Costa trobar el moment necessari de calma per endreçar-se les idees.  Per tractar d’apaivagar la barreja de tristesa i ràbia i mantenir el cap fred, única manera de no tenir la garantia d’errar en el diagnòstic i tot el que li segueix. Encara que tampoc sigui garantia d’encertar-la, atesa la manera com circula la informació i la desinformació.

En tot cas podem repassar alguns fets innegables:

• Tenim el govern que vam triar a la presó o a l’exili. Situació inversemblant en un estat pretesament democràtic.
• L’estat que ens reclama, lluny d’intentar seduir-nos, busca sotmetre’ns fent ús de les diferents manifestacions de força que té al seu abast: la de les forces de seguretat, la de la fiscalia, la del tribunal excepcional que va succeir d’un dia per altre al TOP franquista…
• Les veus que ens arriben d’España (i algunes de Catalunya també) abonen el nostre sotmetiment i l’empresonament del nostre govern. Potser n’hi ha d’altres però són poques i difícils d’escoltar.

Hem arribat aquí per molts factors, però indubtablement per un càlcul optimista de les nostres possibilitats i de la força de l’adversari.  Càlcul que ens va fer creure que la nostra  pacífica,   massiva, continuada i modèlica mobilització era suficient per fer caure les murs de Jericó. I no, no ho era.

També per creure que a més d’aquesta mobilització, el govern i les forces que li donaven suport estarien preparant les estructures necessàries per quan arribés el moment posar a caminar la República. I no, no hi eren.

També perquè arribat el moment, empassant-nos la por, amb tota la dignitat i amb una actitud noviolenta que ens va sortir de dins, sigui per convenciment, sigui perquè no teníem cap altra eina, vam ser capaços de defensar el nostre vot dels qui ens volien arrabassar les urnes per la força. Potser més enllà del que alguns pensaven. I si, ho vam fer.

Possiblement, els historiadors ho hauran de dir, la combinació d’aquests factors, juntament amb la incapacitat negociadora que sembla estar instal·lada a ca els interlocutors, i molts altres factors, i el que no coneixem, han anat empenyent la darrera seqüència de fets:

Filtració de possible convocatòria d’eleccions.
Ajornament de compareixença del President.
Anunci de no convocatòria d’eleccions i traspàs de la iniciativa  al Parlament.
Proclamació (o no) de la República, sense balcó ni desplegament.
Acatament de facto del 155.
Presó i exili del Govern i processament de la Mesa del Parlament.

I ara què?

Ara toca continuar, però deixant clares algunes coses:

• Pot no ser ràpid ni fàcil.
• L’adversari continuarà fent ús del seu ventall de forces per sotmetre’ns.
• No ens podem equivocar. No podem perdre el temps ni l’energia en debats estèrils.
• Cal consensuar allò que es pugui i bastir al voltant d’aquest consens una unitat sense fissures, encara que en altres qüestions es pugui discrepar.

Les eleccions del 21 de desembre són la propera fita i hem d’arribar-hi amb prou energia i idees prou clares sobre el que cal fer.

Uns mínims comuns en cas de victòria:
Llibertat – retrocessió del 155
Amnistia – anul·lació dels càrrecs als presos i processats polítics
Autodeterminació – negociació oberta del futur de Catalunya

I d’aquí al 21 de desembre buscar, a través de les organitzacions ciutadanes, les forces polítiques, els sindicats, els moviments socials… aquelles estratègies de pressió que desgastin l’adversari i no a nosaltres. No podem sortir al carrer dia si, dia també a seguir les contínues convocatòries que, amb la millor de les voluntats, ens arriben. Si l’hem de fer fem-ne una, fem-la grossa i fem-la tots, però la convocatòria contínua ens desgasta, desmobilitza i, per això, ens acaba desmoralitzant. Més val aturar el país un dia o una setmana, o plantar-se a Brussel·les el dia de la Constitució amb més gent que per una final de la Champions, que sortir cada dia una estona a la plaça.

I al costat de les grans mogudes,  campanyes imaginatives, que mantinguin viva la flama sense necessitar participació massiva: com dejunis encadenats en algun punt estratègic i amb visibilitat (Delegació del Govern, per exemple) a la manera de Xirinacs,  o una penjada de pancartes gegants en llocs estratègics com la Sagrada Família o la Torre AGBAR a la manera de Greenpeace.

I encara altres campanyes de seguiment massiu que no desgastin al que hi participin, com ara deixar de pagar amb targeta de crèdit (la pèrdua de comissions suposaria una pèrdua important pels bancs), l’endarreriment -dins dels límits legals- del pagament d’impostos o el marcatge de bitllets de banc amb l’expressió “Llibertat presos polítics”.

Tot plegat, amb un lideratge clar i amb la consciència que el 21D és una fita, tant de bo fos la darrera, però sense comptar que ho sigui, i que el primer objectiu immediat i irrenunciable és que volem els presos al carrer i lliures de càrrecs.

Seguim…