República Catalana? Res és el que sembla… o si?


Vagi per endavant que, com és sabut,  jo no sóc el President de la Generalitat, ni de la República Catalana i que, partit d’aquesta premissa indiscutible, intento no jutjar amb massa severitat l’actuació que Carles Puigdemont fa, en unes circumstàncies precises que no conec.  Amb tot intentaré aproximar una explicació a la situació que estem vivint i que, des del meu punt de vista, és bastant peculiar, per dir-ho de manera suau.

Ceci n’est pas une Repúblique

El passat dia 27 vam assistir a una proclamació de la República Catalana en la que cap autoritat ca comparèixer i expressar de manera clara i indubtable la fórmula: “Declaro proclamada la República Catalana”, tal com uns decennis abans ens havien mostrat Macià o Companys, encara que amb efectivitat ben breu.

Amb posterioritat a aquesta pretesa proclamació no s’ha produït cap fet que permeti deduir que aquesta República, suposadament proclamada, ha agafat cos: no hi ha decrets de desplegament i si que hi ha acatament de destitucions en aplicació de la lliure interpretació del 155 que han fet Rajoy i la comte-duquessa Sàez de Santamaria.

La mobilització social, que va assolir un punt culminant de coratge i civilitat defensant les urnes l’1 d’octubre, es va despatxar amb un concert de tarda-vespre a la Plaça de Sant Jaume i cap a casa que vol ploure.

Tot això són fets que ningú difícilment pot contradir. Potser interpretar, però són fàcilment verificables.

Mentrestant, a la Capital del Regne d’Espanya el Senat va aprovar una interpretació, que extralimita qualsevol anàlisi lingüística, del text de l’article 155 de la Constitució Espanyola i va decidir, a banda de cessar el Govern de la Generalitat i de deixar el Parlament de Catalunya sota la tutela de l’estat, convocar unes eleccions autonòmiques pel 21 de desembre, dijous laborable, primera data disponible segons la normativa electoral amb dos diumenges a continuació que s’escauen en la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any.

L’endemà, el President Puigdemont es passeja per la seva ciutat, Girona, en un bany de multituds que no sé si interpretar com missatge als seus companys de partit o com comiat si les coses es posen negres, i ens diu en un parlament breu , i fins a cert punt críptic, que ens cal tenir PERSEVERÀNCIA, PACIÈNCIA i PERSPECTIVA.

Avui, diumenge, mentre l’espanyolisme llueix Josep Borrel i Paco Frutos a la mani de Convivència Cívica Catalana (tothom és amo dels seus silencies i esclau de les manis en les que participa), el Vicepresident Junqueras ens explica des del Punt Avui, que cal “una estratègia compartida sense renunciar mai a les urnes per a validar la República”.

Conclusions de tot plegat:

1- per molt que ens dolgui a alguns, no disposem dels mitjans per fer efectiva la República Catalana. No n’hi ha prou en dir-ho, cal poder controlar el país i això, ara com ara, no està a les mans de la Generalitat.

2- l’estat tampoc té clar que pugui controlar la Generalitat, i en això serà clau el paper del funcionariat a partir de dilluns. No necessàriament en la desobediència explícita i frontal (amb risc d’expedients fulminants a l’empara de la patent de cors que té la comte-duquessa de Sàez de Santamaria amb el 155), però segurament de manera suficient amb una activitat cenyida amb precisió al marc reglamentari, demanant justificacions i explicitacions formals a qualsevol consigna que es rebi des de l’autoritat imposada.

3- els carrers seran sempre nostres i amb això li hem mostrat a l’unionisme que ha de bastir un discurs semblant, amb les ajudes que calgui dels mitjans afins, que per això hi són (aprofito per celebrar la cobertura professional i equànime que TV3 ha fet de la mani de Convivència Cívica, a veure quan les manis indepes tenen  un tracte recíproc als mitjans estatals)

4 – tot plegat conforma una situació d’empat pràctic que necessita un desllorigador i aquest ho ha de ser per a totes les parts en litigi.

5 – la convocatòria d’eleccions autonòmiques, malgrat la repugnància que ens pugui fer el fet que hagin estat convocades per qui no té la competència i fent un ús partidista i extralimitat de l’article 155, són una oportunitat que el sobiranisme podria aprofitar plantejant una (o diverses) candidatura (es) que facilitin un recompte en clau a favor/en contra de l’autodeterminació de Catalunya.

 

Hem de trobar una sortida democràtica a aquest punt, que compti amb el reconeixement de totes les parts, i amb les supervisions que facin falta, no fos cas que al final ens trobéssim amb un recompte manipulat per Indra.

A l’horitzó immediat no sembla haver-ni cap de millor que les eleccions del 21 de desembre. Serà responsabilitat dels partits sobiranistes posar-se d’acord (només) en abordar aquesta contesa electoral des d’una interpretació compartida de la mateixa. No cal que vagin junts, només que decideixin concórrer tots o cap. I serà responsabilitat dels moviments acompanyar aquesta decisió amb l’escalf necessari per fer-la vencedora.

Si també el 21 de desembre relega el trio unionista (PPSC’s) a la irrellevància en la política catalana… aleshores qui tindrà  arguments per aturar-nos?

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s