Arxiu d'etiquetes: “Parlament Ciutadà

esperem massa?


Un pas endavant!

Vivim temps apassionants, temps accelerats, trepidants… vertiginosos.

El món se’ns va fent petit cada dia que passa i a “casa nostra” ens enganxa lluitant per treure’ns de sobre la rèmora d’un estat antiquat i insensible, per fer-ne un que sigui “EL QUE VOLEM“.

Mentrestant ens amenacen amb TRACTATS QUE NO VOLEM de cap manera, que condicionaran tot el nostre entorn, si s’aproven, amb estat propi o sense.

Més encara: el nostre principal referent, el primer món occidental, que ofereix certes cotes de benestar (cada vegada a menys), es basa en un paradigma, el CREIXEMENT, incompatible amb la sostenibilitat de la vida al nostre planeta, tal com la coneixem fins ara. Clar que això sembla que només interessa als científics que debaten sobre canvi climàtic.

I en aquest context sorgeixen líders i lideratges, i moviments que prometen noves polítiques per a construir nous mons si assoleixen el poder. Gent disposada, ben intencionada (en alguns casos, si més no) que en un moment donat pot dir allò que tantes ganes tenim d’escoltar… perquè en el fons resulta còmode creure en la possibilitat QUE ALGÚ ENS HO ARREGLI.

Però no ens enganyem… benvingudes siguin les noves polítiques dels nous líders, si serveixen per a treure’ns de sobre alguns estaquirots, però no deixem que simplement els substitueixin, caldrà que acompanyem el relleu per prendre posicions i no deixar-les, per CORRESPONSABILITZAR-NOS DES DE L’AUTOORGANITZACIÓ CIUTADANA, per seguir expressant el que volem i pressionant perquè, qui ocupi els llocs de decisió, no oblidi mai que hi és per nosaltres i per a nosaltres, la ciutadania.

Amb aquest objectiu treballem des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i la Itziar i la Xus ho han expressat molt bé aquest cap de setmana en un magnífic article.

 

 

Anuncis

un altre parlament és possible


#ParlaCiutada-2

Winston Churchill deia que “la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que han estat assajades en algun moment”, i probablement tenia raó en el fet que resulta difícil trobar un sistema de govern establert que ofereixi millors condicions als ciutadans.

Però, en aquest segle, assistim a un deteriorament progressiu de la qualitat democràtica. A l’estat espanyol hem passat, en poc més d’un quart de segle, de l’esperança posterior a la mort del dictador i la possibilitat de celebrar eleccions, al “no ens representeu”, passant pel “desencanto”.

La situació actual és preocupant:  governants que fan exactament el contrari del que van prometre fer per guanyar unes eleccions;  lleis referendades per la ciutadania, mutilades per un tribunal; drets fonamentals reconeguts per llei, com l’habitatge, conculcats impunement… tot plegat conforma un panorama en el que és fàcil caure en la desmobilització per impotència, o bé en l’alienació en mans de qualsevol populisme oportunista.

Però al costat d’aquests motius de preocupació, vivim una època d’oportunitats en el món de la comunicació que faciliten que gent diversa, en un moment donat, es pugui trobar al voltant d’una idea i pugui començar a treballar per aglutinar-ne més.

Alguna cosa així va passar fa poc mes d’un any, al voltant d’un manifest: la Crida a la desobediència civil pels drets ciutadans i contra la dictadura financera.  De les gairebé dues mil persones que vam signar aquella crida en va sorgir un grup que el primer de juny presentava, al Centre Cívic La farinera del Clot,  el que en aquell moment era potser només una intuïció : el Parlament Ciutadà.

Nou mesos després de la concepció del Parlament Ciutadà, el proper cap de setmana,  membres d’una vintena llarga d’entitats, col·lectius i moviments compartiran, amb algun centenar de ciutadans i ciutadanes, dues jornades de  deliberació i confluència per a demostrar-nos que una altra forma de parlamentar és possible. Sense renúncies, amb la voluntat d’acabar constituint un veritable parlament ciutadà,  que serveixi de contrapès al parlament “professional” que utilitza els polítics “professionals” com a jugadors d’un futbolí.
itziar-11

El 14 i 15 de març serem als Escolapis de Diputació celebrant les SEGONES JORNADES PARLAMENT CIUTADÀ amb companys i companyes d’Aigua és Vida, Tanquem els CIES, Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, l’Assemblea Nacional Catalana, Desbanka, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la PAH i fins a més de vint entitats i col·lectius amb les que posarem en comú visions estratègiques, compartirem propostes de mesures i accions i presentarem la proposta de funcionament del PARLAMENT CIUTADÀ.

Vols ser-hi?

 

 

el capitalisme és la crisi


99% we areInicio la publicació d’aquest blog  amb algunes reflexions arran del visionat, a la Filmoteca de Catalunya de “The Spirit of 45′“, un documental dirigit per Ken Loach sobre les reformes que va portar a terme el primer govern laborista de la postguerra a la Gran Bretanya, encapçalat per Clement Atlee, que va guanyar les eleccions el 1945 amb un programa que va suposar posar les bases dels serveis públics de salut, transport, comunicacions, etc.

Resulta simptomàtic revisar avui aquell manifest (Let Us Face the Future: A Declaration of Labour Policy for the Consideration of the Nation) i veure que els títols dels seus apartats plantegen qüestions que avui segueixen o tornen a ser tant o més necessàries:

Treball per a tothom, Indústria al servei de la nació, Agricultura per a l’alimentació de la població, Programa de construcció d’habitatges, Salut i Seguretat social…

Al nostre país la guerra va acabar fa 75 anys. Malauradament no hi va haver unes eleccions just acabada la guerra, ni el govern va iniciar un programa de reformes per atendre les necessitats d’una població empobrida i desmoralitzada. El plantejament del govern laborista britànic de l’època era clar i el refereixen diversos testimonis al film: no es tractava de tornar a la situació d’abans de la guerra, una situació de pobresa, atur, gana i malalties sinó de superar-la amb educació, habitatge, sanitat, comunicacions, i energia públiques, que a la vegada proveïen llocs de treball.

I així va ser fins a l’arribada al poder de la Sra. Tatcher  (1979-1997) que , a diferència de governs conservadors anteriors, no en va tenir prou en gestionar l’estat del benestar des dels seus paràmetres conservadors, sinó que directament es va dedicar a desmuntar-lo peça a peça. I així els ha anat… i a nosaltres amb alumnes avantatjats com el Sr. Aznar, o el Sr. Zapatero.

Avui el keynesianisme econòmic sembla haver perdut la partida. La dita esquerra ha assumit la competitivitat, l’eficiència, el cost… com a axiomes sagrats contra els que no es pot bastir cap política.

És imprescindible que la ciutadania recuperi la capacitat de pensar per si mateixa, de desaprendre alguns d’aquests conceptes que ens han gravat al cervell a cop de telenotícies i que recuperi la fe en si mateixa i la capacitat d’organització i mobilització.  Alguns ho estem intentant des del Parlament Ciutadà .

————————————————–

Si el que he escrit et motiva algun comentari,  comparteix-lo si us plau.