El Teatre Lliure està fent a Montjuïc les darreres representacions del drama d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble” en un muntatge de Miguel del Arco, que compta amb una escenografia molt efectista i un repartiment encapçalat per Pere Arquillué  (que no em va fer oblidar l’actuació de Francesc Orella, el 2007, que li va valdre un premi Max).

Però si porto a aquest blog aquesta peça no és per parlar de teatre, sinó d’allò que al meu entendre l’obra planteja i que, malgrat els més de 130 anys que han passat des de la seva estrena a Oslo el 1883, resulta de la més rabiosa actualitat.

Per qui no conegui l’argument [atenció SPOILER], l’obra d’Ibsen presenta el conflicte que es planteja en un poble que viu de les seves aigües termals quan el protagonista, el Dr. Stockmann, director mèdic del balneari municipal, descobreix que les aigües són verinoses doncs porten metalls residuals de les antigues fàbriques que hi havia hagut al poble i van haver de tancar.  El Dr. Stockmann s’aferra a la veritat científica de les seves anàlisis per a defensar el tancament del balneari o una reforma del sistema de captació d’aigües que en garanteixi la salubritat, mentre que l’alcalde (el seu germà) s’aferra a l’impacte negatiu que aquesta notícia tindrà per l’economia i la prosperitat del poble, per mirar de tapar l’assumpte. Les “forces vives”,  que d’entrada veuen en la denúncia del Dr. Stockmann l’oportunitat de fer saltar el govern municipal, s’apunten a la denúncia, però ràpidament s’adonen que els seus propis interessos patiran i es posen al costat de l’ajuntament deixant sol el metge.
(fotografia (C) Ros Ribas – Teatre Lliure)

L’escena cabdal de l’obra ens presenta una assemblea on, aprofitant la mateixa dinàmica assembleària, les forces vives impediran que els arguments científics puguin ser presentats i valorats i les decisions es prendran en funció d’interessos estimulats a flor de pell,  abans que d’arguments analitzats en profunditat i amb coneixement.
[ fi de l’SPOILER]

El muntatge presenta de forma totalment explícita la controvèrsia entre la força dels vots d’una majoria, privada del coneixement de les dades (i eventualment de la capacitat d’interpretar-les), i la força de la raó, de la ciència, a l’hora de determinar si el poble es troba o no davant d’una catàstrofe de conseqüències devastadores, encara que segurament no a curt termini, i si, en conseqüència,  cal adoptar mesures impopulars per fer-hi front.

Us resulta familiar?

Us recomano la lectura  de les darreres entrades al blog del professor Josep Xercavins, sobre les negociacions del Canvi Climàtic i estic segur que hi trobareu tants paral·lelismes que us esgarrifareu.

Si canviem el poble pel planeta, les aigües enverinades per l’escalfament del planeta i la necessitat de reformes estructurals al poble/planeta per evitar la catàstrofe, que impliquen sacrificis als que ara viuen prou bé, per poder seguir vivint (potser no tant bé) en el futur…  i com, el panel de científics insisteixen, cimera a cimera, en la necessitat d’adoptar mesures immediates, i els polítics demoren, cimera a cimera, els compromisos per evitar haver-se de presentar als seus votants amb un conjunt de mesures no precisament engrescadores.

En el fons el que s’està plantejant és un debat entre democràcia,  que pot ser manipulada per la demagògia, i el que a l’obra, en algun moment, el Dr. Stockmann anomena aristocràcia intel·lectual.

Ibsen va ser prou hàbil presentant unes situacions i uns personatges que son prou complexos com per portar-nos a reflexionar, sense anticipar les conclusions, que cadascú haurà de treure en acabada la funció.

Segurament, la democràcia és, com s’ha dit tantes vegades, el menys dolent dels sistemes coneguts per a prendre decisions col·lectives de manera pacífica,  però haver-nos dotat d’un sistema formalment democràtic no ens ha de fer caure en la despreocupació del seu funcionament entre votació i votació. És fonamental que la ciutadania busqui els canals per a estar ben informada i faci un seguiment tant a prop com pugui de les actuacions dels qui ens governen i, allà on els coneixements de cadascú no arribin, cal buscar els “savis de confiança” que ens puguin traslladar l’essència dels fets que es tracti de valorar com per poder adoptar decisions.

En el procés que se segueix al voltant del Canvi Climàtic el debat es manté sobretot entre la comunitat científica per una banda i la comunitat político-econòmica per l’altra (les forces vives del poble/planeta).

La ciutadania més sensibilitzada pressiona, es manifesta, es mou, però des dels canals de comunicació (que tenen amo) ja s’encarreguen de situar el debat en uns termes que resultin massa elevats per al comú dels ciutadans i que desmotivin la participació. Probablement per això (també) no hem assistit a mobilitzacions ciutadanes contra el Canvi Climàtic de la magnitud de les que en un passat recent vam viure contra la guerra o a favor de la independència (conceptes ambdós prou menys complicats que el Canvi Climàtic).

Al teatre, Ibsen deixa sol al Dr. Stockmann en el seu enfrontament amb el poble, ell és l’enemic del poble.

A la vida real, al planeta, la comunitat científica insisteix amb paciència fins a l’exasperació en la necessitat d’adoptar mesures urgents. Cal que la ciutadania li doni suport i pressioni la classe política, massa inclinada a seguir els designis de les oligarquies curtes de mires, que no valoren les conseqüències a llarg termini de la seva gasiveria a curt.

Ens hi juguem el futur!