Arxiu d'etiquetes: “Canvi climàtic”

els enemics del poble…


El Teatre Lliure està fent a Montjuïc les darreres representacions del drama d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble” en un muntatge de Miguel del Arco, que compta amb una escenografia molt efectista i un repartiment encapçalat per Pere Arquillué  (que no em va fer oblidar l’actuació de Francesc Orella, el 2007, que li va valdre un premi Max).

Però si porto a aquest blog aquesta peça no és per parlar de teatre, sinó d’allò que al meu entendre l’obra planteja i que, malgrat els més de 130 anys que han passat des de la seva estrena a Oslo el 1883, resulta de la més rabiosa actualitat.

Per qui no conegui l’argument [atenció SPOILER], l’obra d’Ibsen presenta el conflicte que es planteja en un poble que viu de les seves aigües termals quan el protagonista, el Dr. Stockmann, director mèdic del balneari municipal, descobreix que les aigües són verinoses doncs porten metalls residuals de les antigues fàbriques que hi havia hagut al poble i van haver de tancar.  El Dr. Stockmann s’aferra a la veritat científica de les seves anàlisis per a defensar el tancament del balneari o una reforma del sistema de captació d’aigües que en garanteixi la salubritat, mentre que l’alcalde (el seu germà) s’aferra a l’impacte negatiu que aquesta notícia tindrà per l’economia i la prosperitat del poble, per mirar de tapar l’assumpte. Les “forces vives”,  que d’entrada veuen en la denúncia del Dr. Stockmann l’oportunitat de fer saltar el govern municipal, s’apunten a la denúncia, però ràpidament s’adonen que els seus propis interessos patiran i es posen al costat de l’ajuntament deixant sol el metge.
(fotografia (C) Ros Ribas – Teatre Lliure)

L’escena cabdal de l’obra ens presenta una assemblea on, aprofitant la mateixa dinàmica assembleària, les forces vives impediran que els arguments científics puguin ser presentats i valorats i les decisions es prendran en funció d’interessos estimulats a flor de pell,  abans que d’arguments analitzats en profunditat i amb coneixement.
[ fi de l’SPOILER]

El muntatge presenta de forma totalment explícita la controvèrsia entre la força dels vots d’una majoria, privada del coneixement de les dades (i eventualment de la capacitat d’interpretar-les), i la força de la raó, de la ciència, a l’hora de determinar si el poble es troba o no davant d’una catàstrofe de conseqüències devastadores, encara que segurament no a curt termini, i si, en conseqüència,  cal adoptar mesures impopulars per fer-hi front.

Us resulta familiar?

Us recomano la lectura  de les darreres entrades al blog del professor Josep Xercavins, sobre les negociacions del Canvi Climàtic i estic segur que hi trobareu tants paral·lelismes que us esgarrifareu.

Si canviem el poble pel planeta, les aigües enverinades per l’escalfament del planeta i la necessitat de reformes estructurals al poble/planeta per evitar la catàstrofe, que impliquen sacrificis als que ara viuen prou bé, per poder seguir vivint (potser no tant bé) en el futur…  i com, el panel de científics insisteixen, cimera a cimera, en la necessitat d’adoptar mesures immediates, i els polítics demoren, cimera a cimera, els compromisos per evitar haver-se de presentar als seus votants amb un conjunt de mesures no precisament engrescadores.

En el fons el que s’està plantejant és un debat entre democràcia,  que pot ser manipulada per la demagògia, i el que a l’obra, en algun moment, el Dr. Stockmann anomena aristocràcia intel·lectual.

Ibsen va ser prou hàbil presentant unes situacions i uns personatges que son prou complexos com per portar-nos a reflexionar, sense anticipar les conclusions, que cadascú haurà de treure en acabada la funció.

Segurament, la democràcia és, com s’ha dit tantes vegades, el menys dolent dels sistemes coneguts per a prendre decisions col·lectives de manera pacífica,  però haver-nos dotat d’un sistema formalment democràtic no ens ha de fer caure en la despreocupació del seu funcionament entre votació i votació. És fonamental que la ciutadania busqui els canals per a estar ben informada i faci un seguiment tant a prop com pugui de les actuacions dels qui ens governen i, allà on els coneixements de cadascú no arribin, cal buscar els “savis de confiança” que ens puguin traslladar l’essència dels fets que es tracti de valorar com per poder adoptar decisions.

En el procés que se segueix al voltant del Canvi Climàtic el debat es manté sobretot entre la comunitat científica per una banda i la comunitat político-econòmica per l’altra (les forces vives del poble/planeta).

La ciutadania més sensibilitzada pressiona, es manifesta, es mou, però des dels canals de comunicació (que tenen amo) ja s’encarreguen de situar el debat en uns termes que resultin massa elevats per al comú dels ciutadans i que desmotivin la participació. Probablement per això (també) no hem assistit a mobilitzacions ciutadanes contra el Canvi Climàtic de la magnitud de les que en un passat recent vam viure contra la guerra o a favor de la independència (conceptes ambdós prou menys complicats que el Canvi Climàtic).

Al teatre, Ibsen deixa sol al Dr. Stockmann en el seu enfrontament amb el poble, ell és l’enemic del poble.

A la vida real, al planeta, la comunitat científica insisteix amb paciència fins a l’exasperació en la necessitat d’adoptar mesures urgents. Cal que la ciutadania li doni suport i pressioni la classe política, massa inclinada a seguir els designis de les oligarquies curtes de mires, que no valoren les conseqüències a llarg termini de la seva gasiveria a curt.

Ens hi juguem el futur!

 

 

 

 

 

Anuncis

esperem massa?


Un pas endavant!

Vivim temps apassionants, temps accelerats, trepidants… vertiginosos.

El món se’ns va fent petit cada dia que passa i a “casa nostra” ens enganxa lluitant per treure’ns de sobre la rèmora d’un estat antiquat i insensible, per fer-ne un que sigui “EL QUE VOLEM“.

Mentrestant ens amenacen amb TRACTATS QUE NO VOLEM de cap manera, que condicionaran tot el nostre entorn, si s’aproven, amb estat propi o sense.

Més encara: el nostre principal referent, el primer món occidental, que ofereix certes cotes de benestar (cada vegada a menys), es basa en un paradigma, el CREIXEMENT, incompatible amb la sostenibilitat de la vida al nostre planeta, tal com la coneixem fins ara. Clar que això sembla que només interessa als científics que debaten sobre canvi climàtic.

I en aquest context sorgeixen líders i lideratges, i moviments que prometen noves polítiques per a construir nous mons si assoleixen el poder. Gent disposada, ben intencionada (en alguns casos, si més no) que en un moment donat pot dir allò que tantes ganes tenim d’escoltar… perquè en el fons resulta còmode creure en la possibilitat QUE ALGÚ ENS HO ARREGLI.

Però no ens enganyem… benvingudes siguin les noves polítiques dels nous líders, si serveixen per a treure’ns de sobre alguns estaquirots, però no deixem que simplement els substitueixin, caldrà que acompanyem el relleu per prendre posicions i no deixar-les, per CORRESPONSABILITZAR-NOS DES DE L’AUTOORGANITZACIÓ CIUTADANA, per seguir expressant el que volem i pressionant perquè, qui ocupi els llocs de decisió, no oblidi mai que hi és per nosaltres i per a nosaltres, la ciutadania.

Amb aquest objectiu treballem des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i la Itziar i la Xus ho han expressat molt bé aquest cap de setmana en un magnífic article.

 

 

independents… de qui? de què?


Diada 2014

La Diada, l’inici de l’activitat escolar i el debat de política general, que tinc de fons al 3/24 mentre redacto aquest post, ens marquen de manera clara la fi de la treva estival i l’inici d’un curs, que en l’àmbit polític promet moments d’alta intensitat.

Per a molts catalans i catalanes aquest es el curs del “caixa o faixa”, l’hora de la veritat dels anhels per construir un estat nou, que molts volem socialment més just. Molts, no cal entrar en xifres, més dels que mai havíem sortit al carrer, vam aplegar-nos en una concentració massiva, incomprensible des de “Madrit” (concepte – parafrasejant Iu Forn), per fer patent l’abast d’una reivindicació, per dissipar els dubtes de qui en pugui tenir.

Ara toca a la classe política, la “casta” en denominació que ha posat de moda l’emergent Podemos, gestionar un escenari en el que la ciutadania ha de mantenir l’atenció i la tensió de manera permanent, perquè pesi a qui pesi, és la ciutadania i la seva expressió massiva al carrer la que dicta el rumb polític.

Per altra banda, aquesta ciutadania, il·lusionada per la força col·lectiva del procés, anhela una independència que, cada vegada més va esdevenint un concepte abstracte en el que es diposita tota mena d’expectatives, fins i tot contradictòries. D’aquí en el títol d’aquest post plantegi de què i de qui volem o podem ser independents?

En el món globalitzat en el que vivim, tot i que tractem de preservar un espai propi on desenvolupar alguna

Sense anar més lluny, en els propers dies i setmanes, abans que s’arribi a la hipotètica data de la consulta per la independència, ens trobarem amb dues convocatòries sobre sengles problemàtiques que, sigui quin sigui el resultat de la consulta, si l’aconseguim celebrar, ens afectaran ben de ple, doncs cometríem un greu error si l’anhel d’independència política respecte un estat anacrònic i reaccionari ens fes oblidar que ens trobem en un continent europeu que es prepara per a la signatura de tractats de lliure comerç amb el soci americà, i en un planeta que, d’una manera cada vegada més indubtable, s’escalfa per l’acció del gènere humà, o potser millor dit, per l’organització econòmica capitalista dominant a la humanitat.

Per això vull cridar l’atenció primer a una cita que, malauradament, no serà ni de lluny massiva com la de la Diada, i que se celebrarà el proper diumenge 21 de setembre, a les 11 del matí, al Moll de la Marina de Barcelona, es tracta de la Marxa Ciutadana Global pel Clima que forma part de la convocatòria de més de 2500 ciutats al món per demanar l’adopció de decisions a la Cimera de la ONU sobre el Clima que se celebrarà, sense que aquí ens n’haguem fet gaire ressò, el proper 23 de setembre,  que reunirà als líders mundials i de la que caldria esperar solucions a un problema que ja ningú s’atreveix a negar, però que ara com ara la majoria de governants posposen de la manera més irresponsable.

El segon focus d’atenció és sobre una cita europea, l’11 d’octubre, contra els tractats TTIP, CETA i TiSA, adreçats a liberalitzar d’acord amb els estàndards estatunidencs les normes de comerç sobre serveis de tota mena, inclosos els sanitaris o els culturals per posar dos exemples sensibles. (Trobareu molta informació sobre el TTIP al post publicat el 22 de juny)

A Catalunya aquesta convocatòria es concreta en unes jornades  “Catalunya No al TTIP” que se  celebraran a Barcelona els dies 10 i 11 d’octubre 2014 a la Universitat de Barcelona, al carrer Montalegre, 6 ; amb la participació entre d’altres de: Susan George, Rosa Guillén, Ana de Ita, Courtenay Lewis, Alessa Hatman, Carles Seijo, Albert Recio, Teresa Salvador, Eloi Badia, Carlos Sánchez Almeyda, Blanca Ruibal, Pablo Sánchez, Llorenç Planagumà, Carlos Sànchez Mato, Luis Capacete, Ricard Fernández, Lidia Senra, un representant de Ecologistas en Acción i un eurodiputat de European Green Party.

Si pretenem la independència pensant només en alliberar-nos de l’estat espanyol, podem ser víctimes del mateix drama que els protagonistes  d’aquella obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no” (1958), en la que al final (disculpeu l’espoiler) la retirada d’una cortina feia evident que carceller i engarjolats, en realitat compartien una cel·la més gran que els tancava a tots.

Independència, si. Però de tot allò que compromet el nostre futur com a ciutadans lliures en un país lliure.

Que tinguem un bon curs!