable, s’escalfa per l’acció del gènere humà, o potser millor dit, per l’organització econòmica capitalista dominant a la humanitat.

Per això vull cridar l’atenció primer a una cita que, malauradament, no serà ni de lluny massiva com la de la Diada, i que se celebrarà el proper diumenge 21 de setembre, a les 11 del matí, al Moll de la Marina de Barcelona, es tracta de la Marxa Ciutadana Global pel Clima que forma part de la convocatòria de més de 2500 ciutats al món per demanar l’adopció de decisions a la Cimera de la ONU sobre el Clima que se celebrarà, sense que aquí ens n’haguem fet gaire ressò, el proper 23 de setembre,  que reunirà als líders mundials i de la que caldria esperar solucions a un problema que ja ningú s’atreveix a negar, però que ara com ara la majoria de governants posposen de la manera més irresponsable.

El segon focus d’atenció és sobre una cita europea, l’11 d’octubre, contra els tractats TTIP, CETA i TiSA, adreçats a liberalitzar d’acord amb els estàndards estatunidencs les normes de comerç sobre serveis de tota mena, inclosos els sanitaris o els culturals per posar dos exemples sensibles. (Trobareu molta informació sobre el TTIP al post publicat el 22 de juny)

A Catalunya aquesta convocatòria es concreta en unes jornades  “Catalunya No al TTIP” que se  celebraran a Barcelona els dies 10 i 11 d’octubre 2014 a la Universitat de Barcelona, al carrer Montalegre, 6 ; amb la participació entre d’altres de: Susan George, Rosa Guillén, Ana de Ita, Courtenay Lewis, Alessa Hatman, Carles Seijo, Albert Recio, Teresa Salvador, Eloi Badia, Carlos Sánchez Almeyda, Blanca Ruibal, Pablo Sánchez, Llorenç Planagumà, Carlos Sànchez Mato, Luis Capacete, Ricard Fernández, Lidia Senra, un representant de Ecologistas en Acción i un eurodiputat de European Green Party.

Si pretenem la independència pensant només en alliberar-nos de l’estat espanyol, podem ser víctimes del mateix drama que els protagonistes  d’aquella obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no” (1958), en la que al final (disculpeu l’espoiler) la retirada d’una cortina feia evident que carceller i engarjolats, en realitat compartien una cel·la més gran que els tancava a tots.

Independència, si. Però de tot allò que compromet el nostre futur com a ciutadans lliures en un país lliure.

Que tinguem un bon curs!

 

Política

fer un país nou en un nou país

2 comentaris

hissant la senyera

Aquest dijous, a l’Auditori de Barcelona, va tenir lloc el Concert Homenatge al General Moragues. Concert d’obertura dels festivals Barnasants, de cançó d’autor, i Tradicionarius, de cançó d’arrel.

La participació d’alguns dels artistes que van oferir les seves interpretacions van ajudar a posar l’accent en una qüestió no menor del procés cap a la independència de Catalunya: que el nou país que tenim l’oportunitat de fer només tindrà sentit si també és un país nou.

Quico Pi de la Serra, que ens va esperonar amb el seu “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, ho va explicar molt gràficament dient que li era igual que l’explotés un borbó que un burgès català.

El moment i el lloc que ens han tocat per viure no els podem triar, però si l’actitud amb què els vivim.

L’estat espanyol d’avui no és la Hispania dels romans, ni la Sepharad del segle XVI, quin nom va inspirar Espriu.  L’España que ens ha tocat viure és la del PSOE i el PP, hereva de “las dos españas” de Machado. Una España d’imperfectes bipartidismes seculars,  que els darrers segles ha alternat monarquies i dictadures a parts iguals, i en la que ara i avui es fa difícil veure una oportunitat real de fer canviar significativament les coses.

En aquest context Catalunya no és cap paradís, ni cap bicoca. País de burgesos i menestrals, amb la seva pròpia casta extractiva, que mai històricament ha dubtat en jugar a l’espanyolisme, si li convenia a la butxaca.

Però de la mateixa manera que a la Catalunya dels 30 hi va haver l’esclat de l’anarcosindicalisme i les col·lectivitzacions, a la Catalunya d’aquest començament de segle XXI hi ha mobilitzacions massives: contra la guerra, el 2003 ,  contra el greuge de veure tombat un estatut aprovat en referèndum, el 2010; el moviment dels Indignats a partir del 15 M de 2011 i les manifestacions per la independència el 2012, i encara el darrer 11 de setembre, amb la Via Catalana .

Aquesta mobilització popular ha aconseguit generar un considerable nivell d’activació entre la ciutadania, que pot ser el substrat propici per a generar un procés de reformulació general i radical de les regles de joc que ens donem. Potser em titllareu d’ingenu o d’utòpic, però el que imagino pel meu país és que es puguin plantejar als ciutadans decisions com els límits màxim i mínim salarial, com ha plantejat un país tant “revolucionari” com Suïssa; que es pugui fer una constitució popular com va fer una país tant “subversiu” com Islàndia;  que la majoria de l’energia elèctrica sigui pública, com a França; i tants més… però totes i alhora!

És a dir fer un país nou, aprofitant que tenim l’oportunitat de fer un nou país!