anticapitalisme vs. independentisme


19N-23L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP (ANECUP) celebrada ahir a Sabadell s’ha acabat amb un resultat inèdit, un empat matemàtic  a 1515 vots entre les dues posicions finals a debat.

Aquesta situació, més enllà de recordar aquell dilema de l’ase de Buridan, que en no ser capaç de decidir entre anar primer a beure o a menjar va morir de fam i de sed, evoca també altres episodis de la nostra dissortada història en els que es debatia, i no precisament en mode assembleari, entre guerra i revolució.

Les anomenades dues ànimes de la CUP sembla que ens traslladen el dilema entre dos alliberaments: el nacional i el social, en el ben entès que no es vol renunciar a cap dels dos i que la qüestió és només per quin es comença.

Arribats a aquest punt, em sembla saludable compartir arguments abans que exabruptes contra uns o altres. I el principal argument que trobo és el de situar el dilema en el seu context: la situació política a Catalunya i a Espanya.

Les eleccions del proppassat 20D han representat un canvi important que, de fer cas als mitjans es tradueix en dos conceptes: la fi del bipartidisme i la ingovernabilitat de l’estat. Aquest canvi tan profund (!!!), al parer de tanta gent, resulta que manté la majoria absoluta del PP al senat i que segueix situant en primer lloc a un dels dos partits dinàstics a totes les circumscripcions electorals excepte a Catalunya i al País Basc.abc.750

Arribats a aquest punt, i en relació als dos alliberaments en qüestió, sembla clar que d’Espanya no podem esperar avenços significatius, ni en l’aspecte social, ni en el nacional. La crossa de Ciutadans apuntala tant les polítiques centralistes com les neoliberals, allà on el PP no arriba, i en matèria nacional el PSOE ha deixat clar que els temps de l’autodeterminació dels pobles ha quedat enrere.

Així doncs, no tenim altra opció que la de tirar endavant des de Catalunya, amb les equilibris de forces que hi puguem establir. Els resultats del 20D, llegits en clau d’anàlisi diferencial Catalunya-Espanya, haurien d’ajudar a fer concloure a En Comú Podem que el canvi que propugnen no es podrà fer a l’Estat i que cal sumar primer tots els esforços en assolir l’alliberament nacional, com a única via que, si s’assoleix, faci possible un procés constituent, que ja es dibuixa participatiu (vegeu sinó  http://www.reiniciacatalunya.cat ), i en el marc del qual tindrà més possibilitats de construir-se un estat on es pugui superar el capitalisme insostenible. I a la CUP haurien de fer avançar les posicions com la de Jaume Soler, ex-batlle d’Arbúcies i fundador de la CUP,  que ras i curt  afirmava a Vilaweb: “sense independència no hi ha revolució”

En definitiva: allò que en clau espanyola resulta pràcticament impossible, en clau catalana ho és menys, per tant si posem l’alliberament nacional per davant del social, tenim alguna  possibilitat de sortir-nos-en, si ho fem al revés no en tindrem cap i, com diu la dita, perdrem bous i esquelles.

Així doncs, aquest 2016: Salut i Independència!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Hi som a temps?


9788416367009
Avui s’ha projectat aquest documental de Naomi Klein en l’acte de celebració del cinquè aniversari de Som Energia  i mentre esperem  un acord de la cimera de París, constatem que l’única alternativa per fer aquest planeta que ens acull sostenible és abandonar i superar el model capitalista.
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
Conferència de Naomi Klein al CCCB el 27.03.15
El capitalisme funciona en la mesura que els seus practicants tenen esperances fundades d’esdevenir més rics del que són. Això només és possible de dues maneres complementàries i compatibles: que es crei més riquesa i/o que alguns es facin més rics a costa dels altres, siguin els altres els veïns del costat o els de l’altre punta del planeta.
La creació indefinida de riquesa topa amb el fet que habitem un planeta finit.  Els seus recursos, per immensos que puguin semblar, no són infinits i, per tant, pretendre mantenir el model capitalista suposa o bé el suïcidi col·lectiu, o bé convertir la humanitat en un conjunt involuntari de jugadors del Monopoly, que com tothom sap és un joc en el que l’objectiu de qui el juga és aconseguir finalment el monopoli del mercat, tenint totes les propietats que apareixen al joc… o aconseguint que els altres jugadors rebentin el tauler i li facin empassar les fitxes!!!
monop
Per si la insostenibilitat mateixa del sistema capitalista no fos prou clara, hi hem d’afegir un factor addicional com és el fet històric que el desenvolupament del sistema capitalista ha anat de bracet amb la utilització dels combustibles fòssils per a fer anar els motors de la creació de riquesa.  Ningú pot imaginar que el món hagués evolucionat com i cap on ho ha fet, si no s’hagués pogut fer servir l’energia que s’ha obtingut i que s’obté de la crema de combustibles fòssils: fabricació, transport, enllumenat… no serien els que són sense el carbó i el petroli.
És difícil, amb dos dits de front, negar aquestes evidències.
Aleshores, què?
L’alternativa o alternatives s’han de construir, i caldrà fer-ho de forma més que menys participativa i consensuada, altrament serà difícil sortir-se’n. El que ens hi juguem és la supervivència del planeta o, com a mínim, de l’espècie que l’intenta dominar des de fa segles. I siguin quines siguin aquestes alternatives, només podran reeixir si plantegen fer un “ús” sostenible del planeta: ecològicament, econòmicament i políticament.

què ens està passant?


els savis de chefchaouenÉs possible que aquests quatre savis de Xauen també es facin la mateixa pregunta. I probablement ho facin sense perdre aquesta seva actitud serena, com semblen haver fet alguns líders mundials després dels darrers atemptats.

S’ha parlat i es parla molt sobre el que està passant i no considero que el que jo pugui afegir sigui millor o gaire diferent, però em sembla tan gruixut que no em resisteixo a intervenir-hi, encara que només sigui per  recomanar algunes opinions, més afinades que la meva, i llençar algunes preguntes.

Una vegada més un petit grup de persones ben organitzades, amb accés a recursos (informació, armes, tecnologia) i amb la determinació pròpia dels fanàtics, fa saltar els ploms a una de les societats més modernes, avançades i poderoses de la terra. Ho hem vist ja diverses vegades (massa vegades) des de l’11S de les Torres Bessones. Sempre és el mateix esquema, encara que amb mètodes més o menys diferents, i sempre genera reaccions sobreactuades per part dels governants dels estats més directament afectats. Aquesta vegada hem vist la solemne declaració de guerra del cap d’estat francès  davant les dues càmeres de representants reunides en una sessió conjunta.

Josep Ramoneda, a l’ARA, ens explica quatre raons per considerar aquesta declaració com un immens error: sobreestimar l’enemic, donar-li una rellevància que no mereix, perdre de vista que el conflicte islamista és sobretot a l’interior de l’islam, no entre orient i occident i , last but not least, que des de les torres bessones s’ha fet evident que la guerra contra aquest fenomen no serveix de res!

Al costat d’aquesta anàlisi, Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau ens fa notar des del seu blog que no podem oblidar que aquests actes de violència extrema  es produeixen en un món governat en bona part per una economia criminal i que no hem de permetre a cap preu que la reacció que provoquin vagi en detriment dels drets humans del conjunt de la ciutadania.

Si Ramoneda i Armadans alerten dels perills que poden provocar les reaccions dels estats, un professor de secundària català establert a Noruega, Josep Sala i Cullell, posa sobre la taula el que ell considera un comportament també racista: el de la tolerància amb els practicants de l’islam de comportaments que no toleraríem a “algú dels nostres, perquè criticar l’islam fomenta l’islamofòbia; fenomen que s’afegeix al de considerar als imams com interlocutors de les comunitats musulmanes  quan mai se’ns ocorreria considerar al mossèn de la parròquia el representant “natural” d’un barri de cultura cristiana.

És difícil trobar solucions, és difícil trobar simplement la mesura justa per a saber reaccionar, però em sembla molt necessari no deixar-se portar pel pànic, per la visceralitat i en canvi adoptar el posat dels quatre savis de Xauen i preguntar-se què ens està passant? i preguntar-ho ben a fons:

perquè hi ha gent de disposa d’armes per matar? algú fa negoci venent-les-hi?

amb quins diners compren armes? algú les paga amb petroli barat?

perquè es bombardegen ciutats “musulmanes” després de fracassos com Iraq o Afganistan? cal alimentar una espiral de violència?

quina relació té limitar drets de reunió i manifestació amb la prevenció d’atemptats? i l’aixecament del secret de les comunicacions com la Patriot Act nord-americana després de l’11S?

Pensem bé què ens està passant, no sigui cas que el que en realitat ens està passant no sigui ben bé el que sembla!

 

 

 

Tenim molta feina per fer…


CapturaQuatre reflexions apressades, pretesament objectives, sobre el resultat de les eleccions d’avui:

1 – Ha votat més gent que mai, ja no queda cap majoria silenciosa a la que recórrer per explicar el fracàs de ningú.

2 – No hi ha majoria de vots pel NO en el simulacre de plebiscit. És una llàstima que els companys i companyes de Catalunya Sí que es Pot no hagin estan menys ambigus en els seus plantejaments, però sembla força clar que no es pot sumar els seus vots (o com a mínim no  tots) al NO plebiscitari.

3 – El SI té majoria en escons (JxSI + CUP) per a caminar cap a la independència, i en el camí potser podrà sumar algun vot parlamentari del CSQP. Els del NO, més enllà de negar la possibilitat d’independitzar-se, difícilment podran sumar per fer una majoria de govern.

4 – El PP s’enfonsa en la misèria (queda a 10.000 vots de ser la darrera força parlamentària) i dona ales al Ciutadans/Ciudadanos de cara a les properes eleccions generals. El PSC salva els mobles i mai li ho agrairan prou a Miquel Iceta, mentre que Pablo Iglesias no aconsegueix que la seva aportació millori els resultats d’ICV. El desembre serà apassionant.

I un corolari amb “carinyo”: pagaria per veure per un forat la primera reunió de grup parlamentari de Junts pel Si.

Tenim molta feina per fer i ja cal que ens hi posem amb ànim positiu i dialogant.

Bona nit!

els enemics del poble…


El Teatre Lliure està fent a Montjuïc les darreres representacions del drama d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble” en un muntatge de Miguel del Arco, que compta amb una escenografia molt efectista i un repartiment encapçalat per Pere Arquillué  (que no em va fer oblidar l’actuació de Francesc Orella, el 2007, que li va valdre un premi Max).

Però si porto a aquest blog aquesta peça no és per parlar de teatre, sinó d’allò que al meu entendre l’obra planteja i que, malgrat els més de 130 anys que han passat des de la seva estrena a Oslo el 1883, resulta de la més rabiosa actualitat.

Per qui no conegui l’argument [atenció SPOILER], l’obra d’Ibsen presenta el conflicte que es planteja en un poble que viu de les seves aigües termals quan el protagonista, el Dr. Stockmann, director mèdic del balneari municipal, descobreix que les aigües són verinoses doncs porten metalls residuals de les antigues fàbriques que hi havia hagut al poble i van haver de tancar.  El Dr. Stockmann s’aferra a la veritat científica de les seves anàlisis per a defensar el tancament del balneari o una reforma del sistema de captació d’aigües que en garanteixi la salubritat, mentre que l’alcalde (el seu germà) s’aferra a l’impacte negatiu que aquesta notícia tindrà per l’economia i la prosperitat del poble, per mirar de tapar l’assumpte. Les “forces vives”,  que d’entrada veuen en la denúncia del Dr. Stockmann l’oportunitat de fer saltar el govern municipal, s’apunten a la denúncia, però ràpidament s’adonen que els seus propis interessos patiran i es posen al costat de l’ajuntament deixant sol el metge.
(fotografia (C) Ros Ribas – Teatre Lliure)

L’escena cabdal de l’obra ens presenta una assemblea on, aprofitant la mateixa dinàmica assembleària, les forces vives impediran que els arguments científics puguin ser presentats i valorats i les decisions es prendran en funció d’interessos estimulats a flor de pell,  abans que d’arguments analitzats en profunditat i amb coneixement.
[ fi de l’SPOILER]

El muntatge presenta de forma totalment explícita la controvèrsia entre la força dels vots d’una majoria, privada del coneixement de les dades (i eventualment de la capacitat d’interpretar-les), i la força de la raó, de la ciència, a l’hora de determinar si el poble es troba o no davant d’una catàstrofe de conseqüències devastadores, encara que segurament no a curt termini, i si, en conseqüència,  cal adoptar mesures impopulars per fer-hi front.

Us resulta familiar?

Us recomano la lectura  de les darreres entrades al blog del professor Josep Xercavins, sobre les negociacions del Canvi Climàtic i estic segur que hi trobareu tants paral·lelismes que us esgarrifareu.

Si canviem el poble pel planeta, les aigües enverinades per l’escalfament del planeta i la necessitat de reformes estructurals al poble/planeta per evitar la catàstrofe, que impliquen sacrificis als que ara viuen prou bé, per poder seguir vivint (potser no tant bé) en el futur…  i com, el panel de científics insisteixen, cimera a cimera, en la necessitat d’adoptar mesures immediates, i els polítics demoren, cimera a cimera, els compromisos per evitar haver-se de presentar als seus votants amb un conjunt de mesures no precisament engrescadores.

En el fons el que s’està plantejant és un debat entre democràcia,  que pot ser manipulada per la demagògia, i el que a l’obra, en algun moment, el Dr. Stockmann anomena aristocràcia intel·lectual.

Ibsen va ser prou hàbil presentant unes situacions i uns personatges que son prou complexos com per portar-nos a reflexionar, sense anticipar les conclusions, que cadascú haurà de treure en acabada la funció.

Segurament, la democràcia és, com s’ha dit tantes vegades, el menys dolent dels sistemes coneguts per a prendre decisions col·lectives de manera pacífica,  però haver-nos dotat d’un sistema formalment democràtic no ens ha de fer caure en la despreocupació del seu funcionament entre votació i votació. És fonamental que la ciutadania busqui els canals per a estar ben informada i faci un seguiment tant a prop com pugui de les actuacions dels qui ens governen i, allà on els coneixements de cadascú no arribin, cal buscar els “savis de confiança” que ens puguin traslladar l’essència dels fets que es tracti de valorar com per poder adoptar decisions.

En el procés que se segueix al voltant del Canvi Climàtic el debat es manté sobretot entre la comunitat científica per una banda i la comunitat político-econòmica per l’altra (les forces vives del poble/planeta).

La ciutadania més sensibilitzada pressiona, es manifesta, es mou, però des dels canals de comunicació (que tenen amo) ja s’encarreguen de situar el debat en uns termes que resultin massa elevats per al comú dels ciutadans i que desmotivin la participació. Probablement per això (també) no hem assistit a mobilitzacions ciutadanes contra el Canvi Climàtic de la magnitud de les que en un passat recent vam viure contra la guerra o a favor de la independència (conceptes ambdós prou menys complicats que el Canvi Climàtic).

Al teatre, Ibsen deixa sol al Dr. Stockmann en el seu enfrontament amb el poble, ell és l’enemic del poble.

A la vida real, al planeta, la comunitat científica insisteix amb paciència fins a l’exasperació en la necessitat d’adoptar mesures urgents. Cal que la ciutadania li doni suport i pressioni la classe política, massa inclinada a seguir els designis de les oligarquies curtes de mires, que no valoren les conseqüències a llarg termini de la seva gasiveria a curt.

Ens hi juguem el futur!

 

 

 

 

 

… els temps estan canviant ?


ada amb ombrel·la

Les eleccions municipals i d’algunes comunitats autònomes de l’estat han propiciat la sensació que un gran canvi s’ha esdevingut. Certament algunes coses han canviat, i no menors: pel cap baix sembla que canvien les alcaldies de Madrid, Barcelona, Palma i València i potser les presidències de les Illes i el País Valencià, entre altres… pas mal!

Això no obstant, no ens podem enganyar, determinades geometries electorals no han experimentat un canvi substancial, si més no si parlem de canviar les regles del joc de manera radical… constitucional.

Fixem-nos en la informació oficial que fa pública el Ministerio del Interior: un simple suma dels vots obtinguts al conjunt de l’Estat pel Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español (PSC inclòs) i Ciudadanos assoleix el 57,7% dels escrutinis, amb una participació del 64.94%, deixant en franca minoria els vots a les forces que aposten per obrir un nou procés constituent, en el que potser (només potser) es podria pensar en un nou, diferent, qui sap si millor, encaix de Catalunya, entre altres modificacions substancials.

Al costat d’aquests dades, la informació dels resultats a Catalunya,  agrupada segons el seu suport o no a les tesis independentistes, ens dona un 50,47% de vots a opcions amb la independència als seus programes, un 36,44% a opcions federalistes, confederalistes o unionistes i un 13.08% a ICV-EiUA-Guanyem etc. que no ha definit clarament la seva posició en aquest àmbit.

Conclusions apressades de tot plegat:

primer – no té cap sentit seguir esperant que a Espanya passi alguna cosa que faci possible posar les bases per a un hipotètic canvi d’escenari. Això, a la vista dels resultats d’ahir, no sembla que hagi de passar, doncs res amenaça la còmoda majoria de les forces que recolzen (cegament o amb matisos) la Constitución Española de 1978.

segon –  a Catalunya, NOMÉS A CATALUNYA, sembla que si que s’obre una finestra d’oportunitat per a canviar les coses d’arrel, amb un canvi constitucional que només pot venir de la mà d’un trencament en l’eix nacional.

tercer – molt probablement només aquest trencament de l’escenari nacional per part de Catalunya podria esdevenir el desencadenant d’un canvi  constituent a l’Estat Espanyol, que amb el trencament es veuria forçat a redefinir les seves regles del joc.

No pot ser que ICV, EiUA, Guanyem, BeC… etc. no se sumin a aquesta voluntat de DECIDIR-HO TOT! És imprescindible que ICV-EiUA-Guanyem-BeC… defineixi sense embuts la seva posició en l’eix nacional, encara que per fer-ho hagi de convocar un referèndum.

 

La compartida responsabilitat d’informar-se


No sé si veritablement vivim en la societat de la informació   o simplement som persones candidates a  víctimes de la dictadura informativa d’uns mitjans controlats per les elits que tot ho controlen, perquè controlen els recursos.  La qüestió és que cada vegada es fa més evident que els mitjans de comunicació de masses, els “mass media“, els privats, però també els públics, presenten les informacions que volen i les tracten de la manera que els interessa.  Al diari ARA (que no és cap excepció ),  l’Àlex Gutiérrez publica una secció (Pareu Màquines) que es dedica a disseccionar el tractament que fan els mitjans d’una determinada notícia, especialment quan els posa en evidència. És un bon exercici de lectura atenta del que no diuen, el que diuen i com ho diuen els mitjans.

Aquesta lectura crítica, però, tot i ajudar-nos a posar en qüestió el que llegim, no ens omple els buits informatius que els media deixen deliberadament d’omplir.  D’aquí el títol d’aquest post, d’aquí la responsabilitat compartida d’informar-se.

Com pot ser compartida? direu.  Doncs de moltes maneres, em sembla.

Les xarxes socials ens han posat davant del miratge que tenim més informació que mai. Podem creure-ho així, i en part deu ser cert. Però també és veritat que, a més del suposat allau d’informació, hi ha més “soroll” que mai. Quantes falses notícies no hem llegit a facebook o a twitter, quanta fotografia “trucada”, quanta informació manipulada, o simplement recuperada anys després de produir-se i tornada a publicar sense data per treure-la de context…

Les xarxes són d’un valor incalculable per a tenir constància del que està passant, quan està passant, si tenim accés als canals que hi son propers, però com que no podem abastar-ho tot, ens cal l’aportació dels professionals de la informació per endreçar, verificar fonts, contrastar… i això, al revés del que corre per les xarxes, té un preu, un preu que cal pagar per assegurar la continuïtat de la tasca d’aquests professionals, d’aquí la responsabilitat compartida.

Mani llei mordassa-1

És gràcies a aquesta responsabilitat compartida que es mantenen publicacions com La Directa o El Crític (per podar dos exemples), o que,  a través de campanyes de microfinançament, han vist la llum documentals imprescindibles com “Mai es tan fosc” , al voltant de la figura de l’Arcadi Oliveres,  o  com “Corrupció, un organisme nociu” relacionat amb els casos Palau i Pretòria, entre altres.

Les productores d’aquests documentals, Unicamente Severo   i Pandora Box TV , han  hagut de fer mans i mànigues, o Goteos i Verkamis,  per aconseguir culminar la seva feina, i encara així, després ve la dificultat de la distribució.

Si una primera co-responsabilitat en obtenir informació de qualitat és contribuir a finançar els productes que ens l’ofereixen, una altra, no menor, és ajudar a difondre’ls. Difícilment aconseguirem que la informació ompli els buits dels media si per accedir-hi només tenim aliats tan valuosos, però certament limitats com les sales  on, a Barcelona, es poden veure aquests documentals (ZumzeigCinemes Girona )

En la difusió de continguts com els que parlem hi han de jugar un paper clau els mitjans de comunicació públics, que per això ho son! I perquè juguin aquest paper, la ciutadania té novament una responsabilitat compartida: la de l’exigència i la pressió sobre els responsables de la programació dels mitjans públics, perquè no deixin de fer aquest paper de servei.

Fa poc hem viscut un cas paradigmàtic d’això que dic: la pressió sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per a projectar el documental Ciutat Morta de la productora Metromuster ,  que finalment va suposar el record d’audiència del Canal 33 en el que es va projectar.

Com diu Arcadi Oliveres, i recull el documental, “mai és tan fosc, com abans de sortir el sol“. Potser si que sembla que ens trobem sotmesos a una dictadura informativa al servei de la dictadura financera que ens governa, però també en aquest terreny, la capacitat d’organització i pressió de la ciutadania pot esdevenir clau per plantar cara a la situació. I la pressió sobre els mitjans públics serà clau per a posar-los al servei d’aquesta ciutadania.  Com també diu Manuel Villoria, de Transparency International al documental de PandoraBox, en relació a la vigilància ciutadana dels poders públics:  “cuanto más te observo, mejor te comportas“.

Està, també, a les nostres mans!


[Les imatges corresponen a la manifestació contra la Llei Mordassa celebrada a Barcelona el 20 de desembre de 2014]

%d bloggers like this: