Totes les entrades de Jordi Camprubí

la policia està al servei dels ciutadans!


Dia de les Esquadres 2015 - Acte Central

La missió de la Policia de la GeneralitatMossos d’Esquadra és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, vetllant, des de la proximitat, per la convivència pacífica i la protecció de les persones i els béns, d’acord amb l’ordenament jurídic.”

Integritat: no treure profit de la condició de policia. Actuacions adaptades als preceptes deontològics.

Aquestes definicions es poden llegir a la pàgina web del cos de mossos d’esquadra dedicada a la missió, visió i valors del cos. Malauradament en les darreres setmanes hem assistit a la conclusió judicial de dos dramàtics episodis policials en els que aquests valors s’ha vist capgirats com un mitjó per aquells que, se suposa, s’hi han de regir.

La forma d’organització social amb que compta el nostre país estableix el monopoli de la força en mans de les forces de seguretat públiques, al servei de la ciutadania. La ciutadania contribueix als pressupostos públics que permeten sostenir els cossos de seguretat i vota els polítics que designen els comandaments d’aquestes forces per a veure protegit l’exercici dels seus drets. Sembla coherent.

Aquesta és la teoria. Però a casa nostra ja fa temps que assistim a un deteriorament creixent d’aquest esquema:

1 – sembla que hi ha policies que usen el monopoli de la força d’acord amb el seu propi criteri personal, encara que com a conseqüència d’això algunes persones vegin lesionats els seus drets, la seva seguretat o fins i tot perdin la salut… o la vida!

2 – quan s’han donat circumstàncies d’aquesta mena, la primera reacció dels polítics als que la ciutadania ha votat per a comandar les forces a les que encarrega la protecció de l’exercici dels seus drets és negar:

Negar els fets, fins que són irrefutables.

Negar la participació de la policia, fins que no queda cap altra possibilitat

Negar la intencionalitat i atribuir els fets a accidents,  errors, atzars, fatalitats…

3 – quan els fets són finalment provats, davant la impassibilitat dels polítics, els policies adopten estratègies

a) de dispersió de la responsabilitat: va ser algú de nosaltres, però no estem segurs de qui per tant, en aquest estat de dret que hauríem de defensar ens acollim a les garanties que hem arrabassat a les víctimes amb la nostra mala praxi policial i defensem que no es pot condemnar a cap de nosaltres per manca de proves

b) de filibusterisme jurídic: com que mai se sap com acabarà un judici, acceptarem que ho vam fer, sempre que s’admeti que no hi havia mala intenció i no perdem la feina (que hem acreditat que no sabem fer bé)

Un veritable estat de dret no pot consentir que les persones a les que selecciona per a cedir-lis el monopoli de la força se n’acabin aprofitant com si fossin matons. Si això passa, els responsables polítics no poden caure en el xantatge corporatiu de defensar aquestes persones, o de mirar a una altra banda i col·laborar o consentir estratègies per esquivar la responsabilitat judicial i , sobretot, social que la funció policial implica.

Cal exigir la depuració de les responsabilitats professionals fins al final, per part de la pròpia institució. Aleshores, i només aleshores, es pot permetre que l’estratègia davant la justícia es regeixi per criteris personals. Altrament, hauria fet falta que la institució col·laborés amb la justícia aportant tota mena de dades, proves, fins a deixar fora de cap mena de dubte la seva possible connivència amb els fets i amb la seva posterior evitació de responsabilitats.  O no és això el que vol dir la definició d’integritat que proposa el propi cos de Mossos d’Esquadra?

Aquesta manera de fer funcionar la policia no és pròpia d’un país amb alta qualitat democràtica.

Si volem fer un país nou… ja podem pensar en fer una policia nova, aquesta no està clar que ens pugui servir!

 

 

 

un any més, sant jordi!


foto de @jordiarrufat
foto de @jordiarrufat

Arriba el dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa, de Shakespeare i de Cervantes, de comprar llibres i potser no llegir-los, de caçar signatures de mediàtics, d’aglomeracions, de paradetes d’escoltes que venen roses i punts de llibre i manualitats per una oenegé, de llibreters preocupats per la pluja, de vells amants que s’agafen de les mans i amb l’altra sostenen el llibre i la rosa, de guiris al·lucinats amb el que passa al carrer i que no entenen.

Un any més, fidels a la tradició, uns i altres fan preparatius. I enguany que cau en dissabte, els comencen el dia abans. Les gitanes de la plaça, de bon matí, sobre el piló que hi ha al costat de la xemeneia, ja preparaven les espigues que després aparellaran amb les roses, per avançar feina. Quan he tornat de treballar, ja tenien la paradeta improvisada amb una tauleta de càmping i una galleda. Sant Jordi s’avança a la vigília, no fos cas que perdessin clientela per culpa del cap de setmana.

A la ràdio els llibreters es preocupen per la pluja i els floristes per l’intrusisme dels que, sense ser del gremi, s’emportaran la major part de les vendes del dia que més flors es venen en tot l’any.

Demà, un any més, sortirem al carrer, tots, totes, com si no hi hagués altre dia a l’any per fer-ho, i passejarem entre llibres i flors i ens agafarà una mena d’atac de cofoisme de pensar:  que collonuts que som els catalans que, sense necessitat que ningú ens convoqui, sortim als carrers i a les places i complim amb una tradició que, i això ja és el súmmum, també han adoptat els que han arribat més tard.

Doncs au, no hi donem més voltes. Celebrem que aquest nostre poble té una tradició agradable,  que promou valors estètics i culturals, romàntics segurament, bé i què? Si més no, inofensius, pacífics, de bon rotllo.

I ja posats fem-ho comprant llibres d’editorials petites, més que no pas de multinacionals i  busquem els petits tresors abans que els èxits de vendes.

Bona Diada de Sant Jordi!

 

 

 

 

Ovidi al “CUP”


Ovidi 3-2

A l’auditori autogestionat de Can Batlló les entrades no van trigar ni vint minuts en acabar-se. La proposta era una vetllada per recaptar fons per a les anarquistes represaliades pel cas Pandora. Els dinamitzadors de l’assemblea: un cantant, un artista i un pallasso.

Ovidi3 no és un espectacle, és una assemblea cupaire on l’ex-diputat (“lo estoy dejando”) David Fernández, el músic Borja Penalba i el poeta David Caño fan una proposta de revisitació  i actualització de les sempre vigents cançons de l‘Ovidi Montllor i Mengual salpebrades amb les introduccions inacabables i sovint hilarants del David Fernández, les declamacions del Caño o els puntejats a la guitarra del Borja.

El concert va arrencar amb “Tot explota  pel cap o per la pota”, perquè ja no ens alimenten molles i ja volem el pa sencer. Memorable la versió de l’Escola de Ribera on David Caño, homenatjant Dylan, recontextualitza la lletra d’Ovidi que canten Fernández i Borja, presentant textos en una seqüència de cartells que va descobrint al ritme de la cançó. Així, per exemple, quan canten “el càstig era sever” el cartell mostra el text “se-Wert”. La samarreta vermella d’Ovidi va sonar mentre a l’escenari s’estenia una bugada de samarretes reivindicatives de totes les lluites i tots els colors (el fons d’armari del David Fernández, probablement). I si a l’Ovidi deia “gairebé no comprenc perquè la gent,  quan em veia pel carrer em cridava: progressista! ” l’assemblea de Can Batlló va substituir el crit per anti-sistema! . L’homenatge a Teresa, que un Fernández emocionat va dedicar a les Tereses del Kurdistan, va comptar amb la veu de Mireia Vives.

Però la vetllada va comptar amb més poetes que l’Ovidi. Vam poder escoltar les revisions de les versions que ell va fer de Pere Quart (Corrandes de l’Exili) o de Vicent Andrés Estellés (Els Amants), i descobrir, en la veu de David Caño, genials versions de Blai Bonet (Gaspar Hauser n2) o Martí Sales (Fora Catalans).

L’assemblea, com no es cansava de dir en David Fernández, mantenia un ambient de festa entre amics, aparentment improvisada (“ensayar es de cobardes”) ambientada amb el fum dels cigarretes que no deixaven de cremar i els efluvis de l’ampolla de Jameson (infusió irlandesa) que van anar pimplant.

El caliu de barri es va fer sentir quan un altre David, el de Ràbia Positiva, va pujar a l’escenari a fer Sants es crema!

I la cirereta final la va posar la presència de Feliu Ventura que ens va regalar “la Fera ferotge” i “la Soledat” que en aquesta ocasió van combinar amb el recitat de La Llibertat de David Caño.

 

ni mas ni març, però keep calm


Un pas endavant!

Després de més de tres mesos de “ballar-la”, els que veiem la política dels professionals des del carrer hem quedat notablement cansats per l’espectacle que, contra tot pronòstic i com a les millors sèries, ha fet un gir de guió en la darrera escena i ens ha canviat el final per al que ja ens anàvem preparant.

I si el dilema semblava clarament establert entre “o Mas, o març”, la solució ha vingut d’un “ni Mas, ni març“. Brillant.

De seguida hem escoltat el reguitzell de veus dels que sempre volen ser al carro guanyador que ens asseguren que, en el resultat, qui més hi ha perdut ha estat l’altre, les del pessimistes que asseguren que amb el resultat els propis s’han baixat el pantalons d’una forma inadmissible, i les dels que se les prometien dolces dient que no hi ha dret, que arribar a acords és antidemocràtic!

Així doncs, hi ha partida! Però aquesta no ha fet sinó començar. Hem de mirar endavant i fer-ho bé. Ens esperem mesos de dificultat (no sé si divuit o més, o menys),  en els que, que ningú s’enganyi, no es tractarà de proclamar una independència per a la que NO es va guanyar el plebiscit (encara que si voleu tampoc es va perdre, per paradoxal que sembli), sinó de preparar l’escenari del nou estat independent per oferir la possibilitat a la ciutadania de pronunciar-s’hi a favor o en contra. I, a la vegada, gestionar el millor possible un pla de xoc per assegurar l’atenció a la ciutadania més maltractada. I tot això amb pocs recursos i amb un estat posant pals a les rodes.

Només hi ha una manera que això tiri endavant, des del meu punt de vista, i aquesta és comptar en tot moment amb la implicació, participació i suport de la ciutadania.

Aquest procés ha estat fins ara exemplar des del punt de vista de la mobilització. Ho haurà de seguir sent, i encara més, haurà d’aconseguir que una part de la ciutadania que fins ara no s’ha pronunciat a favor de la independència, potser perquè no ha sabut veure quina mena de nou estat se li proposava, s’hi afegeixi per aconseguir guanyar el plebiscit, necessàriament binari (SI/NO), en el que finalment haurà de finalitzar aquest camí.

No sembla gaire agosarat admetre que aquest camí serà molt diferent si la definició de les formes i continguts d’aquest nou estat que volem es fa (només) en una comissió parlamentària, o en una comissió d’experts o si, en canvi, s’enceta un procés de participació obert, que permeti recollir propostes, necessitats i inquietuds, i que permeti confegir, amb la necessària participació d’experts i de parlamentaris, però no només, una proposta de constitució per a un país, que no només sigui un nou país sinó que també sigui un país nou. D’això va la proposta de Convenció Constitucional Catalana , una via per a eixamplar la base de l’independentisme i per a consolidar el compromís dels que ja hi som.

Tenim molta feina per fer. Som-hi!

 

keep calm! això va per llarg


Cala Estreta tardor-13

Després de més de tres mesos des de les eleccions del 27D, la CUP ha adoptat la decisió de NO investir president el candidat que al llarg d’aquest període ha presentat continuadament la coalició Junts pel Si, que va obtenir el resultat més gran a les eleccions, però sense prou majoria com per a formar govern en solitari.

Aquest “NO” tanca un període en el que, al meu entendre, a Catalunya sembla que s’hagi estat vivint amb una bena als ulls i el “NO” de la CUP té la virtut de fer caure la bena en diversos sentits:

Si era complicat convertir les eleccions del 27D en un plebiscit, tot i entendre perfectament els motius que hi van portar, el que no tenia sentit era considerar que un 48% dels vots equivalia a guanyar-lo. Fer-ho veure ha estat un engany que ja no podrà seguir endavant.

Plantejar el procés d’independència en un termini de divuit mesos partint de l’actual Generalitat intervinguda pel Ministerio de Hacienda d’Espanya, sense anticipar dificultats serioses i sacrificis, especialment per a les persones que depenen “salarialment” de la Generalitat, ha estat pura fantasia.

El procés d’independència serà creïble i sòlid quan la ciutadania d’aquest país doni un pas més i, a més de sortir al carrer quan ho demanen l’ANC i l’Òmnium, es plantegi la seva participació activa en un procés constituent en el que es defineixi com volem el nostre futur país.

Només en la mesura que la gent vegi en la independència la via per a fer un estat nou a la seva mida veurà la necessitat de defensar aquesta opció seriosament, amb un compromís més profund com el que requerirà arribar a la desobediència, si les coses es posen complicades, que s’hi poden posar.

Mentrestant, KEEP CALM! això va per llarg. Hi som més aprop que mai, però no és per demà passat, ni per d’aquí a un any.

I desenganyem-nos, el desgraciat format del plebiscit que no es va guanyar va permetre que algunes formacions es mantinguessin en la via morta del si/no. Per això un referèndum de pregunta binària és imprescindible: per poder saber definitivament si som majoria i a la vegada per acabar amb el joc de la puta i la ramoneta dels del dret a decidir… no se sap què.

Si tornem a votar el març, ho farem sense la bena als ulls… o almenys això espero!

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js

anticapitalisme vs. independentisme


19N-23L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP (ANECUP) celebrada ahir a Sabadell s’ha acabat amb un resultat inèdit, un empat matemàtic  a 1515 vots entre les dues posicions finals a debat.

Aquesta situació, més enllà de recordar aquell dilema de l’ase de Buridan, que en no ser capaç de decidir entre anar primer a beure o a menjar va morir de fam i de sed, evoca també altres episodis de la nostra dissortada història en els que es debatia, i no precisament en mode assembleari, entre guerra i revolució.

Les anomenades dues ànimes de la CUP sembla que ens traslladen el dilema entre dos alliberaments: el nacional i el social, en el ben entès que no es vol renunciar a cap dels dos i que la qüestió és només per quin es comença.

Arribats a aquest punt, em sembla saludable compartir arguments abans que exabruptes contra uns o altres. I el principal argument que trobo és el de situar el dilema en el seu context: la situació política a Catalunya i a Espanya.

Les eleccions del proppassat 20D han representat un canvi important que, de fer cas als mitjans es tradueix en dos conceptes: la fi del bipartidisme i la ingovernabilitat de l’estat. Aquest canvi tan profund (!!!), al parer de tanta gent, resulta que manté la majoria absoluta del PP al senat i que segueix situant en primer lloc a un dels dos partits dinàstics a totes les circumscripcions electorals excepte a Catalunya i al País Basc.abc.750

Arribats a aquest punt, i en relació als dos alliberaments en qüestió, sembla clar que d’Espanya no podem esperar avenços significatius, ni en l’aspecte social, ni en el nacional. La crossa de Ciutadans apuntala tant les polítiques centralistes com les neoliberals, allà on el PP no arriba, i en matèria nacional el PSOE ha deixat clar que els temps de l’autodeterminació dels pobles ha quedat enrere.

Així doncs, no tenim altra opció que la de tirar endavant des de Catalunya, amb les equilibris de forces que hi puguem establir. Els resultats del 20D, llegits en clau d’anàlisi diferencial Catalunya-Espanya, haurien d’ajudar a fer concloure a En Comú Podem que el canvi que propugnen no es podrà fer a l’Estat i que cal sumar primer tots els esforços en assolir l’alliberament nacional, com a única via que, si s’assoleix, faci possible un procés constituent, que ja es dibuixa participatiu (vegeu sinó  http://www.reiniciacatalunya.cat ), i en el marc del qual tindrà més possibilitats de construir-se un estat on es pugui superar el capitalisme insostenible. I a la CUP haurien de fer avançar les posicions com la de Jaume Soler, ex-batlle d’Arbúcies i fundador de la CUP,  que ras i curt  afirmava a Vilaweb: “sense independència no hi ha revolució”

En definitiva: allò que en clau espanyola resulta pràcticament impossible, en clau catalana ho és menys, per tant si posem l’alliberament nacional per davant del social, tenim alguna  possibilitat de sortir-nos-en, si ho fem al revés no en tindrem cap i, com diu la dita, perdrem bous i esquelles.

Així doncs, aquest 2016: Salut i Independència!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hi som a temps?


9788416367009
Avui s’ha projectat aquest documental de Naomi Klein en l’acte de celebració del cinquè aniversari de Som Energia  i mentre esperem  un acord de la cimera de París, constatem que l’única alternativa per fer aquest planeta que ens acull sostenible és abandonar i superar el model capitalista.
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
El capitalisme funciona en la mesura que els seus practicants tenen esperances fundades d’esdevenir més rics del que són. Això només és possible de dues maneres complementàries i compatibles: que es crei més riquesa i/o que alguns es facin més rics a costa dels altres, siguin els altres els veïns del costat o els de l’altre punta del planeta.
La creació indefinida de riquesa topa amb el fet que habitem un planeta finit.  Els seus recursos, per immensos que puguin semblar, no són infinits i, per tant, pretendre mantenir el model capitalista suposa o bé el suïcidi col·lectiu, o bé convertir la humanitat en un conjunt involuntari de jugadors del Monopoly, que com tothom sap és un joc en el que l’objectiu de qui el juga és aconseguir finalment el monopoli del mercat, tenint totes les propietats que apareixen al joc… o aconseguint que els altres jugadors rebentin el tauler i li facin empassar les fitxes!!!
monop
Per si la insostenibilitat mateixa del sistema capitalista no fos prou clara, hi hem d’afegir un factor addicional com és el fet històric que el desenvolupament del sistema capitalista ha anat de bracet amb la utilització dels combustibles fòssils per a fer anar els motors de la creació de riquesa.  Ningú pot imaginar que el món hagués evolucionat com i cap on ho ha fet, si no s’hagués pogut fer servir l’energia que s’ha obtingut i que s’obté de la crema de combustibles fòssils: fabricació, transport, enllumenat… no serien els que són sense el carbó i el petroli.
És difícil, amb dos dits de front, negar aquestes evidències.
Aleshores, què?
L’alternativa o alternatives s’han de construir, i caldrà fer-ho de forma més que menys participativa i consensuada, altrament serà difícil sortir-se’n. El que ens hi juguem és la supervivència del planeta o, com a mínim, de l’espècie que l’intenta dominar des de fa segles. I siguin quines siguin aquestes alternatives, només podran reeixir si plantegen fer un “ús” sostenible del planeta: ecològicament, econòmicament i políticament.

què ens està passant?


els savis de chefchaouenÉs possible que aquests quatre savis de Xauen també es facin la mateixa pregunta. I probablement ho facin sense perdre aquesta seva actitud serena, com semblen haver fet alguns líders mundials després dels darrers atemptats.

S’ha parlat i es parla molt sobre el que està passant i no considero que el que jo pugui afegir sigui millor o gaire diferent, però em sembla tan gruixut que no em resisteixo a intervenir-hi, encara que només sigui per  recomanar algunes opinions, més afinades que la meva, i llençar algunes preguntes.

Una vegada més un petit grup de persones ben organitzades, amb accés a recursos (informació, armes, tecnologia) i amb la determinació pròpia dels fanàtics, fa saltar els ploms a una de les societats més modernes, avançades i poderoses de la terra. Ho hem vist ja diverses vegades (massa vegades) des de l’11S de les Torres Bessones. Sempre és el mateix esquema, encara que amb mètodes més o menys diferents, i sempre genera reaccions sobreactuades per part dels governants dels estats més directament afectats. Aquesta vegada hem vist la solemne declaració de guerra del cap d’estat francès  davant les dues càmeres de representants reunides en una sessió conjunta.

Josep Ramoneda, a l’ARA, ens explica quatre raons per considerar aquesta declaració com un immens error: sobreestimar l’enemic, donar-li una rellevància que no mereix, perdre de vista que el conflicte islamista és sobretot a l’interior de l’islam, no entre orient i occident i , last but not least, que des de les torres bessones s’ha fet evident que la guerra contra aquest fenomen no serveix de res!

Al costat d’aquesta anàlisi, Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau ens fa notar des del seu blog que no podem oblidar que aquests actes de violència extrema  es produeixen en un món governat en bona part per una economia criminal i que no hem de permetre a cap preu que la reacció que provoquin vagi en detriment dels drets humans del conjunt de la ciutadania.

Si Ramoneda i Armadans alerten dels perills que poden provocar les reaccions dels estats, un professor de secundària català establert a Noruega, Josep Sala i Cullell, posa sobre la taula el que ell considera un comportament també racista: el de la tolerància amb els practicants de l’islam de comportaments que no toleraríem a “algú dels nostres, perquè criticar l’islam fomenta l’islamofòbia; fenomen que s’afegeix al de considerar als imams com interlocutors de les comunitats musulmanes  quan mai se’ns ocorreria considerar al mossèn de la parròquia el representant “natural” d’un barri de cultura cristiana.

És difícil trobar solucions, és difícil trobar simplement la mesura justa per a saber reaccionar, però em sembla molt necessari no deixar-se portar pel pànic, per la visceralitat i en canvi adoptar el posat dels quatre savis de Xauen i preguntar-se què ens està passant? i preguntar-ho ben a fons:

perquè hi ha gent de disposa d’armes per matar? algú fa negoci venent-les-hi?

amb quins diners compren armes? algú les paga amb petroli barat?

perquè es bombardegen ciutats “musulmanes” després de fracassos com Iraq o Afganistan? cal alimentar una espiral de violència?

quina relació té limitar drets de reunió i manifestació amb la prevenció d’atemptats? i l’aixecament del secret de les comunicacions com la Patriot Act nord-americana després de l’11S?

Pensem bé què ens està passant, no sigui cas que el que en realitat ens està passant no sigui ben bé el que sembla!

 

 

 

Tenim molta feina per fer…


CapturaQuatre reflexions apressades, pretesament objectives, sobre el resultat de les eleccions d’avui:

1 – Ha votat més gent que mai, ja no queda cap majoria silenciosa a la que recórrer per explicar el fracàs de ningú.

2 – No hi ha majoria de vots pel NO en el simulacre de plebiscit. És una llàstima que els companys i companyes de Catalunya Sí que es Pot no hagin estan menys ambigus en els seus plantejaments, però sembla força clar que no es pot sumar els seus vots (o com a mínim no  tots) al NO plebiscitari.

3 – El SI té majoria en escons (JxSI + CUP) per a caminar cap a la independència, i en el camí potser podrà sumar algun vot parlamentari del CSQP. Els del NO, més enllà de negar la possibilitat d’independitzar-se, difícilment podran sumar per fer una majoria de govern.

4 – El PP s’enfonsa en la misèria (queda a 10.000 vots de ser la darrera força parlamentària) i dona ales al Ciutadans/Ciudadanos de cara a les properes eleccions generals. El PSC salva els mobles i mai li ho agrairan prou a Miquel Iceta, mentre que Pablo Iglesias no aconsegueix que la seva aportació millori els resultats d’ICV. El desembre serà apassionant.

I un corolari amb “carinyo”: pagaria per veure per un forat la primera reunió de grup parlamentari de Junts pel Si.

Tenim molta feina per fer i ja cal que ens hi posem amb ànim positiu i dialogant.

Bona nit!

els enemics del poble…


El Teatre Lliure està fent a Montjuïc les darreres representacions del drama d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble” en un muntatge de Miguel del Arco, que compta amb una escenografia molt efectista i un repartiment encapçalat per Pere Arquillué  (que no em va fer oblidar l’actuació de Francesc Orella, el 2007, que li va valdre un premi Max).

Però si porto a aquest blog aquesta peça no és per parlar de teatre, sinó d’allò que al meu entendre l’obra planteja i que, malgrat els més de 130 anys que han passat des de la seva estrena a Oslo el 1883, resulta de la més rabiosa actualitat.

Per qui no conegui l’argument [atenció SPOILER], l’obra d’Ibsen presenta el conflicte que es planteja en un poble que viu de les seves aigües termals quan el protagonista, el Dr. Stockmann, director mèdic del balneari municipal, descobreix que les aigües són verinoses doncs porten metalls residuals de les antigues fàbriques que hi havia hagut al poble i van haver de tancar.  El Dr. Stockmann s’aferra a la veritat científica de les seves anàlisis per a defensar el tancament del balneari o una reforma del sistema de captació d’aigües que en garanteixi la salubritat, mentre que l’alcalde (el seu germà) s’aferra a l’impacte negatiu que aquesta notícia tindrà per l’economia i la prosperitat del poble, per mirar de tapar l’assumpte. Les “forces vives”,  que d’entrada veuen en la denúncia del Dr. Stockmann l’oportunitat de fer saltar el govern municipal, s’apunten a la denúncia, però ràpidament s’adonen que els seus propis interessos patiran i es posen al costat de l’ajuntament deixant sol el metge.
(fotografia (C) Ros Ribas – Teatre Lliure)

L’escena cabdal de l’obra ens presenta una assemblea on, aprofitant la mateixa dinàmica assembleària, les forces vives impediran que els arguments científics puguin ser presentats i valorats i les decisions es prendran en funció d’interessos estimulats a flor de pell,  abans que d’arguments analitzats en profunditat i amb coneixement.
[ fi de l’SPOILER]

El muntatge presenta de forma totalment explícita la controvèrsia entre la força dels vots d’una majoria, privada del coneixement de les dades (i eventualment de la capacitat d’interpretar-les), i la força de la raó, de la ciència, a l’hora de determinar si el poble es troba o no davant d’una catàstrofe de conseqüències devastadores, encara que segurament no a curt termini, i si, en conseqüència,  cal adoptar mesures impopulars per fer-hi front.

Us resulta familiar?

Us recomano la lectura  de les darreres entrades al blog del professor Josep Xercavins, sobre les negociacions del Canvi Climàtic i estic segur que hi trobareu tants paral·lelismes que us esgarrifareu.

Si canviem el poble pel planeta, les aigües enverinades per l’escalfament del planeta i la necessitat de reformes estructurals al poble/planeta per evitar la catàstrofe, que impliquen sacrificis als que ara viuen prou bé, per poder seguir vivint (potser no tant bé) en el futur…  i com, el panel de científics insisteixen, cimera a cimera, en la necessitat d’adoptar mesures immediates, i els polítics demoren, cimera a cimera, els compromisos per evitar haver-se de presentar als seus votants amb un conjunt de mesures no precisament engrescadores.

En el fons el que s’està plantejant és un debat entre democràcia,  que pot ser manipulada per la demagògia, i el que a l’obra, en algun moment, el Dr. Stockmann anomena aristocràcia intel·lectual.

Ibsen va ser prou hàbil presentant unes situacions i uns personatges que son prou complexos com per portar-nos a reflexionar, sense anticipar les conclusions, que cadascú haurà de treure en acabada la funció.

Segurament, la democràcia és, com s’ha dit tantes vegades, el menys dolent dels sistemes coneguts per a prendre decisions col·lectives de manera pacífica,  però haver-nos dotat d’un sistema formalment democràtic no ens ha de fer caure en la despreocupació del seu funcionament entre votació i votació. És fonamental que la ciutadania busqui els canals per a estar ben informada i faci un seguiment tant a prop com pugui de les actuacions dels qui ens governen i, allà on els coneixements de cadascú no arribin, cal buscar els “savis de confiança” que ens puguin traslladar l’essència dels fets que es tracti de valorar com per poder adoptar decisions.

En el procés que se segueix al voltant del Canvi Climàtic el debat es manté sobretot entre la comunitat científica per una banda i la comunitat político-econòmica per l’altra (les forces vives del poble/planeta).

La ciutadania més sensibilitzada pressiona, es manifesta, es mou, però des dels canals de comunicació (que tenen amo) ja s’encarreguen de situar el debat en uns termes que resultin massa elevats per al comú dels ciutadans i que desmotivin la participació. Probablement per això (també) no hem assistit a mobilitzacions ciutadanes contra el Canvi Climàtic de la magnitud de les que en un passat recent vam viure contra la guerra o a favor de la independència (conceptes ambdós prou menys complicats que el Canvi Climàtic).

Al teatre, Ibsen deixa sol al Dr. Stockmann en el seu enfrontament amb el poble, ell és l’enemic del poble.

A la vida real, al planeta, la comunitat científica insisteix amb paciència fins a l’exasperació en la necessitat d’adoptar mesures urgents. Cal que la ciutadania li doni suport i pressioni la classe política, massa inclinada a seguir els designis de les oligarquies curtes de mires, que no valoren les conseqüències a llarg termini de la seva gasiveria a curt.

Ens hi juguem el futur!