Arxiu de la categoria: Política

gentrificació i franquisme: apunts d’un cap de setmana llarg per espanya


Aragó i Castella són terres que ens queden ben a prop, de les que en coneixem l’idioma i que ofereixen importants atractius al viatger. I és que aquesta facilitat que tenim per a poder viatjar es converteix en un arma de destrucció massiva: la gentrificació. A banda i banda de la Serralada de Conca en tenim dos exemples preclars: Albarracín i la Ciutat Alta (el casc antic) de Conca.
albarracin-pano
Albarracín, que en el seu dia va aconseguir mantenir la seva autonomia dels regnes veïns de Castella i d’Aragó, ara amb poc més d’un miler d’habitants i governs municipals de les dretes (UCD, PP, PAR) des de que es tornen a fer eleccions municipals, ha caigut davant el setge del turisme que ha esdevingut l’únic motor econòmic del poble: vint hotels i hostals, nou establiments de lloguer apartaments, deu restaurants, un camping…, tot sense sortir del terme, si hi afegim els voltants (un conjunt de vint-i-cinc poblets que entre tots, Albarracín inclòs, no superen els cinc-mil habitants) les proporcions són increïbles.  Les perspectives per algú que vulgui viure a Albarracín són les de dedicar-se a alguna de les activitats vinculades al turisme: hosteleria, comerç de records i artesanies, alimentació, activitats turístiques. Només cal veure els llocs web de l‘ajuntament o de la Comunidad (els vint-i-cinc pobles) per veure que els seus continguts van adreçats al turisme i com a molt a activitats com la cacera i la micologia.

Els habitants actuals han deixat, si mai les van tenir, les seves cases antigues per anar a viure en pisos moderns edificats a poca distància, i els “senyors” que disposaven de residències nobles, les han venut o reconvertit en establiments hotelers. En aquestes condicions, els espais històrics medievals, que conformen el nucli del poble, han esdevingut un decorat meravellós, però sense ànima en el que la profusió de turistes pels carrerons pot provocar, i no és cap exageració, veritables embussos i retencions, sense vehicles.  Albarracín ha passat així de ser un poble a esdevenir un objecte de consum.

Conca, una de les capitals de província més petites de l’estat, compta amb un cas antic, la Ciudad Alta, d’origen medieval, situat en un promontori entre dos rius, el Xúquer i el Huécar, que comença a patir símptomes també de gentrificació, si bé aquesta, encara que no menys greu, no domina el conjunt de la ciutat sinó només aquest barri i, a diferència d’Albarracín, presenta alguna tímida mostra de reacció davant d’aquest fenomen que avança progressivament a tantes ciutats.

cuenca-casco-muere

Però si alguna cosa sorprèn més encara a Conca, o hauria de dir Cuenca, és la pervivència d’un pòsit franquista que té manifestacions brutals i altres més subtils. Així sobta que en la visita guiada al refugi antiaeri del casc antic, la guia municipal després d’explicar que Cuenca va resultar ser al bàndol republicà, manté una neutralitat exquisida per parlar de la guerra com un fet terrible que va tenir lloc fa molts anys entre “un bando y el otro”. Explicava que a un l’ajudaven uns països, Itàlia i Alemanya, i a l’altre un altre, Rússia, etc. Tot sense cap matís ni connotació que pogués fer pensar que uns eren més legítims que els altres.

Si fins aquí algú pot pensar que tinc la sensibilitat a flor de pell, els dubtes s’esvaeixen passejant per la ciutat i trobar, al costat de les restes del que fou l’església de Sant Pantaleó, el carrer dedicat al bisbe Guerra Campos, bisbe de la ciutat i Procurador a les Corts franquistes per nomenament directe del dictador (i un dels 59 procuradors que el 1976 van votar contra la Ley de la Reforma Política que derogava els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional). Per a qui no el recordi i en vulgui saber més, la “Fundación Francisco Franco” en publica una nota biogràfica.

Però la confirmació definitiva de la convivència de Cuenca amb el franquisme la constitueix la llegenda del nom de José Antonio Primo de Rivera damunt d’una creu, sota la qual tres jous i fletxes, emblema de la Falange Española, el partit feixista que fundà José Antonio el 1933.  Aquesta composició, d’uns dos metres d’alçada  la trobem a la pared lateral de la catedral de Cuenca, a la dreta de la façana principal. Com a mínim en una ocasió ha estat objecte d’atacs amb pintura vermella, que han estat retirats amb la subvenció de la Diputació de Cuenca, com va ser denunciat en el seu moment.

Avui aquest símbol feixista presenta aquest aspecte:

jose-antonioLa convivència amb aquesta iconografia, la connivència amb una certa línia subtil de pensament negacionista del que fou un cop d’estat armat contra la legalitat republicana del 36, sense deixar de ser molt i molt preocupant, ajuda malauradament a entendre aquesta Espanya del PP…  que no hi veu més enllà del PSOE.

Difícil ho tenim, des de Catalunya, per canviar aquesta realitat.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

la policia està al servei dels ciutadans!


Dia de les Esquadres 2015 - Acte Central

La missió de la Policia de la GeneralitatMossos d’Esquadra és protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, vetllant, des de la proximitat, per la convivència pacífica i la protecció de les persones i els béns, d’acord amb l’ordenament jurídic.”

Integritat: no treure profit de la condició de policia. Actuacions adaptades als preceptes deontològics.

Aquestes definicions es poden llegir a la pàgina web del cos de mossos d’esquadra dedicada a la missió, visió i valors del cos. Malauradament en les darreres setmanes hem assistit a la conclusió judicial de dos dramàtics episodis policials en els que aquests valors s’ha vist capgirats com un mitjó per aquells que, se suposa, s’hi han de regir.

La forma d’organització social amb que compta el nostre país estableix el monopoli de la força en mans de les forces de seguretat públiques, al servei de la ciutadania. La ciutadania contribueix als pressupostos públics que permeten sostenir els cossos de seguretat i vota els polítics que designen els comandaments d’aquestes forces per a veure protegit l’exercici dels seus drets. Sembla coherent.

Aquesta és la teoria. Però a casa nostra ja fa temps que assistim a un deteriorament creixent d’aquest esquema:

1 – sembla que hi ha policies que usen el monopoli de la força d’acord amb el seu propi criteri personal, encara que com a conseqüència d’això algunes persones vegin lesionats els seus drets, la seva seguretat o fins i tot perdin la salut… o la vida!

2 – quan s’han donat circumstàncies d’aquesta mena, la primera reacció dels polítics als que la ciutadania ha votat per a comandar les forces a les que encarrega la protecció de l’exercici dels seus drets és negar:

Negar els fets, fins que són irrefutables.

Negar la participació de la policia, fins que no queda cap altra possibilitat

Negar la intencionalitat i atribuir els fets a accidents,  errors, atzars, fatalitats…

3 – quan els fets són finalment provats, davant la impassibilitat dels polítics, els policies adopten estratègies

a) de dispersió de la responsabilitat: va ser algú de nosaltres, però no estem segurs de qui per tant, en aquest estat de dret que hauríem de defensar ens acollim a les garanties que hem arrabassat a les víctimes amb la nostra mala praxi policial i defensem que no es pot condemnar a cap de nosaltres per manca de proves

b) de filibusterisme jurídic: com que mai se sap com acabarà un judici, acceptarem que ho vam fer, sempre que s’admeti que no hi havia mala intenció i no perdem la feina (que hem acreditat que no sabem fer bé)

Un veritable estat de dret no pot consentir que les persones a les que selecciona per a cedir-lis el monopoli de la força se n’acabin aprofitant com si fossin matons. Si això passa, els responsables polítics no poden caure en el xantatge corporatiu de defensar aquestes persones, o de mirar a una altra banda i col·laborar o consentir estratègies per esquivar la responsabilitat judicial i , sobretot, social que la funció policial implica.

Cal exigir la depuració de les responsabilitats professionals fins al final, per part de la pròpia institució. Aleshores, i només aleshores, es pot permetre que l’estratègia davant la justícia es regeixi per criteris personals. Altrament, hauria fet falta que la institució col·laborés amb la justícia aportant tota mena de dades, proves, fins a deixar fora de cap mena de dubte la seva possible connivència amb els fets i amb la seva posterior evitació de responsabilitats.  O no és això el que vol dir la definició d’integritat que proposa el propi cos de Mossos d’Esquadra?

Aquesta manera de fer funcionar la policia no és pròpia d’un país amb alta qualitat democràtica.

Si volem fer un país nou… ja podem pensar en fer una policia nova, aquesta no està clar que ens pugui servir!

 

 

 

Ovidi al “CUP”


Ovidi 3-2

A l’auditori autogestionat de Can Batlló les entrades no van trigar ni vint minuts en acabar-se. La proposta era una vetllada per recaptar fons per a les anarquistes represaliades pel cas Pandora. Els dinamitzadors de l’assemblea: un cantant, un artista i un pallasso.

Ovidi3 no és un espectacle, és una assemblea cupaire on l’ex-diputat (“lo estoy dejando”) David Fernández, el músic Borja Penalba i el poeta David Caño fan una proposta de revisitació  i actualització de les sempre vigents cançons de l‘Ovidi Montllor i Mengual salpebrades amb les introduccions inacabables i sovint hilarants del David Fernández, les declamacions del Caño o els puntejats a la guitarra del Borja.

El concert va arrencar amb “Tot explota  pel cap o per la pota”, perquè ja no ens alimenten molles i ja volem el pa sencer. Memorable la versió de l’Escola de Ribera on David Caño, homenatjant Dylan, recontextualitza la lletra d’Ovidi que canten Fernández i Borja, presentant textos en una seqüència de cartells que va descobrint al ritme de la cançó. Així, per exemple, quan canten “el càstig era sever” el cartell mostra el text “se-Wert”. La samarreta vermella d’Ovidi va sonar mentre a l’escenari s’estenia una bugada de samarretes reivindicatives de totes les lluites i tots els colors (el fons d’armari del David Fernández, probablement). I si a l’Ovidi deia “gairebé no comprenc perquè la gent,  quan em veia pel carrer em cridava: progressista! ” l’assemblea de Can Batlló va substituir el crit per anti-sistema! . L’homenatge a Teresa, que un Fernández emocionat va dedicar a les Tereses del Kurdistan, va comptar amb la veu de Mireia Vives.

Però la vetllada va comptar amb més poetes que l’Ovidi. Vam poder escoltar les revisions de les versions que ell va fer de Pere Quart (Corrandes de l’Exili) o de Vicent Andrés Estellés (Els Amants), i descobrir, en la veu de David Caño, genials versions de Blai Bonet (Gaspar Hauser n2) o Martí Sales (Fora Catalans).

L’assemblea, com no es cansava de dir en David Fernández, mantenia un ambient de festa entre amics, aparentment improvisada (“ensayar es de cobardes”) ambientada amb el fum dels cigarretes que no deixaven de cremar i els efluvis de l’ampolla de Jameson (infusió irlandesa) que van anar pimplant.

El caliu de barri es va fer sentir quan un altre David, el de Ràbia Positiva, va pujar a l’escenari a fer Sants es crema!

I la cirereta final la va posar la presència de Feliu Ventura que ens va regalar “la Fera ferotge” i “la Soledat” que en aquesta ocasió van combinar amb el recitat de La Llibertat de David Caño.

 

keep calm! això va per llarg


Cala Estreta tardor-13

Després de més de tres mesos des de les eleccions del 27D, la CUP ha adoptat la decisió de NO investir president el candidat que al llarg d’aquest període ha presentat continuadament la coalició Junts pel Si, que va obtenir el resultat més gran a les eleccions, però sense prou majoria com per a formar govern en solitari.

Aquest “NO” tanca un període en el que, al meu entendre, a Catalunya sembla que s’hagi estat vivint amb una bena als ulls i el “NO” de la CUP té la virtut de fer caure la bena en diversos sentits:

Si era complicat convertir les eleccions del 27D en un plebiscit, tot i entendre perfectament els motius que hi van portar, el que no tenia sentit era considerar que un 48% dels vots equivalia a guanyar-lo. Fer-ho veure ha estat un engany que ja no podrà seguir endavant.

Plantejar el procés d’independència en un termini de divuit mesos partint de l’actual Generalitat intervinguda pel Ministerio de Hacienda d’Espanya, sense anticipar dificultats serioses i sacrificis, especialment per a les persones que depenen “salarialment” de la Generalitat, ha estat pura fantasia.

El procés d’independència serà creïble i sòlid quan la ciutadania d’aquest país doni un pas més i, a més de sortir al carrer quan ho demanen l’ANC i l’Òmnium, es plantegi la seva participació activa en un procés constituent en el que es defineixi com volem el nostre futur país.

Només en la mesura que la gent vegi en la independència la via per a fer un estat nou a la seva mida veurà la necessitat de defensar aquesta opció seriosament, amb un compromís més profund com el que requerirà arribar a la desobediència, si les coses es posen complicades, que s’hi poden posar.

Mentrestant, KEEP CALM! això va per llarg. Hi som més aprop que mai, però no és per demà passat, ni per d’aquí a un any.

I desenganyem-nos, el desgraciat format del plebiscit que no es va guanyar va permetre que algunes formacions es mantinguessin en la via morta del si/no. Per això un referèndum de pregunta binària és imprescindible: per poder saber definitivament si som majoria i a la vegada per acabar amb el joc de la puta i la ramoneta dels del dret a decidir… no se sap què.

Si tornem a votar el març, ho farem sense la bena als ulls… o almenys això espero!

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js

anticapitalisme vs. independentisme


19N-23L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP (ANECUP) celebrada ahir a Sabadell s’ha acabat amb un resultat inèdit, un empat matemàtic  a 1515 vots entre les dues posicions finals a debat.

Aquesta situació, més enllà de recordar aquell dilema de l’ase de Buridan, que en no ser capaç de decidir entre anar primer a beure o a menjar va morir de fam i de sed, evoca també altres episodis de la nostra dissortada història en els que es debatia, i no precisament en mode assembleari, entre guerra i revolució.

Les anomenades dues ànimes de la CUP sembla que ens traslladen el dilema entre dos alliberaments: el nacional i el social, en el ben entès que no es vol renunciar a cap dels dos i que la qüestió és només per quin es comença.

Arribats a aquest punt, em sembla saludable compartir arguments abans que exabruptes contra uns o altres. I el principal argument que trobo és el de situar el dilema en el seu context: la situació política a Catalunya i a Espanya.

Les eleccions del proppassat 20D han representat un canvi important que, de fer cas als mitjans es tradueix en dos conceptes: la fi del bipartidisme i la ingovernabilitat de l’estat. Aquest canvi tan profund (!!!), al parer de tanta gent, resulta que manté la majoria absoluta del PP al senat i que segueix situant en primer lloc a un dels dos partits dinàstics a totes les circumscripcions electorals excepte a Catalunya i al País Basc.abc.750

Arribats a aquest punt, i en relació als dos alliberaments en qüestió, sembla clar que d’Espanya no podem esperar avenços significatius, ni en l’aspecte social, ni en el nacional. La crossa de Ciutadans apuntala tant les polítiques centralistes com les neoliberals, allà on el PP no arriba, i en matèria nacional el PSOE ha deixat clar que els temps de l’autodeterminació dels pobles ha quedat enrere.

Així doncs, no tenim altra opció que la de tirar endavant des de Catalunya, amb les equilibris de forces que hi puguem establir. Els resultats del 20D, llegits en clau d’anàlisi diferencial Catalunya-Espanya, haurien d’ajudar a fer concloure a En Comú Podem que el canvi que propugnen no es podrà fer a l’Estat i que cal sumar primer tots els esforços en assolir l’alliberament nacional, com a única via que, si s’assoleix, faci possible un procés constituent, que ja es dibuixa participatiu (vegeu sinó  http://www.reiniciacatalunya.cat ), i en el marc del qual tindrà més possibilitats de construir-se un estat on es pugui superar el capitalisme insostenible. I a la CUP haurien de fer avançar les posicions com la de Jaume Soler, ex-batlle d’Arbúcies i fundador de la CUP,  que ras i curt  afirmava a Vilaweb: “sense independència no hi ha revolució”

En definitiva: allò que en clau espanyola resulta pràcticament impossible, en clau catalana ho és menys, per tant si posem l’alliberament nacional per davant del social, tenim alguna  possibilitat de sortir-nos-en, si ho fem al revés no en tindrem cap i, com diu la dita, perdrem bous i esquelles.

Així doncs, aquest 2016: Salut i Independència!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

què ens està passant?


els savis de chefchaouenÉs possible que aquests quatre savis de Xauen també es facin la mateixa pregunta. I probablement ho facin sense perdre aquesta seva actitud serena, com semblen haver fet alguns líders mundials després dels darrers atemptats.

S’ha parlat i es parla molt sobre el que està passant i no considero que el que jo pugui afegir sigui millor o gaire diferent, però em sembla tan gruixut que no em resisteixo a intervenir-hi, encara que només sigui per  recomanar algunes opinions, més afinades que la meva, i llençar algunes preguntes.

Una vegada més un petit grup de persones ben organitzades, amb accés a recursos (informació, armes, tecnologia) i amb la determinació pròpia dels fanàtics, fa saltar els ploms a una de les societats més modernes, avançades i poderoses de la terra. Ho hem vist ja diverses vegades (massa vegades) des de l’11S de les Torres Bessones. Sempre és el mateix esquema, encara que amb mètodes més o menys diferents, i sempre genera reaccions sobreactuades per part dels governants dels estats més directament afectats. Aquesta vegada hem vist la solemne declaració de guerra del cap d’estat francès  davant les dues càmeres de representants reunides en una sessió conjunta.

Josep Ramoneda, a l’ARA, ens explica quatre raons per considerar aquesta declaració com un immens error: sobreestimar l’enemic, donar-li una rellevància que no mereix, perdre de vista que el conflicte islamista és sobretot a l’interior de l’islam, no entre orient i occident i , last but not least, que des de les torres bessones s’ha fet evident que la guerra contra aquest fenomen no serveix de res!

Al costat d’aquesta anàlisi, Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau ens fa notar des del seu blog que no podem oblidar que aquests actes de violència extrema  es produeixen en un món governat en bona part per una economia criminal i que no hem de permetre a cap preu que la reacció que provoquin vagi en detriment dels drets humans del conjunt de la ciutadania.

Si Ramoneda i Armadans alerten dels perills que poden provocar les reaccions dels estats, un professor de secundària català establert a Noruega, Josep Sala i Cullell, posa sobre la taula el que ell considera un comportament també racista: el de la tolerància amb els practicants de l’islam de comportaments que no toleraríem a “algú dels nostres, perquè criticar l’islam fomenta l’islamofòbia; fenomen que s’afegeix al de considerar als imams com interlocutors de les comunitats musulmanes  quan mai se’ns ocorreria considerar al mossèn de la parròquia el representant “natural” d’un barri de cultura cristiana.

És difícil trobar solucions, és difícil trobar simplement la mesura justa per a saber reaccionar, però em sembla molt necessari no deixar-se portar pel pànic, per la visceralitat i en canvi adoptar el posat dels quatre savis de Xauen i preguntar-se què ens està passant? i preguntar-ho ben a fons:

perquè hi ha gent de disposa d’armes per matar? algú fa negoci venent-les-hi?

amb quins diners compren armes? algú les paga amb petroli barat?

perquè es bombardegen ciutats “musulmanes” després de fracassos com Iraq o Afganistan? cal alimentar una espiral de violència?

quina relació té limitar drets de reunió i manifestació amb la prevenció d’atemptats? i l’aixecament del secret de les comunicacions com la Patriot Act nord-americana després de l’11S?

Pensem bé què ens està passant, no sigui cas que el que en realitat ens està passant no sigui ben bé el que sembla!

 

 

 

Tenim molta feina per fer…


CapturaQuatre reflexions apressades, pretesament objectives, sobre el resultat de les eleccions d’avui:

1 – Ha votat més gent que mai, ja no queda cap majoria silenciosa a la que recórrer per explicar el fracàs de ningú.

2 – No hi ha majoria de vots pel NO en el simulacre de plebiscit. És una llàstima que els companys i companyes de Catalunya Sí que es Pot no hagin estan menys ambigus en els seus plantejaments, però sembla força clar que no es pot sumar els seus vots (o com a mínim no  tots) al NO plebiscitari.

3 – El SI té majoria en escons (JxSI + CUP) per a caminar cap a la independència, i en el camí potser podrà sumar algun vot parlamentari del CSQP. Els del NO, més enllà de negar la possibilitat d’independitzar-se, difícilment podran sumar per fer una majoria de govern.

4 – El PP s’enfonsa en la misèria (queda a 10.000 vots de ser la darrera força parlamentària) i dona ales al Ciutadans/Ciudadanos de cara a les properes eleccions generals. El PSC salva els mobles i mai li ho agrairan prou a Miquel Iceta, mentre que Pablo Iglesias no aconsegueix que la seva aportació millori els resultats d’ICV. El desembre serà apassionant.

I un corolari amb “carinyo”: pagaria per veure per un forat la primera reunió de grup parlamentari de Junts pel Si.

Tenim molta feina per fer i ja cal que ens hi posem amb ànim positiu i dialogant.

Bona nit!