Arxiu d'etiquetes: Referèndum

eleccions, Espanya, Independència, Política

On som? Com hi hem arribat? On anem? Com hi anem?

Deixa un comentari

Costa trobar el moment necessari de calma per endreçar-se les idees.  Per tractar d’apaivagar la barreja de tristesa i ràbia i mantenir el cap fred, única manera de no tenir la garantia d’errar en el diagnòstic i tot el que li segueix. Encara que tampoc sigui garantia d’encertar-la, atesa la manera com circula la informació i la desinformació.

En tot cas podem repassar alguns fets innegables:

  • Tenim el govern que vam triar a la presó o a l’exili. Situació inversemblant en un estat pretesament democràtic.
  • L’estat que ens reclama, lluny d’intentar seduir-nos, busca sotmetre’ns fent ús de les diferents manifestacions de força que té al seu abast: la de les forces de seguretat, la de la fiscalia, la del tribunal excepcional que va succeir d’un dia per altre al TOP franquista…
  • Les veus que ens arriben d’España (i algunes de Catalunya també) abonen el nostre sotmetiment i l’empresonament del nostre govern. Potser n’hi ha d’altres però són poques i difícils d’escoltar.

Hem arribat aquí per molts factors, però indubtablement per un càlcul optimista de les nostres possibilitats i de la força de l’adversari.  Càlcul que ens va fer creure que la nostra  pacífica,   massiva, continuada i modèlica mobilització era suficient per fer caure les murs de Jericó. I no, no ho era.

També per creure que a més d’aquesta mobilització, el govern i les forces que li donaven suport estarien preparant les estructures necessàries per quan arribés el moment posar a caminar la República. I no, no hi eren.

També perquè arribat el moment, empassant-nos la por, amb tota la dignitat i amb una actitud noviolenta que ens va sortir de dins, sigui per convenciment, sigui perquè no teníem cap altra eina, vam ser capaços de defensar el nostre vot dels qui ens volien arrabassar les urnes per la força. Potser més enllà del que alguns pensaven. I si, ho vam fer.

Possiblement, els historiadors ho hauran de dir, la combinació d’aquests factors, juntament amb la incapacitat negociadora que sembla estar instal·lada a ca els interlocutors, i molts altres factors, i el que no coneixem, han anat empenyent la darrera seqüència de fets:

Filtració de possible convocatòria d’eleccions.
Ajornament de compareixença del President.
Anunci de no convocatòria d’eleccions i traspàs de la iniciativa  al Parlament.
Proclamació (o no) de la República, sense balcó ni desplegament.
Acatament de facto del 155.
Presó i exili del Govern i processament de la Mesa del Parlament.

I ara què?

Ara toca continuar, però deixant clares algunes coses:

  • Pot no ser ràpid ni fàcil.
  • L’adversari continuarà fent ús del seu ventall de forces per sotmetre’ns.
  • No ens podem equivocar. No podem perdre el temps ni l’energia en debats estèrils.
  • Cal consensuar allò que es pugui i bastir al voltant d’aquest consens una unitat sense fissures, encara que en altres qüestions es pugui discrepar.

Les eleccions del 21 de desembre són la propera fita i hem d’arribar-hi amb prou energia i idees prou clares sobre el que cal fer.

Uns mínims comuns en cas de victòria:
Llibertat – retrocessió del 155
Amnistia – anul·lació dels càrrecs als presos i processats polítics
Autodeterminació – negociació oberta del futur de Catalunya

I d’aquí al 21 de desembre buscar, a través de les organitzacions ciutadanes, les forces polítiques, els sindicats, els moviments socials… aquelles estratègies de pressió que desgastin l’adversari i no a nosaltres. No podem sortir al carrer dia si, dia també a seguir les contínues convocatòries que, amb la millor de les voluntats, ens arriben. Si l’hem de fer fem-ne una, fem-la grossa i fem-la tots, però la convocatòria contínua ens desgasta, desmobilitza i, per això, ens acaba desmoralitzant. Més val aturar el país un dia o una setmana, o plantar-se a Brussel·les el dia de la Constitució amb més gent que per una final de la Champions, que sortir cada dia una estona a la plaça.

I al costat de les grans mogudes,  campanyes imaginatives, que mantinguin viva la flama sense necessitar participació massiva: com dejunis encadenats en algun punt estratègic i amb visibilitat (Delegació del Govern, per exemple) a la manera de Xirinacs,  o una penjada de pancartes gegants en llocs estratègics com la Sagrada Família o la Torre AGBAR a la manera de Greenpeace.

I encara altres campanyes de seguiment massiu que no desgastin al que hi participin, com ara deixar de pagar amb targeta de crèdit (la pèrdua de comissions suposaria una pèrdua important pels bancs), l’endarreriment -dins dels límits legals- del pagament d’impostos o el marcatge de bitllets de banc amb l’expressió “Llibertat presos polítics”.

Tot plegat, amb un lideratge clar i amb la consciència que el 21D és una fita, tant de bo fos la darrera, però sense comptar que ho sigui, i que el primer objectiu immediat i irrenunciable és que volem els presos al carrer i lliures de càrrecs.

Seguim…

 

 

 

democràcia, Espanya, Independència, indignació, justícia, Política

A pocs dies del Referèndum

2 comentaris

reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

democràcia, Universitat

Universitats per la República?

Deixa un comentari

El processisme sembla que està efectivament caminant cap a un desenllaç, no està clar quin, però desenllaç en definitiva. Això fa que s’acosti l’hora en que ja no es pugui seguir fent la puta i la Ramoneta, pràctica política molt nostrada. I això també va per les universitats.

Les universitats catalanes, durant aquests 10 anys de mobilitzacions han demostrat ser una veritable estructura d’estat… gasós.  L’associació que les agrupa, l’ACUP, publica al seu lloc web fins a 15 documents de posicionament institucional des de 2011 fins avui, dels qual només un, el de 30 d’octubre de 2012, fa referència a la situació nacional en aquests termes:

Els rectors i les rectores, els presidents i presidentes de Consell Social de les universitats que conformen l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) volem manifestar el nostre suport a:
.- La resolució del Parlament de Catalunya del passat dia 27 de setembre en el sentit de constatar  “la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”.
.- Com a representants de les universitats públiques catalanes del nostre país, volem oferir la nostra voluntat i disponibilitat per contribuir des de les nostres institucions, a consolidar i a impulsar el posicionament del Parlament amb totes aquelles aportacions per permetin un autèntic progrés social, econòmic i cultural.
 .- Així mateix volem recordar que l’educació superior i la recerca són pilars fonamentals d’una societat moderna i de progrés i, en aquest sentit, són un instrument valuós per enfortir les capacitats de les societats avançades per generar progrés, benestar, riquesa i competitivitat mitjançant els impactes de les universitats en la formació i el capital humà, la recerca científica, el desenvolupament social i cultural, i la innovació i el progrés econòmic.

En aquests moments que el Dret a Decidir ha evolucionat cap al Pacte Nacional pel Referèndum, no ha estat possible que el conjunt d’universitats catalanes s’hi sumin col·lectivament.

Això no obstant, alguna universitat com la UPC ha portat l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum al seu Consell de Govern, on s’ha aprovat, no sense viure algunes situacions curioses com ara que es qüestioni la competència del Consell de Govern per a adoptar una acord d’aquestes característiques, que es demani votació nominal pública i que, finalment, alguns membres del Consell s’absentin en el moment de la votació per no haver-se de “retratar”.

I amb tot, avui una quarantena de membres de la plantilla de la UPC (PAS i PDI), no hem tingut inconvenient en donar la cara i hem comès la gosadia de fotografiar-nos darrera una urna, convocats per Universitats per la República.

Encara que les universitats som poc representatives del conjunt del país,  i tampoc del conjunt del sector públic, una cosa si que tenim en comú amb un i altre: facilitar les condicions d’entorn perquè el més fàcil, el més còmode, sigui no pronunciar-se, no destacar, no “retratar-se” i això molt probablement creient que d’aquesta manera “no passarà res”…

Però, sap greu trencar vanes il·lusions, desenganyem-nos passar, ja passa…  i tant si passa:  passa que es qüestiona dia a dia cada pas endavant que s’ha fet en matèria de política lingüística, passa que s’obstaculitzen les lleis que aprova el Parlament de Catalunya, tant és si són de caràcter social, passa que s’escanya econòmicament Catalunya, passa que el sistema nascut a les acaballes del franquisme ha conduit a un exercici de la política com a podrimener a tot l’estat, Catalunya inclosa i ben inclosa…

Passa que malgrat tot això, Espanya presenta una correlació de forces on no es veu la sortida al túnel del sistema polític de la restauració del 78, amb l’alternança PP-PSOE com demostració de la variació hispànica del principi de Lampedusa, aquí explicitat en el “atado y bien atado”.

I és il·lús pensar que des de Catalunya es podrà promoure amb èxit una reforma política en profunditat a l’estat, que porti a un escenari renovat on es respectin les singularitats nacionals dels pobles de la península, perquè dissortadament ja s’ha encarregat l’entramat econòmic-mediàtic que empara (i muny) el règim de provocar l’animadversió hispànica cap a tot el que té accent català, especialment en política.

Només ens queda una alternativa: marxar. Marxar votant per poc que es pugui. O marxar plantant-se i sortint al carrer.

Avui a la UPC hem estat quaranta.   A veure si a la propera som uns quants més!

[Foto del facebook d'Universitats per la República]