Totes les entrades de Jordi Camprubí

la traïció de la UE: l’acord transatlàntic sobre comerç i inversions (ACTI – TTIP)


Aquest és un tema dels que no fan soroll, però constitueix una de les amenaces més grans que plana ara mateix sobre la ciutadania del món, i especialment l’europea.

De què estem parlant? De la negociació opaca entre funcionaris de la Unió Europea i del Estats Units per a desmantellar les normes de protecció existents a una o altra banda (més a l’una que a l’altra), que puguin suposar un obstacle a la capacitat de negoci de les companyies que treballen a un i altre costat de l’Atlàntic , és a dir les MULTINACIONALS.

 

la vella Europa: plaça major de Wroclaw - Polònia
la vella Europa: plaça major de Wroclaw – Polònia

El TTIP posa per davant els interessos dels inversors (que per exemple podran denunciar un estat si fa lleis que considerin que van contra els seus interessos) davant de qüestions essencials com el respecte pels drets socials,  laborals o ambientals que , als llocs on encara en queden, tant han costat d’aconseguir: qüestions sensibles com els del fracking, els transgènics,  la protecció de dades, les patents farmacèutiques…  i tants altres que a la “vella Europa” encara mantenim sota cert control jurídic, poden experimentar una gairebé completa desregulació i passar a regir-se per la llei del més fort, que naturalment no som els ciutadans, sinó les grans corporacions empresarials transnacionals.

Una acord d’aquest abast, amb repercussions tan estructurals, no es debat amb llum i taquígrafs al ple del Parlament Europeu, sinó que el negocien quatre buròcrates, accessibles als lobis. Quan els esborranys estiguin redactats, els eurodiputats que hi tinguin accés (només els membres de la comissió de comerç internacional) el tindran en condicions de secretisme rigorós.

Això sí, les aparences són importants i per salvar-les, la Unió Europea articula un procediment a través del qual tothom pot dir la seva opinió sobre el tractat: es tracta d’un formulari web que a la introducció adverteix que serà necessari invertir 90 minuts per a respondre’l. Vegeu-ho vosaltres mateixos:

Consulta pública sobre modalidades de protección de la inversión y solución de diferencias entre inversores y Estados (ISDS) en la ATCI

Al costat d’aquest formulari farragós, algunes organitzacions alternatives han començat a recollir signatures en una campanya que simplement pretén recollir el NO als mecanismes de protecció de les inversions contra la legislació dels  estats  (ISDS) que el TTIP preten ampliar i consolidar.

Podeu expressar la vostra adhesió signant en aquest web:

http://www.no2isds.eu/

Aquest és un tema que seguirà progressant discretament els propers mesos. No en sentirem a parlar gaire, especialment si no pressionem per a fer-lo emergir de la zona opaca on es troba instal·lat, però si s’implanta tal com l’estan dissenyant els plutòcrates,  les seves conseqüències faran que el nostre món i el dels nostres fills sigui força pitjor.

Els postulats de bona part de l’independentisme català situen fora de la controvèrsia la pertinença a la Unió Europea, segons com hagi de ser l’Europa que aculli un nou estat català val la pena qüestionar també aquest punt.

 


Més INFO:

Article de Raül Romeva a l’Ara: http://www.ara.cat/premium/opinio/TTIP-motius-oposar-shi_0_1161483887.html

Pàgina web dels verds europeus sobre el tema:  http://ttip2014.eu/home.html

Recull d’articles publicats per ATTAC sobre el tema: http://www.attac.es/tag/ttip/

 

 

qualitat democràtica per a definir “el país que volem”


20140529_180146

 

Democràcia és un terme antic i cobejat.  Aquestes dues condicions, al costat del respecte que generalment es professa pel concepte, han fet que al nom de democràcia se l’acompanyi de qualificatius per a lloar-la o blasmar-la,  i més sovint això segon.

Així vam saber de l’inefable democràcia orgànica, i també sovint escoltem queixes sobre la democràcia liberal o parlem que la democràcia representativa ha esdevingut una democràcia segrestada.

L’origen de la democràcia és indubtablement un origen ciutadà que trobem a les ciutats-estat de la Grècia clàssica.  Però aquelles petites organitzacions, uns mil·lennis després, han cedit el terreny a una societat global que internacionalitza els guanys per a poder-los moure per tot el planeta a conveniència dels qui els obtenen, amb independència del mitjans que hagin utilitzat per a obtenir-los, mentre que manté en una òrbita estrictament local els drets dels que hi posen la seva força de treball per a fer-los possibles, sovint en condicions de semi esclavatge.

En aquest context mundial, és fàcil que la qualitat democràtica de les institucions se’n ressenti i que els suposats representants (de qui?) obeeixin abans consignes de determinats grups de pressió econòmics, empresarials, religiosos que dels qui (sempre suposadament) els han atorgat el mandat amb el seu vot.

A Espanya, amb un sistema de llistes tancades i bloquejades, circumscripcions grans i llei d’Hondt, tot plegat resulta gairebé un acudit. Per això, els qui ens reclamem d’un cert pensament progressista, més enllà de les sigles que haguem votat (si és que hem votat), ens podem sentir més representats per determinades actituds personals d’alguns personatges públics, electes o no, que de la tasca ordinària dels teòrics representants,  que veiem actuar gairebé sempre al dictat del que assenyalin els ditets del cap de files a l’hemicicle.

Gestos com els de Mònica Oltra a les Corts Valencianes; Ada Colau al Congreso de los Diputados, Itziar González a l’Audiència o David Fernández a la porta de la redacció de la Directa, per posar alguns exemples, constitueixen  exemples d’actuacions amb les que un bon nombres de ciutadans i ciutadanes ens podem sentir representats. Malauradament són escassos i “el sistema” s’encarrega de fer-los més escassos encara (vegis si no la suspensió temporal de la condició de diputada de Mònica Oltra votada per la majoria del PP a les Corts Valencianes ).

En aquest context, esperar un canvi radical de l’ordre establert per mitjans noviolents sembla força utòpic, el que no vol dir que no sigui legítim i saludable pretendre’l, però pot resultar més realista plantejar-se objectius d’ordre més local, si es vol, com a primeres pedres sobre les que anar bastint l’edifici democràtic que volem.

Un exemple de participació oberta,  directa i democràtica la constitueix el projecte “EL PAIS QUE VOLEM” presentat fa pocs dies al Born de Barcelona.

El Pais que Volem és una iniciativa d’això que en podem dir “societat civil”, a través de la qual  tu, jo o qualsevol persona pot:

obtenir informació sobre com està el nostre país: estadístiques, anàlisis…

– veure quins reptes i propostes altres persones han anat incorporat a la web per expressar com creuen que hauria de ser el nostre país en un futur proper (amb independència o sense) i eventualment mostrar-s’hi d’acord

– o afegir els propis reptes i les pròpies propostes per al país que volem, per compartir-los i fer possible que altres persones s’hi manifestin d’acord.

Fins el desembre de 2014 tothom qui vulgui podrà incorporar els seus reptes i propostes a la web, amb total llibertat (únicament les propostes ofensives seran filtrades). Tancada aquesta fase, entre gener i febrer de 2015 tothom que s’hagi volgut inscriure prèviament podrà participar en la selecció de reptes i propostes a considerar més rellevants o prioritaris per construir el país que volem. Finalment, per Sant Jordi 2015 es publicarà el recull de reptes i propostes que la ciutadania activa en aquest procés hagi determinat que constitueixin el país que volem.

I això de què servirà?

De res i de tot!

Pot ser que constitueixi “només” un fons documental de propostes definides i prioritzades a través d’un procés de participació ciutadana oberta a tothom.

Pot ser que algunes formacions polítiques assumeixin que si aquests reptes i propostes expressen la voluntat de les persones de les que esperen el vot, els haurien d’incorporar als seus programes.

Pot ser que algú s’animi a plantejar per a algun dels reptes o propostes (o per a tots) una consulta ciutadana per a referendar-los i convertir-los en mandat popular.

Pot ser…

Si tens alguna proposta a fer, què hi perds en compartir-la?

(Jo ja n’he fet alguna , a veure si les trobes)

 

contra el precariat juvenil, renda garantida


Fa algunes setmanes vam poder assistir a un debat televisiu en prime time sobre el “precariat“.  Vam veure com es presentava una jove graduada universitària que tot i el seu títol només havia pogut trobar feina omplint prestatgeries en un supermercat, amb un sou que amb prou feines arribava al salari mínim. Malauradament no és un cas aïllat.
filosofia e storia
Les estadístiques de l’atur juvenil son alarmants i les històries de frustració que hi ha al darrera, esfereïdores. Joves que han dedicat anys a formar-se per a professions que difícilment necessitaran cobrir llocs de treball en anys. Joves que han acabat uns estudis i miren de sortir endavant pel seu compte, però veuen impossible fer front als compromisos econòmics i de gestió del treball autònom, perquè treballen per empreses sense escrúpols que, si paguen, ho fan tard i malament… ben mirat, cada curs surten nous innocents titulats de les facultats… Joves que veuen i viuen en carn pròpia que pel sistema capitalista que suportem, no son altra cosa que  peces d’un joc d’especulacions i guanys inversemblants de quatre plutòcrates, que es foten del bé comú, com si els seus guanys els poguessin acompanyar més enllà de la tomba.

Les conseqüències d’aquesta situació són conegudes: dificultats per a l’emancipació dels joves respecte els nuclis familiars,  problemes per a la formació de noves unitats de convivència autònoma (que es veuen incrementats per la situació del parc  d’habitatge bloquejat pels bancs per evitar la baixada de preus), taxa de natalitat la més baixa del món (de 12,1/1000 habitants el 2008 a 10,3/1000 el 2012 i baixant) i un sentiment de generació perduda: la primera que col·lectivament viurà pitjor que els seus progenitors i, per tant, la generació en la que es trenca el mite de l’ascensor social.

En aquest context, el plantejament d’una Renda Garantida Ciutadana  constitueix un poderós instrument per revertir l’escenari que hem descrit en els darrers paràgrafs: als arguments ja sabuts o intuïts dels beneficis d’una renda garantida per estimular el consum i, en conseqüència la producció i, de retruc la creació de llocs de treball, n’hi afegim dos no pas menors:

– l‘estímul de l’emancipació juvenil, amb tots els seus beneficis associats, personals i socials; en la mesura que la seguretat d’aquesta renda garantida ha de permetre afrontar amb més determinació el repte d’independitzar-se,  assumir responsabilitats com llogar un habitatge o establir lligams estables i, eventualment tenir fills.

– la lluita contra el “precariat”, doncs difícilment els explotadors sense escrúpols podran mantenir les seves condicions de semi-esclavatge si les seves potencials víctimes saben que disposen d’una alternativa per a no treballar en negre i per un sou de misèria,  de la mateixa manera que la suposada cua d’aspirants a acceptar les condicions lleonines s’haurà desplaçat a les dependències on tramitar la Renda Ciutadana.

El passat 24 de març, el Parlament de Catalunya va acceptar la tramitació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la Renda Garantida Ciutadana, que s’havia presentat el desembre amb 120.000 signatures com aval (més del doble de les necessàries).

Aquest més de juny està prevista la seva tramitació,  que demandarà suport ciutadà.

Siguem-hi amatents!

 

 

 

 

 

de moviments socials i violències


Hi ha moltes menes de violència. Totes condemnables!

És violència destrossar mobiliari urbà, cremar contenidors, destrossar senyals de trànsit…

https://pbs.twimg.com/media/Bo1gHkrIgAAvWaH.png:large
(foto twitter @enfan terrible17)

És violència atonyinar un ciclista sense aparent provocació

Imatge d'enllaç permanent incrustada
(foto twitter @GeekIndignado)

Violència també és destrossar patrimoni simbòlic i material dels moviments socials


(foto (C) by Campru)

També és violència invadir i ocupar un barri fent ostentació de força 20140526_195151
(foto (C) by Campru

Davant el desallotjament del CSA Can Vies per part de l’Ajuntament de Barcelona i el desplegament de diferents formes de violència al barri de Sants per part de vàndals amb uniforme i sense, el Centre Social de Sants i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona han plantejat una proposta de negociació basada en quatre punts:

  • Aturar immediatament l’enderroc de l’edifici de Can Vies
  • Permetre el retorn dels col·lectius usuaris de Can Vies
  • Estudiar conjuntament entre tècnics d’ambdues parts la rehabilitació de l’edifici
  • Aturar els aldarulls i la presència massiva de policia al barri

Sants és un barri amb forta tradició de lluita obrera, des dels principis del moviment obrer. Aquí van néixer la CNT, ERC i la CONC.

L’Ajuntament de Barcelona farà bé de prendre’s seriosament els moviments socials de Sants, els seus espais i els seus símbols, i arribar a una solució negociada que posi fi a aquests dies de malestar. El barri de Sants ho mereix.

 

Contra la violència, sí, però quina?


En aquest ocasió publico un article de la Bel olid amb el que em sento completament identificat.

belolid

Em cal, avui, pensar en veu alta. Escriure algunes reflexions sobre la violència. Heu llegit això i heu pensat, segurament, en contenidors cremats. En policies amb casc i sense número de placa, potser. I sí, sobre aquesta violència també, però sobretot sobre la violència més subtil (i més mortal) de les paraules. Les que fem servir per amagar les causes veritables, les que embelleixen polítiques que de cap manera es fan per al bé comú. Les que critiquen les conseqüències sense valorar-ne les causes.

Espero que Mònica Terribas perdoni que agafi les seves com a exemple. Certament, no són les úniques, ni tan sols les més escandaloses. Però aquest matí l’escoltava i se m’ha fet un forat a l’estómac de pensar que una ràdio pública, que un programa i una professional de prestigi, vigilin tan poc amb les paraules. O, pitjor, que les tinguin tan ben calibrades.

Això que ve ara sonava…

View original post 1.787 more words

democràcia d’arrel: multireferèndum


Segones Jornades Parlament Ciutada

Hem associat la democràcia, en el millor dels casos, a acudir davant les urnes cada vegada que ens hi convoquen, a dipositar una llista amb uns noms, la major part dels quals ens resulten totalment desconeguts i, el que és pitjor, sense disposar de cap mecanisme per a, després d’haver dipositat la papereta a l’urna, controlar que de la confiança dipositada amb la papereta no se’n faci un mal ús.

Ara ens criden a votar pel parlament europeu, un parlament llunyà, tant en sentit geogràfic, com en el del vincle. Un parlament que, per altra banda, no acaba de tenir clares les competències, si més no per a la majoria de la ciutadania. Això propicia fenòmens tan inversemblants, com que el fet de votar a determinades llistes impliqui engrossir les files no d’un, sinó de més d’un grup de la cambra d’Estrasburg , o que alguns eurodiputats, com qui diu,  no se’ls hagi vist el pel en una legislatura, sense que això sembli importar gaire, com en el cas del cap de files del PP,  Sr. Mayor Oreja, que té el vergonyós honor de figurar entre els 10 europarlamentaris menys productius.

Però aquest ús de la democràcia al que ens intenten acostumar (no sense èxit, malauradament) no és, ni de bon tros, l’únic.  Assumim que el concepte de democràcia procedeix de la Grècia clàssica, on la forma d’organització era la de les ciutats i on el que es practicava era la democràcia directa, si bé n’estaven exclosos els esclaus, les dones, els estrangers i els qui no haguessin fet el servei militar… peatges de l’època!   Malgrat tot, la participació dels “ciutadans” a l’Atenes clàssica no es veia limitada a triar representants, sinó que estava oberta a la participació en tota mena d’assumptes.

Al món actual sistemes de participació directa també són possibles. Qui més qui menys té present l’exemple de Suïssa on no només cal votar en referèndum qualsevol esmena a la constitució, sinó que els ciutadans poden impugnar lleis o proposar-ne mitjançant els referèndums. És el cas més proper a la democràcia directa que existeix avui. I res impedeix seguir-ne l’exemple.

Per això, des de fa uns mesos, dos moviments: “Som lo que sembrem”  i la “Plataforma aturem el fracking” van plantejar l’oportunitat de convocar un MULTIREFERÈNDUM  per a fer possible l’expressió de la voluntat popular de forma directa i determinant sobre problemàtiques aturades a les institucions o sobre les quals no es deixa decidir la població.

Participant al Multireferendum pots expressar la teva decisió sobre l’ús de transgènics a l’agricultura ,  sobre el pagament del deute que sigui considerat il·legítim, sobre l’existència d’un control democràtic sobre el sector energètic, o sobre si els grups promotors d’iniciatives legislatives populars (ILP’s) han de poder sotmetre-les a referèndums vinculants .  També, en funció de la teva demarcació territorial, podràs pronunciar-te sobre el projecte BCN World, la MAT, o l’abastiment d’aigua de la ciutat de Lleida. [Veure text complet de les preguntes].

Votar al Multireferèndum és fàcil: ho pots fer a les meses que es pararan el dia de les eleccions al Parlament Europeu, el 25 de maig, a les meses de vot anticipat, o bé fent ús de la votació electrònica.

No deixem les decisions en mans del qui no sabem quin ús faran de la nostra representació, demostrem que volem i sabem decidir.

El 25 de maig VOTA al MULTIREFERÈNDUM!

https://i2.wp.com/www.multireferendum.cat/wp-content/uploads/2014/03/LOGO_RGB.jpg

 

 

qui ens representa!


La quarta accepció del mot “representar” al Gran Diccionari de l’Enciclopèdia dona com a significat : Substituir algú, en l’exercici dels seus drets, en l’acompliment dels seus deures, fent quelcom en lloc seu, pel seu compte.
Així de clar, així de senzill… així d’inaudit!
L’actual exercici de la política ens ha acostumat a coses tan perverses com donar per fet que el que ens expliquen en els programes electorals no té cap mena de valor. Que els candidats, parafrasejant el títol de Woody Allen, “agafen el vot i corren”, sense sentir-se en absolut compromesos amb qui els ha votat, adduint excuses tan poderoses com la del president Rajoy quan assegurava que “la realitat li havia impedit complir el seu programa electoral“.
Per això, quan el passat divendres, Itziar González Virós va acudir a l’Audiència de Barcelona a declarar en el cas de l’hotel del Palau, després d’haver hagut de suportar pressions i seguiments (que ha denunciat al jutjat), una ciutadana va tenir la necessitat d’expressar una cosa tan natural com la que apareix a la imatge que encapçala aquest post:
“Avui, aquí, ¡¡tu si que em representes!!”
Itziar González Virós, reincidia en un comportament que en altres temps hom hauria dit que era el que es  pot esperar d’algú que es dedica a la política, a la cosa pública, a treballar “per compte” dels ciutadans que en algun moment, a través de les urnes o del compromís activista, li han fet confiança. Si fa pocs anys Itziar González Virós va dimitir com a regidora de Ciutat Vella per mantenir-se fidel al seu compromís de representació amb les ciutadanes i ciutadans que la van votar, ara reitera les declaracions en seu judicial que li han suposat pressions i amenaces, però que suposen un alineament clar amb les tesis i la voluntat del veïnat de Ciutat Vella en front dels interessos dels especuladors i els saquejadors de fons públics.
Itziar González Virós mostra que una altra forma de fer política no només és possible,  sinó que és la que els ciutadans hem d’esperar de qui vulgui representar-nos.
Però no ens enganyem, els poderosos no ho són per casualitat, i si els ciutadans volem ser dignament representats, no podem deixar que qui veritablement ens representi s’enfronti en nom nostre al poder pel simple fet d’haver triat una papereta amb el seu nom. Només amb la mobilització i el suport podrem establir i mantenir l’imprescindible vincle que faci realitat la democràcia.

13195562293_fae4a2b4e5_z


la fotografia que encapçala aquest post és del twitter de @francis_manzano

quan l’estadística fa mal…


indignació

Un vell aforisme diu que una estadística adequadament torturada pot acabar confessant el que vulguem. Aquesta sentència, que ha provocat desmentiments de serioses societats científiques, no pot emmascarar el fet que en el món que vivim, algunes dades estadístiques, lluny de respondre a una tortura per part dels seus autors, mostren una realitat que si resulta enormement torturada per part dels qui la pateixen.

Us en mostraré unes poques, però ben significatives:

1 – L’estadística de distribució mundial de la riquesa, feta pública a l’informe Oxfam de gener de 2014: “Gobernar para las élites: secuestro democrático y desigauldad económica“, on podem trobar un quadre com aquest:

quadre riquesa

I en relació amb el qual ens podem fixar amb una dada esgarrifosa que s’obté de comparar aquestes xifres amb el rànquing Forbes de les persones més riques del món:

la riquesa de les 85 persones més riques del món és més gran que la de tota la meitat més pobre de la població mundial (3.500.000.000 persones)

En Martí Olivella feia palesa aquesta terrible contraposició de xifres el passat dimecres en el curs de la presentació de la versió catalana de “l’Economia del Bé Comú” de Christian Felber, que ell ha prologat (presentació del llibre a Singulars) (web de l’Assoc. Catalana per al Foment de l’EBC) i del que podrem parlar en algun altre post d’aquest blog.

2 – L’estadística d’habitatge que ha fet públic recentment el diari britànic The Guardian segons la qual, l’Estat Espanyol té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing europeu de països amb un nombre més gran d’habitatges buits

cases sense gent

Al costat d’aquestes 3.400.000 cases sense gent, l’Instituto Nacional d’Estadística ens explica que a l’Estat, el desembre del 2012,  s’havia atès a 22.938 persones sense casa en centres assistencials.  A nivell europeu, el mateix diari planteja que al costat dels 11.000.000 de cases buides, s’estima que hi ha uns 4.100.000 persones sense casa.

Com crida la PAH: Gent sense casa, cases sense gent. No s’entén!

i 3 –  Encara que podríem seguir trobant dades per posar els pèls de punta en molts àmbits, penso que és de justícia, al costat de la distribució de la riquesa i de la paradoxa de l’habitatge, parlar de la fam i de la guerra, com dues cares, relacionades, de les polítiques que porten a terme els poderosos d’aquest món. I les podem veure en dos gràfics provinents d’algú tant poc sospitós d’alarmista com el Banc Mundial:

La prevalència de desnutrició en % de menors de 5 anys al món:Captura de pantalla 2014-03-21 13.34.50

i el % de PIB dedicat a despesa militar:Captura de pantalla 2014-03-21 13.33.43

(Clicant sobre els mapes accedireu a les dades del Banc Mundial en cada cas)

Per aquestes i altres coses, demà, a la capital d’aquest estat que ens ha tocat, arribaran marxes des de molt diversos punts de la geografia ibèrica per a expressar la seva indignació, una indignació que  fa dignes  aquestes Marxes de la Dignitat.

un altre parlament és possible


#ParlaCiutada-2

Winston Churchill deia que “la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que han estat assajades en algun moment”, i probablement tenia raó en el fet que resulta difícil trobar un sistema de govern establert que ofereixi millors condicions als ciutadans.

Però, en aquest segle, assistim a un deteriorament progressiu de la qualitat democràtica. A l’estat espanyol hem passat, en poc més d’un quart de segle, de l’esperança posterior a la mort del dictador i la possibilitat de celebrar eleccions, al “no ens representeu”, passant pel “desencanto”.

La situació actual és preocupant:  governants que fan exactament el contrari del que van prometre fer per guanyar unes eleccions;  lleis referendades per la ciutadania, mutilades per un tribunal; drets fonamentals reconeguts per llei, com l’habitatge, conculcats impunement… tot plegat conforma un panorama en el que és fàcil caure en la desmobilització per impotència, o bé en l’alienació en mans de qualsevol populisme oportunista.

Però al costat d’aquests motius de preocupació, vivim una època d’oportunitats en el món de la comunicació que faciliten que gent diversa, en un moment donat, es pugui trobar al voltant d’una idea i pugui començar a treballar per aglutinar-ne més.

Alguna cosa així va passar fa poc mes d’un any, al voltant d’un manifest: la Crida a la desobediència civil pels drets ciutadans i contra la dictadura financera.  De les gairebé dues mil persones que vam signar aquella crida en va sorgir un grup que el primer de juny presentava, al Centre Cívic La farinera del Clot,  el que en aquell moment era potser només una intuïció : el Parlament Ciutadà.

Nou mesos després de la concepció del Parlament Ciutadà, el proper cap de setmana,  membres d’una vintena llarga d’entitats, col·lectius i moviments compartiran, amb algun centenar de ciutadans i ciutadanes, dues jornades de  deliberació i confluència per a demostrar-nos que una altra forma de parlamentar és possible. Sense renúncies, amb la voluntat d’acabar constituint un veritable parlament ciutadà,  que serveixi de contrapès al parlament “professional” que utilitza els polítics “professionals” com a jugadors d’un futbolí.
itziar-11

El 14 i 15 de març serem als Escolapis de Diputació celebrant les SEGONES JORNADES PARLAMENT CIUTADÀ amb companys i companyes d’Aigua és Vida, Tanquem els CIES, Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, l’Assemblea Nacional Catalana, Desbanka, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la PAH i fins a més de vint entitats i col·lectius amb les que posarem en comú visions estratègiques, compartirem propostes de mesures i accions i presentarem la proposta de funcionament del PARLAMENT CIUTADÀ.

Vols ser-hi?

 

 

el dit del parlamentari


desconsol

El meu avi era de poble. De Navarcles per a ser precisos. Va néixer el 1889 i en aquella època, als pobles, tothom tenia mot. Mon avi era el Joanet de Ca l’Eulària, un mot fàcil, associat a la mestressa de la casa. Altres tenien mots relacionats amb característiques familiars o personals, en ocasions físiques, com era el cas del “Tres Ditets”.

El Tres Ditets, com era malauradament freqüent a l’època, de ben menut ja treballava a la fàbrica del pont, sota els telers, relligant els fils quan es trencaven.  Aquesta era una feina pels més menuts perquè es podien esmunyir sota les màquines… sense necessitat d’aturar-les! La producció era el primer… us sona?  No era estrany, doncs, que a algun d’aquells marrecs, de tant en tant, el teler se’ls emportés un dit… o dos, con en el cas del Tres Ditets.

Tot això m’ha vingut al cap veient imatges dels nostres parlamentaris i de com, quan el responsable d’indicar el sentit del vot d’un grup aixeca el dit, els seus membres obeeixen la consigna sense saber el què fan… o sense plantejar-se si el que fan és o no coherent amb el que els ha portat al Parlament. Així s’explica que ahir, uns diputats contraris a la consulta catalana,  votessin a favor d’una proposta que hi donava suport.

El Tres Ditets de Navarcles, si visqués avui, tindria tot el que cal per ser un magnífic parlamentari, és més, podria ser el cap del seu grup parlamentari.

Només li farien falta tres ditets!