… els temps estan canviant ?


ada amb ombrel·la

Les eleccions municipals i d’algunes comunitats autònomes de l’estat han propiciat la sensació que un gran canvi s’ha esdevingut. Certament algunes coses han canviat, i no menors: pel cap baix sembla que canvien les alcaldies de Madrid, Barcelona, Palma i València i potser les presidències de les Illes i el País Valencià, entre altres… pas mal!

Això no obstant, no ens podem enganyar, determinades geometries electorals no han experimentat un canvi substancial, si més no si parlem de canviar les regles del joc de manera radical… constitucional.

Fixem-nos en la informació oficial que fa pública el Ministerio del Interior: un simple suma dels vots obtinguts al conjunt de l’Estat pel Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español (PSC inclòs) i Ciudadanos assoleix el 57,7% dels escrutinis, amb una participació del 64.94%, deixant en franca minoria els vots a les forces que aposten per obrir un nou procés constituent, en el que potser (només potser) es podria pensar en un nou, diferent, qui sap si millor, encaix de Catalunya, entre altres modificacions substancials.

Al costat d’aquests dades, la informació dels resultats a Catalunya,  agrupada segons el seu suport o no a les tesis independentistes, ens dona un 50,47% de vots a opcions amb la independència als seus programes, un 36,44% a opcions federalistes, confederalistes o unionistes i un 13.08% a ICV-EiUA-Guanyem etc. que no ha definit clarament la seva posició en aquest àmbit.

Conclusions apressades de tot plegat:

primer – no té cap sentit seguir esperant que a Espanya passi alguna cosa que faci possible posar les bases per a un hipotètic canvi d’escenari. Això, a la vista dels resultats d’ahir, no sembla que hagi de passar, doncs res amenaça la còmoda majoria de les forces que recolzen (cegament o amb matisos) la Constitución Española de 1978.

segon –  a Catalunya, NOMÉS A CATALUNYA, sembla que si que s’obre una finestra d’oportunitat per a canviar les coses d’arrel, amb un canvi constitucional que només pot venir de la mà d’un trencament en l’eix nacional.

tercer – molt probablement només aquest trencament de l’escenari nacional per part de Catalunya podria esdevenir el desencadenant d’un canvi  constituent a l’Estat Espanyol, que amb el trencament es veuria forçat a redefinir les seves regles del joc.

No pot ser que ICV, EiUA, Guanyem, BeC… etc. no se sumin a aquesta voluntat de DECIDIR-HO TOT! És imprescindible que ICV-EiUA-Guanyem-BeC… defineixi sense embuts la seva posició en l’eix nacional, encara que per fer-ho hagi de convocar un referèndum.

 

La compartida responsabilitat d’informar-se


No sé si veritablement vivim en la societat de la informació   o simplement som persones candidates a  víctimes de la dictadura informativa d’uns mitjans controlats per les elits que tot ho controlen, perquè controlen els recursos.  La qüestió és que cada vegada es fa més evident que els mitjans de comunicació de masses, els “mass media“, els privats, però també els públics, presenten les informacions que volen i les tracten de la manera que els interessa.  Al diari ARA (que no és cap excepció ),  l’Àlex Gutiérrez publica una secció (Pareu Màquines) que es dedica a disseccionar el tractament que fan els mitjans d’una determinada notícia, especialment quan els posa en evidència. És un bon exercici de lectura atenta del que no diuen, el que diuen i com ho diuen els mitjans.

Aquesta lectura crítica, però, tot i ajudar-nos a posar en qüestió el que llegim, no ens omple els buits informatius que els media deixen deliberadament d’omplir.  D’aquí el títol d’aquest post, d’aquí la responsabilitat compartida d’informar-se.

Com pot ser compartida? direu.  Doncs de moltes maneres, em sembla.

Les xarxes socials ens han posat davant del miratge que tenim més informació que mai. Podem creure-ho així, i en part deu ser cert. Però també és veritat que, a més del suposat allau d’informació, hi ha més “soroll” que mai. Quantes falses notícies no hem llegit a facebook o a twitter, quanta fotografia “trucada”, quanta informació manipulada, o simplement recuperada anys després de produir-se i tornada a publicar sense data per treure-la de context…

Les xarxes són d’un valor incalculable per a tenir constància del que està passant, quan està passant, si tenim accés als canals que hi son propers, però com que no podem abastar-ho tot, ens cal l’aportació dels professionals de la informació per endreçar, verificar fonts, contrastar… i això, al revés del que corre per les xarxes, té un preu, un preu que cal pagar per assegurar la continuïtat de la tasca d’aquests professionals, d’aquí la responsabilitat compartida.

Mani llei mordassa-1

És gràcies a aquesta responsabilitat compartida que es mantenen publicacions com La Directa o El Crític (per podar dos exemples), o que,  a través de campanyes de microfinançament, han vist la llum documentals imprescindibles com “Mai es tan fosc” , al voltant de la figura de l’Arcadi Oliveres,  o  com “Corrupció, un organisme nociu” relacionat amb els casos Palau i Pretòria, entre altres.

Les productores d’aquests documentals, Unicamente Severo   i Pandora Box TV , han  hagut de fer mans i mànigues, o Goteos i Verkamis,  per aconseguir culminar la seva feina, i encara així, després ve la dificultat de la distribució.

Si una primera co-responsabilitat en obtenir informació de qualitat és contribuir a finançar els productes que ens l’ofereixen, una altra, no menor, és ajudar a difondre’ls. Difícilment aconseguirem que la informació ompli els buits dels media si per accedir-hi només tenim aliats tan valuosos, però certament limitats com les sales  on, a Barcelona, es poden veure aquests documentals (ZumzeigCinemes Girona )

En la difusió de continguts com els que parlem hi han de jugar un paper clau els mitjans de comunicació públics, que per això ho son! I perquè juguin aquest paper, la ciutadania té novament una responsabilitat compartida: la de l’exigència i la pressió sobre els responsables de la programació dels mitjans públics, perquè no deixin de fer aquest paper de servei.

Fa poc hem viscut un cas paradigmàtic d’això que dic: la pressió sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per a projectar el documental Ciutat Morta de la productora Metromuster ,  que finalment va suposar el record d’audiència del Canal 33 en el que es va projectar.

Com diu Arcadi Oliveres, i recull el documental, “mai és tan fosc, com abans de sortir el sol“. Potser si que sembla que ens trobem sotmesos a una dictadura informativa al servei de la dictadura financera que ens governa, però també en aquest terreny, la capacitat d’organització i pressió de la ciutadania pot esdevenir clau per plantar cara a la situació. I la pressió sobre els mitjans públics serà clau per a posar-los al servei d’aquesta ciutadania.  Com també diu Manuel Villoria, de Transparency International al documental de PandoraBox, en relació a la vigilància ciutadana dels poders públics:  “cuanto más te observo, mejor te comportas“.

Està, també, a les nostres mans!


[Les imatges corresponen a la manifestació contra la Llei Mordassa celebrada a Barcelona el 20 de desembre de 2014]

recuperar arrels


Quadern Navarcles 21 001

Avui, dia de Sant Valentí, se celebra la Festa Major de Navarcles, poble de la comarca del Bages,  situat en un meandre del Llobregat, entre Artés i el Pont de Vilomara, a onze quilòmetres de Manresa.  Això segurament no justificaria que jo en parlés al meu blog, si no fora perquè en aquest poble, el juliol de 1888 hi va néixer Joan Camprubí Mercader, el meu avi, i perquè avui, gràcies a l’esforç de la Maria Gudayol, navarclina estudiosa i col·leccionista i de Llorenç Ferrer, alcalde i historiador de Navarcles, s’ha presentat el número 21 dels Quaderns de Navarcles dedicats a les postals de Navarcles editades entre 1900 i 1936.

Joan i ConcepcióEl meu avi Joan, ara fa poc més o menys cent anys, instal·lat a la Plaça Major (Plaça Vella) amb una papereria, rellotgeria i botiga de ves a saber què més, produïa postals d’imatges del seu poble, alguna de les quals, segurament, havia fet ell mateix.

A casa coneixíem la faceta fotogràfica de l’avi, ens n’ha  quedat alguna mostra, però ignoràvem  totalment la seva faceta de “productor”. Una faceta que avui hem conegut de la mà de la Maria Gudayol i que ens ha fet recuperar part de la memòria familiar, la de l’avi i el seu germà Esteve, que a l’època fou un dels dinamitzadors socials i culturals del poble i que després portà la seva tasca cap a la Colònia de Cal Vidal a partir de 1926.

Hem recuperat també algunes sensacions del estius passat al poble dels avis, fa uns cinquanta anys, menjant a la mateixa Fonda Can Patoi, que avui regenta la que aleshores era la jove de l’amo, en Lluís Morell, pare. I acostant-nos a Sant Benet, avui Món Sant Benet, pel camí del pont.

Tot plegat m’ha portat a pensar en la importància d’endreçar els records i de preservar la memòria dels qui ens han precedit i de la seva obra, per modesta que aquesta sigui.

Venim d’èpoques en que els records no eren fàcils de transferir per l’escassedat dels suports i, encara més, per la devastadora guerra incivil i l’espoli que la va seguir.  Ara ens trobem a l’extrem oposat, amb un món (com a mínim el primer) en el que qualsevol ciutadà petit o gran, disposa d’instruments per a fixar imatges, sons i textos en suports que pot emmagatzemar en continents en els que cabria,  uns quants milers de vegades, la Gran Enciclopèdia Catalana, suplements inclosos.  Tant l’escassedat del passat com l’abundància malaltissa del present fan imprescindible la mirada i el coneixement de les persones expertes, amb l’afany de recerca per a insistir en no donar cap dada per perduda i el criteri per separar el gra de la palla.

Per això avui escric aquesta entrada atípica, en agraïment a la Maria Gudayol, al Llorenç Ferrer, i també al Josep Camprubí (net de l’Esteve) que m’hi va posar en contacte.

 

 

 

ciutat morta: una terrible constatació i una esperança


Ocupación Cinema Patricia Heras

L’anomenat, durant bastant temps, cas “4F” ha experimentat un gir, si més no en la magnitud, inesperat, a partir de la projecció del documental Ciutat Morta al canal 33 el dissabte dia 17 de gener a les 22:25. Un gir que ha implicat que el que fins ara anomenàvem “cas 4F” o “cas Patrícia Heras”, hagi passat a ser conegut de forma massiva com el cas “Ciutat Morta”, adoptant el títol del documental.

Arran d’aquesta projecció el cas és prou conegut i, ara sí, s’ha aconseguit mobilitzar consciències i , aprofitant la proximitat de la campanya electoral de les municipals, mobilitzar també forces polítiques, deleroses de no quedar malament a la foto.

Poc puc afegir al que ja s’ha dit sobre el cas en si, més enllà de manifestar el meu rebuig al que coincideixo en considerar una injustícia comesa sobre Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras.

Però, si m’afegeixo des d’aquest blog a tractar sobre aquest cas, és per posar el focus sobre un parell de qüestions que s’han posat de manifest: el poder dels media i l’esperança de les capacitats de pressió de la ciutadania, quan s’hi posa.

No descobrim  res quan parlem del poder que tenen els media. De fet més enllà de les pel·lícules, se’ls considera el quart poder. Un quart poder que, amb honroses i modestes excepcions, està en mans d’un oligopoli controlat pels poders financers. El cas Ciutat Morta ho exemplifica molt bé: el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega i la seva productora Metromuster  fou preestrenat el juny de 2013 i estrenat definitivament al Festival de Màlaga el maç de 2014, quan va guanyar una menció honorífica i el premi al millor documental al Festival de Màlaga. Durant tots aquests mesos, Ciutat Morta ha estat projectat en centres socials arreu del país i també a la televisió basca. La pròpia preestrena del mes de juny de 2013 es feu a l’antic “Palacio del Cinema”, ocupat i rebatejat per a la ocasió com a Cinema Patrícia Heras.

Res de tot això, però, fou suficient perquè es parlés abastament del cas 4F, o se’n fessin ressò altres mitjans que els que ho havien fet des del principi (especialment La Directa, encara que no va ser el primer) . En definitiva, hem pogut constatar que el silenci dels media dominants va impedir durant molts mesos l’extensió del coneixement del cas a la ciutadania, per molt que les xarxes socials en parlessin o els mitjans alternatius denunciessin la situació.

Terrible, doncs, la constatació del poder de control dels media sobre l’opinió pública, pel procediment d’establir l’agenda de temes que salten a les portades, les tertúlies, els titulars. Constatació que no ve de nou, però que aquest cas permet exemplificar amb claredat.

Captura I amb tot, la programació de Ciutat Morta al canal minoritari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el Canal 33,  fruit en part de la pressió parlamentària de les CUP, precedida d’una campanya intensa a les xarxes socials, aconsegueix un rècord d’audiència, i aquest, la reacció de la classe política que, amb les eleccions a la cantonada, s’apressa a quedar davant la ciutadania com a campiona de la reparació de la injustícia.

Finalment, doncs, una esperança: encara que amb dificultats, encara que filtrada pel poder de manipulació dels media, quan finalment la ciutadania mostra la seva determinació, la classe política OBEEIX, o si més no ho fa veure, el mandat popular i intenta respondre,  o que sembli que ho fa.

No tot està perdut, encara!

2015: l’any de les reVoltes?


Hem sobreviscut al 14 decebuts i esperançats a parts iguals i, com els seguidors del Barça dels vells temps, encarem aquest 15 amb aquella barreja de sensació i desig d’aquest any si.

El 14 ens ha portat les mobilitzacions nacionals més grans mai vistes i, amb tot, el “procés” sembla no acabar de trobar desllorigador, quan es posa en mans d’una classe política més pendent del retrovisor, per veure les enquestes electorals, que de posar les llargues per plantejar el COM d’aquest nou país que volem, en comptes de enarborar contínuament un QUÈ, que permet més marges d’ambigüitat.

També hem vist com, per inversemblant que pugui ser, l’atur segueix en cotes al voltant del 25%, la pobresa s’incrementa, els desnonaments es repeteixen i la ciutadania no esclata malgrat tenir un partit governant amb un nombre incomptable d’imputats per corrupció,  o davant de casos tan sagnants com la milionària indemnització a l’empresa de Florentino Pérez (i Miquel Roca! ) pel cas Castor.

I mentrestant sembla que alguns mitjans s’hagin posat d’acord en que l’esperança porta cua i es diu Iglesias.  Una esperança que a Catalunya aconsegueix també un ampli suport, sense concretar en aspectes tan clau com la qüestió nacional o la designació de candidats.

Portada de El Jueves

Certament, al 2015 li hem deixat molta feina per fer. I feina important.  El sistema polític que ens va permetre passar de la dictadura franquista a una democràcia d’estar per casa, fent possible als franquistes salvar els mobles, ja no dona més de si, ni en l’àmbit social, ni en el nacional en el cas de Catalunya.

Davant d’aquest atzucac, a Espanya tenim l’immobilisme tancredià de Rajoy; l’il·lusionisme  del Sr. Sánchez que promet arreglar-ho tot canviant la constitució, no se sap com, quan, ni amb qui; l’expectativa de veure què podria fer l’Alberto Garzón i l’aparició fulgurant de Pablo Iglesias i el seu equip que basteixen un projecte electoral contra rellotge, amb resultats molt prometedors a les europees.

Els que em coneixen ja m’han sentit massa vegades dir que Podemos, si mai arriba a governar, ho farà com “Podríamos“. I si bé és cert que realment Podemos està aplegant les esperances de molta bona gent, que aspira a ser governada amb equanimitat, justícia i honradesa, també m’atreviria a dir que ara com ara sembla que el projecte respon més al disseny de l’equip universitari que l’ha parit, que a la voluntat popular. Wait and see!

A casa nostra, el fenomen més semblant a Pablo Iglesias el tenim amb la irrupció d’Ada Colau en la lluita per l’alcaldia de Barcelona, promovent la candidatura de Guanyem.  Una irrupció que porta a ressituar les posicions a ICV ,  que entra en fricció amb els plantejaments de la CUP i les Trobades Populars Municipalistes  i que també posa en solfa les pretensions d’espai de confluència de Procés Constituent, que ha acceptat sumar-se a la plataforma.

Amb tot, no deixa de ser sorprenent que una potencial candidata a l’alcaldia de Barcelona, que en el seu moment va explicitar el seu vot “Si+Si”, amb matisos,  a la consulta del 9 N, llenci un missatge d’any nou a la ciutadania íntegrament i exclusivament en llengua castellana:

Ens espera doncs un 2015 en què veurem com desfullen la margarida entre Mas i Junqueras, assistirem (no sense cert desencís pels potencials que no veurem materialitzar) a la renovació de gent com Quim Arrufat i David Fernández quan es convoquin eleccions al Parlament, descobrirem com resolen les seves contradiccions a can ICV , com es “reinventa” el PSC (si ho fa), i quin paper juga en tot plegat la irrupció d’aquestes forces emergents al voltant de Guanyem/Podem.

Fins aquí un “escenari” polític que ens trobem cada dia quan obrim el diari  o escoltem els informatius.

La resta , el més important, ho posem la ciutadania amb la nostra capacitat de mobilització, opinió, expressió.

Que sigui un bon 2015 !

esperem massa?


Un pas endavant!

Vivim temps apassionants, temps accelerats, trepidants… vertiginosos.

El món se’ns va fent petit cada dia que passa i a “casa nostra” ens enganxa lluitant per treure’ns de sobre la rèmora d’un estat antiquat i insensible, per fer-ne un que sigui “EL QUE VOLEM“.

Mentrestant ens amenacen amb TRACTATS QUE NO VOLEM de cap manera, que condicionaran tot el nostre entorn, si s’aproven, amb estat propi o sense.

Més encara: el nostre principal referent, el primer món occidental, que ofereix certes cotes de benestar (cada vegada a menys), es basa en un paradigma, el CREIXEMENT, incompatible amb la sostenibilitat de la vida al nostre planeta, tal com la coneixem fins ara. Clar que això sembla que només interessa als científics que debaten sobre canvi climàtic.

I en aquest context sorgeixen líders i lideratges, i moviments que prometen noves polítiques per a construir nous mons si assoleixen el poder. Gent disposada, ben intencionada (en alguns casos, si més no) que en un moment donat pot dir allò que tantes ganes tenim d’escoltar… perquè en el fons resulta còmode creure en la possibilitat QUE ALGÚ ENS HO ARREGLI.

Però no ens enganyem… benvingudes siguin les noves polítiques dels nous líders, si serveixen per a treure’ns de sobre alguns estaquirots, però no deixem que simplement els substitueixin, caldrà que acompanyem el relleu per prendre posicions i no deixar-les, per CORRESPONSABILITZAR-NOS DES DE L’AUTOORGANITZACIÓ CIUTADANA, per seguir expressant el que volem i pressionant perquè, qui ocupi els llocs de decisió, no oblidi mai que hi és per nosaltres i per a nosaltres, la ciutadania.

Amb aquest objectiu treballem des del Grup Impulsor del Parlament Ciutadà i la Itziar i la Xus ho han expressat molt bé aquest cap de setmana en un magnífic article.

 

 

independents… de qui? de què?


Diada 2014

La Diada, l’inici de l’activitat escolar i el debat de política general, que tinc de fons al 3/24 mentre redacto aquest post, ens marquen de manera clara la fi de la treva estival i l’inici d’un curs, que en l’àmbit polític promet moments d’alta intensitat.

Per a molts catalans i catalanes aquest es el curs del “caixa o faixa”, l’hora de la veritat dels anhels per construir un estat nou, que molts volem socialment més just. Molts, no cal entrar en xifres, més dels que mai havíem sortit al carrer, vam aplegar-nos en una concentració massiva, incomprensible des de “Madrit” (concepte – parafrasejant Iu Forn), per fer patent l’abast d’una reivindicació, per dissipar els dubtes de qui en pugui tenir.

Ara toca a la classe política, la “casta” en denominació que ha posat de moda l’emergent Podemos, gestionar un escenari en el que la ciutadania ha de mantenir l’atenció i la tensió de manera permanent, perquè pesi a qui pesi, és la ciutadania i la seva expressió massiva al carrer la que dicta el rumb polític.

Per altra banda, aquesta ciutadania, il·lusionada per la força col·lectiva del procés, anhela una independència que, cada vegada més va esdevenint un concepte abstracte en el que es diposita tota mena d’expectatives, fins i tot contradictòries. D’aquí en el títol d’aquest post plantegi de què i de qui volem o podem ser independents?

En el món globalitzat en el que vivim, tot i que tractem de preservar un espai propi on desenvolupar alguna

Sense anar més lluny, en els propers dies i setmanes, abans que s’arribi a la hipotètica data de la consulta per la independència, ens trobarem amb dues convocatòries sobre sengles problemàtiques que, sigui quin sigui el resultat de la consulta, si l’aconseguim celebrar, ens afectaran ben de ple, doncs cometríem un greu error si l’anhel d’independència política respecte un estat anacrònic i reaccionari ens fes oblidar que ens trobem en un continent europeu que es prepara per a la signatura de tractats de lliure comerç amb el soci americà, i en un planeta que, d’una manera cada vegada més indubtable, s’escalfa per l’acció del gènere humà, o potser millor dit, per l’organització econòmica capitalista dominant a la humanitat.

Per això vull cridar l’atenció primer a una cita que, malauradament, no serà ni de lluny massiva com la de la Diada, i que se celebrarà el proper diumenge 21 de setembre, a les 11 del matí, al Moll de la Marina de Barcelona, es tracta de la Marxa Ciutadana Global pel Clima que forma part de la convocatòria de més de 2500 ciutats al món per demanar l’adopció de decisions a la Cimera de la ONU sobre el Clima que se celebrarà, sense que aquí ens n’haguem fet gaire ressò, el proper 23 de setembre,  que reunirà als líders mundials i de la que caldria esperar solucions a un problema que ja ningú s’atreveix a negar, però que ara com ara la majoria de governants posposen de la manera més irresponsable.

El segon focus d’atenció és sobre una cita europea, l’11 d’octubre, contra els tractats TTIP, CETA i TiSA, adreçats a liberalitzar d’acord amb els estàndards estatunidencs les normes de comerç sobre serveis de tota mena, inclosos els sanitaris o els culturals per posar dos exemples sensibles. (Trobareu molta informació sobre el TTIP al post publicat el 22 de juny)

A Catalunya aquesta convocatòria es concreta en unes jornades  “Catalunya No al TTIP” que se  celebraran a Barcelona els dies 10 i 11 d’octubre 2014 a la Universitat de Barcelona, al carrer Montalegre, 6 ; amb la participació entre d’altres de: Susan George, Rosa Guillén, Ana de Ita, Courtenay Lewis, Alessa Hatman, Carles Seijo, Albert Recio, Teresa Salvador, Eloi Badia, Carlos Sánchez Almeyda, Blanca Ruibal, Pablo Sánchez, Llorenç Planagumà, Carlos Sànchez Mato, Luis Capacete, Ricard Fernández, Lidia Senra, un representant de Ecologistas en Acción i un eurodiputat de European Green Party.

Si pretenem la independència pensant només en alliberar-nos de l’estat espanyol, podem ser víctimes del mateix drama que els protagonistes  d’aquella obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no” (1958), en la que al final (disculpeu l’espoiler) la retirada d’una cortina feia evident que carceller i engarjolats, en realitat compartien una cel·la més gran que els tancava a tots.

Independència, si. Però de tot allò que compromet el nostre futur com a ciutadans lliures en un país lliure.

Que tinguem un bon curs!

 

de frontisme, confluència i oportunitats (revisat)


 

“Pacto para avanzar en una liberalización parcial de horarios comerciales en Barcelona. El alcalde Xavier Trias (CiU) y el jefe de filas del PP, Alberto Fernández, han alcanzado un acuerdo que permitirá a los comercios de las zonas más turísticas de la ciudad, abrir todos los domingos de verano.”  (ABC, 19 de juny de 2014)

“El PP i CiU han tancat el segon acord en el que va d’any referent al paquet d’inversions de Barcelona. El primer acord, per 103 milions d’euros, es va tancar el passat mes de març i se suma als 93 milions acordats ara. Les dues formacions també van pactar per poder tirar endavant els Pressupostos del 2013.” (e-Notícies, 22 d’abril de 2013)

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i Alberto Fernández Díaz (PP) s’han posat d’acord per tirar endavant el nou pla d’usos de Ciutat Vella.El dirigent popular ha anunciat aquest dimarts al matí tots els detalls d’aquest nou pla que regularà el nombre d’hotels, restaurants i locutoris, per exemple. (Ara 23/4/2013)

A aquestes alçades de la pel·lícula, a ningú no li causa sorpresa cap d’aquests titulars, i tot i que els seus protagonistes, sovint, malden per dissimular, finalment es poden d’acord en els temes essencials, a banda de la gesticulació, més o menys afectada, que hi posi cadascú. No per aquests acords, però, escoltem veus que s’exclamin sobre el possible adveniment d’un front de dretes. Tampoc assistim a conferències i debats sobre la necessitat històrica de les forces polítiques de la dreta per a organitzar-se, coordinar-se o confluir… simplement, acorden l’essencial i deixen la resta per a que les tertúlies i les columnes d’opinió vagin fent les seves hipòtesis.

Paradoxalment,  l’escenari polític post 15M ha suposat una sacsejada radical a les expressions polítiques que es reclamen de l’esquerra: els partits que tradicionalment han fet, o han pretès fer, seves aquestes posicions s’han vist qüestionats en uns casos per connivència, pactisme o entreguisme al dogma de “l’única política possible”, i en altres, motiu de la més intensa indignació, per complicitat o protagonisme amb casos d’opacitat,  corrupció i lladronici, que curiosament no han restat vots a les forces de la dreta quan n’han estat elles, més sovint encara, protagonistes.

Proporcional a la crisi d’aquests partits, hem assistit a l’eclosió amb força de moviments socials, de ciutadania organitzada directament, sense intermediaris, i generalment al voltant d’àmbits i problemàtiques de caràcter més o menys sectorial. L’exemple més paradigmàtic d’aquesta eclosió el protagonitza la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, però podem parlar també de les Marees de tots colors, de plataformes com Dempeus per la Salut Pública,  Som Escola, Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute, i tantes altres.

10489677_673480532701951_2762667140876586226_n
Foto: Dolors Pena

Si alguna cosa podem trobar en comú en la majoria d’aquests moviments és el seu funcionament de baix a dalt i un rebuig, més o menys pronunciat segons els casos, al rol dels partits polítics tradicionals. Per això no ha de sorprendre que en aquest estat de coses comencin a sorgir noves propostes d’articulació política que bàsicament presenten com a trets característics els següents:

1 –  El fet de desmarcar-se de les formes dels partits que consideren tradicionals i adscriure’s al que anomenen Nova Política.

2- Una voluntat, manifesta i generalment practicada, de funcionar de baix a dalt, o com a mínim de manera horitzontal. Pràctica aquesta que només es podrà verificar si entra o no en crisi en la mesura que aquestes opcions “toquin” poder.

3 – Un ideari polític que beu en les fonts del conjunt de reivindicacions dels moviments socials.

i 4 – La vocació, paradoxalment compartida per tots i cadascuna de les formes que van sorgint, de constituir el nexe que articuli el conjunt de forces emergents, l’espai on es recullin les  reivindicacions de moviments, el ciment que doni força al conjunt per plantar cara a les polítiques al servei de la dictadura financera.

La primera d’aquestes propostes, sense discussió, la constitueixen les Candidatures d’Unitat Popular que fa més de quinze anys que son presents en diversos territoris. Amb posterioritat al 15M hem vist aparèixer Procés Constituent, Podem i fa escassament un parell de setmanes Guanyem Barcelona. A banda d’aquestes formacions, trobem també a ICV-EUA, que es reclama del mateix espai d’esquerres tot i que, a diferència de les altres forces, ha participat en els darrers anys tant en governs municipals com en el govern tripartit de la Generalitat.

Si ens quedem amb la freda anàlisi dels fets veiem que per una banda, les forces que responen als criteris de la dreta, amb més o menys soroll i escarafalls, pacten el que cal sempre que cal. Mai deixen de fer-ho per una qüestió del que podríem considerar suposats valors o principis, perquè el seus principals valors son els seus interessos.

I per l’altra banda assistim a l’inici d’un procés de confluència de les forces de l’esquerra en el que ja han aparegut les primeres desqualificacions, exigències de reconeixement d’errors, reclamacions de pedigrí i acusacions, més o menys velades de personalisme, tot pretesament en nom de la puresa, l’autenticitat i la incorruptibilitat de la que es vol dotar el projecte.

És bastant probable que per a algunes generacions aquesta sigui la darrera possibilitat real de viure un canvi substantiu en la manera de governar-nos. Per això ens cal assegurar el tret i per fer-ho hem de ser més pràctics que utòpics:

– No podem pretendre que les institucions es governin a cop d’assemblea, però podem exigir mecanismes clars de participació real.

– No esperem que en unes municipals torni a abdicar el rei i es proclami la república, però assegurem que el programa de cada municipi porta als seus  punts les lluites que persegueixen els moviments veïnals del municipi.

– No hem de pretendre que les persones que es dediquin a la cosa pública, si la considerem de la màxima importància, tinguin una remuneració que els exposi amb massa facilitat a la corrupció; però hem d’assegurar-nos que els seus nomenaments siguin revocables.

Per aconseguir això, cal generositat, molta generositat, capacitat de treball infatigable i capacitat professional de les candidates i candidats que es proposin entrar als ajuntaments. I, sobretot, no tornar a caure en el parany d’escapçar els moviments socials per col·locar els seus líders a les institucions.

Els Moviments Socials, en aquesta conjuntura han de mantenir-se al seu lloc, que no és altre que el de l’articulació de la societat al voltant de les seves necessitats, des del coneixement viscut de les seves realitats i amb l’actitud d’acompanyament, seguiment, control i exigència a les institucions que hi són per servir-nos a totes i a tots.

És un moment per a l’esperança, potser el darrer en molt de temps, no ens podem permetre el luxe de malbaratar-lo!

Barcelona, 19 de juliol de 2014
78è aniversari de la revolta contra el feixisme


 

Poques hores després de publicar aquest post s’han produït alguns fets que han generat comentaris i opinions, alguns dels quals em sembla interessant recollir:

A – Una reflexió  de Jordi Borja adreçada als seus  companys/es de Guanyem sobre el que anomena l’ofensiva CUP versus ICV-EUiA

 

Una ofensiva que a Guanyem inevitablement ens afecta. De fet, sigui quina sigui la intenció dels companys/es de CUP la seva ofensiva també es disparar contra la nostra línea de flotació. Per Guanyem haver d’escollir entre ICV-EUiA i CUP pot derivar un una confrontació fratricida que no es bo per ningú. Excepte per les dretes, el bloc polític governant (CiU i ERC) i els socialistes (atenció, no se’ls pot donar per morts).
A continuació exposo alguns punts d’anàlisi amb intenció constructiva.

1. La campanya CUP anti ICV és relativament recent, ha anat en crescendo accelerat i en el cas de Barcelona arriba a “satanitzar” també al PSUC, considerat coprotagonista o còmplice de les polítiques urbanes des de 1979 (primer govern municipal electe). Una campanya que sembla molt provocada o estimulada per l’existència de Guanyem i la possible confluència que inclogui ICV-EUiA i molts altres sectors com tots sabem. ¿Perquè?
No vull evitar una referència personal. Fa poc més d’un any que rebia peticions de CUPs locals per que hi anés a explicar com promoure polítiques urbanes progressistes. Quan va ser possible vaig anar-hi, per exemple a Manresa. També algun dirigent de CUP em va demanar que en la mesura de les meves disponibilitats acceptés aquestes demandes. Ara en canvi se’m cita per part de responsables de CUPS com “promotor de la borbolla immobiliària”, “inventor o promotor del model Barcelona” o “còmplice de les polítiques antipopulars”. No tinc cap interès en contestar a aquestes crítiques que són part d’una ofensiva política que no té gaire relació amb una persona. Crec que s’utilitzen aquestes “denúncies” com armes contra ICV-EUiA i indirectament contra Guanyem.

2. CUP no amaga que el seu objectiu és ocupar l’espai que en el passat va tenir el PSUC. Per tant li cal debilitar com més millor a ICV-EUiA. De la mateixa manera que ERC vol ocupar part important de l’espai PSC i també de CiU. No sé si això es nova política o vella política, en tot cas és “quítate tu que me pongo yo”. Es evident que hi han diferències i contradiccions entre les idees i les pràctiques d’ICV-EUiA i de CUP, com n’ hi han a l’interior d’uns i altres. Amb un cert esforç d’objectivitat és poden trobar limitacions importants en tots, uns per existir des de fa anys i haver estat a les institucions. Altres per haver desenvolupat solament pràctiques locals i diverses i tenir un projecte polític encara molt poc elaborat. A tots se’ls hi poden fer crítiques per acció o omissió, sigui en les institucions o en els pobles. Es pot discutir sobre les formes d’organització d’uns i altres, les assemblees com element de mobilització i l’organització piramidal que facilita la presa de decisions. Però tot plegat és secundari. El que avui importa és el què fem ara.

Les mobilitzacions socials del darrers anys, l’esgotament i la pèrdua de representativitat creïble de les institucions polítiques i i l’emergència d’iniciatives polítiques al marge dels partits “clàssics” han creat un nou paisatge que permet construir una força política nova i integradora. I hem pogut constatar que s’han produït confluències de facto entre moviments i organitzacions, col·lectius territorials i sectorials, partits molt (massa?) institucionalitzats i partits molt (massa?) localitzats, entre noves formes d’organització de base assembleària i formes d’organització més piramidals com les dels partits. No sembla difícil unificar algunes idees bàsiques i uns criteris mínims compartits. Un exemple evident de confluència ja és avui Guanyem. La confrontació CUP i ICV-EUiA és un conflicte del passat que pot pesar molt negativament sobre el futur. I aguditzar la confrontació solament farà mal a uns i altres.
3. ¿És necessari demanar o exigir a uns o altres que facin l’ “autocrítica”? Sovint l’autocrítica te la fan els altres amb un esperit inquisitiu, venjatiu i amb ganes de fer mal. Per experiència personal quan et reclamen l’autocrítica el que volen és primer humiliar-te i després liquidar-te. Els partits i les persones que han estat a les institucions i en els òrgans de govern han tingut que prendre decisions, sovint discutibles o equivocades. A vegades han d’escollir entre lo que no els hi agrada i el que és encara pitjor. Han pecat per omissió també, bé per ignorància i bé per feblesa si eren una minoria. S’han tancat a les institucions pensant que podíem promoure iniciatives generalitzables i han oblidat que sense la mobilització social o bé no es poden prendre les decisions d’interès popular o bé si es prenen en la pràctica es desnaturalitzen. Però és fàcil fer la crítica a posteriori i per part d’aquells que no han hagut de prendre decisions perquè no han governat ni gestionat. O no han concorregut a eleccions i no han mesurat la seva representativitat. O, al no tenir responsabilitats de governo no han pogut mesurar la “resistència de la realitat”, les limitacions que imposen els marcs legals i financers, els moviments d’opinió pública, les pressions dels poders formals i fàctics…

Més que demanar autocrítiques (que en alguns casos fora convenient però com resultat d’un procés propi de cadascú) cal acordar entre tots com refer les institucions i els seus procedimentes, com autorreformar-se per fer que les organitzacions més obertes i transparents. Regenerar la política reduint la partitocràcia, les partits no han d’ocupar el conjunt de les institucions i el conjunt del sector públic. Cal promoure una gran diversitat de formes de gestió cívica. Amb uns nous codis morals que evitin conductes que fins i tot s’han practicat de bona fe però que no són avui acceptables per la ciutadania. Com per exemple les dietes o sobresous de la Federació de Municipis que anaven a parar no a les persones però si als partits per mantenir la seva estructura. En resum si es genera la exigència d’autocrítica cadascú la reclamarà als altres, tothom jutjarà a tothom. A tots els hi trobarem fets i raons per criticar-los i fer retrets de tota mena.. Als que estaven a les institucions per ser-hi i els que no hi estaven, per vocació grupuscular o per impotència , per no ser-hi. ¿I què hi guanyem? Tots perdem.
4. A on ens porta, en el cas de Barcelona, la crítica a tot el recent passat, des de 1979 fins ara? Sembla que les CUPs, al menys els seus responsables o portaveus de Barcelona i molts dels seus militants, condemnen tot el que s’ha fet a la ciutat des de 1979 fins ara. Es a dir tot el que han fet els governs elegits des de les primeres eleccions municipals. Es multipliquen les declaracions que afirmen que tot el que s’ha fet anava contra els interessos populars. Tothom pot constatar que a partir dels anys 80 Barcelona ha viscut una gran transformació. Ningú ho discuteix però evidentment una transformació pot haver estat més o menys positiva per la ciutadania, o més o menys negativa.¿Què ha passat? ¿Tot ha estat idíl·lic, perfecte, modèlic? Evidentment no. No existeix un model Barcelona, ni tan sols una línea rectilínia. Però ¿es pot dir que ¿tot, tot, tot s’ha fet malament? ¿els ciutadans de Barcelona són tan imbècils que han votat sistemàticament durant més de 30 anys a les mateixes forces polítiques? ¿potser no tenen el més mínim esperit crític, no disposen de cap tradició reivindicativa, ni d’instruments per resistir a uns governs que es promouen una política antipopular? ¿hi ha una evidència indiscutible que permet fer aquestes afirmacions sense argumentar-les? ¿els que han tingut càrrecs de govern procedents de les lluites populars i que van elaborar propostes alternatives forjades als anys 70 s’han venut als interessos capitalistes especulatius?

El discurs radical totalment negatiu nega l’evidència, ignora com era la ciutat els 70 i com era 20 anys després, no és conscient de les possibilitats i els marges que es tenen en un marc institucional. É un discurs que porta implícit un menyspreu generalitzat a partits, professionals, associacions i al conjunt de la ciutadania en general. ¿Hi ha una anàlisi un mínim rigorosa que ens permeti concloure que tot ha estat en contra dels interessos populars? ¿Els espais públics, els centenars d’intervencions en els barris populars, els equipaments de tota mena i per tota la ciutat, la relativa qualitat de vida , etc… sempre s’ha fet únicament en favor dels privilegiats? ¿Aquesta és la percepció de la ciutadania, ens creuran si pretenem vendre aquest discurs? ¿És una prova de coneixement i d’estimació de la ciutat?
Per favor, entenguem-nos. Sóc molt crític en relació a un teòric model Barcelona idealitzat i destinat a usos publicitaris. Fa gairebé 20 anys que ho he apuntat. I més recentment vaig escriure un llibre, Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona”. Crec que des de l’inici hi han hagut polítiques contradictòries, sovint actuacions ben intencionades que en la pràctica s’han pervertit, febleses i permisivitats davant dels interessos especulatius especialment a partir dels anys 90, manca d’una política potent de sòl i habitatge, actes arbitraris i ostentosos, progressiu distanciament o no reconeixement dels moviments i de les entitats amb capacitat crítica. I s’ha fet aquesta crítica, a El Carrer i en forma de llibres i articles per part d’alguns que avui estem a Guanyem. Però també hem reconegut molts altres aspectes positius en els barris i amb la descentralització, en la qualitat dels espais públics i en l’oferta d’equipaments, en programes socials i culturals, en la millora (insuficient) dels transports públics, etc. El que no val és inventar-se una realitat fictícia, pintada de negre, que es converteix en una arma contra els seus portaveus, que difícilment poden tenir credibilitat ja que demostren desconeixement i menyspreu per la ciutat i els ciutadans.

5. ¿La CUPS a Barcelona vol contribuir a reforçar Guanyem, i considera que una confluència que inclogui ICV-EUiA ens debilita; o en realitat pretén afeblir Guanyem i hegemonitzar aquest plataforma ciutadana que en molt pocs mesos ha esdevingut una força molt superior a les CUPs?

No crec que és pugui contestar ara a aquesta pregunta. Suposa fer un judici d’intencions. Però hi ha un fet que sembla poc discutible: la seva ofensiva contra ICV-EUiA en la mesura que genera adhesions tant en molts membres o simpatitzants de CUP i probablement entre alguns sectors que donen suport a Guanyem introdueix un element de divisió i de confrontació, que no solament no ajuda a avançar a tots plegats, també afecta a la credibilitat de Guanyem. Podem aparèixer molt aviat com un camp de batalla, no solament sobre la relació de Guanyem amb CUP i ICV-EUiA, també a l’interior de Guanyem. Els probables centenars de milers de ciutadans que poden donar suport a Guanyem també viuran divisions internes, uns creuran que tot el que s’ha fet a Barcelona ha estat catastròfic i uns altres pensaran que no és així, ans el contrari. Cal dir que fins i pot donar lloc a una fractura generacional. El discurs hipercrític i el balanç absolutament negatiu és relativament fàcil de resultar convincent i mobilitzador per militants i simpatitzants joves que no van conèixer els canvis dels anys 70 a 90s i també a sectors més adults que han acumulat indignació i desesperació. Però per altra part molts ciutadans que poden ser crítics amb els governs actuals i anteriors i que tenen esperances depositades en Guanyem poden perdre confiança si els seus aliats o una part dels seus representants comparteixen una visió tan negativa que indica ignorància i escassa credibilitat.

Sigui quina sigui la intenció de la campanya de CUP contra ICV-EUiA és pot resumir en dos punts.
Primer. Es lògic suposar que CUP pretén provocar una ruptura entre Guanyem i ICV. Tant si és per decisió de Guanyem, o bé per part d’ICV si se li exigeixen condicions inacceptables. Cal tenir en compte que ICV no és un col·lectiu heterogeni i precari, és una organització arrelada en el teixit polític i social limitat però sòlid, amb una història i uns militants que reconeixen que calia fer un viratge i estar molt més present al carrer. No posa vetos i no actua agressivament en contra dels possibles aliats. Però tampoc ha de demanar perdó de res, ha fet, bé o malament el que li semblava que era positiu pels sectors populars. Si hi ha ruptura ICV pot perdre suport electoral però continuarà existint i probablement augmentarà “el patriotisme d’organització. L’efecte per Guanyem serà molt negatiu, ICV es una organització complementària per Guanyem. Per separat el possible bloc amb potencial guanyador serà més dubtós. CUP pot ser un reforç per Guanyem però la seva base social es gairebé idèntica. El resultat serà negatiu per ICV i per Guanyem.
Segon. CUP crec que pretendrà hegemonitzar Guanyem per conqistar una base social que ara a Baracelona no té. Fins i tot les expectatives de vot de Podemos son molt més fortes.. També procurarà atraure al menys una part de EUiA, ara ja comencen a explicitar-ho. CUP accentuarà un discurs molt radical que correspon a la seva militància i al seu entorn. El seu funcionament per assemblees ho facilitarà. Per altra part algunes declaracions de dirigents de CUP expressen la seva voluntat de renunciar a governar la ciutat, no es consideren ni preparats ni en condicions d’aplicar els seus programes. Per tant es perdrà l’ocasió d’imprimir un canvi significatiu tant en les polítiques concretes com en la forma de governar la ciutat i una nova relació amb la ciutadania. Guanyem vol guanyar, CUP vol consolidar-se pel un hipotètic “gran dia”. Però el gran dia possible, ara per ara, ha de ser un “14 d’abril” el 31 de maig de 2015, dia de les eleccions municipals.

Conclusió. Esperem que la racionalitat política s’imposi per sobre dels interessos particularistes i la ideologia alimentada per prejudicis. I que el sentit comú de la gran majoria que dona suport a Guanyem no s’identifiqui amb aquells que es consideren els que tenen el monopoli de la puresa.

Jordi Borja


i B) La Nota de Premsa de la Trobada Popular Municipalista per aclarir la qüestió:

Davant les notícies i informacions aparegudes aquest diumenge 20 de juliol en diferents mitjans de comunicació des de la Trobada Popular Municipalista volem fer les següents consideracions i aclariments:

  • La Trobada Popular Municipalista (TPM) és un espai polític obert a la participació de tots els habitants de Barcelona que pensin que cal articular una candidatura de ruptura per les eleccions municipals de l’any 2015. En aquest sentit, i de forma transparent i horitzontal, aquest dissabte 19 de Juliol més de 300 persones vam continuar posant les bases i debatint sobre els principis d’intervenció política, programa i tot allò relacionat amb l’articulació d’una candidatura popular i rupturista a la ciutat. I és en aquest marc, on la CUP de Barcelona fa unes setmanes va decidir en assemblea general cedir la seva sobirania (http://barcelona.cup.cat/noticia/la-cup-de-barcelona-davant-les-eleccions-municipals-de-2015).

Així doncs, volem deixar clar, que no és la CUP de Barcelona qui va arribar a uns acords o conclusions aquest dissabte sinó la Trobada Popular Municipalista, espai integrat per persones militants de la CUP de Barcelona però també per moltes d’altres que no ho són.

  •  En aquests mitjans de comunicació també s’ha dit que la CUP de Barcelona descarta incloure ICV en una candidatura. El document Principis identificatius d’una candidatura de ruptura a Barcelona que va ser aprovat per una àmplia majoria diu textualment: “La Candidatura, per tal d’evitar la professionalització i possibilitar la ruptura, no inclourà les persones responsables del model “marca Barcelona””.Per una banda, doncs, planteja acabar amb la professionalització de la política limitant els mandats a les persones amb càrrecs remunerats lligats a la institució i per altra banda, es reafirma en que cal un canvi de cicle polític i una ruptura amb el model “Marca Barcelona” incloent les persones que en foren els seus responsables. En cap cas es parla de les sigles de cap partit polític sinó de les persones concretes amb responsabilitats directes en la configuració i/o desenvolupament del model de ciutat conegut com “Marca Barcelona””.

Finalment, i en relació a com articular espais de confluència amb altres projectes de candidatures afins a la ciutat de Barcelona, es va decidir per unanimitat no duplicitar espais (territorials o temàtics) amb aquestes i coorganitzar conjuntament unes jornades pels voltants del mes de setembre o octubre. També es va decidir legitimar la comissió d’extensió per ser l’interlocutor de la TPM amb altres agents polítics.

 

A continuació us adjuntem la nota resum de la II TPM i els “Principis identificatius d’una candidatura de ruptura a Barcelona” que van ser aprovats. I us demanem una rectificació pública aclarant les informacions errònies que vau publicar per respecte als acords presos col·lectivament i als lectors que mereixen estar informats correctament.

 

TROBADA POPULAR MUNICIPALISTA

Barcelona, 21 de juliol de 2014

 

 

 

 

 

 

 

Última crida / Última llamada / Last call


Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización


Comparteixo el manifest que acabo de signar i que podeu signar també , si voleu seguint aquest enllaç

ultima-llamada-v0-2-640x927Los ciudadanos y ciudadanas europeos, en su gran mayoría, asumen la idea de que la sociedad de consumo actual puede “mejorar” hacia el futuro (y que debería hacerlo). Mientras tanto, buena parte de los habitantes del planeta esperan ir acercándose a nuestros niveles de bienestar material. Sin embargo, el nivel de producción y consumo se ha conseguido a costa de agotar los recursos naturales y energéticos, y romper los equilibrios ecológicos de la Tierra.

Nada de esto es nuevo. Las investigadoras y los científicos más lúcidos llevan dándonos fundadas señales de alarma desde principios de los años setenta del siglo XX: de proseguir con las tendencias de crecimiento vigentes (económico, demográfico, en el uso de recursos, generación de contaminantes e incremento de desigualdades) el resultado más probable para el siglo XXI es un colapso civilizatorio.

Hoy se acumulan las noticias que indican que la vía del crecimiento es ya un genocidio a cámara lenta. El declive en la disponibilidad de energía barata, los escenarios catastróficos del cambio climático y las tensiones geopolíticas por los recursos muestran que las tendencias de progreso del pasado se están quebrando.

Frente a este desafío no bastan los mantras cosméticos del desarrollo sostenible, ni la mera apuesta por tecnologías ecoeficientes, ni una supuesta “economía verde” que encubre la mercantilización generalizada de bienes naturales y servicios ecosistémicos. Las soluciones tecnológicas, tanto a la crisis ambiental como al declive energético, son insuficientes. Además, la crisis ecológica no es un tema parcial sino que determina todos los aspectos de la sociedad: alimentación, transporte, industria, urbanización, conflictos bélicos… Se trata, en definitiva, de la base de nuestra economía y de nuestras vidas.

Estamos atrapados en la dinámica perversa de una civilización que si no crece no funciona, y si crece destruye las bases naturales que la hacen posible. Nuestra cultura, tecnólatra y mercadólatra, olvida que somos, de raíz, dependientes de los ecosistemas e interdependientes.

La sociedad productivista y consumista no puede ser sustentada por el planeta. Necesitamos construir una nueva civilización capaz de asegurar una vida digna a una enorme población humana (hoy más de 7.200 millones), aún creciente, que habita un mundo de recursos menguantes. Para ello van a ser necesarios cambios radicales en los modos de vida, las formas de producción, el diseño de las ciudades y la organización territorial: y sobre todo en los valores que guían todo lo anterior. Necesitamos una sociedad que tenga como objetivo recuperar el equilibrio con la biosfera, y utilice la investigación, la tecnología, la cultura, la economía y la política para avanzar hacia ese fin. Necesitaremos para ello toda la imaginación política, generosidad moral y creatividad técnica que logremos desplegar.

Pero esta Gran Transformación se topa con dos obstáculos titánicos: la inercia del modo de vida capitalista y los intereses de los grupos privilegiados. Para evitar el caos y la barbarie hacia donde hoy estamos dirigiéndonos, necesitamos una ruptura política profunda con la hegemonía vigente, y una economía que tenga como fin la satisfacción de necesidades sociales dentro de los límites que impone la biosfera, y no el incremento del beneficio privado.

Por suerte, cada vez más gente está reaccionando ante los intentos de las elites de hacerles pagar los platos rotos. Hoy, en el Estado español, el despertar de dignidad y democracia que supuso el 15M (desde la primavera de 2011) está gestando un proceso constituyente que abre posibilidades para otras formas de organización social.

Sin embargo, es fundamental que los proyectos alternativos tomen conciencia de las implicaciones que suponen los límites del crecimiento y diseñen propuestas de cambio mucho más audaces. La crisis de régimen y la crisis económica sólo se podrán superar si al mismo tiempo se supera la crisis ecológica. En este sentido, no bastan políticas que vuelvan a las recetas del capitalismo keynesiano. Estas políticas nos llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión que nos colocó en el umbral de los límites del planeta. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay base material, ni espacio ecológico y recursos naturales que pudieran sustentarlo.

El siglo XXI será el siglo más decisivo de la historia de la humanidad. Supondrá una gran prueba para todas las culturas y sociedades, y para la especie en su conjunto. Una prueba donde se dirimirá nuestra continuidad en la Tierra y la posibilidad de llamar “humana” a la vida que seamos capaces de organizar después. Tenemos ante nosotros el reto de una transformación de calibre análogo al de grandes acontecimientos históricos como la revolución neolítica o la revolución industrial.

Atención: la ventana de oportunidad se está cerrando. Es cierto que hay muchos movimientos de resistencia alrededor del mundo en pro de la justicia ambiental (la organización Global Witness ha registrado casi mil ambientalistas muertos sólo en los últimos diez años, en sus luchas contra proyectos mineros o petroleros, defendiendo sus tierras y sus aguas). Pero a lo sumo tenemos un lustro para asentar un debate amplio y transversal sobre los límites del crecimiento, y para construir democráticamente alternativas ecológicas y energéticas que sean a la vez rigurosas y viables. Deberíamos ser capaces de ganar grandes mayorías para un cambio de modelo económico, energético, social y cultural. Además de combatir las injusticias originadas por el ejercicio de la dominación y la acumulación de riqueza, hablamos de un modelo que asuma la realidad, haga las paces con la naturaleza y posibilite la vida buena dentro de los límites ecológicos de la Tierra.

Una civilización se acaba y hemos de construir otra nueva. Las consecuencias de no hacer nada —o hacer demasiado poco— nos llevan directamente al colapso social, económico y ecológico. Pero si empezamos hoy, todavía podemos ser las y los protagonistas de una sociedad solidaria, democrática y en paz con el planeta.

— En diversos lugares de la Península Ibérica, Baleares y Canarias, y en el verano de 2014.

 

https://i1.wp.com/www.ultimallamada.org/wp-content/uploads/2014/07/el-roto-la-solucion-a-la-crisis-es-sencillisima.gif

CONTRASTES, SALVADOR


JCP_0867-Editar

He visto muchas fotos de favelas. Hemos hablado de favelas en clase, en casa y hasta en el bar. He conocido gente que ha vivido en favelas, conozco gente que trabaja en favelas. Sin embrago, des de la ventana del autobús, entrando en la ciudad bahiana de Salvador por la autopista, todas esas favelas apelotonadas unas encima de las otras, todos esos quilos y quilos de tocho juntados con las manos oscuras de sus habitantes, inundan mi conciencia y la sobrecargan de rabia e indignación.

Husmeando por el barrio de Brotas, poniendo atención a cada paso, observo la calle que piso y cada calle que ésta atraviesa. Y de repente a mi derecha nace una escalera de abrupta pendiente que transmite aires humildes y lúgubres a la vez. Presintiendo riesgo en la acción, decido descender algunos escalones para comprobar que aquí, entre edificios y comercios de clase media, convive un enorme barrio de favelas de una clase menos media. Se transforman la luz del sol, el ruido urbano y la presencia de la gente. Y mi yo más responsable y desconfiada discute con mi yo más socialmente consciente y abierta; la primera le dice a la segunda que es arriesgado seguir bajando mientras la segunda le culpa de estar criminalizando a las clases más oprimidas. La primera decide seguir un poco más pero le pide a la segunda que no saque la cámara de fotos. La segunda, la aventurera, saca la cámara y tira cuatro fotos, con lo que la primera empieza a sufrir por su salud. Pasa a mi lado más de un sujeto que me mira extrañado – mi yo desconfiada siente como sus miradas se dirigen apenas y directamente a mi cámara – y des de su pequeña ventana un chico me observa trasmitiendo de todo menos indiferencia. Mi yo temeraria acaba cediendo, me giro e invierto el camino ya hecho. Al pisar el último escalón cambio de dimensión, de vuelta a otra realidad. Aunque la realidad que acabo de pisar me parece más real.

Como algo en medio de Praça da Sé, cumpliendo con lo que de mí se espera como turista occidental. Un niño de unos ocho años pide algunos reales para comer. Y de mí se espera que ese niño sea invisible y que no me suponga un gran esfuerzo de conciencia ignorarlo o despedirlo con alguna frase hipócrita. Me levanto y le acompaño al negocio de al lado donde algún salgado me costará pocos reales – quizás no tenga el nivel económico que se espera de un turista occidental -. El niño me dice que le dé el dinero en mano, que él lo conseguirá más barato, pero yo no acepto, sabiendo de qué va el asunto. Su cuerpo huesudo y su cara, sucios, su gesticulación nerviosa y impaciente, el lagrimal de sus ojos irritado y húmedo. Él insiste e insiste en que le dé el dinero hasta que llega a invadirme un sentimiento de culpabilidad por no dárselo. Se lo doy, y se va corriendo. Su comida será una piedra de una sustancia que anula y aleja su capacidad de darse cuenta de su situación y de su hambruna. Y a mí se me pasa toda hambre.

Paseo por el centro histórico, el Pelourinho. Adoquines y colores. Y, a pesar de la comercialización turística de la zona, muchos atelieres realmente artesanales. E iglesias neoclásicas, góticas, renacentistas, como pegotes, que nada tuvieron que ver con la ciudad ni con su gente. Cualquiera que me conozca lo confirmará – muchos hasta con desdén -, no puedo pasar por delante de una iglesia, ermita o catedral sin intentar entrar y averiguar de qué siglo, estilo y origen es. Sin embargo, estos templos católicos de Salvador no me llaman la atención, ya sé lo que tengo que saber de ellos. Son de los siglos colonizadores, de estilo imperialista y de origen esclavizador. Los únicos templos que resulta imprescindible que aquí visite son los terreiros de candomblé, que aunque sus raíces tampoco sean de este continente, merecen todo mi interés y respeto.

Creo que lo que más me gusta en este mundo, después de disfrutar de algunos placeres inexpresables, es perderme por calles que desprendan historia y leyenda, callejear sola aunque sintiendo el contacto de la gente, guiarme apenas por la vista o el presentimiento; girar a la izquierda porque hay un casita de color verde muy autentica o seguir subiendo porque creo que cuando llegue al final de esta interminable cuesta encontraré una placita con una fuente, y al girarme tendré una foto perfecta. Y resulta que eso estoy haciendo cuando me doy cuenta de que me he alejado del Pelourinho, me he salido del mapa que me han dado en la oficina de información turística. Las calles empiezan a estar más deshabitadas y dejadas. Aun así sigo apreciando las características tradicionales y primorosas en los edificios, y me apetece conocer un barrio sencillo al margen de la mayor atracción turística bahiana. Así que deambulo un poco más hasta que un hombre muy amablemente me informa de que, si no lo hace él, alguien me va a robar la cámara o lo que lleve “ahí”, refiriéndose a mi riñonera, que al parecer le resulta graciosa. Está bien, me recojo toda un poco y sigo andando un poco más rápido, ya sin prestar tanta atención a mi entorno, en dirección a una calle más céntrica. Una pena que, no la inseguridad sino la injusticia social, no me permita de hacer en las grandes ciudades de Brasil, una de las cosas que más me gusta en este mundo.

Berta Camprubí

Noviembre 2013, Goiânia

————————————————————

fotografia de Jordi Camprubí, Rio de Janeiro, abril 2014

%d bloggers like this: