Arxiu de la categoria: Política

qui ens representa!


La quarta accepció del mot “representar” al Gran Diccionari de l’Enciclopèdia dona com a significat : Substituir algú, en l’exercici dels seus drets, en l’acompliment dels seus deures, fent quelcom en lloc seu, pel seu compte.
Així de clar, així de senzill… així d’inaudit!
L’actual exercici de la política ens ha acostumat a coses tan perverses com donar per fet que el que ens expliquen en els programes electorals no té cap mena de valor. Que els candidats, parafrasejant el títol de Woody Allen, “agafen el vot i corren”, sense sentir-se en absolut compromesos amb qui els ha votat, adduint excuses tan poderoses com la del president Rajoy quan assegurava que “la realitat li havia impedit complir el seu programa electoral“.
Per això, quan el passat divendres, Itziar González Virós va acudir a l’Audiència de Barcelona a declarar en el cas de l’hotel del Palau, després d’haver hagut de suportar pressions i seguiments (que ha denunciat al jutjat), una ciutadana va tenir la necessitat d’expressar una cosa tan natural com la que apareix a la imatge que encapçala aquest post:
“Avui, aquí, ¡¡tu si que em representes!!”
Itziar González Virós, reincidia en un comportament que en altres temps hom hauria dit que era el que es  pot esperar d’algú que es dedica a la política, a la cosa pública, a treballar “per compte” dels ciutadans que en algun moment, a través de les urnes o del compromís activista, li han fet confiança. Si fa pocs anys Itziar González Virós va dimitir com a regidora de Ciutat Vella per mantenir-se fidel al seu compromís de representació amb les ciutadanes i ciutadans que la van votar, ara reitera les declaracions en seu judicial que li han suposat pressions i amenaces, però que suposen un alineament clar amb les tesis i la voluntat del veïnat de Ciutat Vella en front dels interessos dels especuladors i els saquejadors de fons públics.
Itziar González Virós mostra que una altra forma de fer política no només és possible,  sinó que és la que els ciutadans hem d’esperar de qui vulgui representar-nos.
Però no ens enganyem, els poderosos no ho són per casualitat, i si els ciutadans volem ser dignament representats, no podem deixar que qui veritablement ens representi s’enfronti en nom nostre al poder pel simple fet d’haver triat una papereta amb el seu nom. Només amb la mobilització i el suport podrem establir i mantenir l’imprescindible vincle que faci realitat la democràcia.

13195562293_fae4a2b4e5_z


la fotografia que encapçala aquest post és del twitter de @francis_manzano

quan l’estadística fa mal…


indignació

Un vell aforisme diu que una estadística adequadament torturada pot acabar confessant el que vulguem. Aquesta sentència, que ha provocat desmentiments de serioses societats científiques, no pot emmascarar el fet que en el món que vivim, algunes dades estadístiques, lluny de respondre a una tortura per part dels seus autors, mostren una realitat que si resulta enormement torturada per part dels qui la pateixen.

Us en mostraré unes poques, però ben significatives:

1 – L’estadística de distribució mundial de la riquesa, feta pública a l’informe Oxfam de gener de 2014: “Gobernar para las élites: secuestro democrático y desigauldad económica“, on podem trobar un quadre com aquest:

quadre riquesa

I en relació amb el qual ens podem fixar amb una dada esgarrifosa que s’obté de comparar aquestes xifres amb el rànquing Forbes de les persones més riques del món:

la riquesa de les 85 persones més riques del món és més gran que la de tota la meitat més pobre de la població mundial (3.500.000.000 persones)

En Martí Olivella feia palesa aquesta terrible contraposició de xifres el passat dimecres en el curs de la presentació de la versió catalana de “l’Economia del Bé Comú” de Christian Felber, que ell ha prologat (presentació del llibre a Singulars) (web de l’Assoc. Catalana per al Foment de l’EBC) i del que podrem parlar en algun altre post d’aquest blog.

2 – L’estadística d’habitatge que ha fet públic recentment el diari britànic The Guardian segons la qual, l’Estat Espanyol té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing europeu de països amb un nombre més gran d’habitatges buits

cases sense gent

Al costat d’aquestes 3.400.000 cases sense gent, l’Instituto Nacional d’Estadística ens explica que a l’Estat, el desembre del 2012,  s’havia atès a 22.938 persones sense casa en centres assistencials.  A nivell europeu, el mateix diari planteja que al costat dels 11.000.000 de cases buides, s’estima que hi ha uns 4.100.000 persones sense casa.

Com crida la PAH: Gent sense casa, cases sense gent. No s’entén!

i 3 –  Encara que podríem seguir trobant dades per posar els pèls de punta en molts àmbits, penso que és de justícia, al costat de la distribució de la riquesa i de la paradoxa de l’habitatge, parlar de la fam i de la guerra, com dues cares, relacionades, de les polítiques que porten a terme els poderosos d’aquest món. I les podem veure en dos gràfics provinents d’algú tant poc sospitós d’alarmista com el Banc Mundial:

La prevalència de desnutrició en % de menors de 5 anys al món:Captura de pantalla 2014-03-21 13.34.50

i el % de PIB dedicat a despesa militar:Captura de pantalla 2014-03-21 13.33.43

(Clicant sobre els mapes accedireu a les dades del Banc Mundial en cada cas)

Per aquestes i altres coses, demà, a la capital d’aquest estat que ens ha tocat, arribaran marxes des de molt diversos punts de la geografia ibèrica per a expressar la seva indignació, una indignació que  fa dignes  aquestes Marxes de la Dignitat.

un altre parlament és possible


#ParlaCiutada-2

Winston Churchill deia que “la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que han estat assajades en algun moment”, i probablement tenia raó en el fet que resulta difícil trobar un sistema de govern establert que ofereixi millors condicions als ciutadans.

Però, en aquest segle, assistim a un deteriorament progressiu de la qualitat democràtica. A l’estat espanyol hem passat, en poc més d’un quart de segle, de l’esperança posterior a la mort del dictador i la possibilitat de celebrar eleccions, al “no ens representeu”, passant pel “desencanto”.

La situació actual és preocupant:  governants que fan exactament el contrari del que van prometre fer per guanyar unes eleccions;  lleis referendades per la ciutadania, mutilades per un tribunal; drets fonamentals reconeguts per llei, com l’habitatge, conculcats impunement… tot plegat conforma un panorama en el que és fàcil caure en la desmobilització per impotència, o bé en l’alienació en mans de qualsevol populisme oportunista.

Però al costat d’aquests motius de preocupació, vivim una època d’oportunitats en el món de la comunicació que faciliten que gent diversa, en un moment donat, es pugui trobar al voltant d’una idea i pugui començar a treballar per aglutinar-ne més.

Alguna cosa així va passar fa poc mes d’un any, al voltant d’un manifest: la Crida a la desobediència civil pels drets ciutadans i contra la dictadura financera.  De les gairebé dues mil persones que vam signar aquella crida en va sorgir un grup que el primer de juny presentava, al Centre Cívic La farinera del Clot,  el que en aquell moment era potser només una intuïció : el Parlament Ciutadà.

Nou mesos després de la concepció del Parlament Ciutadà, el proper cap de setmana,  membres d’una vintena llarga d’entitats, col·lectius i moviments compartiran, amb algun centenar de ciutadans i ciutadanes, dues jornades de  deliberació i confluència per a demostrar-nos que una altra forma de parlamentar és possible. Sense renúncies, amb la voluntat d’acabar constituint un veritable parlament ciutadà,  que serveixi de contrapès al parlament “professional” que utilitza els polítics “professionals” com a jugadors d’un futbolí.
itziar-11

El 14 i 15 de març serem als Escolapis de Diputació celebrant les SEGONES JORNADES PARLAMENT CIUTADÀ amb companys i companyes d’Aigua és Vida, Tanquem els CIES, Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, l’Assemblea Nacional Catalana, Desbanka, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la PAH i fins a més de vint entitats i col·lectius amb les que posarem en comú visions estratègiques, compartirem propostes de mesures i accions i presentarem la proposta de funcionament del PARLAMENT CIUTADÀ.

Vols ser-hi?

 

 

el dit del parlamentari


desconsol

El meu avi era de poble. De Navarcles per a ser precisos. Va néixer el 1889 i en aquella època, als pobles, tothom tenia mot. Mon avi era el Joanet de Ca l’Eulària, un mot fàcil, associat a la mestressa de la casa. Altres tenien mots relacionats amb característiques familiars o personals, en ocasions físiques, com era el cas del “Tres Ditets”.

El Tres Ditets, com era malauradament freqüent a l’època, de ben menut ja treballava a la fàbrica del pont, sota els telers, relligant els fils quan es trencaven.  Aquesta era una feina pels més menuts perquè es podien esmunyir sota les màquines… sense necessitat d’aturar-les! La producció era el primer… us sona?  No era estrany, doncs, que a algun d’aquells marrecs, de tant en tant, el teler se’ls emportés un dit… o dos, con en el cas del Tres Ditets.

Tot això m’ha vingut al cap veient imatges dels nostres parlamentaris i de com, quan el responsable d’indicar el sentit del vot d’un grup aixeca el dit, els seus membres obeeixen la consigna sense saber el què fan… o sense plantejar-se si el que fan és o no coherent amb el que els ha portat al Parlament. Així s’explica que ahir, uns diputats contraris a la consulta catalana,  votessin a favor d’una proposta que hi donava suport.

El Tres Ditets de Navarcles, si visqués avui, tindria tot el que cal per ser un magnífic parlamentari, és més, podria ser el cap del seu grup parlamentari.

Només li farien falta tres ditets!

fer un país nou en un nou país


hissant la senyera

Aquest dijous, a l’Auditori de Barcelona, va tenir lloc el Concert Homenatge al General Moragues. Concert d’obertura dels festivals Barnasants, de cançó d’autor, i Tradicionarius, de cançó d’arrel.

La participació d’alguns dels artistes que van oferir les seves interpretacions van ajudar a posar l’accent en una qüestió no menor del procés cap a la independència de Catalunya: que el nou país que tenim l’oportunitat de fer només tindrà sentit si també és un país nou.

Quico Pi de la Serra, que ens va esperonar amb el seu “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, ho va explicar molt gràficament dient que li era igual que l’explotés un borbó que un burgès català.

El moment i el lloc que ens han tocat per viure no els podem triar, però si l’actitud amb què els vivim.

L’estat espanyol d’avui no és la Hispania dels romans, ni la Sepharad del segle XVI, quin nom va inspirar Espriu.  L’España que ens ha tocat viure és la del PSOE i el PP, hereva de “las dos españas” de Machado. Una España d’imperfectes bipartidismes seculars,  que els darrers segles ha alternat monarquies i dictadures a parts iguals, i en la que ara i avui es fa difícil veure una oportunitat real de fer canviar significativament les coses.

En aquest context Catalunya no és cap paradís, ni cap bicoca. País de burgesos i menestrals, amb la seva pròpia casta extractiva, que mai històricament ha dubtat en jugar a l’espanyolisme, si li convenia a la butxaca.

Però de la mateixa manera que a la Catalunya dels 30 hi va haver l’esclat de l’anarcosindicalisme i les col·lectivitzacions, a la Catalunya d’aquest començament de segle XXI hi ha mobilitzacions massives: contra la guerra, el 2003 ,  contra el greuge de veure tombat un estatut aprovat en referèndum, el 2010; el moviment dels Indignats a partir del 15 M de 2011 i les manifestacions per la independència el 2012, i encara el darrer 11 de setembre, amb la Via Catalana .

Aquesta mobilització popular ha aconseguit generar un considerable nivell d’activació entre la ciutadania, que pot ser el substrat propici per a generar un procés de reformulació general i radical de les regles de joc que ens donem. Potser em titllareu d’ingenu o d’utòpic, però el que imagino pel meu país és que es puguin plantejar als ciutadans decisions com els límits màxim i mínim salarial, com ha plantejat un país tant “revolucionari” com Suïssa; que es pugui fer una constitució popular com va fer una país tant “subversiu” com Islàndia;  que la majoria de l’energia elèctrica sigui pública, com a França; i tants més… però totes i alhora!

És a dir fer un país nou, aprofitant que tenim l’oportunitat de fer un nou país!

què se n’ha fet d’aquelles flors?


Where Have All The Flowers Gone?  -  Farewell Mary Travers

Teníem deu o dotze anys.

Anàvem d’acampada amb el cau, fèiem focs de camp, al bosc! Vigilàvem el foc i cantàvem al seu voltant.  Cantàvem cançons “de protesta” que uns nois que havien anat a estudiar “preu” als Estats Units van portar, traduir, adaptar…

Es feien dir Grup de Folk, Falsterbo 3,  …

I ens van descobrir els grans cantants del folk song americà dels 60: Bob Dylan, Joan Baez, Peter Paul & Mary… i el “pare” de tots plegats, el gran PETE SEEGER que ahir ens ha deixat.

Pels que no ens avergonyim de sentir-nos dir ” kumbaià”,  avui és un dia trist, s’ha apagat una veu que encara que no l’escoltéssim sabíem que era allà. Que hi va ser per portar-nos cançons de protesta, seves o recollides de les tradicions de la lluita contra la segregació racial, dels sindicats, del seu “mestre” Woody Guthrie.

Gràcies a Pete Seeger, i a la tasca popularitzadora a casa nostra de gent com Xesco Boix,  avui encara cantem “No serem moguts”, “Tots junts vencerem”,  ” Si jo tingués un martell”  i tantes altres cançons que ens parlen de resistència, d’esperança i de pau.

Repassar la biografia de Pete Seeger ens permet veure la coherència d’una trajectòria familiar vinculada a la música (pare compositor i musicòleg, mare violinista) i al pacifisme (el pare va ser expulsat com professor de la universitat de Berkeley el 1918 per la seva actitud pacifista en relació a la primera guerra mundial). Pete va seguir els passos dels seus pares tant musicalment com políticament.  I això el va portar, entre moltes altres coses, a gravar el 1943, amb els Almanac Singers,   un disc anomenat “Cançons del Batalló Lincoln” dedicat a les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola del que se’n poden trobar algunes mostres a la xarxa:

fins sempre Pete Seeger, WE SHALL OVERCOME!

el capitalisme és la crisi


99% we areInicio la publicació d’aquest blog  amb algunes reflexions arran del visionat, a la Filmoteca de Catalunya de “The Spirit of 45′“, un documental dirigit per Ken Loach sobre les reformes que va portar a terme el primer govern laborista de la postguerra a la Gran Bretanya, encapçalat per Clement Atlee, que va guanyar les eleccions el 1945 amb un programa que va suposar posar les bases dels serveis públics de salut, transport, comunicacions, etc.

Resulta simptomàtic revisar avui aquell manifest (Let Us Face the Future: A Declaration of Labour Policy for the Consideration of the Nation) i veure que els títols dels seus apartats plantegen qüestions que avui segueixen o tornen a ser tant o més necessàries:

Treball per a tothom, Indústria al servei de la nació, Agricultura per a l’alimentació de la població, Programa de construcció d’habitatges, Salut i Seguretat social…

Al nostre país la guerra va acabar fa 75 anys. Malauradament no hi va haver unes eleccions just acabada la guerra, ni el govern va iniciar un programa de reformes per atendre les necessitats d’una població empobrida i desmoralitzada. El plantejament del govern laborista britànic de l’època era clar i el refereixen diversos testimonis al film: no es tractava de tornar a la situació d’abans de la guerra, una situació de pobresa, atur, gana i malalties sinó de superar-la amb educació, habitatge, sanitat, comunicacions, i energia públiques, que a la vegada proveïen llocs de treball.

I així va ser fins a l’arribada al poder de la Sra. Tatcher  (1979-1997) que , a diferència de governs conservadors anteriors, no en va tenir prou en gestionar l’estat del benestar des dels seus paràmetres conservadors, sinó que directament es va dedicar a desmuntar-lo peça a peça. I així els ha anat… i a nosaltres amb alumnes avantatjats com el Sr. Aznar, o el Sr. Zapatero.

Avui el keynesianisme econòmic sembla haver perdut la partida. La dita esquerra ha assumit la competitivitat, l’eficiència, el cost… com a axiomes sagrats contra els que no es pot bastir cap política.

És imprescindible que la ciutadania recuperi la capacitat de pensar per si mateixa, de desaprendre alguns d’aquests conceptes que ens han gravat al cervell a cop de telenotícies i que recuperi la fe en si mateixa i la capacitat d’organització i mobilització.  Alguns ho estem intentant des del Parlament Ciutadà .

————————————————–

Si el que he escrit et motiva algun comentari,  comparteix-lo si us plau.