qualitat democràtica per a definir “el país que volem”


20140529_180146

 

Democràcia és un terme antic i cobejat.  Aquestes dues condicions, al costat del respecte que generalment es professa pel concepte, han fet que al nom de democràcia se l’acompanyi de qualificatius per a lloar-la o blasmar-la,  i més sovint això segon.

Així vam saber de l’inefable democràcia orgànica, i també sovint escoltem queixes sobre la democràcia liberal o parlem que la democràcia representativa ha esdevingut una democràcia segrestada.

L’origen de la democràcia és indubtablement un origen ciutadà que trobem a les ciutats-estat de la Grècia clàssica.  Però aquelles petites organitzacions, uns mil·lennis després, han cedit el terreny a una societat global que internacionalitza els guanys per a poder-los moure per tot el planeta a conveniència dels qui els obtenen, amb independència del mitjans que hagin utilitzat per a obtenir-los, mentre que manté en una òrbita estrictament local els drets dels que hi posen la seva força de treball per a fer-los possibles, sovint en condicions de semi esclavatge.

En aquest context mundial, és fàcil que la qualitat democràtica de les institucions se’n ressenti i que els suposats representants (de qui?) obeeixin abans consignes de determinats grups de pressió econòmics, empresarials, religiosos que dels qui (sempre suposadament) els han atorgat el mandat amb el seu vot.

A Espanya, amb un sistema de llistes tancades i bloquejades, circumscripcions grans i llei d’Hondt, tot plegat resulta gairebé un acudit. Per això, els qui ens reclamem d’un cert pensament progressista, més enllà de les sigles que haguem votat (si és que hem votat), ens podem sentir més representats per determinades actituds personals d’alguns personatges públics, electes o no, que de la tasca ordinària dels teòrics representants,  que veiem actuar gairebé sempre al dictat del que assenyalin els ditets del cap de files a l’hemicicle.

Gestos com els de Mònica Oltra a les Corts Valencianes; Ada Colau al Congreso de los Diputados, Itziar González a l’Audiència o David Fernández a la porta de la redacció de la Directa, per posar alguns exemples, constitueixen  exemples d’actuacions amb les que un bon nombres de ciutadans i ciutadanes ens podem sentir representats. Malauradament són escassos i “el sistema” s’encarrega de fer-los més escassos encara (vegis si no la suspensió temporal de la condició de diputada de Mònica Oltra votada per la majoria del PP a les Corts Valencianes ).

En aquest context, esperar un canvi radical de l’ordre establert per mitjans noviolents sembla força utòpic, el que no vol dir que no sigui legítim i saludable pretendre’l, però pot resultar més realista plantejar-se objectius d’ordre més local, si es vol, com a primeres pedres sobre les que anar bastint l’edifici democràtic que volem.

Un exemple de participació oberta,  directa i democràtica la constitueix el projecte “EL PAIS QUE VOLEM” presentat fa pocs dies al Born de Barcelona.

El Pais que Volem és una iniciativa d’això que en podem dir “societat civil”, a través de la qual  tu, jo o qualsevol persona pot:

obtenir informació sobre com està el nostre país: estadístiques, anàlisis…

– veure quins reptes i propostes altres persones han anat incorporat a la web per expressar com creuen que hauria de ser el nostre país en un futur proper (amb independència o sense) i eventualment mostrar-s’hi d’acord

– o afegir els propis reptes i les pròpies propostes per al país que volem, per compartir-los i fer possible que altres persones s’hi manifestin d’acord.

Fins el desembre de 2014 tothom qui vulgui podrà incorporar els seus reptes i propostes a la web, amb total llibertat (únicament les propostes ofensives seran filtrades). Tancada aquesta fase, entre gener i febrer de 2015 tothom que s’hagi volgut inscriure prèviament podrà participar en la selecció de reptes i propostes a considerar més rellevants o prioritaris per construir el país que volem. Finalment, per Sant Jordi 2015 es publicarà el recull de reptes i propostes que la ciutadania activa en aquest procés hagi determinat que constitueixin el país que volem.

I això de què servirà?

De res i de tot!

Pot ser que constitueixi “només” un fons documental de propostes definides i prioritzades a través d’un procés de participació ciutadana oberta a tothom.

Pot ser que algunes formacions polítiques assumeixin que si aquests reptes i propostes expressen la voluntat de les persones de les que esperen el vot, els haurien d’incorporar als seus programes.

Pot ser que algú s’animi a plantejar per a algun dels reptes o propostes (o per a tots) una consulta ciutadana per a referendar-los i convertir-los en mandat popular.

Pot ser…

Si tens alguna proposta a fer, què hi perds en compartir-la?

(Jo ja n’he fet alguna , a veure si les trobes)

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s