Arxiu d'etiquetes: Nova Política

esperem massa?


Un pas endavant!

Vivim temps apassionants, temps accelerats, trepidants… vertiginosos.

El món se’ns va fent petit cada dia que passa i a “casa nostra” ens enganxa lluitant per treure’ns de sobre la rèmora d’un estat antiquat i insensible, per fer-ne un que sigui “EL QUE VOLEM“.

Mentrestant ens amenacen amb TRACTATS QUE NO VOLEM de cap manera, que condicionaran tot el nostre entorn, si s’aproven, amb estat propi o sense.

Més encara: el nostre principal referent, el primer món occidental, que ofereix certes cotes de benestar (cada vegada a menys), es basa en un paradigma, el CREIXEMENT, incompatible amb la sostenibilitat de la vida al nostre planeta, tal com la coneixem fins ara. Clar que això sembla que només interessa als científics que debaten sobre canvi climàtic.

I en aquest context sorgeixen líders i lideratges, i moviments que prometen noves polítiques per a construir nous mons si assoleixen el poder. Gent disposada, ben intencionada (en alguns casos, si més no) que en un moment donat pot dir allò que tantes ganes tenim d’escoltar… perquè en el fons resulta còmode creure en la possibilitat QUE ALGÚ ENS HO ARREGLI.

Però no ens enganyem… benvingudes siguin les noves polítiques dels nous líders, si serveixen per a treure’ns de sobre alguns estaquirots, però no deixem que simplement els substitueixin, caldrà que acompanyem el relleu per prendre posicions i no deixar-les, per CORRESPONSABILITZAR-NOS DES DE L’AUTOORGANITZACIÓ CIUTADANA, per seguir expressant el que volem i pressionant perquè, qui ocupi els llocs de decisió, no oblidi mai que hi és per nosaltres i per a nosaltres, la ciutadania.

Amb aquest objectiu treballem des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i la Itziar i la Xus ho han expressat molt bé aquest cap de setmana en un magnífic article.

 

 

qui ens representa!


La quarta accepció del mot “representar” al Gran Diccionari de l’Enciclopèdia dona com a significat : Substituir algú, en l’exercici dels seus drets, en l’acompliment dels seus deures, fent quelcom en lloc seu, pel seu compte.
Així de clar, així de senzill… així d’inaudit!
L’actual exercici de la política ens ha acostumat a coses tan perverses com donar per fet que el que ens expliquen en els programes electorals no té cap mena de valor. Que els candidats, parafrasejant el títol de Woody Allen, “agafen el vot i corren”, sense sentir-se en absolut compromesos amb qui els ha votat, adduint excuses tan poderoses com la del president Rajoy quan assegurava que “la realitat li havia impedit complir el seu programa electoral“.
Per això, quan el passat divendres, Itziar González Virós va acudir a l’Audiència de Barcelona a declarar en el cas de l’hotel del Palau, després d’haver hagut de suportar pressions i seguiments (que ha denunciat al jutjat), una ciutadana va tenir la necessitat d’expressar una cosa tan natural com la que apareix a la imatge que encapçala aquest post:
“Avui, aquí, ¡¡tu si que em representes!!”
Itziar González Virós, reincidia en un comportament que en altres temps hom hauria dit que era el que es  pot esperar d’algú que es dedica a la política, a la cosa pública, a treballar “per compte” dels ciutadans que en algun moment, a través de les urnes o del compromís activista, li han fet confiança. Si fa pocs anys Itziar González Virós va dimitir com a regidora de Ciutat Vella per mantenir-se fidel al seu compromís de representació amb les ciutadanes i ciutadans que la van votar, ara reitera les declaracions en seu judicial que li han suposat pressions i amenaces, però que suposen un alineament clar amb les tesis i la voluntat del veïnat de Ciutat Vella en front dels interessos dels especuladors i els saquejadors de fons públics.
Itziar González Virós mostra que una altra forma de fer política no només és possible,  sinó que és la que els ciutadans hem d’esperar de qui vulgui representar-nos.
Però no ens enganyem, els poderosos no ho són per casualitat, i si els ciutadans volem ser dignament representats, no podem deixar que qui veritablement ens representi s’enfronti en nom nostre al poder pel simple fet d’haver triat una papereta amb el seu nom. Només amb la mobilització i el suport podrem establir i mantenir l’imprescindible vincle que faci realitat la democràcia.

13195562293_fae4a2b4e5_z


la fotografia que encapçala aquest post és del twitter de @francis_manzano

un altre parlament és possible


#ParlaCiutada-2

Winston Churchill deia que “la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que han estat assajades en algun moment”, i probablement tenia raó en el fet que resulta difícil trobar un sistema de govern establert que ofereixi millors condicions als ciutadans.

Però, en aquest segle, assistim a un deteriorament progressiu de la qualitat democràtica. A l’estat espanyol hem passat, en poc més d’un quart de segle, de l’esperança posterior a la mort del dictador i la possibilitat de celebrar eleccions, al “no ens representeu”, passant pel “desencanto”.

La situació actual és preocupant:  governants que fan exactament el contrari del que van prometre fer per guanyar unes eleccions;  lleis referendades per la ciutadania, mutilades per un tribunal; drets fonamentals reconeguts per llei, com l’habitatge, conculcats impunement… tot plegat conforma un panorama en el que és fàcil caure en la desmobilització per impotència, o bé en l’alienació en mans de qualsevol populisme oportunista.

Però al costat d’aquests motius de preocupació, vivim una època d’oportunitats en el món de la comunicació que faciliten que gent diversa, en un moment donat, es pugui trobar al voltant d’una idea i pugui començar a treballar per aglutinar-ne més.

Alguna cosa així va passar fa poc mes d’un any, al voltant d’un manifest: la Crida a la desobediència civil pels drets ciutadans i contra la dictadura financera.  De les gairebé dues mil persones que vam signar aquella crida en va sorgir un grup que el primer de juny presentava, al Centre Cívic La farinera del Clot,  el que en aquell moment era potser només una intuïció : el Parlament Ciutadà.

Nou mesos després de la concepció del Parlament Ciutadà, el proper cap de setmana,  membres d’una vintena llarga d’entitats, col·lectius i moviments compartiran, amb algun centenar de ciutadans i ciutadanes, dues jornades de  deliberació i confluència per a demostrar-nos que una altra forma de parlamentar és possible. Sense renúncies, amb la voluntat d’acabar constituint un veritable parlament ciutadà,  que serveixi de contrapès al parlament “professional” que utilitza els polítics “professionals” com a jugadors d’un futbolí.
itziar-11

El 14 i 15 de març serem als Escolapis de Diputació celebrant les SEGONES JORNADES PARLAMENT CIUTADÀ amb companys i companyes d’Aigua és Vida, Tanquem els CIES, Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, l’Assemblea Nacional Catalana, Desbanka, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la PAH i fins a més de vint entitats i col·lectius amb les que posarem en comú visions estratègiques, compartirem propostes de mesures i accions i presentarem la proposta de funcionament del PARLAMENT CIUTADÀ.

Vols ser-hi?

 

 

fer un país nou en un nou país


hissant la senyera

Aquest dijous, a l’Auditori de Barcelona, va tenir lloc el Concert Homenatge al General Moragues. Concert d’obertura dels festivals Barnasants, de cançó d’autor, i Tradicionarius, de cançó d’arrel.

La participació d’alguns dels artistes que van oferir les seves interpretacions van ajudar a posar l’accent en una qüestió no menor del procés cap a la independència de Catalunya: que el nou país que tenim l’oportunitat de fer només tindrà sentit si també és un país nou.

Quico Pi de la Serra, que ens va esperonar amb el seu “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, ho va explicar molt gràficament dient que li era igual que l’explotés un borbó que un burgès català.

El moment i el lloc que ens han tocat per viure no els podem triar, però si l’actitud amb què els vivim.

L’estat espanyol d’avui no és la Hispania dels romans, ni la Sepharad del segle XVI, quin nom va inspirar Espriu.  L’España que ens ha tocat viure és la del PSOE i el PP, hereva de “las dos españas” de Machado. Una España d’imperfectes bipartidismes seculars,  que els darrers segles ha alternat monarquies i dictadures a parts iguals, i en la que ara i avui es fa difícil veure una oportunitat real de fer canviar significativament les coses.

En aquest context Catalunya no és cap paradís, ni cap bicoca. País de burgesos i menestrals, amb la seva pròpia casta extractiva, que mai històricament ha dubtat en jugar a l’espanyolisme, si li convenia a la butxaca.

Però de la mateixa manera que a la Catalunya dels 30 hi va haver l’esclat de l’anarcosindicalisme i les col·lectivitzacions, a la Catalunya d’aquest començament de segle XXI hi ha mobilitzacions massives: contra la guerra, el 2003 ,  contra el greuge de veure tombat un estatut aprovat en referèndum, el 2010; el moviment dels Indignats a partir del 15 M de 2011 i les manifestacions per la independència el 2012, i encara el darrer 11 de setembre, amb la Via Catalana .

Aquesta mobilització popular ha aconseguit generar un considerable nivell d’activació entre la ciutadania, que pot ser el substrat propici per a generar un procés de reformulació general i radical de les regles de joc que ens donem. Potser em titllareu d’ingenu o d’utòpic, però el que imagino pel meu país és que es puguin plantejar als ciutadans decisions com els límits màxim i mínim salarial, com ha plantejat un país tant “revolucionari” com Suïssa; que es pugui fer una constitució popular com va fer una país tant “subversiu” com Islàndia;  que la majoria de l’energia elèctrica sigui pública, com a França; i tants més… però totes i alhora!

És a dir fer un país nou, aprofitant que tenim l’oportunitat de fer un nou país!