Al voltant del conflicte sirià, hi ha hagut, sobretot, silenci. Un silenci espès i massa cruel. Però, a vegades, quan se n’ha parlat, ha sobrat –i m’ha sobtat- trobar-me unes expressions dures, una elevada virulència, un enquistament extrem. Signes d’un debat molt crispat, amb visions molt i molt –terriblement- allunyades.

I no em refereixo a gent que hi viu, hi ha viscut o hi té família, la qual cosa podria ser ben comprensible, sinó a gent que s’ho mira des d’aquí.

I, la veritat, no ho entenc.

És clar, és un conflicte complex, hi ha mirades condicionades per la perspectiva ideològica, hi ha desinformació, hi ha intoxicació, etc. Però em nego a admetre que –des d’una voluntat d’identificar honestament allò que passa- no sigui possible trobar un mínim diagnòstic compartit. És a dir, podem entendre que les anàlisis sobre el diagnòstic (ara ja no parlo de solucions o receptes!) puguin…