Després de més de tres mesos de “ballar-la”, els que veiem la política dels professionals des del carrer hem quedat notablement cansats per l’espectacle que, contra tot pronòstic i com a les millors sèries, ha fet un gir de guió en la darrera escena i ens ha canviat el final per al que ja ens anàvem preparant.

I si el dilema semblava clarament establert entre “o Mas, o març”, la solució ha vingut d’un “ni Mas, ni març“. Brillant.

De seguida hem escoltat el reguitzell de veus dels que sempre volen ser al carro guanyador que ens asseguren que, en el resultat, qui més hi ha perdut ha estat l’altre, les del pessimistes que asseguren que amb el resultat els propis s’han baixat el pantalons d’una forma inadmissible, i les dels que se les prometien dolces dient que no hi ha dret, que arribar a acords és antidemocràtic!

Així doncs, hi ha partida! Però aquesta no ha fet sinó començar. Hem de mirar endavant i fer-ho bé. Ens esperem mesos de dificultat (no sé si divuit o més, o menys),  en els que, que ningú s’enganyi, no es tractarà de proclamar una independència per a la que NO es va guanyar el plebiscit (encara que si voleu tampoc es va perdre, per paradoxal que sembli), sinó de preparar l’escenari del nou estat independent per oferir la possibilitat a la ciutadania de pronunciar-s’hi a favor o en contra. I, a la vegada, gestionar el millor possible un pla de xoc per assegurar l’atenció a la ciutadania més maltractada. I tot això amb pocs recursos i amb un estat posant pals a les rodes.

Només hi ha una manera que això tiri endavant, des del meu punt de vista, i aquesta és comptar en tot moment amb la implicació, participació i suport de la ciutadania.

Aquest procés ha estat fins ara exemplar des del punt de vista de la mobilització. Ho haurà de seguir sent, i encara més, haurà d’aconseguir que una part de la ciutadania que fins ara no s’ha pronunciat a favor de la independència, potser perquè no ha sabut veure quina mena de nou estat se li proposava, s’hi afegeixi per aconseguir guanyar el plebiscit, necessàriament binari (SI/NO), en el que finalment haurà de finalitzar aquest camí.

No sembla gaire agosarat admetre que aquest camí serà molt diferent si la definició de les formes i continguts d’aquest nou estat que volem es fa (només) en una comissió parlamentària, o en una comissió d’experts o si, en canvi, s’enceta un procés de participació obert, que permeti recollir propostes, necessitats i inquietuds, i que permeti confegir, amb la necessària participació d’experts i de parlamentaris, però no només, una proposta de constitució per a un país, que no només sigui un nou país sinó que també sigui un país nou. D’això va la proposta de Convenció Constitucional Catalana , una via per a eixamplar la base de l’independentisme i per a consolidar el compromís dels que ja hi som.

Tenim molta feina per fer. Som-hi!