Arxiu d'etiquetes: Catalunya

On som? Com hi hem arribat? On anem? Com hi anem?


Costa trobar el moment necessari de calma per endreçar-se les idees.  Per tractar d’apaivagar la barreja de tristesa i ràbia i mantenir el cap fred, única manera de no tenir la garantia d’errar en el diagnòstic i tot el que li segueix. Encara que tampoc sigui garantia d’encertar-la, atesa la manera com circula la informació i la desinformació.

En tot cas podem repassar alguns fets innegables:

  • Tenim el govern que vam triar a la presó o a l’exili. Situació inversemblant en un estat pretesament democràtic.
  • L’estat que ens reclama, lluny d’intentar seduir-nos, busca sotmetre’ns fent ús de les diferents manifestacions de força que té al seu abast: la de les forces de seguretat, la de la fiscalia, la del tribunal excepcional que va succeir d’un dia per altre al TOP franquista…
  • Les veus que ens arriben d’España (i algunes de Catalunya també) abonen el nostre sotmetiment i l’empresonament del nostre govern. Potser n’hi ha d’altres però són poques i difícils d’escoltar.

Hem arribat aquí per molts factors, però indubtablement per un càlcul optimista de les nostres possibilitats i de la força de l’adversari.  Càlcul que ens va fer creure que la nostra  pacífica,   massiva, continuada i modèlica mobilització era suficient per fer caure les murs de Jericó. I no, no ho era.

També per creure que a més d’aquesta mobilització, el govern i les forces que li donaven suport estarien preparant les estructures necessàries per quan arribés el moment posar a caminar la República. I no, no hi eren.

També perquè arribat el moment, empassant-nos la por, amb tota la dignitat i amb una actitud noviolenta que ens va sortir de dins, sigui per convenciment, sigui perquè no teníem cap altra eina, vam ser capaços de defensar el nostre vot dels qui ens volien arrabassar les urnes per la força. Potser més enllà del que alguns pensaven. I si, ho vam fer.

Possiblement, els historiadors ho hauran de dir, la combinació d’aquests factors, juntament amb la incapacitat negociadora que sembla estar instal·lada a ca els interlocutors, i molts altres factors, i el que no coneixem, han anat empenyent la darrera seqüència de fets:

Filtració de possible convocatòria d’eleccions.
Ajornament de compareixença del President.
Anunci de no convocatòria d’eleccions i traspàs de la iniciativa  al Parlament.
Proclamació (o no) de la República, sense balcó ni desplegament.
Acatament de facto del 155.
Presó i exili del Govern i processament de la Mesa del Parlament.

I ara què?

Ara toca continuar, però deixant clares algunes coses:

  • Pot no ser ràpid ni fàcil.
  • L’adversari continuarà fent ús del seu ventall de forces per sotmetre’ns.
  • No ens podem equivocar. No podem perdre el temps ni l’energia en debats estèrils.
  • Cal consensuar allò que es pugui i bastir al voltant d’aquest consens una unitat sense fissures, encara que en altres qüestions es pugui discrepar.

Les eleccions del 21 de desembre són la propera fita i hem d’arribar-hi amb prou energia i idees prou clares sobre el que cal fer.

Uns mínims comuns en cas de victòria:
Llibertat – retrocessió del 155
Amnistia – anul·lació dels càrrecs als presos i processats polítics
Autodeterminació – negociació oberta del futur de Catalunya

I d’aquí al 21 de desembre buscar, a través de les organitzacions ciutadanes, les forces polítiques, els sindicats, els moviments socials… aquelles estratègies de pressió que desgastin l’adversari i no a nosaltres. No podem sortir al carrer dia si, dia també a seguir les contínues convocatòries que, amb la millor de les voluntats, ens arriben. Si l’hem de fer fem-ne una, fem-la grossa i fem-la tots, però la convocatòria contínua ens desgasta, desmobilitza i, per això, ens acaba desmoralitzant. Més val aturar el país un dia o una setmana, o plantar-se a Brussel·les el dia de la Constitució amb més gent que per una final de la Champions, que sortir cada dia una estona a la plaça.

I al costat de les grans mogudes,  campanyes imaginatives, que mantinguin viva la flama sense necessitar participació massiva: com dejunis encadenats en algun punt estratègic i amb visibilitat (Delegació del Govern, per exemple) a la manera de Xirinacs,  o una penjada de pancartes gegants en llocs estratègics com la Sagrada Família o la Torre AGBAR a la manera de Greenpeace.

I encara altres campanyes de seguiment massiu que no desgastin al que hi participin, com ara deixar de pagar amb targeta de crèdit (la pèrdua de comissions suposaria una pèrdua important pels bancs), l’endarreriment -dins dels límits legals- del pagament d’impostos o el marcatge de bitllets de banc amb l’expressió “Llibertat presos polítics”.

Tot plegat, amb un lideratge clar i amb la consciència que el 21D és una fita, tant de bo fos la darrera, però sense comptar que ho sigui, i que el primer objectiu immediat i irrenunciable és que volem els presos al carrer i lliures de càrrecs.

Seguim…

 

 

 

Anuncis

República Catalana? Res és el que sembla… o si?


Vagi per endavant que, com és sabut,  jo no sóc el President de la Generalitat, ni de la República Catalana i que, partit d’aquesta premissa indiscutible, intento no jutjar amb massa severitat l’actuació que Carles Puigdemont fa, en unes circumstàncies precises que no conec.  Amb tot intentaré aproximar una explicació a la situació que estem vivint i que, des del meu punt de vista, és bastant peculiar, per dir-ho de manera suau.

Ceci n’est pas une Repúblique

El passat dia 27 vam assistir a una proclamació de la República Catalana en la que cap autoritat ca comparèixer i expressar de manera clara i indubtable la fórmula: “Declaro proclamada la República Catalana”, tal com uns decennis abans ens havien mostrat Macià o Companys, encara que amb efectivitat ben breu.

Amb posterioritat a aquesta pretesa proclamació no s’ha produït cap fet que permeti deduir que aquesta República, suposadament proclamada, ha agafat cos: no hi ha decrets de desplegament i si que hi ha acatament de destitucions en aplicació de la lliure interpretació del 155 que han fet Rajoy i la comte-duquessa Sàez de Santamaria.

La mobilització social, que va assolir un punt culminant de coratge i civilitat defensant les urnes l’1 d’octubre, es va despatxar amb un concert de tarda-vespre a la Plaça de Sant Jaume i cap a casa que vol ploure.

Tot això són fets que ningú difícilment pot contradir. Potser interpretar, però són fàcilment verificables.

Mentrestant, a la Capital del Regne d’Espanya el Senat va aprovar una interpretació, que extralimita qualsevol anàlisi lingüística, del text de l’article 155 de la Constitució Espanyola i va decidir, a banda de cessar el Govern de la Generalitat i de deixar el Parlament de Catalunya sota la tutela de l’estat, convocar unes eleccions autonòmiques pel 21 de desembre, dijous laborable, primera data disponible segons la normativa electoral amb dos diumenges a continuació que s’escauen en la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any.

L’endemà, el President Puigdemont es passeja per la seva ciutat, Girona, en un bany de multituds que no sé si interpretar com missatge als seus companys de partit o com comiat si les coses es posen negres, i ens diu en un parlament breu , i fins a cert punt críptic, que ens cal tenir PERSEVERÀNCIA, PACIÈNCIA i PERSPECTIVA.

Avui, diumenge, mentre l’espanyolisme llueix Josep Borrel i Paco Frutos a la mani de Convivència Cívica Catalana (tothom és amo dels seus silencies i esclau de les manis en les que participa), el Vicepresident Junqueras ens explica des del Punt Avui, que cal “una estratègia compartida sense renunciar mai a les urnes per a validar la República”.

Conclusions de tot plegat:

1- per molt que ens dolgui a alguns, no disposem dels mitjans per fer efectiva la República Catalana. No n’hi ha prou en dir-ho, cal poder controlar el país i això, ara com ara, no està a les mans de la Generalitat.

2- l’estat tampoc té clar que pugui controlar la Generalitat, i en això serà clau el paper del funcionariat a partir de dilluns. No necessàriament en la desobediència explícita i frontal (amb risc d’expedients fulminants a l’empara de la patent de cors que té la comte-duquessa de Sàez de Santamaria amb el 155), però segurament de manera suficient amb una activitat cenyida amb precisió al marc reglamentari, demanant justificacions i explicitacions formals a qualsevol consigna que es rebi des de l’autoritat imposada.

3- els carrers seran sempre nostres i amb això li hem mostrat a l’unionisme que ha de bastir un discurs semblant, amb les ajudes que calgui dels mitjans afins, que per això hi són (aprofito per celebrar la cobertura professional i equànime que TV3 ha fet de la mani de Convivència Cívica, a veure quan les manis indepes tenen  un tracte recíproc als mitjans estatals)

4 – tot plegat conforma una situació d’empat pràctic que necessita un desllorigador i aquest ho ha de ser per a totes les parts en litigi.

5 – la convocatòria d’eleccions autonòmiques, malgrat la repugnància que ens pugui fer el fet que hagin estat convocades per qui no té la competència i fent un ús partidista i extralimitat de l’article 155, són una oportunitat que el sobiranisme podria aprofitar plantejant una (o diverses) candidatura (es) que facilitin un recompte en clau a favor/en contra de l’autodeterminació de Catalunya.

 

Hem de trobar una sortida democràtica a aquest punt, que compti amb el reconeixement de totes les parts, i amb les supervisions que facin falta, no fos cas que al final ens trobéssim amb un recompte manipulat per Indra.

A l’horitzó immediat no sembla haver-ni cap de millor que les eleccions del 21 de desembre. Serà responsabilitat dels partits sobiranistes posar-se d’acord (només) en abordar aquesta contesa electoral des d’una interpretació compartida de la mateixa. No cal que vagin junts, només que decideixin concórrer tots o cap. I serà responsabilitat dels moviments acompanyar aquesta decisió amb l’escalf necessari per fer-la vencedora.

Si també el 21 de desembre relega el trio unionista (PPSC’s) a la irrellevància en la política catalana… aleshores qui tindrà  arguments per aturar-nos?

 

 

 

A pocs dies del Referèndum


reflexió particular de síntesi provisional

 

Fa poc, l’Antoni Bassas,  al canal de l’ARA, feia notar amb encert que del clam “A por ellos”, que acompanya les expedicions de Policia Nacional i Guardia Civil que surten de diferents punts d’Espanya, per anar a fer hores extres a Catalunya, per impedir el Referèndum d’Autodeterminació, el més significatiu és el fet d’assenyalar-nos, a la gent de Catalunya, com “ellos”, és a dir com “no-nosotros”.

Un amic benintencionat em diu: no, home, amb “ellos” volen referir-se només als independentistes, però jo no ho crec. No crec que sigui agosarat pensar que en aquest sac hi posen, pel cap baix, tothom que vulgui preservar la llengua, la cultura, els costums i els drets propis d’aquesta terra i la seva gent.

Perquè, de què estem parlant?

Estem parlant de no haver de justificar que parlem i volem parlar una llengua pròpia, per la que tenim un instint de protecció digne de qualsevol ecologista envers una espècie en perill d’extinció. I que hi volem educar els nostres fills (i que ningú faci trampes amb la desprotecció d’una llengua espanyola que parlen 560.000.000 de persones al planeta).

Estem parlant de poder disposar dels instruments propis d’un estat per promoure i protegir tot allò que té a veure amb la producció cultural de tota mena que es fa en aquest país.

Estem parlant de poder decidir què fer amb els recursos que s’obtenen de les aportacions de la ciutadania al comú: serveis, infraestructures, solidaritat (decidida lliurement, no imposada).

Estem parlant, en definitiva, de tenir un estat a favor. Això probablement seria (hauria estat) suficient i no provocaria la necessitat de tenir un estat propi. Però, el que tenim o, més ben dit, el que “ens té”, no ens està a favor, com s’ha vist tots aquests anys. Més aviat ens està en contra.

I, és clar, en aquest estat en contra, també parlem d’aprofitar i etzibar un coça al règim del 78, la seva monarquia venedora d’armes, el seu bipartidisme imperfecte, la seva corrupció sistèmica (ja en tenim prou amb la nostra, que no l’oblidem pas) i les seves portes giratòries.

Tot això és el que volem per Espanya! diuen alguns companys. Espereu que siguem capaços de canviar les coses a tot l’estat i així podrem bastir-ne un de nou, on tot el que anheleu serà possible!

Tan de bo però, sap greu dir-ho, les matemàtiques PP + PSOE + (C’s) no semblen donar gaire esperances que això hagi de passar de manera espontània.

En canvi, a Catalunya, alguns creiem que hi ha una finestra d’oportunitat per trencar les costures del règim. No és fàcil, però tampoc impossible. I girant l’argument deixeu-me dir que si ens ajudeu ara a sortir d’Espanya, també us estareu ajudant, doncs l’Espanya que resulti d’aquesta separació mai més podrà tornar a ser igual i és així que potser tindreu la vostra finestra d’oportunitat per bastir un estat nou, més probable que no al revés.

Algú em dirà també que en tot aquest embolic, per no enemistar-se amb ningú, intenta mantenir-se equidistant, però es pot ser equidistant entre qui malda per exercir un dret (votar) i qui fa els possibles per impedir-ho? Josep Pedrals mostrava que avui l’equidistant bàsicament és un cavall llunyà (equí distant).

I les garanties? Però com es pot estar a favor d’un referèndum sense garanties? fa la pregunta trampa. Qui ho diu o bé ignora o bé està a favor de les mesures que s’adopten per impedir les garanties del referèndum. Amb la qual cosa ja som al cap del carrer:

Si  A = no pots fer el referèndum si no té garanties

I si  B =  boicotejo les garanties perquè no vull que el facis

A+B (simplificant) = no pots fer el referèndum perquè no vull que el facis

Davant d’aquest sil·logisme només ens queda sumar A + B i acotar el cap,  o bé revoltar-s’hi i tirar endavant tan bé com es pugui. Com dèiem a la promesa d’escolta: “Tant com puc”

I com que som gent pacífica, tot això ho volem fer votant, i si som prou gent la que hi votem a favor, volem iniciar un procés constituent participatiu, perquè no volem fer un altre estat que es giri d’esquena a la voluntat de la seva gent, volem fer un estat de la gent, amb la gent i per la gent.

Qui sap, potser d’aquí a un parell de generacions, després d’uns decennis de funcionament com estat independent, podem construir finalment la Confederació Ibèrica de Pobles Lliures, des de la igualtat.

Per tot  això alguns, el dia 1 d’octubre anirem a votar,  i a votar SI

 

Jordi Camprubí – 28 de setembre de 2017

esperem massa?


Un pas endavant!

Vivim temps apassionants, temps accelerats, trepidants… vertiginosos.

El món se’ns va fent petit cada dia que passa i a “casa nostra” ens enganxa lluitant per treure’ns de sobre la rèmora d’un estat antiquat i insensible, per fer-ne un que sigui “EL QUE VOLEM“.

Mentrestant ens amenacen amb TRACTATS QUE NO VOLEM de cap manera, que condicionaran tot el nostre entorn, si s’aproven, amb estat propi o sense.

Més encara: el nostre principal referent, el primer món occidental, que ofereix certes cotes de benestar (cada vegada a menys), es basa en un paradigma, el CREIXEMENT, incompatible amb la sostenibilitat de la vida al nostre planeta, tal com la coneixem fins ara. Clar que això sembla que només interessa als científics que debaten sobre canvi climàtic.

I en aquest context sorgeixen líders i lideratges, i moviments que prometen noves polítiques per a construir nous mons si assoleixen el poder. Gent disposada, ben intencionada (en alguns casos, si més no) que en un moment donat pot dir allò que tantes ganes tenim d’escoltar… perquè en el fons resulta còmode creure en la possibilitat QUE ALGÚ ENS HO ARREGLI.

Però no ens enganyem… benvingudes siguin les noves polítiques dels nous líders, si serveixen per a treure’ns de sobre alguns estaquirots, però no deixem que simplement els substitueixin, caldrà que acompanyem el relleu per prendre posicions i no deixar-les, per CORRESPONSABILITZAR-NOS DES DE L’AUTOORGANITZACIÓ CIUTADANA, per seguir expressant el que volem i pressionant perquè, qui ocupi els llocs de decisió, no oblidi mai que hi és per nosaltres i per a nosaltres, la ciutadania.

Amb aquest objectiu treballem des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i la Itziar i la Xus ho han expressat molt bé aquest cap de setmana en un magnífic article.

 

 

ens calen himnes d’ara


Concert per la Llibertat-61

Fa més de cinquanta anys, Lluís Serrahima,  al número de gener de 1959 de la revista Germinàbit, que pocs mesos després passaria a incorporar-se a  Serra d’Or, va publicar un article que duia per títol “Ens calen cançons d’ara“.

Aquell article, que reivindicava la necessitat de comptar amb cançons catalanes escrites d’acord amb les condicions del contorn i interpretades per intèrprets del moment, va propiciar la creació d’ “Els setze jutges” i, a la fi, del moviment que coneixem com la Nova Cançó.

Avui, en unes condicions de contorn ben diferents d’aquelles, quan en comptes de somniar la fi de la dictadura albirem l’inici d’un nou país, podríem considerar que, musicalment parlant, ens trobem mancats d’un element musical capaç d’aglutinar-nos i identificar-nos: un himne.

El diccionari ens diu que un himne és un a composició poètica o musical de lloança, que exalta  els ideals d’un individu o un poble.  En els anys que els contemporanis podem recordar, a Catalunya, més enllà de l’himne nacional (del que ja parlarem un algun altre moment), hem pogut conèixer diverses peces poètico-musicals que han assolit de manera espontània la condició d’himnes: en primer lloc podem considerar la “Santa Espina”, sardana del mestre Morera, amb lletra d’Àngel Guimerà, que ja fou prohibida el 1924  pel governador civil de Barcelona, el General Losada, per considerar-lo un “himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions”.

Certament a Catalunya, país amb aspiracions reprimides, els himnes han anat aparellats gairebé sempre a la repressió. Per això no és d’estranyar que anys després de la dictadura de Primo de Rivera, que prohibia la Santa Espina, sorgissin altres himnes reivindicatius, al si de la Nova Cançó. Himnes que foren escrits per cantautors que van veure superades les seves expectatives per una adopció multitudinària de les seves cançons per part d’una ciutadania necessitada d’elements simbòlics en els que recolzar les ànsies de llibertat. Cançons com “Diguem No”, de Raimon,  o sobretot “L’Estaca“, de Lluís Llach, han estat autèntics himnes de la transició, conegudes per tothom, cantades per tothom i, en el cas de “L’Estaca”, capaces de saltar fronteres per esdevenir himnes de fenòmens tan diversos com un sindicat polonès com Solidarnosc o un club de rugbi rossellonès com l’USAP de Perpinyà.  
Concert per la Llibertat-43
Mort el dictador el 1975, als himnes de la transició s’hi han sumat algunes peces amb alt valor simbòlic. Podem considerar així la versió que l’Elèctrica Dharma ha fet de la cançó tradicional “La presó del rei de França“, que ha estat adoptada i taral·lejada pel públic als partits de la selecció catalana de futbol, curiosament sense lletra, tot i tenir-ne. O més recentment encara, el tema “La Flama”, que els valencians Obrint Pas han creat a partir d’uns versos de Vicent Andrés Estellés, i que han estat la banda sonora, per exemple, d’algun LipDub independentista com el de la ciutat de Vic.

Amb tot, si mirem al nostre voltant, si recordem les multitudinàries manifestacions de 2010 i 2012, o la Via Catalana de 2013, no hi ha hagut en cap d’elles un himne únic, definitiu, que uneixi veus en un sol clam. S’ha continuat cantant els himnes d’ahir i de sempre, i cridant els versets de torn o  l’inefable i-inde-inde-pendèn-cia!, però ens cal una cançó capaç de ser adoptada per tothom i cantada a cor amb facilitat, un tema que ens uneixi en una sola veu, que ens representi, amb el que ens puguem sentir fàcilment identificats, tots!

Ens cal un himne d’ara!

fer un país nou en un nou país


hissant la senyera

Aquest dijous, a l’Auditori de Barcelona, va tenir lloc el Concert Homenatge al General Moragues. Concert d’obertura dels festivals Barnasants, de cançó d’autor, i Tradicionarius, de cançó d’arrel.

La participació d’alguns dels artistes que van oferir les seves interpretacions van ajudar a posar l’accent en una qüestió no menor del procés cap a la independència de Catalunya: que el nou país que tenim l’oportunitat de fer només tindrà sentit si també és un país nou.

Quico Pi de la Serra, que ens va esperonar amb el seu “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, ho va explicar molt gràficament dient que li era igual que l’explotés un borbó que un burgès català.

El moment i el lloc que ens han tocat per viure no els podem triar, però si l’actitud amb què els vivim.

L’estat espanyol d’avui no és la Hispania dels romans, ni la Sepharad del segle XVI, quin nom va inspirar Espriu.  L’España que ens ha tocat viure és la del PSOE i el PP, hereva de “las dos españas” de Machado. Una España d’imperfectes bipartidismes seculars,  que els darrers segles ha alternat monarquies i dictadures a parts iguals, i en la que ara i avui es fa difícil veure una oportunitat real de fer canviar significativament les coses.

En aquest context Catalunya no és cap paradís, ni cap bicoca. País de burgesos i menestrals, amb la seva pròpia casta extractiva, que mai històricament ha dubtat en jugar a l’espanyolisme, si li convenia a la butxaca.

Però de la mateixa manera que a la Catalunya dels 30 hi va haver l’esclat de l’anarcosindicalisme i les col·lectivitzacions, a la Catalunya d’aquest començament de segle XXI hi ha mobilitzacions massives: contra la guerra, el 2003 ,  contra el greuge de veure tombat un estatut aprovat en referèndum, el 2010; el moviment dels Indignats a partir del 15 M de 2011 i les manifestacions per la independència el 2012, i encara el darrer 11 de setembre, amb la Via Catalana .

Aquesta mobilització popular ha aconseguit generar un considerable nivell d’activació entre la ciutadania, que pot ser el substrat propici per a generar un procés de reformulació general i radical de les regles de joc que ens donem. Potser em titllareu d’ingenu o d’utòpic, però el que imagino pel meu país és que es puguin plantejar als ciutadans decisions com els límits màxim i mínim salarial, com ha plantejat un país tant “revolucionari” com Suïssa; que es pugui fer una constitució popular com va fer una país tant “subversiu” com Islàndia;  que la majoria de l’energia elèctrica sigui pública, com a França; i tants més… però totes i alhora!

És a dir fer un país nou, aprofitant que tenim l’oportunitat de fer un nou país!