[Han passat més de dos anys des de la meva darrera entrada al blog, sense voler afegir soroll al soroll polític. L’inèdit del que estem vivint, però, no em deixa resistir-me a compartir el que visc. Perdoneu]

Barcelona, dimecres 18 de març. Cinquè dia de confinament, 5 de la tarda.

Tinc visita amb l’otorrino, el meu nas fa de les seves i no estic disposat a deixar passar l’hora. El recorregut des de la Bordeta fins a Francesc Macià em suposarà una mitja hora a peu. Desisteixo d’anar a buscar un transport, en part per donar-li menys ocasions al contagi, en part per experimentar la sensació de caminar per la ciutat en solitud.

Barcelona, una tarda entre setmana, sembla un diumenge a les 6 del matí, com a molt. Els carrers són pràcticament deserts. Quan em  trobo algú que ve de cara, com a molt un per travessia, instintivament desviem les trajectòries per assolir la màxima distància possible entre nosaltres, sense baixar de la vorer. Sense cap mala cara, ni de por, ni d’angúnia. Com un ritual, un protocol ja establert, que seguim gairebé tots de manera automàtica.

És espectacular el que pot arribar a fer en tan poc temps l’enginyeria social, la propaganda.

De la gent que em vaig trobant, poc més o menys la meitat porten mascareta, o un buf o, també en algun cas, una protecció facial casolana feta de tovalloletes, com la d’aquests vídeos que circulen d’una senyora xinesa o de la Vicki Peña. Alguns porten guants blaus o blancs. Alguns ho porten tot. Altres, paradoxalment, van sense mascareta perquè fumen, però ho fan amb guants. Tothom, però mantenint les distàncies. Bé tothom no, una parell d’homes amb aspecte de sense llar, seuen en un pedrís,  amb menys separació de la recomanada. Fumen, beuen cervesa i xerren aparentment aliens al que passa o, millor dit, al que no passa al seu voltant.

Els carrers d’Hostafrancs estan gairebé deserts, les botigues i els bars tancats. Només les farmàcies, els súpers, les botigues de fruita dels pakis i les bugaderies mantenen la porta oberta, però amb activitat a mínims.

El forn que hi ha prop del mercat té un paper penjat a l’entrada i als vidres del costat, on informa de les normes a seguir: entrar d’un en un, mantenir distàncies, facilitar l’import… i ho acaba amb un “TOT ANIRÀ BÉ”, que resulta entendridor. El Casinet està tancat des del primera porta des del carrer, on penja un rètol informatiu. Al voltant de l’estació de Sants no s’hi veu una ànima.

La circulació és gairebé inexistent, pocs vehicles, la majoria públics: bus, taxi, neteja, cabify camionetes de distribució. El bicing ple i amb la pantalla en negre. A la boca del metro de Tarragona, una persona de la neteja passa amb insistència un drap pels passamans d’acer inoxidable.

 

De tornada entro al súper. Abans de fer-ho em poso guants i em pujo la braga. Molt poca gent. Prestatges desigualment plens. Hi ha paper de vàter, però no queda lleixiu. La  caixera amb mascareta i guants aguanta el xàfec de l’encarregada per haver enganxat rètols amb gomets en comptes de cinta adhesiva i les dues discuteixen amb els nois que transporten palets sobre si el passadís és o no és un lloc acceptable on deixar la mercaderia. L’encarregada amb cara de “ja veuràs” li diu al que porta la veu cantant: “dame tu número de transportista que voy a llamar a la central”. “Yo no tengo número”, respon el noi. “Soy externo”.

Torno a casa. Ostres! He oblidat anar a la farmàcia!

“No pateixis, ja hi aniré jo” s’afanya a dir la Núria.