El comiat d’un familiar proper afegeix al tràngol emocional, pel que la nostra societat no prepara, un conjunt gens menor de tràmits i una despesa que pot fàcilment desbaratar una economia familiar modesta. Per si tot això no fos prou, comença a fer-se necessària l’administració del que podem anomenar “l’herència virtual”.

Certament la paperassa que provoca una defunció, només que porti associada la transferència d’uns petits estalvis dipositats en una entitat financera, mareja només de veure’n la llista : certificat de defunció, certificat de darreres voluntats, testament, acceptació del testament, certificació de comptes, liquidació d’impost de successions… uf! Tràmits que sovint han de ser fets en horaris restringits que coincideixen amb els de treball, i alguns dels quals impliquen el pagament d’honoraris o taxes.

Tot això després d’haver hagut de fer front als costos d’enterrament, cerimònia de comiat i tot el que l’envolta, si un no té la sort de tenir parents grans d’aquells que s’han anat pagant l’enterrament en vida. Encara recordo, quan era petit i els cobradors de qualsevol companyia de serveis passaven pels domicilis, la frase “venen a cobrar els morts“, quan trucava el cobrador de la corresponent companyia d’assegurances.

Per fer front a aquests problemes, la tradició mutualista obrera havia organitzat societats d’enterraments, que encara avui sobreviuen en forma de vocalies o seccions d’algunes associacions de veïns de pobles i ciutats de tradició obrera (vegis Sinera un servei de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya per a fer front a les despeses d’enterrament amb més de 56000 socis i sòcies).

D’uns anys ençà, al conjunt de qüestions que ens hem de plantejar i afrontar davant la mort d’un familiar s’hi afegeix l’administració de la seva herència virtual. O si ho voleu, i fent un exercici de canvi de punt de vista: la preparació de la nostra herència virtual, és a dir, què voldrem que passi amb el nostre rastre a la xarxa quan ja no hi siguem, com custodiem les claus dels serveis dels que fem ús a la xarxa perquè els que ens sobrevisquin puguin gestionar-los segons la nostra voluntat, si l’hem arribat a expressar.

Alguns serveis com Facebook ja tenen previst un protocol per a informar de la mort del titular d’un compte,  com es pot veure en aquest enllaç. Així i tot, el que permet Facebook és que algú, que pugui acreditar la relació amb un difunt, sol·liciti la cancel·lació del seu compte, però no sembla existir cap fórmula per deixar expressada la voluntat directa del titular d’un compte sobre què fer-ne després de la seva mort.

Avui que els serveis funeraris comercials arriben a possibilitats tan inimaginables fa unes dècades com l’obtenció d’un diamant a partir dels cabells del difunt, o l’enviament de les cendres a la lluna (literal), sorprèn no trobar encara cap iniciativa per a gestionar un llegat que cada vegada serà més nombrós: l’herència virtual.

Sens dubte aquí hi ha una oportunitat de negoci!

[foto: Budapest – “Sabates al passeig del Danubi” – memorial de Gyula Pauer i Can Togay  en homenatge a les víctimes de les milícies pro-nazis hongareses]