ens calen himnes d’ara


Concert per la Llibertat-61

Fa més de cinquanta anys, Lluís Serrahima,  al número de gener de 1959 de la revista Germinàbit, que pocs mesos després passaria a incorporar-se a  Serra d’Or, va publicar un article que duia per títol “Ens calen cançons d’ara“.

Aquell article, que reivindicava la necessitat de comptar amb cançons catalanes escrites d’acord amb les condicions del contorn i interpretades per intèrprets del moment, va propiciar la creació d’ “Els setze jutges” i, a la fi, del moviment que coneixem com la Nova Cançó.

Avui, en unes condicions de contorn ben diferents d’aquelles, quan en comptes de somniar la fi de la dictadura albirem l’inici d’un nou país, podríem considerar que, musicalment parlant, ens trobem mancats d’un element musical capaç d’aglutinar-nos i identificar-nos: un himne.

El diccionari ens diu que un himne és un a composició poètica o musical de lloança, que exalta  els ideals d’un individu o un poble.  En els anys que els contemporanis podem recordar, a Catalunya, més enllà de l’himne nacional (del que ja parlarem un algun altre moment), hem pogut conèixer diverses peces poètico-musicals que han assolit de manera espontània la condició d’himnes: en primer lloc podem considerar la “Santa Espina”, sardana del mestre Morera, amb lletra d’Àngel Guimerà, que ja fou prohibida el 1924  pel governador civil de Barcelona, el General Losada, per considerar-lo un “himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions”.

Certament a Catalunya, país amb aspiracions reprimides, els himnes han anat aparellats gairebé sempre a la repressió. Per això no és d’estranyar que anys després de la dictadura de Primo de Rivera, que prohibia la Santa Espina, sorgissin altres himnes reivindicatius, al si de la Nova Cançó. Himnes que foren escrits per cantautors que van veure superades les seves expectatives per una adopció multitudinària de les seves cançons per part d’una ciutadania necessitada d’elements simbòlics en els que recolzar les ànsies de llibertat. Cançons com “Diguem No”, de Raimon,  o sobretot “L’Estaca“, de Lluís Llach, han estat autèntics himnes de la transició, conegudes per tothom, cantades per tothom i, en el cas de “L’Estaca”, capaces de saltar fronteres per esdevenir himnes de fenòmens tan diversos com un sindicat polonès com Solidarnosc o un club de rugbi rossellonès com l’USAP de Perpinyà.  
Concert per la Llibertat-43
Mort el dictador el 1975, als himnes de la transició s’hi han sumat algunes peces amb alt valor simbòlic. Podem considerar així la versió que l’Elèctrica Dharma ha fet de la cançó tradicional “La presó del rei de França“, que ha estat adoptada i taral·lejada pel públic als partits de la selecció catalana de futbol, curiosament sense lletra, tot i tenir-ne. O més recentment encara, el tema “La Flama”, que els valencians Obrint Pas han creat a partir d’uns versos de Vicent Andrés Estellés, i que han estat la banda sonora, per exemple, d’algun LipDub independentista com el de la ciutat de Vic.

Amb tot, si mirem al nostre voltant, si recordem les multitudinàries manifestacions de 2010 i 2012, o la Via Catalana de 2013, no hi ha hagut en cap d’elles un himne únic, definitiu, que uneixi veus en un sol clam. S’ha continuat cantant els himnes d’ahir i de sempre, i cridant els versets de torn o  l’inefable i-inde-inde-pendèn-cia!, però ens cal una cançó capaç de ser adoptada per tothom i cantada a cor amb facilitat, un tema que ens uneixi en una sola veu, que ens representi, amb el que ens puguem sentir fàcilment identificats, tots!

Ens cal un himne d’ara!

Anuncis

One thought on “ens calen himnes d’ara”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s