La Diada, l’inici de l’activitat escolar i el debat de política general, que tinc de fons al 3/24 mentre redacto aquest post, ens marquen de manera clara la fi de la treva estival i l’inici d’un curs, que en l’àmbit polític promet moments d’alta intensitat.

Per a molts catalans i catalanes aquest es el curs del “caixa o faixa”, l’hora de la veritat dels anhels per construir un estat nou, que molts volem socialment més just. Molts, no cal entrar en xifres, més dels que mai havíem sortit al carrer, vam aplegar-nos en una concentració massiva, incomprensible des de “Madrit” (concepte – parafrasejant Iu Forn), per fer patent l’abast d’una reivindicació, per dissipar els dubtes de qui en pugui tenir.

Ara toca a la classe política, la “casta” en denominació que ha posat de moda l’emergent Podemos, gestionar un escenari en el que la ciutadania ha de mantenir l’atenció i la tensió de manera permanent, perquè pesi a qui pesi, és la ciutadania i la seva expressió massiva al carrer la que dicta el rumb polític.

Per altra banda, aquesta ciutadania, il·lusionada per la força col·lectiva del procés, anhela una independència que, cada vegada més va esdevenint un concepte abstracte en el que es diposita tota mena d’expectatives, fins i tot contradictòries. D’aquí en el títol d’aquest post plantegi de què i de qui volem o podem ser independents?

En el món globalitzat en el que vivim, tot i que tractem de preservar un espai propi on desenvolupar alguna

Sense anar més lluny, en els propers dies i setmanes, abans que s’arribi a la hipotètica data de la consulta per la independència, ens trobarem amb dues convocatòries sobre sengles problemàtiques que, sigui quin sigui el resultat de la consulta, si l’aconseguim celebrar, ens afectaran ben de ple, doncs cometríem un greu error si l’anhel d’independència política respecte un estat anacrònic i reaccionari ens fes oblidar que ens trobem en un continent europeu que es prepara per a la signatura de tractats de lliure comerç amb el soci americà, i en un planeta que, d’una manera cada vegada més indubtable, s’escalfa per l’acció del gènere humà, o potser millor dit, per l’organització econòmica capitalista dominant a la humanitat.

Per això vull cridar l’atenció primer a una cita que, malauradament, no serà ni de lluny massiva com la de la Diada, i que se celebrarà el proper diumenge 21 de setembre, a les 11 del matí, al Moll de la Marina de Barcelona, es tracta de la Marxa Ciutadana Global pel Clima que forma part de la convocatòria de més de 2500 ciutats al món per demanar l’adopció de decisions a la Cimera de la ONU sobre el Clima que se celebrarà, sense que aquí ens n’haguem fet gaire ressò, el proper 23 de setembre,  que reunirà als líders mundials i de la que caldria esperar solucions a un problema que ja ningú s’atreveix a negar, però que ara com ara la majoria de governants posposen de la manera més irresponsable.

El segon focus d’atenció és sobre una cita europea, l’11 d’octubre, contra els tractats TTIP, CETA i TiSA, adreçats a liberalitzar d’acord amb els estàndards estatunidencs les normes de comerç sobre serveis de tota mena, inclosos els sanitaris o els culturals per posar dos exemples sensibles. (Trobareu molta informació sobre el TTIP al post publicat el 22 de juny)

A Catalunya aquesta convocatòria es concreta en unes jornades  “Catalunya No al TTIP” que se  celebraran a Barcelona els dies 10 i 11 d’octubre 2014 a la Universitat de Barcelona, al carrer Montalegre, 6 ; amb la participació entre d’altres de: Susan George, Rosa Guillén, Ana de Ita, Courtenay Lewis, Alessa Hatman, Carles Seijo, Albert Recio, Teresa Salvador, Eloi Badia, Carlos Sánchez Almeyda, Blanca Ruibal, Pablo Sánchez, Llorenç Planagumà, Carlos Sànchez Mato, Luis Capacete, Ricard Fernández, Lidia Senra, un representant de Ecologistas en Acción i un eurodiputat de European Green Party.

Si pretenem la independència pensant només en alliberar-nos de l’estat espanyol, podem ser víctimes del mateix drama que els protagonistes  d’aquella obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no” (1958), en la que al final (disculpeu l’espoiler) la retirada d’una cortina feia evident que carceller i engarjolats, en realitat compartien una cel·la més gran que els tancava a tots.

Independència, si. Però de tot allò que compromet el nostre futur com a ciutadans lliures en un país lliure.

Que tinguem un bon curs!