Hem sobreviscut al 14 decebuts i esperançats a parts iguals i, com els seguidors del Barça dels vells temps, encarem aquest 15 amb aquella barreja de sensació i desig d’aquest any si.

El 14 ens ha portat les mobilitzacions nacionals més grans mai vistes i, amb tot, el “procés” sembla no acabar de trobar desllorigador, quan es posa en mans d’una classe política més pendent del retrovisor, per veure les enquestes electorals, que de posar les llargues per plantejar el COM d’aquest nou país que volem, en comptes de enarborar contínuament un QUÈ, que permet més marges d’ambigüitat.

També hem vist com, per inversemblant que pugui ser, l’atur segueix en cotes al voltant del 25%, la pobresa s’incrementa, els desnonaments es repeteixen i la ciutadania no esclata malgrat tenir un partit governant amb un nombre incomptable d’imputats per corrupció,  o davant de casos tan sagnants com la milionària indemnització a l’empresa de Florentino Pérez (i Miquel Roca! ) pel cas Castor.

I mentrestant sembla que alguns mitjans s’hagin posat d’acord en que l’esperança porta cua i es diu Iglesias.  Una esperança que a Catalunya aconsegueix també un ampli suport, sense concretar en aspectes tan clau com la qüestió nacional o la designació de candidats.

Certament, al 2015 li hem deixat molta feina per fer. I feina important.  El sistema polític que ens va permetre passar de la dictadura franquista a una democràcia d’estar per casa, fent possible als franquistes salvar els mobles, ja no dona més de si, ni en l’àmbit social, ni en el nacional en el cas de Catalunya.

Davant d’aquest atzucac, a Espanya tenim l’immobilisme tancredià de Rajoy; l’il·lusionisme  del Sr. Sánchez que promet arreglar-ho tot canviant la constitució, no se sap com, quan, ni amb qui; l’expectativa de veure què podria fer l’Alberto Garzón i l’aparició fulgurant de Pablo Iglesias i el seu equip que basteixen un projecte electoral contra rellotge, amb resultats molt prometedors a les europees.

Els que em coneixen ja m’han sentit massa vegades dir que Podemos, si mai arriba a governar, ho farà com “Podríamos“. I si bé és cert que realment Podemos està aplegant les esperances de molta bona gent, que aspira a ser governada amb equanimitat, justícia i honradesa, també m’atreviria a dir que ara com ara sembla que el projecte respon més al disseny de l’equip universitari que l’ha parit, que a la voluntat popular. Wait and see!

A casa nostra, el fenomen més semblant a Pablo Iglesias el tenim amb la irrupció d’Ada Colau en la lluita per l’alcaldia de Barcelona, promovent la candidatura de Guanyem.  Una irrupció que porta a ressituar les posicions a ICV ,  que entra en fricció amb els plantejaments de la CUP i les Trobades Populars Municipalistes  i que també posa en solfa les pretensions d’espai de confluència de Procés Constituent, que ha acceptat sumar-se a la plataforma.

Amb tot, no deixa de ser sorprenent que una potencial candidata a l’alcaldia de Barcelona, que en el seu moment va explicitar el seu vot “Si+Si”, amb matisos,  a la consulta del 9 N, llenci un missatge d’any nou a la ciutadania íntegrament i exclusivament en llengua castellana:

Ens espera doncs un 2015 en què veurem com desfullen la margarida entre Mas i Junqueras, assistirem (no sense cert desencís pels potencials que no veurem materialitzar) a la renovació de gent com Quim Arrufat i David Fernández quan es convoquin eleccions al Parlament, descobrirem com resolen les seves contradiccions a can ICV , com es “reinventa” el PSC (si ho fa), i quin paper juga en tot plegat la irrupció d’aquestes forces emergents al voltant de Guanyem/Podem.

Fins aquí un “escenari” polític que ens trobem cada dia quan obrim el diari  o escoltem els informatius.

La resta , el més important, ho posem la ciutadania amb la nostra capacitat de mobilització, opinió, expressió.

Que sigui un bon 2015 !