Fa algunes setmanes vam poder assistir a un debat televisiu en prime time sobre el “precariat“. Vam veure com es presentava una jove graduada universitària que tot i el seu títol només havia pogut trobar feina omplint prestatgeries en un supermercat, amb un sou que amb prou feines arribava al salari mínim. Malauradament no és un cas aïllat.
Les estadístiques de l’atur juvenil son alarmants i les històries de frustració que hi ha al darrera, esfereïdores. Joves que han dedicat anys a formar-se per a professions que difícilment necessitaran cobrir llocs de treball en anys. Joves que han acabat uns estudis i miren de sortir endavant pel seu compte, però veuen impossible fer front als compromisos econòmics i de gestió del treball autònom, perquè treballen per empreses sense escrúpols que, si paguen, ho fan tard i malament… ben mirat, cada curs surten nous innocents titulats de les facultats… Joves que veuen i viuen en carn pròpia que pel sistema capitalista que suportem, no son altra cosa que peces d’un joc d’especulacions i guanys inversemblants de quatre plutòcrates, que es foten del bé comú, com si els seus guanys els poguessin acompanyar més enllà de la tomba.
Les conseqüències d’aquesta situació són conegudes: dificultats per a l’emancipació dels joves respecte els nuclis familiars, problemes per a la formació de noves unitats de convivència autònoma (que es veuen incrementats per la situació del parc d’habitatge bloquejat pels bancs per evitar la baixada de preus), taxa de natalitat la més baixa del món (de 12,1/1000 habitants el 2008 a 10,3/1000 el 2012 i baixant) i un sentiment de generació perduda: la primera que col·lectivament viurà pitjor que els seus progenitors i, per tant, la generació en la que es trenca el mite de l’ascensor social.
En aquest context, el plantejament d’una Renda Garantida Ciutadana constitueix un poderós instrument per revertir l’escenari que hem descrit en els darrers paràgrafs: als arguments ja sabuts o intuïts dels beneficis d’una renda garantida per estimular el consum i, en conseqüència la producció i, de retruc la creació de llocs de treball, n’hi afegim dos no pas menors:
– l‘estímul de l’emancipació juvenil, amb tots els seus beneficis associats, personals i socials; en la mesura que la seguretat d’aquesta renda garantida ha de permetre afrontar amb més determinació el repte d’independitzar-se, assumir responsabilitats com llogar un habitatge o establir lligams estables i, eventualment tenir fills.
– la lluita contra el “precariat”, doncs difícilment els explotadors sense escrúpols podran mantenir les seves condicions de semi-esclavatge si les seves potencials víctimes saben que disposen d’una alternativa per a no treballar en negre i per un sou de misèria, de la mateixa manera que la suposada cua d’aspirants a acceptar les condicions lleonines s’haurà desplaçat a les dependències on tramitar la Renda Ciutadana.
El passat 24 de març, el Parlament de Catalunya va acceptar la tramitació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la Renda Garantida Ciutadana, que s’havia presentat el desembre amb 120.000 signatures com aval (més del doble de les necessàries).
Aquest més de juny està prevista la seva tramitació, que demandarà suport ciutadà.
Siguem-hi amatents!
great post, very informative. I wonder why the other specialists of this sector don’t notice this.
You should continue your writing. I’m confident, you have
a great readers’ base already!
A alemanya tenen una espècie de renda mínima q es diu Arbeitslosengeld II (subsidi d’atur 2) més conegut familiarment com Harz IV. Està molt be perquè fins i tot gent q treballa i no arriben a un mínim poden demanar-ho (coneguts com Aufstocker). Així augmenta la pressió al sistema d genenar llocs ben pagats perquè sinó té un cost públic. Tot i aixo he de dir q en el blog estàs descrivint la generació “praktikum” o “ninis”. A cada pais li diuen diferent pero es un problema global a les societats postindustrials ( Europa, Usa, Japó). Al final els mecanismes d l’Estat per garantir un mínim d’ingessos no pot desviar l’atenció a q la iniciativa privada ha de crear nous models d treball i mercats q augmentin la demanda de joves amb estudis.