L’anomenat, durant bastant temps, cas “4F” ha experimentat un gir, si més no en la magnitud, inesperat, a partir de la projecció del documental Ciutat Morta al canal 33 el dissabte dia 17 de gener a les 22:25. Un gir que ha implicat que el que fins ara anomenàvem “cas 4F” o “cas Patrícia Heras”, hagi passat a ser conegut de forma massiva com el cas “Ciutat Morta”, adoptant el títol del documental.

Arran d’aquesta projecció el cas és prou conegut i, ara sí, s’ha aconseguit mobilitzar consciències i , aprofitant la proximitat de la campanya electoral de les municipals, mobilitzar també forces polítiques, deleroses de no quedar malament a la foto.

Poc puc afegir al que ja s’ha dit sobre el cas en si, més enllà de manifestar el meu rebuig al que coincideixo en considerar una injustícia comesa sobre Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras.

Però, si m’afegeixo des d’aquest blog a tractar sobre aquest cas, és per posar el focus sobre un parell de qüestions que s’han posat de manifest: el poder dels media i l’esperança de les capacitats de pressió de la ciutadania, quan s’hi posa.

No descobrim  res quan parlem del poder que tenen els media. De fet més enllà de les pel·lícules, se’ls considera el quart poder. Un quart poder que, amb honroses i modestes excepcions, està en mans d’un oligopoli controlat pels poders financers. El cas Ciutat Morta ho exemplifica molt bé: el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega i la seva productora Metromuster  fou preestrenat el juny de 2013 i estrenat definitivament al Festival de Màlaga el maç de 2014, quan va guanyar una menció honorífica i el premi al millor documental al Festival de Màlaga. Durant tots aquests mesos, Ciutat Morta ha estat projectat en centres socials arreu del país i també a la televisió basca. La pròpia preestrena del mes de juny de 2013 es feu a l’antic “Palacio del Cinema”, ocupat i rebatejat per a la ocasió com a Cinema Patrícia Heras.

Res de tot això, però, fou suficient perquè es parlés abastament del cas 4F, o se’n fessin ressò altres mitjans que els que ho havien fet des del principi (especialment La Directa, encara que no va ser el primer) . En definitiva, hem pogut constatar que el silenci dels media dominants va impedir durant molts mesos l’extensió del coneixement del cas a la ciutadania, per molt que les xarxes socials en parlessin o els mitjans alternatius denunciessin la situació.

Terrible, doncs, la constatació del poder de control dels media sobre l’opinió pública, pel procediment d’establir l’agenda de temes que salten a les portades, les tertúlies, els titulars. Constatació que no ve de nou, però que aquest cas permet exemplificar amb claredat.

I amb tot, la programació de Ciutat Morta al canal minoritari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Canal 33,  fruit en part de la pressió parlamentària de les CUP, precedida d’una campanya intensa a les xarxes socials, aconsegueix un rècord d’audiència, i aquest, la reacció de la classe política que, amb les eleccions a la cantonada, s’apressa a quedar davant la ciutadania com a campiona de la reparació de la injustícia.

Finalment, doncs, una esperança: encara que amb dificultats, encara que filtrada pel poder de manipulació dels media, quan finalment la ciutadania mostra la seva determinació, la classe política OBEEIX, o si més no ho fa veure, el mandat popular i intenta respondre,  o que sembli que ho fa.

No tot està perdut, encara!