Teníem deu o dotze anys.

Anàvem d’acampada amb el cau, fèiem focs de camp, al bosc! Vigilàvem el foc i cantàvem al seu voltant.  Cantàvem cançons “de protesta” que uns nois que havien anat a estudiar “preu” als Estats Units van portar, traduir, adaptar…

Es feien dir Grup de Folk, Falsterbo 3,  …

I ens van descobrir els grans cantants del folk song americà dels 60: Bob Dylan, Joan Baez, Peter Paul & Mary… i el “pare” de tots plegats, el gran PETE SEEGER que ahir ens ha deixat.

Pels que no ens avergonyim de sentir-nos dir ” kumbaià”,  avui és un dia trist, s’ha apagat una veu que encara que no l’escoltéssim sabíem que era allà. Que hi va ser per portar-nos cançons de protesta, seves o recollides de les tradicions de la lluita contra la segregació racial, dels sindicats, del seu “mestre” Woody Guthrie.

Gràcies a Pete Seeger, i a la tasca popularitzadora a casa nostra de gent com Xesco Boix,  avui encara cantem “No serem moguts”, “Tots junts vencerem”,  ” Si jo tingués un martell”  i tantes altres cançons que ens parlen de resistència, d’esperança i de pau.

Repassar la biografia de Pete Seeger ens permet veure la coherència d’una trajectòria familiar vinculada a la música (pare compositor i musicòleg, mare violinista) i al pacifisme (el pare va ser expulsat com professor de la universitat de Berkeley el 1918 per la seva actitud pacifista en relació a la primera guerra mundial). Pete va seguir els passos dels seus pares tant musicalment com políticament.  I això el va portar, entre moltes altres coses, a gravar el 1943, amb els Almanac Singers,   un disc anomenat “Cançons del Batalló Lincoln” dedicat a les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola del que se’n poden trobar algunes mostres a la xarxa:

fins sempre Pete Seeger, WE SHALL OVERCOME!